divendres, 28 de setembre del 2007

Com anriem al concert del Prat

Venint des de Pça. Espanya, agafarem la Gran Via, passarem Hospitalet i Bellvitge i després de creuar el riu Llobregat (bregat, bregat!), agafarem la primera sortida del Prat de Llobregat. A partir d'aquí, seguirem aquest mapa:

dimarts, 25 de setembre del 2007

Les fabuloses aventures d'un plat

Algun dia de juliol, 18h, carrer Paral·lel, Barcelona

- Sí sí, miri com quan frena fa un soroll extrany, molt agut però perceptible.

- Doncs després de donar una volta amb ell no he notat res de res...en fi, que li donguin una ullada els nois a veure si poden fer alguna cosa.
Mitja horeta de revisió del sistema de frenat, desmuntant les rodes davanteres, pulint les pastilles dels frens.
- Bé, te l'hem inspeccionat i no hen trobat res fora de lloc; hem pulit les pastilles per si de cas,a veure com et va ara.
- Està bé, doncs ja ho aniré mirant, gràcies i passi-ho bé.


Un parell de dies més tard, 8:45h, Carretera del Canyet s/n, Badalona

- Com, què m'ha sortit disparat el plat de la roda davantera esquerra??!! Si fa res que me'l va posar el mecànic perquè em va estar revisant els frens!

- Sí, t'he volgut avisar abans fent-te llums, però no em veies. Ha sortit com un sputnik cap al voral, bastant aprop d'aquí.

- Ostres...bé, gràcies per la informació, vaig a veure si el puc trobar.
Sense gaire sort, dues persones rastrejen la carretera que dóna accés a l'hospital de Can Ruti, sembla que no pugui ser!


25 de setembre (2 mesos més tard), 8:45h, sortida Badalona nord des de la C-31

- Ostres, mira en aquell voral de l'esquerra! Allà a les herbes hi ha un plat de cotxe, creus que serà d'un Yaris?

- Ummm...podria ser, a veur si podem parar i anar-ho a veure de més a prop.
Avencen uns metres més enllà, i aparquen de mala manera a l'acera per tal d'anar a agafr el misteriós plat.

- Ei, sí que sembla el plat que vas perdre anant a Can Ruti!!

- Sí, efectivament pertany a un Toyota Yaris, i tot i que està bastant més ratllat del què em pensava, diria que és el meu, increïble!!!


Amics, aquesta és l'esgariifant història del plat viatger, que sembla va cobrar vida pròpia i va desplaçar-se des de les muntanyes del Canyet fins a l'autopista C-31 durant algun kilòmetre, pot ser en busca del seu anyorat amo, resident a Barcelona. És el final d'una llarga cerca que el Yaris va fer durant els dies d'estiu que va anar a Can Ruti, intentant trobar el perdut plat de roda en va. Pot ser va voler provar altres cotxes? conéixer món? Mai sabrem del cert què és el que el va fer sortir disparat aquell matí de juliol...

dilluns, 24 de setembre del 2007

HeLa

Encens la campana i l'esterilitzes amb etanol. A dins hi poses pasteurs de vidre, el pipetus, PBS, medi DMEM suplementat amb glutamina, antibiòtic i sèrum boví, tripsina, flascons. Vas a buscar el teu flascó a l'incubador, i també el poses dintre. Aspires el medi amb una pasteur i amb l'ajuda de la bomba de buit. Afegeixes de 10 a 12 mil·lilitres de PBS. Remous una mica el flascó per extendre bé el PBS. Aspires. Introdueixes 1 ml de tripsina (amb un n'hi ha prou). Vas movent el flascó fins que t'assegures que la tripsina ha cobert tota la monocapa de cèl·lules. Aspires la tripsina. Dones uns copets al flascó per fer que les cèl·lules comencin a desenganxar-se. Apartes el flascó i rotules un nou flascó, o els que calguin, amb la data, el teu nom, el nom de les cèl·lules i el passatge. HeLa p25 XeXu 240907. Reculls el flascó antic i probablement les cèl·lules ja s'estiguin desenganxant. Amb el pipetus i una pipeta de 5 agafes 5 ml de medi i el poses al flascó. Amb la mateixa pipeta agafes 5 ml més i també els poses al flascó. Resuspens bé les cèl·lules (per això la pipeta de 5 va millor), tirant medi per les parets del flascó per acabar de desenganxar les cèl·lules que quedin. Reculls el medi i el fas passar una mica a pressió contra la paret inferior del flascó, perquè els grumolls de cèl·lules es desfacin. Reculls (sense canviar de pipeta) el volum de cèl·lules que vols en funció dels flascons que penses fer i de la dilució que desitges, i ho reparteixes en els flascons. Canvies la pipeta i poses fins a 12 o 13 ml de medi fresc a cada flascó. Els portes a l'incubador. Neteges tot el que queda a la campana, tapant bé les ampolles de medi i el PBS. Guardes cada cosa al seu lloc, esterilitzes la campana amb etanol, i encens els ultraviolats.

divendres, 21 de setembre del 2007

Com hem arribat fins aquí?

Na Txaro i en XeXu, reunits en concili en la present nit, amb una ampolla de Martini consumida, han arribat a la conclusió de que el culpable de tot, és en GG. Punt.


dimecres, 19 de setembre del 2007

La màquina del temps

En aquests temps que corren, és difícil parar un moment quiet, simplement pel plaer de no fer res, de reflexionar, de meditar, o de la tècnica que cadascú vulgui anomenar. Si ara podeu, tanqueu els ulls i intenteu imaginar que sou al bell mig d'un camp de gespa verda, envoltat d'arbres imponents, de sorollets d'aus, amb papallones i tot un seguit de bèsties voladores. Si sou més de la mar, imagineu-vos en aquella cala tan solitària i plàcida, amb aquella brisa marina movent rítmicament les aigües, trepitjant la sorra mig humida, sentint com l'alè marí t'atrapa i penetra als teus pulmons.
Us preguntareu, per què nassos aquest bon home ens fa pensar aquests supòsits? Doncs la resposta està davant vostre i l'acabo d'esmentar en la frase anterior: els nassos. Posant-vos en les situacions exemple que us he proposat, heu imaginat els colors, les formes, heu sentit els sons associats, i fins i tot heu pogut sentir el tacte de la sorra als vostres peus, però què me'n dieu de les olors, heu sentit la flaire del mar o de la verdor de la muntanya? Amb aquest exercici voldria reflexionar sobre un sentit, l'olfacte, que tot i la potència que té, sobretot en el món animal, està mal vist per l'home avui en dia, fa primitiu. Efectivament, és dels sentits evolutivament més arcaics, i ha estat i és una eina essencial per a la supervivència animal. L'home actual no es caracteritza per una gran agudesa sensorial, però des d'aquest post voldria apostar per la presa de consciència dels aspectes més aviat sensorials, en un món mogut en molta part pel racionalisme. Una olor, ja sigui bona o dolenta, et pot transportar en un moment al precís lloc i temps on la vas olorar, donant un record molt fidel.
En el meu cas, tot això ha sorgit pel canvi d'unes cortines de dutxa. Sí, sona extrany, però unes humils cortines de PVC, fetes per a evitar esquitxades indesitjades a la dutxa, m'han fet retrocedir en el temps, fins als dies en què el carrer Cid es va estrenar, ara ja fa bastants mesos. El cas és que l'altre dia va tocar renovar-les (es veu que no són eternes), i l'olor que desprenen, molt característica, m'ha portat records, bons records de quan encara estàvem muntant mobles i històries a casa. Una simple olor de PVC, ha estat com una màquina del temps, desafiant les lleis de la física, però no pas les de la bioquímica.
Ja sabeu, si teniu temps, feu les coses pensant, però pensant amb els cinc sentits!

dilluns, 17 de setembre del 2007

A dress to die for!

En menys d'una setmana he vist 4 pel·lícules d'aquelles heavy metal: Sabrina, Casablanca, Desayuno con dimantes i La finestra indiscreta. Toma ya!

Aquest tipus de pel·lícules m'agraden per l'estètica que desprenen. Quan dic estètica, no em refereixo només al cigarro de Humphrey Bogart, els guants i la boquilla de l'Audrey Hepburn o el vestit de la Grace Kelly (que també ho són). Em refereixo a frases com "No se puede leer una nota así sin llevar los labios pintados" o "Es un cañonazo o el latido de mi corazón". És tan cinematogràfic, tot plegat!

Mai no hi tornarà a haver actrius de Hollywood amb aquest glamour i aquest savoir faire, i mai hi haurà ningú que dugui una gavardina com ho fa en Humphry Bogart.

Tampoc hi haurà ningú que pugui reemplaçar a la Jean Fontaine a Rebecca, perquè és massa teatral, i ara les coses ja no són així. Aquella por i aquella inseguretat que et transmet només amb una mirada és fa tan evident que ara ja no ens la creiem. Hòstia, i què me'n dieu de la erra brodada en seda sucumbint a l'incendi de Manderlay? És senzillament brutal!! "Y otra cosa: no se ponga nunca un vestido negro, ni un collar de perlas, ni tenga nunca 36 años".

Perquè la millor de les quatre pel·lícules que us deia al principi és, amb diferència i a mon avís, La finestra indiscreta. Hitchcock aquí va superar-se a sí mateix, perquè va aconseguir fer una barreja perfecte d'originalitat, intriga, comèdia, elegància i tècnica. Sí, sí, tècnica.

I no us penseu que és queda tot aquí, perquè Hitchcock va aconseguir anar més enllà i va plantar un somni dissenyat per Salvador Dalí (amb homenatge a Buñuel inclòs) a Recuerda, una de les que no ha de caure a l'oblit. No és estètic, això?

Mira, he pensat que més endavant faré algun post sobre aquestes pel·lícules, però avui us deixo amb la delicadesa d'un vestit de somni... el que us deia, el de la Grace Kelly...


Regaleu-me'l pel meu aniversari, vale?

La vida no fa por

Perquè avui m'he llevat d'hora, amb ganes de menjar-me el món, i fer moltes coses. I en realitat no he fet el que em proposava, però he estat content igualment. Segueixo amb les ganes de menjar-me el món. I mira que generalment no em faig massa cas a mi mateix quan em proposo fer coses, però comença a ser hora de que em faci cas, i avui és el dia que m'havia marcat per començar. Sé que les responsabilitats es compliran, ho faré, perquè ho he de fer, però també perquè ho vull fer, d'aquelles coses que cal demostrar-se a un mateix que es poden fer.

Però aquest post és per altres coses també. Perquè enfilant la recta que em porta a l'edifici on treballo m'ha vingut al cap Darrera una revista, i me l'he cantat fins que he entrat per la porta. I he vist que ja espero el següent concert, que tinc moltes ganes d'anar-hi amb la gent que m'estimo. I perquè espero trobades de Martini i de confessions, i perquè em sento viu i tinc moltes ganes de fer coses. Perquè no els tindré, però sé que podria tenir aquells més de 350 quilos sobre les espatlles, i perquè veig que al meu dia li falten hores per poder fer tot el que he de fer, i tot el que vull fer. I això m'agrada. És estrany, oi, em podria sentir estressat. Doncs ara no, vull més coses per fer, us vull veure més, vull no parar ni un segon. I és que sabeu, la vida no fa por.

divendres, 14 de setembre del 2007

Un somni

El dièsel ja val un euro al litre, el centre comercial que construeixen a l'entrada del poble (tocant, vull dir, trepitjant la llera del riu) ja està quasi enllestit, veig anuncis de promocions noves d'urbanitzacions amb xalets amb jardí i piscina i "parks" amb polígons industrials, les indústries de la zona no deixen de fer "reduccions de plantilla", falten mestres a les escoles, demano hora per una urgència ginecològica i em diuen que "d'aquí a 2 mesos" i aquella línia de tren que faci de cinturó a l'àrea metropolitana no es construirà mai...

No companys, no, aquest no és el país que jo vull. No. Jo vull un país que no estigui sotmès a les lleis de mercat, on l'educació sigui un pilar fonamental, on l'habitatge sigui un dret real (sense pisos de 30m2 ni mansions de 400), on s'inverteixi prou en sanitat com perquè les coses funcionin, on s'entengui l'entorn com un valor a preservar i on et puguis sentir d'on vulguis, ei! i on tothom sigui conscient de que per tenir drets cal tenir deures. I podria continuar: guarderies, polítiques d'immigració lògiques, publicitat no enganyosa, protecció i promoció de l'agricultura i la ramaderia, ...

I m'és igual que n'hi diguin Catalunya, Països Catalans o Espanya. Vagi on vagi i visqui on visqui, em sentiré catalana i m'emocionaré sentint Els Segadors. Aquests dies que sento a parlar tant de sobirania, tenia ganes de dir-ho. Ja sé que és quelcom difícil, que desgraciadament hi ha coses incompatibles, però per tal que es compleixi un somni, cal abans ser-ne conscient...

dimecres, 12 de setembre del 2007

Bioquímica i Català

Ara que ja hem passat l'onze de setembre, he decidit fer una petita aportació a la nostra bonica cultura inaugurant l'etiqueta "llengua" al nostre entranyable blog. No fa gaires dies, de fet, ja vaig escriure el primer post amb aquesta temàtica, però crec que li podriem donar una empenteta a la cosa.

El que us presento avui és un clar testimoni que la nostra llengua està viva, és una cosa dinàmica que hem d'anar construïnt i enriquint cada dia. I és que els temps canvien, i les llengües s'han d'adaptar.

Aquest matí, abans d'entregar el manuscrit del DEA m'he ofert gentilment perquè el meu director de tesi li donés -si vols, si no per mi ja està tot dit- un darrer cop d'ull. El Doctor A. G., que tot i ser habitualment castellanoparlant, té una reconeguda qualitat ortogràfica i gramatical tant en Castellà, com en Català, com en Anglès, ha discrepat especialment amb un títol que feia referència a l'activitat esterasa. -Home, activitat esterasa?! Vols dir que no hauries d'escriure activitat esteràsica o activitat d'esterases?- No sé noi! Ara si que m'has fotut -Mmm... Home, jo havia escrit això per l'hàbit de llegir Esterase activity, però ben mirat... No sé, ja hi pensaré-.

El primer pas de la reflexió ha estat el DIEC (que ha tret una nova versió més utilitària -ja era hora!-), després el GREC i, finalment, l'UBTerm (en ocasions m'ha tret de molts merders). Però família, es veu que la bioquímica no és una afecció gaire corrent entre filòlegs i filòlogues. Així que he optat per la via democràtica; primer amb el laboratori (escolta, a tu què et sona millor...?), i després amb el món sencer (Google: cerca'm, en pàgines només en català, la combinació activitat + ...). Bé, ambdós referèndums apuntaven cap a una de les dues opcions de forma rotunda, però el sentit comú (allò que jo demano sempre: T'has assegut cinc minutets al vàter per pensar sobre això?) em començava a dir tot el contrari. Què hem de fer doncs?

No us diré què he fet jo finalment, però us asseguro que hi ha publicacions en Català amb totes dues fórmules i, donat que cap diccionari oficial en recull cap d'elles, no crec que cap membre de cap tribunal de tesi o DEA us pugui penar per haver escollit una de les dues opcions. No obstant, després de pensar-hi, crec que se n'hauria d'utilitzar una i només una d'aquestes. Què en penseu vosaltres? Us convido a que dediqueu dos minuts i mig a la llengua i dos minuts i mig a la bioquímica, tot complint amb aquells cinc minutets que sempre reclamo per a que s'imposi el sentit comú.

El món és ple d'spaghettis i macarrons

Dissabte passat, a causa de l'activitat festiva en la ciutat vallesenca de Sabadell, va haver-hi un nou concert d'AF. Aquella mateixa nit, immersos en la digestió d'un mar de macarrons, una mala nova va aparéixer en escena: la baixa inesperada de dos antoniafònics de pro, que per motius diversos no van poder assistir a l'event. Intentant aixecar la moral, quatre membres de l'espècie Homo sàpiens sàpiens, concretament dos individus XX i dos XY, vam enfilar amb el Yaris Meridiana amunt, cap a la capital del Vallès Occidental.
Entrebancs més entrebancs menys, vam arribar sans i estalvis al Parc Catalunya. Vam aparcar amb l'ajut d'una simpàtica viejuna que amablement ens va advertir que si esperàvem a què fiquessin un crio al cotxe tindríem un lloc segur (fins i tot em guiava per deixar el cotxe). Atravessant una pineda del parc vam arribar a l'escenari, que vam trobar bastant pretensiós, amb una distància considerable entre la tarima i el públic. Faltava encara uns minuts per a començar, i els ramats de gent cada cop eren més nombrosos i s'acostaven per veure de més a prop els mallorquins. La veritat és que feia temps que no assistia a un concert amb tanta penya com aquest, i tenia aires de "Doctor Music Festival" (sí, el de la vaca, allà pels Pirineus), per la gespa, la gent baixant de les "muntanyes" i les birres rulant a mansalva.


Jocs de llums de diversos colors, mesclant-se amb fums londinencs van acompanyar en tot moment la música i les lletres tan especials d'AF, enriquint enormement la seva indiscutible màgia. Però això no va ser el més destacat de tot, noooo. Semblava que entre el públic assistent hi havia alguna xiqueta que tenia alèrgia a la roba interior femenina, i clar, van haver de llançar unes calcetes i un tanga a en Pau. El cantant, a més de pensar que aquella nit "pillava cacho fijo", va colocar els exemplars, dignes de tot preuat fetitxista, penjant del micròfon i, en un experiment d'anàlisi de la seva sonoritat, va proseguir "como quien no quiere la cosa" cantant i fent coreogrfies còsmiques. I no se'n vagin no, encara hi ha més! Algun paio o paia, aspirant a medalla de microjabalina, va fotre un llapis d'Ikea a l'escenari, demanant a en Joanmi que es currés algun verset amb el llapis. El cervell del grup va argumentar que ho faria encantat, però que no tenia paper per a dita improvització. Aquí entra en Pau, que tot explicant una anècdota de la trobada casual d'un bitllet de 5 € allà darrera, li dóna a en Joanmi com a "material poètic". Total, que en menys que canta un gall, el mestre ja tenia un poemilla fet, que diu així (quin tros de crack!):


Cinc euros,
cinc euros,
casi mil pessetes


Cal destacar també les faringitis agudes degudes a Astronauta rimador (i els psicòlegs de la gent del nostre voltant, que encara s'estant recuperant de l'ensurt), la cada vegada més freqüent propaganda "subliminal" de samarretes merchandising durant les presentacions del grup i altres satèlits, i que en els bisos, generosos, van tornar a tocar A Rússia. Tot i que cada cop són més les persones que demanen a crits En s'estiu, sembla ser que aquesta estació s'acabarà sense poder gaudir d'un tema amb tanta energia i optimisme com aquest, una llàstima.


En fi, un concert molt digne i de nivell, que va deixar bon gust de boca i de gola (després d'un paquet de Halls). Comença el compte enrera pel següent...




P.D. Fotos preses per Xexu, gracis!!

dimarts, 11 de setembre del 2007

Actes casolans

Avui és la Diada de Catalunya (aplaudiments sius plau pel meu descobriment). Banderes per tot arreu, manifestacions, crits i ofrenes de tota mena. Això ja ho sabem. Però jo us vull parlar d'un acte molt més íntim i casolà, perquè de la resta ja en sabeu tot el que n'heu de saber. Voldria compartir amb tots una petita anècdota que va tenir lloc ahir al vespre a casa. Ja havíem dit que penjaríem la senyera al balcó, i mentre els meus companys feien alguna cosa per sopar, jo vaig dir que l'anava despenjant de l'habitació per portar-la fora. Entre conyes, no sé com vam arribar a que millor la penjàvem els tres junts, que quedaria més maco. Jo pensava que era broma, però llavors ells van deixar el que estaven fent i ell es va posar a buscar alguna cosa que jo no sabia què era, i no entenia què feia amunt i avall de la casa sense trobar-ho. Finalment, el que buscava va aparèixer, i era un flabiol. De sobte va començar una mena d'acte espontani i solemne, en el que ella i jo portàvem la bandera agafada cadascú per un extrem, avançant lentament cap al balcó, mentre ell tocava Els Segadors darrera. L'himne ens va acompanyar fins que la bandera va ser ben penjada. Llavors jo vaig proposar de fer un pilar, però ja era massa, que amb tot el balcó obert, i cinc pisos d'alçada, no acabava de fer gràcia la història. Va ser molt divertit, no sé si algú ens va veure, però si va ser així, devia pensar que som una colla de sonats... crec que no li manca raó...

divendres, 7 de setembre del 2007

Moltes gràcies, avi!

El meu avi ens va venir a regar les plantes mentre érem fora. Vam arribar i totes les plantes estaven esplèndides, maquíssimes! amb més fulles i més grans que quan vam marxar! em sembla que el contractaré... Jo sóc bastant escassa a l'hora de regar, per una banda no em sento còmode malgastant tanta aigua només perquè el pati estigui més bonic i per altra, la meva jardinera de confiança em va dir que millor poc que massa, que la majoria de plantes es moren per un excés d'aigua (això m'ho vaig aprendre al peu de la lletra).

M'agrada tenir la família a prop, encara sigui una situació difícil de combinar. Sempre he cregut que la família te la tries tu, que els meus amics eren més família que ningú més al món. Me n'adono, però, de que no és així. La meva família biològica (els meus cosins s'entesten en dir-me que em van trobar a sota d'un pont, però jo no m'ho he cregut mai) em dóna coses que no em dóna ningú més, i jo els puc donar coses que no podria donar a ningú més. Joder! no m'estic referint només a regar-me les plantes, vale?! que no són tan interessada... La família és una cosa i els amics una altra, he trigat anys en entendre això.

No crec que faci falta dir-ho, però... ho faig: els meus amics són "lo má bonito i lo má mejó", i me'ls estimo molt i m'encanta tenir-ne de tan diversos, cadascun d'ells em dóna coses que la resta no em poden donar, de manera que potser hauria de canviar la premisa: la família és una cosa, l'amic 1 una altra, l'amic 2 una altra, ... l'amic n una altra.

dimecres, 5 de setembre del 2007

Majoria de concerts

- A veure, tenim Matadepera dijous i Vilafranca divendres. Jo passaria, però si he d'anar a algun, que sigui dijous. Divendres no em va massa bé...

Això vaig dir. Divendres el volia lliure. I quin va ser el resultat? Que s'anava a Vilafranca, ue! Però bé, a risc de torturar una personeta innocent, vaig proposar-li d'anar divendres a Vilafranca, tot i que alguns ja havien caigut de la llista. Però quina va ser la nostra sorpresa en arribar i fer un truc, quan vam saber que en GG i la Rach tampoc no venien per indisposició d'un d'ells. Quina gràcia, a Vilafranca, sense Antòniafònics i amb algú que feia l'esforç de venir per mi (que mona)...

Ja que estàvem allà, no anàvem a marxar, oi? A més, en aquest concert em feia gran, assolia la majoria de concerts amb el número 18. Podia haver-me esperat, marxar a caseta i trobar un millor moment per tan insigne event (notar que he escrit 'tan'...), però sort que no ho vaig fer. L'escenari era magnífic, especial. No hi havia entarimat, allà a la Plaça Jaume I hi ha unes escaletes amb un replà, i allà estaven situats els micròfons i els amplificadors, i una tarima petita per l'orgue i la bateria. Em va semblar molt curiós. Allò suposo que pertany a la imponent esglèsia que teníem al costat. Sius plau, perdoneu la meva incultura, no sé pas quin temple estàvem profanant, faig prou en recordar el nom de la plaça... Avui m'han dit que era una basílica, però segueixo sense saber-ne el nom.


El concert pintava com sempre, tot i que vaig detectar algun canvi en l'ordre de les cançons, i que en Pau va començar amb molt mal peu, diríem que ja amb Darrera una revista es va embolicar de tal manera que no presagiava res de bo. Algun altre error va fer, però es va anar entonant, suposo que en gran mesura gràcies a un públic molt nombrós i entregadíssim (més cívic que en altres ocasions). A destacar que vaig reconèixer entre la gent que m'envoltava a diversos castellers que em sonen de veure'ls per les places. Però què voleu, Vilafranca, festa major, Sant Fèlix... qui podia anar al concert si no?

Ho estàvem passant bé, i encara que es trobava a faltar els de sempre, he de dir que tots els rituals van ser duts a terme de la manera habitual, no s'ha de faltar a les tradicions, i no ho vaig fer. I entre calamars i rubies, petons a tatuatges, crits al cel i d'altres martingales, ens acostàvem al final. Astronauta rimador va ser com un senyal. No un senyal de que s'acabava, això és evident; un senyal perquè va sonar diferent, més hip-hop i no tant hardcore (ara aquí m'he marcat la vacil·lada). L'he escoltada prou cops per saber que sonava diferent. I sí sí, s'acaba i se'n van. Però quan ja estava jo dient les cançons que cantarien a continuació, surten i què toquen? Vitamina sol. Com ho sentiu. Bogeria total, recuperen un tema que mai s'hauria d'haver perdut. Batiscafo, i jo penso "ara tornen a marxar". Però marxen? No pas. A Rússia! Llavors si que vaig veure que Matrix estava canviant. Ep, però que no estàvem. Viure sense tu, jo eufòric perdut, pensant que aquella era l'última i que havia estat un gran concert. Però no, en faltava una, tornen a acabar amb S'univers és una festa (dedicada al perdedor, suposo...).

Estava satisfet, el concert havia acabat de conya. Llavors si que van marxar, però quan després de dos minuts encara no sonava la musiqueta, vaig patir un curtcircuit pensant què carai estava passant. I amb això que tornen, donant gràcies al públic, dient que havia estat un concert de conya, però que havien acabat el repertori (ei, això són paraules textuals, si és que ho vam entendre bé, que no sé jo...). Però mira, per acabar contents, toquem Wa yeah!, que sempre funciona. I així va ser, Wa yeah! apoteòsic i cap a casa a descansar (tant ells com nosaltes), que ja tenim una edat.


Van estar els cinc allà davant donant gràcies al públic una bona estona, com si d'una obra de teatre es tractés, i és que aquesta vegada, tant ells com nosaltres vam estar molt bé. Ei, nosaltres no cobràvem, però contents, eh? Així que només es pot dir una cosa: Waaaaaaa yeaaaaaaaah! Quan dieu que és el proper?

dilluns, 3 de setembre del 2007

L'esperat concert d'AF a Manresa!!

“Si, no cal que ens estressem, marxem a mitja trada, arribarem allà, tindrem temps de xerrar una estona i sopar sense presses abans del concert, és a les 11!”. I una merda! Això t’ho creus tu! Com sempre, vam sortir tard i vam arribar amb el temps just de dir “Hola què tal!” i començar a cantar.

Hòstia! Segurament va ser un concert molt xulo, recordo especialment d’Hotel Occidental i Viure sense tu (quin final!), però per mi va ser estrany, feia massa dies que no els veia en directe. Em va agradar molt el llum que projectava un espiral donant voltes a l’edifici de davant de l’escenari, donava un caràcter psicodèlic al concert. De conjunt, en Manresa ens deleitava amb el seu organillo, i en Juanmi, sempre amb aquella cara de "esto no va conmigo" ens va fer flipar amb la guitarra. No va faltar ni l'harmònica (cada cop millor, he de dir) ni en Roca aguantant el ritme... Sou uns cracks! Potser aquest era el concert ideal per tocar Aquesta pluja? ei, que de què i hem de sortir per potes! Quina sort que no va ser així, venir de tant lluny per deixar-ho a mitges... no ens ho haguéssim perdonat mai!

Erem un total de 5: tres nois i dues noies. Aquesta vegada hi vam anar en 3 cotxes, tots venint de llocs diferents (ei! Que d’estalviar en sabem molt!), i vam marxar en tres cotxes sense variar la relació persones/cotxe (que era de 1,66, mínim 1, màxim 2). Van caure algunes cerveses (una mentre sonava “Wa Yeah!” a sobre meu) i al final un parell de martinis pels afortunats que no havíem de conduir. Que bé! És poc habitual, però sí: després del concert vam seure en una terrasseta del passeig (que és passeig i no rambla) i vam xerrar una mica.

No m'oblido dels dos parells de persones que ens vam trobar: una coneguda que ens va acompanyar durant el concert, cantant, cridant i aplaudint! I l’altre, que segur que també devia fer aquestes coses, la vam trobar al final del concert. “Encantada”, "Jo també" no recordo res més, era fosc i... ah! Sí! Alguna cosa d’un petit poble, llàstima que no vam poder seure plegats, haguéssim xerrat de tantes coses! Sí, a mi també m’ho diuen que xerro molt...

Vaig arribar a casa esgotada! Però amb un desig: la propera vegada sopem plegats, i que toquin “Camps de maduixes”, si?

PD: sí, ja no sóc campiona, i què? apa que no en fa dies!! escolta que 15 tampoc és tan mala marca, eh? que he estat 3 setmanes de baixa!! Ah! i quan menys t'ho esperes, n'hi ha que van al concert de Vilafranca... ja està bé, home!