Ser o no ser... un planeta

M'ha fet gràcia llegir aquest titular:

Pluto Is a Planet Again, According to Harvard Astronomers

Aquí trobareu la notícia complerta:
http://2paragraphs.com/2014/10/pluto-is-a-planet-again-according-to-harvard-astronomers/

Si compteu, 35 és múltiple de 7

Avui al matí m'he posat un "ofici de viure" i he pensat en vosaltres. En totes les converses que vam tenir al voltant d'aquest programa. El que he posat, tractava de l'autoestima i de com d'important és autoestimar-se, però amb aquell equilibri just per no sentir-se superior o actuar de manera egoista. Tema heavy per un dilluns al matí, certament.

Hi ha un senyor que m'agrada molt, es diu Lluís Racionero. És un catxondo i sovint diu coses que sembla que estiguin fora de lloc, però són pures i senzilles. Avui deia que hauríem de canviar de nom cada 7 anys. La justificació era absurda, com moltes justificacios del mundillo: que si les nostres cèl·lules van morint i naixent, al cap de 7 anys ja no som els mateixos. Absurda, però alhora interessant. És cert que no som els mateixos, i el que seria absurd seria intentar anclar-nos amb el què ens agradava fa 7 anys. Seguir amb els mateixos valors, les mateixes premises.

Si compteu, 35 és múltiple de 7. Aneu pensant altres noms abans del 42.

Felicitat Bruta Nacional

En la societat occidental el model socioeconòmic que impera actualment està basat profundament en un culte al materialisme i al consumisme com a major font de benestar i progrés. Segons aquests principis, se suposa que la majoria de ciutadans d'aquelles comunitats o països amb una economia sòlida i benestant haurien de sentir-se més feliços i plens, i tenir major qualutat de vida. Però, evidentment, sabem que això no és així, que una butxaca més plena i la possessió de béns materials (iPad, cotxe, casa,...) no impliquen directament un major sentiment de satisfacció personal.  Es va crear un paràmetre, el producte interior brut (PIB), que mesurava el nivell econòmic de cada país, intentant correlacionar-ho amb els nivells de felicitats dels seus habitants. Un dels països amb el PIB més alt són els Estats Units d'Amèrica, però s'ha pogut veure que no hi havia una bona correlació, ja que, tot i comptar amb els aventatges d'una economia benestant, una part molt important de la població no se sentia feliç. 

A l'altra cara de la moneda estava el Bhutan, un dels països més pobres del món, amb un PIB baixíssim. Tot i això, aquest petit regne de l'Himàlaia és considerat el país més feliç d'Àsia, i un dels més feliços del món. Des dels anys 1970-1980s el govern ha impulsat una política socioeconòmica no només moguda pel progrés econòmic i material, sinó basada en la idea que és fonamental per a un bon funcionament del país que els ciutadans siguin feliços i tinguin una bona qualitat de vida, tenint en compte les relacions interpersonals i amb el medi ambient. I així es va crear el terme "Felicitat Bruta Nacional" (FBN), que des de llavors ha estat un dels leitmotiv d'aquest petit país asiàtic. Els models econòmics convencionals prevalents a les societats occidentals tenen com a objectiu principal el creixement econòmic, evaluat mitjançant el PIB. En canvi, els principis d'aquesta ideologia es basen en què el veritable objectiu ha de ser tenir un bon equilibri entre el desenvolupament material i l'espiritual. Els pilars bàsics del FBN són la promoció del desenvolupament socioeconòmic sostenible i igualitari, la preservació i promoció dels valors culturals, la conservació del medi ambient i l'establiment d'un bon govern. Un exemple pràctic: si al Bhutan talar boscos per a fer alguna activitat agrícola o urbana fa sentir menys feliços als habitants de la zona, aquest paràmetre de felicitat associada a la connexió amb la natura i l'entorn pesa més que no pas els possibles aventatges de dita activitat, i els boscos en qüestió no es toquen. De fet, en aquest país fins i tot existeix la figura de "Ministre de Felicitat", que vetlla pel benestar i qualitat de vida dels seus habitants. 

Aquest sorprenent fet que he descobert fa poc arran de la lectura d'un llibre m'ha semblat extraordinàriament excepcional i únic, i pot ser un bon exemple a seguir en les nostres societats desgastades per valors massa materialistes i amb poc respecte mutu i per l'entorn. És cert que segurament aquest sistema funciona al Bhutan per la seva particular idiosincràsia lligada sobretot a la cultura, filosofia i religió budista, i també a què és un país molt petit. Crec però, que tot i que la seva aplicació en països occidentals no seria gens fàcil, pot ser un bon punt de partida per a iniciar un canvi de direcció i encaminar-nos cap a un futur millor i un món més sostenible.

A mode de resum i il·lustració audiovisual, adjunto un video que ilustra breument les característiques de la Felicitat Bruta Nacional.

Don't worry, be happy!

HAPPINESSISNOWHERE

Què heu llegit en aquesta cadena de lletres del títol d'aquest post?

Aquesta frase il·lustra com la nostra percepció pot afectar la manera en què veiem realment les coses que ens passen.  L'altre dia hi vaig ensopegar, em va agradar i la vam estar comentant amb la Raquel.

Molts cops ni ens adonem i la felicitat està allà mateix, al costat. Només fa falta canviar el prisme de visió que tenim de les coses, intentar veure el costat bo de la vida. També és cert que l'estat d'ànim que tinguem en un moment donat és una molt forta influència sobre com veiem les diverses situacions.

Evidentment, es pot anar més enllà i començar unes reflexions filosòfiques sobre la naturalasa del món en què vivim i de com el veiem. Jo opino que de mons i realitats n'hi ha infinits, tants com visions diferents tenim i estats emocionals, i això és maco i enriquidor, sempre que sapiguem entendre i empatitzar amb aquestes percepcions diferents de la nostra pròpia.

Ara a la occidental!

Xexu: la teva pregunta m'ha inspirat tant, que te la respondré en un post. En referència al post anterior, em preguntaves "Amb la de coses que teniu per casa per la nena no hi ha res més occidental que faci la mateixa funció?". Doncs sí, hi ha una cosa més occidental que és la següent motxilleta:

El problema és que la meva nena és petita, i en aquestes motxilles s'enfonsa.

Hi ha una segona cosa que, encara que no ho sembli, també és occidental. Es tracta d'un foulard, concretament aquest:

Aquest el duia a l'hivern, però ara és massa calurós, i és per això que vaig buscar l'alternativa més lleugera del Kanga.

És curiós, perquè quan duia a la petita amb el foulard pel poble, molta gent em preguntava si era africà. Fent una mica de recerca, veig que el foulard ha de ser occidental, perquè a tots els llocs on encara hi ha comunitats que els duen penjats, ho fan amb una tela similar a l'africana i no un foulard tan llarg (el meu medeix 5 metres! i l'africà uns 2). 

Així per completar el post, us volia fer un recull d'imatges de "porteo" a diferents parts del món, pero`n'he trobat de tant interessants, que crec que les reservaré per un altre post.

Per cert, la prova va sortir força bé i crec que podré dur-la penjada amb la tela que tinc a casa. Després de provar-ho, vaig trobar la manera de millorar el "nus" (de nus, cap!). Ja us ho explicaré, també. Se m'acumula la feina...

Kanga, Kitenge, Sarong, ... com es digui!

El Kanga és una tela rectangular de cotó que es fa servir a l’est de l’Àfrica per portar els nens a l’esquena. Això ho vaig saber a través d’una web de “porteo”, dedicada a repassar les diferents maneres que hi ha per dur els nens a coll. Em va semblar impossible que poguessin dur els nens d’aquesta manera i mai ho vaig intentar amb la meva petita. Aquest diumenge, però, havia de fer coses a casa i se’m va acudir de provar-ho. Vaig comprovar que és possible i que la nena no cau. És més, ho vaig trobar molt pràctic.

Inclús abans de saber com es deia i que es feia servir per dur els nens a l’esquena (a més de per vestir), m’havia sentit atreta per la vistositat d’aquestes teles. És per això que me’n vaig comprar una a Tortosa. No era de l’Àfrica, venia d’Indonèsia, però em recordava a les africanes. És curiós, perquè la wikipedia m’explica que el Kanga és similar al Kitenge i que aquest és similar al Sarong. El Sarong seria la tela que fan servir al Vietnam i en algunes illes del Pacífic. Tan lluny i tan similar.

A mode complementari, us explicaré que el Kanga és una tela rectangular amb un marc i, sovint, un escrit al voltant (una frase feta), el Kitenge es vendria a metres i no duria cap marc al voltant ni cap frase. El Sarong que tinc a casa (diem-n’hi Sarong encara que potser no ho és) no té un marc, però té un disseny que no permetria tallar-la a metres. Fins ara l’havia utilitzat com a estovalles. Aquesta tarda provaré de fer-ho servir per dur a la nena a l’esquena. A veure com em va!

Abraçades que et fa la vida

Hi ha moments en els que et penses que l'has cagat. Que la teva vida no anirà bé seguint el camí que has triat. També hi ha moments que no penses res, que senzillament vius i no et sembla malament. "De vegades ens en sortim" que diuen els Manel. I sí, de vegades ens en sortim i de vegades l'encertem. Els moments dels que us vull parlar són aquells en els que no tens la sensació d'encertar-la, però en que la vida et dóna pistes de que vas per bon camí. Trobo tan important detectar aquestes pistes, que li he posat un nom a aquests moments. Són moments en que la vida t'abraça. Com són aquests moments? Què són? Doncs suposo que depèn de cadascú. Els meus han sigut casualitats que m'han esgarrapat un somriure. Casualitats que sovint han vingut acompanyades d'una banda sonora. Us n'explicaré un parell per tal que us en feu una idea i pugueu saber si vosaltres també teniu moments en que la vida us abraça.

La primera abraçada va ser quan vaig entrar a l'oficina de correus fa unes setmanes i vaig sentir que tenien posat el disc "Descanso dominical" de Mecano. Aquell matí, jo l'havia escoltat a casa. No l'escolto MAI. Ni el tinc a l'ordinador! I just aquell dia, que jo sortia d'un "batxe" emocional, va i correus i jo coincidim. Si això no és que la vida t'abraci, no sé què ho és.

L'altre exemple és una mica més complex i menys evident. Tinc un amic de la universitat que és un borde. Ningú del meu entorn entén que siguem amics. Però ho som. Havíem passat un temps sense parlar-nos i ara hem recuperat el contacte. He sabut que recentment ha estat pare. El seu fill es diu com la meva parella, i la meva filla com la seva. Quan ho vaig saber, vaig somriure. Una casualitat que (no sé perquè) em fa pensar que les coses van per bon camí. Que no podia ser d'altra manera. És com si la vida em digués "m'agrada el nom de la teva filla", "ja fas bé de ser amiga d'aquest noi", "segueix així". Una mirada de complicitat de la vida. Una abraçada.

Espero que hagueu entès el què és que la vida t'abraci. La sensació que tens és d'haver-te passat la pantalla i que et donin un bonus que no t'esperaves. És guai, és alegre, et vénen ganes de trobar-ne més. Però no saps com.

Us ha abraçat, la vida, recentment?

Espaguetis amb frankfurt (incorporat)

Per tots és coneguda la meva poca traça a la cuina, si es tracta de cuinar estic molt lluny dels plats que es curra en Gerhart, o de les virgueries de la Rach. Bàsicament es tracta de mandra, m'agrada molt menjar, però tancar-me a la cuina sempre em sembla una pèrdua de temps, així que vaig a coses fàcils. Cuina de supervivència. Aquest cap de setmana però, vaig voler provar una cosa que vaig veure per internet, i la vull compartir més per curiositat que per dificultat. Es tracta de posar salsitxa de frankfurt als espaguetis, però no com a afegit, sinó com a part dels espaguetis mateix. Això implica que abans de bullir-los, farem brotxetes d'espagueti i frankfurt, de la manera que es veu a la foto, a gust de cadascú:

Un cop bullida la pasta amb els frankfurts incorporats, el resultat és que els trossets de carn queden travessats per espaguetis cuits, de manera que no cal barrejar massa perquè hi hagi carn a tot arreu. Uns exemples:

És una completa ximpleria, seria igual coent els frankfurts a part i després tirant-los a la pasta, però va ser divertit fer-ho i veure que, efectivament, és possible. Ja ho veieu, un que s'avorreix. 

Retrobament d'arracades

I m'ha passat per segona vegada que una arracada ha tornat a mi de la manera més insospitada!!

La primera va ser amb unes arracades que em vaig comprar a Edimbrà. Un dia em vaig adonar que n'havia perdut una i al cap de mig any va aparèixer a la taula de l'aula on fem Tai Txi. Mentre feia els moviments, la vaig veure i al final de la classe m'hi vaig acostar... Era ella! M'havia caigut i la professora l'havia deixat allà. Mig any, s'havia esperat la pobra (arracada).

La segona que va tornar a mi, ho va fer ahir, mentre buscava un pen-drive al bolso (que per cert, no vaig trobar...). Què hi feia al fons de tot del bolso? Com havia arribat allà, era un misteri, però ella estava amb una actitud pacient: algun dia em trobarà, devia pensar. Només feia una setmana que l'havia trobat a faltar, de manera que el retrobament amb la seva parella no va ser tan emotiu, però tot i això jo la vaig agafar amb cara d'incredulitat.

I així és com es recupera una arracada. Recordo haver-ne perdut una en un mirador del Montseny, una nit d'estiu. I també recordo haver-ne perdut una a Berlin i una altra a l'aeroport de Santander (crec). Les parelles s'esperen al joier, per si mai re-apareixen. Fa molt temps i és molt difícil que em tornin a trobar, però jo estic aquí, esperant fer de mitjancera pel seu retrobament.

5 rellotges i cap a l'hora

8:07, ja he deixat el cotxe al taller i tinc temps més que de sobres per arribar fins l'estació (a 3 minuts) i agafar el tren de les 8:19. Entro a l'estació. Txari, no et deixis intimidar, encara que al rellotge de la pantalla siguin les 8:20 i el de paret marqui les 8:21, el tren encara no ha sortit. El meu marca les 8:13, encara tinc 6 minuts per esbrinar de quina via surt i demanar un horari. La via la sé perquè la senyora el davant de la cua ho pregunta (veig que no sóc l'unica que tinc dubtes...). És la 6. D'horaris no en tenen: "Encara no m'han arribat els nous". Vaja.

Vaig cap a la via 6, fent un esforç per no mirar el rellotge de fora perquè sé que marcarà les 8 i vit-i-pico i em farà patir pensant que el tren ja ha sortit... Són i quart (ho sé perquè el meu és el que va bé). Camino per l'andana 6 per anar al principi del tren. "Tinc temps" em repeteixo dins del meu cap. Puc arribar fins al primer comboi i després vaig per dins fins al davant de tot. "Pi, pi, pi, pi" senyal de que es tanquen les portes. Pujo. Sóc al segon comboi i dins del tren constato (per si no n'estava prou segura) que encara són i 17 i el tren no ha de sortir. Era una falsa alarma. Camino per dins del tren i decideixo arriscar-me a sortir per entrar al primer comboi. Agafo aire, surto ràpid i vaig fins a la darrera porta del primer comboi. Entro. Ja hi sóc. El rellotge de dins marca i 16. Somric. Ho volen fer expressament i no poden. Des de que he entrat a l'estació i fins que m'he assegut al tren, m'he topat amb 5 rellotges, tots 5 marcant hores diferents i cap a l'hora.

El tren acaba sortint a i 25 perquè el Catalunya Exprés (perdó, "el Mitja distància") de les 8:16 ha passat tard.

La verdura

Ahir teníem un dubte sobre què era i què no era la verdura. He fet una cerca i m’agradaria compartir-la amb nosaltres.

La definició de l’enciclopèdia catala per la paraula verdura és:

Nom genèric de les hortalisses que hom conrea per aprofitar-ne les fulles i les tiges tendres (enciams, cols, espinacs, etc) o les inflorescències (bròquil, coliflor, carxofes, etc), i que es mengen cuites o també fresques en amanides.

Així, la verdura seria un subgrup dins les hortalisses i en algun lloc he trobat que es tractaria d’aquelles que són verdes (clar: VERDura). Així, la col no seria verdura.

I el tomàquet… què és?

El cel i l'infern

En una cafeteria de Göteborg vam trobar una pissarra amb aquest text escrit. Em va fer molta gràcia i de seguida em van venir ganes de compartir-lo amb vosaltres. Per sort, no mencionen ningú de la península, ni tampoc es mencionen a ells. Curiós.