dimarts, 27 de gener del 2009

Plusmarquistes de pandereta

Quarts de deu del matí. En algun lloc de l'andana deu de l'Estació de Sants, un jove celoní baixa del tren amb cara de son i s'apropa a l'oficina d'informació que RENFE ha habilitat de forma provisional.

-Bon dia...
-Bon dia.
-He sentit per megafonia que arrel de les futures obres de l'AVE tenen intenció de canviar els horaris...
-Efectivament.
-M'ha semblat sentir que aquest canvi començarà el proper dissabte...
-Així és. Aquest dissabte.
-Que em podria donar uns horaris de la línia que va a Sant Celoni?
-No. Fins divendres no en tindrem d'horaris.


I la tia es queda tan ampla! Com si fos la cosa més normal del món i l'actitud més esperable per a una empresa que gestiona milers (i no és un dir) de viatgers cada matí. Brillant! Sí senyor! Si algun lector o lectora del blog patia davant la possibilitat de que RENFE ja no pogués superar la incompetència i manca de logística, ja pot dormir tranqil. No sé si coneixeu l'estació a aquelles hores del matí, però us ben asseguro que divendres serà més difícil fer-se amb un horari de RENFE del que va ser comprar entrades del concert de Police de l'any passat (gent amb sacs de dormir per esgarrapar els horaris abans que ningú... ja veuràs). I espera't! Seran capaços la propera vegada de mantenir la data d'entrega d'horaris ABANS de que es faci efectiu el canvi? O potser els imprimiran DESPRÉS, convertint-se així en indiscutibles plusmarquistes del país de la pandereta?

Que no pot ser tan difícil, home!

diumenge, 25 de gener del 2009

No serem moguts

Fa uns dies, a Sant Mateu, la Txaro em va ajudar a descobrir la cançó de Plain White T's que aquí us deixo:



De sempre he intentat entendre les cançons i captar el seu missatge, i fer-ne interpretacions si cal, per bé que, com ha quedat demostrat, no és el meu fort. Com que no n'entenc de música, centro els meus esforços en la lletra, i des de ben jovenet que he perseguit les lletres de les cançons que em semblava que deien alguna cosa interessant. Ara no sempre ho faig, el temps és poc de vegades, i amb els coneixements d'anglès es pot agafar la idea general del que diu un tema (quan la cançó és en anglès, és clar!). La cançó de dalt és molt més maca del que intuïa, i la recomano. Però avui volia parlar d'una altra cançó.

Fa dies que la sento, va arribar a mi a poc a poc, i sense despertar res especial. Però a força de sentir-la se'm va ficant a dins, em va posseint, i amb la lletra a la mà només era qüestió de temps que en fes un post. Les cançons que van agradant a poc a poc i que no decauen després d'un primer impacte són les que perduren i valen la pena. Em sembla que aquesta ho serà, i potser sentirem a parlar d'aquest grup, The Script. També la deixo, però qui vulgui la lletra, que se la busqui, ja no la vull llegir més.

dimecres, 21 de gener del 2009

Toíto te lo consiento menos faltarle a mi mare…

Aquest post podria ben bé titular-se “Mare o mama”, però no volia abusar de les dicotomies… Jo li dic mare, i trobo que és una paraula molt tendre. La majoria dels meus amics li diuen mama, i a mi sempre m’havia sonat una mica dur. Mama.

Mare. A alguns mare els sona massa formal. Mare. Com si l’haguessis de tractar de vostè, amb una neutra ben marcada al final, però per mi no és així. Les paraules són paraules i tenen el sentit que nosaltres li donem. La paraula que per nosaltres designa a la persona que ens ha parit, ens ha educat i ens ha donat amor ha de ser per nassos tendre, no creieu? i per això, per a mi mare és tendre i per d’altres mama és tendre. Un exemple de com dues maneres de fer les coses poden estar encertades i no contradir-se –això, ja ho sé, formaria part d’un altre post, però per a mi és un apunt necessari... una nota mental, Txari!–.

Que a què bé això? Doncs a que jo vull que els meus fills em diguin mare. Que ho sapigueu!!

La cançó la conec pel Chaval de la Peca, però no l'he trobada per posar-la aquí... Tampoc sé ben bé com fer-ho, així que si algú s'anima i la troba, està convidat o convidada a afegir-la!

Menos faltarle a mi mare
to te lo consiento, serrana
menos faltarle a mi mare
que a una mare no se encuentra
y a ti te encontré en la calle.
¡Vete, vete! si no te tié cuenta.

"Toíto te lo consiento
menos faltarle a mi mare
que a una mare no se encuentra
y a ti te encontré en la calle".

No vayas a figurarte
que esto va con intensión.
Tú sabes que por ti tengo
grabao en mi corasón
el queré más puro y firme
que ningún hombre sintiera
por la que Dios uno y trino
le entregó de compañera.
Pero es bonita la copla
y entra bien por soleares:

"Toíto te lo consiento
menos faltarle a mi madre".

Y me enterao casuarmente
de que le faltaste ayé
y mí nadie me lo ha dicho,
nadie, pero yo lo sé.
Yo tengo entre dos amores
mi corasón repartío
si me encuentro a uno llorando
es que el otro le ha ofendío;
y mira, yo no me quejo
de tus caprichos constantes.
¿Quieres un vestío? ¡catorse!
¿quieres un reló? ¡de brillantes!

Ni me importa que la gente
vaya de mí murmurando
que si soy pa ti un juguete,
que si me has quitao er mando,
que en la diestra y la siniestra
tienes un par de agujeros
por donde se va a los baños
el río de mis dineros...
¡Y a mí qué... !
Con tal de que de mi vera
tú nunca te desepares
toíto te lo consiento
menos faltarle a mi madre.

Porque ese mimbre de luto
que no levanta su voz
que en seis años no ha tenío
contigo ni un sí ni un no;
que anda como una pavesa,
que no gime ni suspira,
que se le llenan los ojos
de gloria cuando nos mira,
que me crió con su sangre,
que me llevaba la mano
para que me santiguara
como todo fiel cristiano
y a las candelas del hijo
consumió su juventú
cuando era cuarenta veses
mucho más guapa que tú.

Tienes que haserte a la cuenta
que la has visto en los artare
y jincarte de rodillas
antes de hablarle a mi mare;
porque el amó que te tengo
se lo debes a su amó,
que yo me casé contigo
porque ella me lo mandó.

Conque a ver si tu consiensia
se aprende esta copla mía
mu semejante a aquer cante
que escuchamos aquer día
sin sabé quién lo cantaba
ni de qué rincón salía.

dijous, 15 de gener del 2009

Angelets o Ratoncito Pérez

Hola família!

Qui us portava un regalet quan us queia una dent? A mi els Angelets, i a les meves companyes de feina, el Ratoncito Pérez. De fet, em va sorprendre que ni coneguéssin els Angelets, pobrets ells, tan diligents canviant dents per petits regaltes i tan desconeguts...

He buscat a al Wikipedia sobre el tema aquest i m'ha agradat el que us copio aquí:

L' Angelet de les dents és un mite popular català destinat a tranquil·litzar els infants petits quan perden les dents de llet. A l'igual que a d'altres països occidentals, a Catalunya hi ha la tradició que quan a un nen li cau una dent de llet, l'ha de posar sota el coixí quan se'n va a dormir, durant la nit l'Angelet de les dents la recollirà i deixarà confits o algun dineret per al nens.

La tradició del personatge que recull les dents de llet dels infants quan cauen és pràcticament universal. A Espanya i als països llatinoamericans existeix la tradició del Ratoncito Pérez, també conegut simplement com El ratón Pérez o El ratón de los dientes (Mèxic). La tradició espanyola neix d'un conte escrit per Luís Coloma (1851-1915) per al rei Alfons XIII quan tenia 8 anys.

Al País Basc, existeix la tradició de Mari Teilatukoa (Maria de la teulada). Tradició que enllaçaria amb les tradicions de països asiàtics com Corea, Filipines o Vietnam on els nens llencen les dents a les teulades i d'aquesta manera canviar la seva dent per la d'un ratolí que creix i no cau.

Que curiós, això del País Basc, no? I el que més sorprèn és que la tradició sigui similar a la d'aquests països asiàtics!

I a vosaltres... qui us deixava un regalet?

dimecres, 14 de gener del 2009

Israelians o palestins a Rac1

Avui al matí, com gairebé cada dia, he encès la ràdio abans d'entrar a la dutxa per tenir una mica de companyia en aquests matins d'hivern tan difícils. Parla en Jordi Basté i els seus col•laboradors. Mai he tingut en especial estima El Món a Rac1, però al lavabo de casa és la única emissora que s'agafa amb certa decència. També he de dir, que des que va plegar en Basses, fins i tot al cotxe escolto Rac1, perquè la Neus Bonet no em va enganxar, però des de fa uns dies que la torno a escoltar i li estic trobant el punt. Ostres, és que tal i com va marxar en Basses, qualsevol que li vingués a darrera tenia les de perdre. El que més m'agrada. però, és en Barril. Sí, sí: em descarrego el podcast al matí i me l'enduc al cotxe. Ah! meravelles del tecnologia.

He de dir que els de Rac1 m’enerven força, a vegades, i avui ja ha sigut la bomba. La pregunta del dia era: "Israelians, palestins o cap dels dos?". Però què collons us penseu que és, això? una quiniela? Estic a favor d'uns o dels altres o en contra de tots dos. Amb una pregunta com aquesta em confirmen el que són: uns sensacionalistes incendiaris. Simplificar un conflicte tan complicat com aquest és posar més llenya al foc. En general, és el que fan: en comptes d'intentar explicar les coses tal com són i donar una opinió fonamentada, borden. Simplement borden.

dissabte, 10 de gener del 2009

Fondue


Els francesos no m'han caigut mai especialment simpàtics, però tampoc no em resulten antipàtics. Això sí, caminant per França sento una mena d'inseguretat que no entenc, però que em fa estar poc tranquil. De totes maneres, sempre m'agrada destacar les coses bones, ja que de vegades parlem malament, és de justícia també fer el contrari. I veient les fondues que ens vam fotre ahir a la nit, només se m'acudeix exclamar 'caram, que en saben aquests francesos!'. I va d'un pèl que no em posi a cantar la marsellesa.

dijous, 8 de gener del 2009

Hivern, quin fred!!

Hola nens i nenes!!

que ha arribat l'hivern! i m'he permès el luxe de posar una foto de la nevada del dia de reis a sota la pèrgola.

Espero que disfruteu d'aquest fred tan intens!!

dissabte, 3 de gener del 2009

Tè a la menta

No hi ha com començar l'any nou amb una sessió de relax als banys àrabs de Barcelona. Després de donar una passejadeta pel barri del Born i visitar Santa Maria del Mar ens hem endinsat al món aquàtic i perfumat dels antics banys situats a les restes de la muralla medieval. La relaxació és total, ja que no has d'estar pendent de res, ells ho tenen tot controlat per tal que els teus sentits es relaxin sense preocupar-te del temps. Resumint molt, hem pogut gaudir de banys d'hidromassatge, de sal, i de diferents temperatures, així com el Hamam, una sauna humida amb aroma d'eucaliptus. També cal destacar el massatge a la pedra calenta, un plaer al final de l'estada.

Al sortir ens sentíem com si volessim, i hem continuat el nostre passeig pels carrers i carrerons plens de màgia i història d'aquesta antiga part de Barcelona, sentint-nos com a turistes a dins de la pròpia ciutat. Això sí, la companyia ha contribuït a què aquesta simple tarda del 3 de gener hagi estat especial i digne de recordar.

Gràcies amics!!