Manel a Glasgow

El Facebook és el que té, t'enteres de tot. Així va ser com vam descobrir que els Manel feien una ruta pel Regne Unit: Manchester, Glasgow i Londres. El concert va ser el divendres 19 de febrer a una sala petita però acollidora (estil Apolo) anomenada Classic Grand. La cita era a les 7.30 pm però no van començar fins a les 8 en punt. Mentres tant, vam seure en un còrner de la sala per "observar" l'ambient, mescla de catalans i escocesos, uns tapats amb gorros i bufandes i altres amb faldilles curtes i amb tirants, sense mitges i amb talons de vertigen... tot i que aquell dia feia un fred de collons! (però això donaria tema per un altre post, sobre costums i maneres de vestir a Glasgow, Edinburgh i Escòcia en general).

Un cop plantats a l'escenari, el cantant amb la petita guitarreta ens va fotre un rotllo de com van passar la tarda a un cafè Costa menjant un muffins de blackberries i que allà se´ls va acudir una cançó... i així va començar el concert. No ens recordem de l'ordre de les cançons, però si que recordem que no van cantar totes les del àlbum, i en canvi sí que van incloure la versió de Common people de Pulp (que va causar furor entre l'audència i per nosaltres seria l'estrella del concert) i La Tortura de Shakira.

Durant tot el concert van haver-hi problemes acústics i per això la veu dels cantants estava ofegada en moltes cançons. Tot i això, els fans incondicionals de primera fila no van parar de ballar i saltar entonant totes les cançons, i nosaltres també vam gaudir escoltant cançons conegudes en català. Va ser com un parèntesi en què semblava que estiguéssim en alguna sala d'algun indret de Catalunya.

Finalment, després d'una horeta (incloent un parell de bisos) es va donar per finiquitat el concert. Tothom els aclamava (sobretot els super-fans), però nosaltres, que som guais, cridàvem Antònia Font! i En s'estiu! Així que, a falta de concerts d'Antònia Font, aquí tenim aquesta crònica d'un concert de Manel, que no va ser genial però si que ens va deixar un bon gust de boca.

Los nadies

Així és com anomena Eduardo Galeno a "El libro de los abrazos" aquelles persones quina trascendència a la vida està condemnada a no existir:

Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

Sé que Galeano no es refereix exactament a casos com aquest, però avui he rebut un mail que pretén no deixar en l'oblit una notícia que en aquell moment amb prou feines va ser notícia, i que parla justament de la diferència entre ser algú i no ser ningú. Parla d'una dona i d'una guerra, i de com jugar-se la vida per salvar-ne d'altres pot arribar a ser menys rellevant que exportar un reportatge tot viatjant en un còmode jet privat. La protagonista és Irena Sendler, una polonesa que als seus noranta i pico d'anys va ser proposada premi nobel de la pau 2007 per haver salvat la vida a més de dos mil nens de camps de concentració. Però Irena no era ningú fora les fronteres de Polònia, de manera que el sempre controvertit guardó va fer cap a un tal Al Gore qui, deixant de banda la seva escassa contribució a la pau mundial, es veu que sí que era algú.

Aquesta bona dona va morir als 98 anys, però de no haver estat així n'hauria fet 100 justament ahir. Un altre centenari que no ocuparà cap lloc a la història universal...

Tercer aniversari

Tal dia com avui, ara fa tres anys, va néixer el blog de la Comunitat del Fosfat. 1096 dies (el 2008 era de traspàs!), i 264 posts després, encara estem aquí. I no és poc. Anem fent reflexions, parlant de temes d'actualitat, fent recomanacions de música i sèries, i expliquem les nostres coses, en definitiva. Jo que sóc poc donat a celebrar els meus aniversaris, però sí que m'agrada celebrar els dels meus blogs, estic content de poder compartir aquest moment amb tots els integrants de la Comunitat i amb tothom que passi per aquí. Moltes felicitats a tots, perquè els blogs ja se sap que són només de qui els escriu, i a més en aquest cas els que escrivim som uns quants. 3 anyets ja, que per mi significa la maduresa d'un blog. Us convido a seguir endavant amb aquesta eina nostra de comunicació, per molts anys i visca la Comunitat!

Menteix-me (si tens pebrots)

Fa temps que no parlo de cap sèrie nova d'aquestes a les que ens enganxem. Tots tenim les nostres preferències, i molt sovint no coincidim, però posar-nos una mica al dia tampoc ens fa mal. Avui us vull parlar del meu darrer descobriment Lie to me. Es podria considerar una de tantes sèries de gent que investiga i soluciona crims, una fórmula molt trillada ja, però té algunes coses que la fan interessant. La primera és que la protagonitza en Tim Roth, un molt bon actor amb aparença de ser força cabró, i que a la sèrie ho confirma, almenys fent el paper del Dr. Lightman. Ell i el seu equip tenen una empresa que es dedica a estudiar el llenguatge corporal de la gent, i els contracten per treure l'entrellat de casos ben diferents en que cal determinar si algú està mentint. Bàsicament treballen per l'FBI en casos seriosos, encara que de vegades també n'agafen de més casolans. Personalment he de dir que m'està agradant molt i dóna moltes pistes sobre què volen dir les expressions que fem quan parlem, que segons la sèrie, són universals. Com entendreu, un manipulador (fpm) com jo ha d'estar al cas d'aquestes coses, i gaudeixo aprenent.

Advertència: si la mireu, no podreu evitar començar a mirar a la gent fixament quan us parla, a veure si detecteu algun signe d'engany, o d'odi, o de vergonya... és perillós. 
 

Flashpacking

Avui faré una cosa que poc habitualment hem fet i és penjar un trosset d'un altre blog, és el de l'Álvaro i en Miguel, uns amics d'unes amigues que estan de viatge durant un any. M'ha agradat:

"Un flashpacker o bakcpacker 2.0 es un joven viajero de más de treinta años al que le gusta hacer viajes largos y de forma independiente, huyendo de agencias y tours organizados. Dispone de algo más de poder adquisitivo, así que se puede permitir pequeños lujos como una buena cena de vez en cuando o realizar actividades que quedan fuera del alcance del bolsillo del bakcpacker como submarinismo, rafting o kite surfing. Además le encanta la tecnología, viaja con un montón de aparatos eléctricos, cables, cargadores, adaptadores…. y cuando va a un hostal lo primero que pregunta es por el wi-fi. Resumiendo: es un backpacker más viejo y con algo más de pasta."

Més coses sobre Backpaking aquí (Back/Flash/Gap-packing).

Trobareu el post complert aquí.