Concert dels Amics de les Arts a la sala Barts de Barcelona

Per no perdre les tradicions, aquí va la nostra crónica del concert dels Amics de les Arts del passat 6 de maig del 2017 presentant el seu nou disc "Un estrany poder":

"Vam tancar la porta de casa  i vam respirar fons. Teníem un somriure a la boca, era la  nostra nit. Jo tenia nervis i pessigolletes a l'estòmac, pel concert, per veure com seria, perquè em venia de gust disfrutar intensament de la música i poder-ho fer amb la persona que ja porta onze anys al meu costat. La cita era a la sala Barts, a Paral.lel a les 21h. Vam arribar justos però a temps de poder fer unes braves i unes cerveses però jo estava bastant impacient i li vaig demanar d'entrar. Faltaven cinc minuts perquè comencés l'espectacle.

Hi havia molta gent i d'unes franges d'edat molt diverses. Això em va fer pensar en el públic tant divers i "variopint" que acudia al concert: famílies amb nens petits, adolescents enbogides, colles d'amics, parelles de dos i fins i tot gent que va anar-hi sola. Però tots estàvem allà per escoltar-los i en teníem moltes ganes. La seva música transmet, ens emociona, ens fa recordar alguna cosa que ens ha passat, o no, però ens remou a dins nostre.

Es van apagar els llums, van ser força puntuals. I van sortir ells, tocant el seu repertori nou combinat amb les cançons de tota la vida i que els han fet arribar a on són. He de destacar la decoració de l'escenari, i la il.luminació i els colors de les llums, totalment en sincronia amb la música. Al principi tothom estava sentat a les butaques però a poc a poc necessitavem ballar, moure'ns, cantar ben alt i fort. I a partir d'aquí tot va anar de pujada, encara que em va semblar una mica fluixa l'entrega del públic si la comparo amb altres concerts d'ells (val a dir que només va ser una sensació meva i que  era la primera vegada que anava a un concert de butaca, les altres vegades eren a peu dret i ambient de festa major). Després de tocar les cançons "ways in the gavel" i "Suïssa" van tocar una cançó trista "Casa en venda" que ens va fer que tots tornéssim a seure i va fer baixar el ritme del concert  una mica per tot seguit tornar-nos a aixecar i transformar-nos gaudint, ballant, rient.. Dues horetes que van passar molt ràpid i que ens van deixar amb ganes de més i més. A veure si podem repetir! "

Rach

America, que has fet?

Fa does dies que estic traumatitzat. El meu pais adoptiu, on visc i treballo, i on potser creixera el meu fill, acaba d'escollir com a "lider del mon lliure" a un llunatic, misogin, mentider, avaricios i incompetent que li dona 10 voltes al que abans liderava la meva llista (Bush fill).

Spoiler - El que ve ara es un relat apocaliptic!

No tinc la resposta del perque, pero temo per les consequencies. I no nomes es el fet que ell es el president, el que pot ser mes important i ha passat desapercebut es que no hi ha ningu que li pari els peus: les 3 cambres de govern (President, Senat i Congres, 4 si comptes el TC) ) tenen majoria republicana. I el Tribunal Constitucional te una vacant i 3 jutges de mes de 75 anys* (Ginsburg, 83, progresista; Kennedy, 80, conservador i Breyer, 78, progresista)

*Veure perque aixo es important mes endavant.

Que ha dit que fara en Trump?

- Politiques anti-immigracio: deportar als immigrants illegals, construir el famos mur amb Mexic, etc.
- Politiques anti-lliure comerc: tarifes, tarifes i mes tarifes.
- Posar jutges al tribunal suprem super-conservadors, que el que facin es eliminar les politiques progressites que s'havien fet els ultims anys (abort, matrimoni homosexual, etc). Penseu que son jutges vitalicis i Trump ja ha dit que seran nomenaments de jutges joves i molt conservadors, cosa que tindra un efecte que pot durar generacions a la politica americana.
- Abaixar els impostos als rics (a ell mateix) i reduir el govern. Aumentar despesa militar, renunciar a les aliances historiques americanes...
- Passar-se el canvi climatic pel forro (ell va dir que era una mentida que va sortir dels Xinesos contra els americans).
- I molt mes.

Que pot fer un govern republica en majoria? 

Els congresistes republicans fa temps que diuen que volen eliminar el llegat Obama. Primer eliminar Obamacare, que tot i ser imperfecte ha donat cobertura medica a 20M de persones que abans no en tenien.
Despres, passar la seva agenda:
- Abaixar els impostos. I menys impostos vol dir menys serveis publics i menys regulacio, menys politiques socials, privatitzacions, etc.
- Desentendre's dels acords del canvi climatic perque no son "business friendly" i son "anticompetitius".
El politics republicans solen ser anti-abortistes, pro-dret a portar armes i pro-neocapitalistes (els serveis els donen companyies privades, no el govern). Aquestes politiques solen augmentar la desigualtat social, o sigui que a la llarga faran molt de malt a la gent que els ha votat (america mig, amb pocs estudis, que necessita proteccio contra un mon globalitzat i tecnologicament avancat).



Llavors un es pregunta: davant aquest panorama, es aqui on jo vull viure i treballar? Es aquest pais el que vull que eduqui al meu fill i li instauri els seus valors?

En Michael Moore es un nadiu de Michigan, un dels estats que ha votat Trump. Crec que esta demostrant ser un estudios de l'America promig i te un video bastant interessant.

Ser o no ser... un planeta

M'ha fet gràcia llegir aquest titular:

Pluto Is a Planet Again, According to Harvard Astronomers

Aquí trobareu la notícia complerta:
http://2paragraphs.com/2014/10/pluto-is-a-planet-again-according-to-harvard-astronomers/

Scotland 18 September 2014: To be or not to be...part of the UK?

Falten tan sols unes quantes hores ja, per a què a Escòcia succeeixi un esdeveniment històric, que pot canviar el destí d'aquest petit i peculiar país. Després d'haver viscut durant un cert temps en aquesta ciutat que és Edimburg, i el fet de estar aquí durant aquesta data tan senyalada, em fa sentir un privilegiat per poder ser testimoni en primera persona d'aquest event. 

Nosaltres, pel fet d'haver estat residint-hi establement durant un cert temps tenim el dret a votar en el referèndum. Tot i així no ens vam registrar i no votarem. Perquè creiem que no és just influïr d'una manera tan decisiva en un país que, tot i ser la nostra llar durant un temps i viure-hi experiències significatives, no és el nostre, i el nostre camí futur no és en aquestes terres. Si us he de ser sincer, no ho tinc clar per quina opció em decantaria. Sí, m'atrau la idea d'un nou país que pot materialitzar els seus anhels d'identitat en una nació soberana. També és un factor a favor que la victòria del "Yes" aquí dalt pot donar cert impuls positiu a les nostres aspiracions de consulta a Catalunya. Però cap d'aquests motius em transmeten la força suficient per a un possible vot a favor d'en Salmond i companyia. Per a votar una opció s'ha d'estar convençut fins al moll de l'òs, i aquest no és el meu cas (si que ho seria en el cas català). 

Per tal de convèncer els votants, aquí han fet una campanya intensíssima des de ja fa força temps (i evidentment amplificada aquests darrers dies), per part de totes dues bandes, incloent visites porta a porta, infinitat de cartells, xerrades, debats i mexandatge abundant. Tothom té molt bones raons i passió per la seva causa, però el to que s'ha respirat en tot moment ha estat de respecte (lamentablement diferent de la situació que es viu a Espanya). L'argument principal de la gent que votarà seguir formant part del Regne Unit són raons econòmiques. Tenen por que els diners marxin i això s'enfonsi. També argumenten que moltes de les reivindicacions de campanya del "Yes" ja les gaudeixen ara mateix.  Per altra banda, l'aspecte econòmic, i sobretot social, és una de les claus de la campanya independentista, ja que una Escòcia independent estarien millor administrats els recursos i seria possible mantenir o millorar molts béns socials. 

Tot i això, encara hi ha molta gent que no sap cap a on tirar, amb aproximadament un 10% d'indecisos. Les enquestes donen ara mateix un resultat ajustadíssim, amb un mínim aventatge dels unionistes, però aquests vots que encara no tenen amo poden ser decisius pel resultat final. 

No sé què passarà demà i quin serà el veredicte d'Escòcia a les urnes, però en tot cas el sol fet de podar expressar lliurement per a determinar el futur del seu país, ja és un motiu sufucient per a estar orgullós i satisfet.  En el seu dia van decidir juntar-se amb Anglaterra i formar el Regne Unit, i ara, 300 anys després el camí podria ser justament l'invers (és curiós el paral·lelisme històric uneix temporalment els camins de Catalunya i Escòcia!).

Ara és el torn dels escocesos, però CatalansVote9N2014! Amics, visca la democràcia i visca la llibertat, que s'obrin les urnes!

Sobre les princeses

Estudiant... O no.

La meva veïna em va dir que el seu fill, de 18 anys, es quedaria sol a casa durant uns dies. Tenen un pati gran, com el meu, i ahir el fill va convidar als amics a fer un sopar. Sentir-los xerrar mentre sopaven em va transportar als meus 18 anys. Era el primer estiu després començar la universitat. Em sentia lliure i era lliure. Treballava, si, però també tenia molta energia per fer altres coses. Algunes les feia perquè veritablement em venien de gust, d'altres perquè se suposava que ho havia de fer. És una sensació estranya, aquesta d'haver de fer coses perquè et pertoca. Coses que suposadament són divertides, vull dir.

Estic marxant una mica del que us volia explicar. La qüestió és que vaig començar a imaginar-me què estaven fent tota aquella canalla, a banda de gaudir de la joventut. Aleshores em vaig adonar de com han canviat les coses. Si algun entre ells està estudiant, serà perquè o bé té una de les poques beques que es donen, o bé perquè els seus pares tenen molts diners. Estudiar ara mateix és molt difícil, i no precisament perquè hagin apujat el llistó, sinó perquè és bastant més car. Són coses que m'enerven perquè d'aquesta manera augmenta la desigualtat en el nostre país.

Les escoles públiques, que durant anys s'ho han currat per treure's de sobre molts clichés, ara estan ferides. El nostre model d'escola en català, inclusiva i laica està ferit. Per això, no vull deixar d'anar a la 1a Marxa per l'Educació Pública.

Felicitat Bruta Nacional

En la societat occidental el model socioeconòmic que impera actualment està basat profundament en un culte al materialisme i al consumisme com a major font de benestar i progrés. Segons aquests principis, se suposa que la majoria de ciutadans d'aquelles comunitats o països amb una economia sòlida i benestant haurien de sentir-se més feliços i plens, i tenir major qualutat de vida. Però, evidentment, sabem que això no és així, que una butxaca més plena i la possessió de béns materials (iPad, cotxe, casa,...) no impliquen directament un major sentiment de satisfacció personal.  Es va crear un paràmetre, el producte interior brut (PIB), que mesurava el nivell econòmic de cada país, intentant correlacionar-ho amb els nivells de felicitats dels seus habitants. Un dels països amb el PIB més alt són els Estats Units d'Amèrica, però s'ha pogut veure que no hi havia una bona correlació, ja que, tot i comptar amb els aventatges d'una economia benestant, una part molt important de la població no se sentia feliç. 

A l'altra cara de la moneda estava el Bhutan, un dels països més pobres del món, amb un PIB baixíssim. Tot i això, aquest petit regne de l'Himàlaia és considerat el país més feliç d'Àsia, i un dels més feliços del món. Des dels anys 1970-1980s el govern ha impulsat una política socioeconòmica no només moguda pel progrés econòmic i material, sinó basada en la idea que és fonamental per a un bon funcionament del país que els ciutadans siguin feliços i tinguin una bona qualitat de vida, tenint en compte les relacions interpersonals i amb el medi ambient. I així es va crear el terme "Felicitat Bruta Nacional" (FBN), que des de llavors ha estat un dels leitmotiv d'aquest petit país asiàtic. Els models econòmics convencionals prevalents a les societats occidentals tenen com a objectiu principal el creixement econòmic, evaluat mitjançant el PIB. En canvi, els principis d'aquesta ideologia es basen en què el veritable objectiu ha de ser tenir un bon equilibri entre el desenvolupament material i l'espiritual. Els pilars bàsics del FBN són la promoció del desenvolupament socioeconòmic sostenible i igualitari, la preservació i promoció dels valors culturals, la conservació del medi ambient i l'establiment d'un bon govern. Un exemple pràctic: si al Bhutan talar boscos per a fer alguna activitat agrícola o urbana fa sentir menys feliços als habitants de la zona, aquest paràmetre de felicitat associada a la connexió amb la natura i l'entorn pesa més que no pas els possibles aventatges de dita activitat, i els boscos en qüestió no es toquen. De fet, en aquest país fins i tot existeix la figura de "Ministre de Felicitat", que vetlla pel benestar i qualitat de vida dels seus habitants. 

Aquest sorprenent fet que he descobert fa poc arran de la lectura d'un llibre m'ha semblat extraordinàriament excepcional i únic, i pot ser un bon exemple a seguir en les nostres societats desgastades per valors massa materialistes i amb poc respecte mutu i per l'entorn. És cert que segurament aquest sistema funciona al Bhutan per la seva particular idiosincràsia lligada sobretot a la cultura, filosofia i religió budista, i també a què és un país molt petit. Crec però, que tot i que la seva aplicació en països occidentals no seria gens fàcil, pot ser un bon punt de partida per a iniciar un canvi de direcció i encaminar-nos cap a un futur millor i un món més sostenible.

A mode de resum i il·lustració audiovisual, adjunto un video que ilustra breument les característiques de la Felicitat Bruta Nacional.

Don't worry, be happy!

HAPPINESSISNOWHERE

Què heu llegit en aquesta cadena de lletres del títol d'aquest post?

Aquesta frase il·lustra com la nostra percepció pot afectar la manera en què veiem realment les coses que ens passen.  L'altre dia hi vaig ensopegar, em va agradar i la vam estar comentant amb la Raquel.

Molts cops ni ens adonem i la felicitat està allà mateix, al costat. Només fa falta canviar el prisme de visió que tenim de les coses, intentar veure el costat bo de la vida. També és cert que l'estat d'ànim que tinguem en un moment donat és una molt forta influència sobre com veiem les diverses situacions.

Evidentment, es pot anar més enllà i començar unes reflexions filosòfiques sobre la naturalasa del món en què vivim i de com el veiem. Jo opino que de mons i realitats n'hi ha infinits, tants com visions diferents tenim i estats emocionals, i això és maco i enriquidor, sempre que sapiguem entendre i empatitzar amb aquestes percepcions diferents de la nostra pròpia.

Botigues tancades, edificis a mig construir

Botigues tancades, edificis a mig construir, ... i la ciutat queda morta. "No et pots imaginar el que havia estat" explicarem als nostres fills. Per una banda, m'alegra saber que ens anem posant al lloc on ens pertoca, però el canvi m'entristeix. La meva baixa per maternitat em permet passejar pel poble i observar, i darreramet no paro de veure això: botigues tancades, edificis a mig construir... Avui precisament he vist un cartell de "Liquidació per tancament" en una joieria. Potser fa només 20 anys que existeix (i dic "només" per contraposició a negocis que fa més de 50 anys que estan en doina), però 20 anys són molts. Jo hi havia comprat alguna cosa, allà. "Potser no prou!" em diu una veueta a dins del cap. Què hi puc fer? Mai he estat ni de rellotges ni de joies.

Reformes inútils

No estic a favor de la reforma de la llei electoral. Està clar que la que tenim no és la millor, però la que podríem tenir la superaria? Jo particularment estic d’acord amb que el vot d’una persona del Montsià tingui més pes específic que el meu, i no estic a favor dels personalismes. Una reforma com la que es proposa ens duria a polítiques perjudicials per a les persones de zones poc poblades (total, pels 4 que m’han de votar...) i a una guerra de persones i no d’idees, una guerra de diners per a vendre la imatge més que mai. Per què en Laporta cau tan bé? Sense treure cap mèrit a la seva feina, de debò és pel seu caràcter, que ens agrada tant? I el seu caràcter, creieu que ens duria a tenir una bona política sanitària, per exemple?

La diferència entre una nova llei i la que tenim, seria significativa? Potser per alguns partits, sí, però per la població? Voleu dir que no estaria més bé que invertíssim aquest temps en pensar en coses més interessants, com per exemple, espavilar-nos per buscar idees per sortir de la crisi i no tornar a caure en l’espiral impossible de creixement constant?

A les tertúlies de la ràdio parlen d'aquestes coses, i cada dia n'estic més fins els nassos... Hauré de tornar al meu curs d'italià... Io mi chiamo...

A Saturday night and a grateful beggar

Les nits d’Edinburgh són fredes. Si sortim per la nit amb previsió d’arribar tard, en GG s’encarrega d’encendre la calefacció abans perquè en arribar trobem càlida la casa. Al llit tenim un nòrdic que abriga bastant però si tenim més fred ens tapem amb una altra manta o encenem una mini esterilla elèctrica que tenim (la que utilitzo per les cervicals) i ens dóna escalfor. Som uns privilegiats de poder tenir aquestes coses, coses bàsiques que de vegades passem per alt.

Ahir per la nit vam anar a casa d’uns amics; al sortir feia molt de fred i ,sobretot, aire però vam decidir anar caminant, ens venia de gust caminar malgrat el fred. Sabíem que en arribar a casa un got de llet calentona i amb mel ens esperava, i ens voliem guanyar el plaer. Caminant, vam veure assegut a terra un home gran, d’entre 70 o 80 anys, tapat amb una manta. Al passar de llarg i veure´l vam tenir la necessitat de parar-nos per donar-li algo de diners. Estàvem continuant el nostre camí quan ens vam aturar per retrocedir i anar a parlar amb aquell home. Li vam oferir beguda calenta però se’ns va fer difícil trobar-ne a aquelles hores, així que li vam comprar un entrepà calent. La mirada d’aquell home, d’agraïment, crec que no la podré oblidar. Vam estar una estona parlant amb ell i ell no parava tota l’estona de donar-nos les gràcies. Jo no vaig poder reprimir les llàgrimes al veure els seus ulls. Ens va explicar que per poder menjar calent i dormir sota sostre havia de pagar 10 pounds la nit i que durant el dia demanava diners per a pode4r pagar això. No sabem si això que ens va dir és veritat o mentida, però això ja és un altre tema. El que tinc clar és que si el torno a veure el tornaré a ajudar!

Com a anècdota graciosa del post dir que vam entrar a una disco tipus “Three Sisters” per demanar un cafè amb llet! Us imagineu la cara del cambrer, oi?

... i me'l van robar

En general sóc una persona bastant desconfiada, perquè no admetre-ho. En segons quines situacions, però, confio. Confio perquè no vull pagar el preu de desconfiar. No paro massa atenció a tancar la porta de casa (de fet, un parell de dies me l'he deixat oberta...), ni a tancar el cotxe, ni a amagar tot allò que sigui susceptible de ser robat. Sovint vaig amb el bolso obert i prenc només les mínimes precaucions perquè no em robin (tenir-lo a la vista, posar-me'l damunt de la falta si prenem una cervesa o posar-lo al davant si pujo les escales mecàniques) accions que són més instintives que conscients.

El preu de que et robin és allò que et roben, i les molèsties derivades del fet. El preu de pensar que et robaran és desconfiar, estar sempre pendent de que si deixo això aquí o allà, tenir la incertesa de si algú haurà vist que deixo la finestra mig oberta perquè els gats puguin sortir...

Com ja he dit, no vull pagar el preu de "pensar que em robaran" perquè 1. potser no passa i 2. si passa, de ben segur que pagaré algun preu. Diguem que, a mi, em compensa.

Ahir em van robar el mòbil del cotxe. Van trencar el vidre petit del costat del copilot, van obrir la porta (que n'és de fàcil!) i van agafar el mòbil, que estava una mica a la vista. Quan me'n vaig adonar, vaig pensar "Vale, és just: si no he comprat el pack de precaucions "perquè no em robin" doncs ja està bé que em robin".

Us he de dir, però, que potser no cal ser tan dràstica i pensar que si penso que em robaran em torno amb una desconfiada patològica. Potser només he d'incorporar algunes "pistes" com les del bolso... hi pensaré...

Silenci?

Hola amics!

Dedico aquest vídeo a tots aquells cascarrabies que es desperten amb el més mínim sorollet, i els planyo per tenir aquesta mala sort.

Un record pel veí que canviava el terra (al carrer Llobregat) i les veïnes que fan comiats eterns al portal, pel carro del mercadona i per la persona que camina amb talons per casa (quina necessitat té?).

I a vosaltres, us molesta el soroll mentre dormiu?

Angelets o Ratoncito Pérez

Hola família!

Qui us portava un regalet quan us queia una dent? A mi els Angelets, i a les meves companyes de feina, el Ratoncito Pérez. De fet, em va sorprendre que ni coneguéssin els Angelets, pobrets ells, tan diligents canviant dents per petits regaltes i tan desconeguts...

He buscat a al Wikipedia sobre el tema aquest i m'ha agradat el que us copio aquí:

L' Angelet de les dents és un mite popular català destinat a tranquil·litzar els infants petits quan perden les dents de llet. A l'igual que a d'altres països occidentals, a Catalunya hi ha la tradició que quan a un nen li cau una dent de llet, l'ha de posar sota el coixí quan se'n va a dormir, durant la nit l'Angelet de les dents la recollirà i deixarà confits o algun dineret per al nens.

La tradició del personatge que recull les dents de llet dels infants quan cauen és pràcticament universal. A Espanya i als països llatinoamericans existeix la tradició del Ratoncito Pérez, també conegut simplement com El ratón Pérez o El ratón de los dientes (Mèxic). La tradició espanyola neix d'un conte escrit per Luís Coloma (1851-1915) per al rei Alfons XIII quan tenia 8 anys.

Al País Basc, existeix la tradició de Mari Teilatukoa (Maria de la teulada). Tradició que enllaçaria amb les tradicions de països asiàtics com Corea, Filipines o Vietnam on els nens llencen les dents a les teulades i d'aquesta manera canviar la seva dent per la d'un ratolí que creix i no cau.

Que curiós, això del País Basc, no? I el que més sorprèn és que la tradició sigui similar a la d'aquests països asiàtics!

I a vosaltres... qui us deixava un regalet?

Israelians o palestins a Rac1

Avui al matí, com gairebé cada dia, he encès la ràdio abans d'entrar a la dutxa per tenir una mica de companyia en aquests matins d'hivern tan difícils. Parla en Jordi Basté i els seus col•laboradors. Mai he tingut en especial estima El Món a Rac1, però al lavabo de casa és la única emissora que s'agafa amb certa decència. També he de dir, que des que va plegar en Basses, fins i tot al cotxe escolto Rac1, perquè la Neus Bonet no em va enganxar, però des de fa uns dies que la torno a escoltar i li estic trobant el punt. Ostres, és que tal i com va marxar en Basses, qualsevol que li vingués a darrera tenia les de perdre. El que més m'agrada. però, és en Barril. Sí, sí: em descarrego el podcast al matí i me l'enduc al cotxe. Ah! meravelles del tecnologia.

He de dir que els de Rac1 m’enerven força, a vegades, i avui ja ha sigut la bomba. La pregunta del dia era: "Israelians, palestins o cap dels dos?". Però què collons us penseu que és, això? una quiniela? Estic a favor d'uns o dels altres o en contra de tots dos. Amb una pregunta com aquesta em confirmen el que són: uns sensacionalistes incendiaris. Simplificar un conflicte tan complicat com aquest és posar més llenya al foc. En general, és el que fan: en comptes d'intentar explicar les coses tal com són i donar una opinió fonamentada, borden. Simplement borden.

Cornuts i pagar el beure

El fet de passar les tardes a casa fa que m'assabenti d'algunes coses que d'altra manera ni sabria. Segueixo molt desinformat en alguns temes, però aquests dies als programes de tarda només fan que parlar del Julián Muñoz, l'ex-alcalde de Marbella, que acaba de sortir de la presó sota fiança (ja em perdonareu que no en posi cap foto, per motius evidents). Com segur que sabreu, aquest pajaru es va fer famós per malversar una picosada del fons de Marbella, i per embolicar-se amb la Pantoja (tampoc hi ha foto pels mateixos motius).

Aparentment tot això no té cap mena d'interès, ni hauria de ser objecte de comentari aquí al nostre blog. Però la gràcia del tema és que, com era d'esperar, el lladre aquest, perquè no és altra cosa eu un delinqüent, ha venut l'exclusiva de la seva història a la presó al millor postor, que en aquest cas és Telecinco (que no linko perquè foten una ràbia d'aquí allà). Es parla de xifres al voltant de 300000 o 400000 euros. És a dir, que per una entrevista en sortir de la presó, on explicarà les misèries que ha viscut (evidentment, estava en un règim d'estar per casa) i quatre coses de la folclòrica, es tornarà emportar una bona suma de diners, com si no n'hagués robat prous ja.

En la meva opinió, si el periodisme d'aquest país fos seriós, ningú no hauria de comprar l'exclusiva d'aquest tio, s'hauria de menjar els mocs i les quatre bajanades que pugui dir, perquè segur que no explica res de totes les estafes que va fer quan exercia de polític corrupte (què deu tenir Marbella?). És una vergonya que algú estigui disposat a pagar aquests diners a un delinqüent, que d'acord que els programes del cor els segueix molta gent, però a aquest preu, la vida d'aquest home no interessa a ningú. Només hauria de parlar davant del poble que governava, demanar disculpes, i pagar d'alguna manera tot el que va fer. Ells són els únics que mereixen una explicació. Una explicació que tampoc tindran en l'entrevista que li faran.   

Només som micos

Fa uns dies vaig fer aquest post a Bona nit. Els temes de medi ambient m'interessen, com a la majoria de gent que que té dos dits de front, però la lectura d'aquest llibre, Estat de por del Michael Crichton, m'ha canviat una mica la visió que tenia sobre la responsabilitat de l'home en tots els canvis que sembla que està patint el nostre planeta. El llibre és recomanable, més que per la història que explica, que tampoc no està malament, per la col·lecció de dades que dóna en contra del que ens han venut com a canvi climàtic i escalfament grlobal. Això ja ho vaig discutir a l'altre post. Avui el que m'agradaria és posar-vos un fragment del llibre, que no té res a veure amb la història, però que exemplifica el que deia més amunt. A mi m'ha impactat molt tot el que diu, i reafirma les meves idees. És una mica llarg, però al meu entendre, val la pena que es tinguin en compte aquestes coses.

"Hem de pensar on vivim. Vivim al tercer planeta d'un sol de mida mitjana; un planeta de cinc mil milions anys d'edat, que ha estat canviant constantment durant tot aquest temps. La Terra està ara a la seva tercera atmosfera.
>>La primera era d'heli i d'hidrogen. Es va dissipar aviat, a causa de les altes temperatures del planeta. Aleshores, a mesura que el planeta es va anar refredant, les erupcions volcàniques van produir una segona atmosfera, una de vapor i de diòxid de carboni. L'aigua, amb el temps, es va condensar i va formar els oceans que cobreixen la majoria del planeta.
>>Fa uns tres milions d'anys, uns bacteris es van acostumar a consumir diòxid de carboni, i a segregar un gas altament tòxic, l'oxigen. D'altres bacteris deixaven anar nitrogen. La concentració atmosfèrica d'aquests gasos va anar augmentant, i els organismes que no s'hi van poder adaptar es van extingir.
>>Mentrestant, les masses de terra del planeta, que flotaven sobre plaques tectòniques enormes, van acabar juntes, en una configuració que entorpia la circulació dels corrents oceànics. Va començar a fer fred per primer cop i, fa dos milions d'anys, van aparèixer els primers gels.
>>Durant els últims set-cents mil anys, el nostre planeta ha estat en una edat de gel glacial. Ningú no n'està segur, de les causes, però ara, cada cent mil anys, el gel cobreix el planeta. Amb avenços més petits cada vint mil, si fa no fa. L'últim avenç fou fa vint mil anys, o sigui que d'aquí poc temps ens en toca un altre.
>>Tot i així, encara avui, després de cinc mil milions d'anys, el planeta es manté increïblement actiu. Hi tenim cinc-cents volcans, amb una erupció cada dues setmanes. Tenim terratrèmols contínuament: un milió i mig l'any, un de moderat de 5 a l'escala de Richter cada sis hores i un de gran cada deu dies. Els tsunamis travessen l'oceà Pacífic cada tres mesos.
>>Tenim una atmosfera tan violenta com la terra que hi ha sota. En qualsevol moment hi ha mil cinc-centes tempestes elèctriques escampades pel planeta. Onze raigs colpegen la Terra cada segon. Un tornado aixeca la superfície terrestre i la fa volar cada sis hores, i cada quatre dies un cicló gegant de centenars de quilòmetres de diàmetre gira sobre l'oceà i fa estralls a terra.
>>I aquests micos impertinents que es fan dir humans, l'únic que poden fer és córrer a amagar-se. Que aquests mateixos micos es pensin que poden estabilitzar l'atmosfera és d'una arrogància insuportable, perquè no poden controlar el clima. Veuen una tempesta i corren."

Pregar incrementa la taxa d'exit de la fecundació in vitro

Us podeu imaginar quina sorpresa la meva quan un divendres a la tarda, estava perdent el temps esperant que arribés l'hora de plegar i mirant webs em cau a la pantalla això:

Scientist sues over opinion piece

I llegeixo una mica més... Resulta que un grup Koreà ha publicat (sí, sí, publicat) un estudi que basicament diu que Pregar incrementa la taxa d'exit de la fecundació in vitro.

Evidentment un senyor bastant mes serio que els Koreans, el Dr Flamm va escriure un article d'opinió que podeu llegir aquí, però del que us adjunto un parell de paràgrafs.

Dr. Cha's 2001 prayer paper was apparently rejected by several other journals including the New England Journal of Medicine and the Journal of the American Medical Association. But the JRM published the bizarre manuscript and the astounding results were reported in the New York Times and even discussed on ABC's Good Morning America. However, the study soon began to fall apart.

In October 2002, coauthor Daniel Wirth, a mysterious man with no medical or scientific training, was indicted by a federal grand jury on multiple felony charges. An FBI investigation found that Mr. Wirth and an accomplice had been using the identities of dead boys to orchestrate criminal schemes. Inexplicably, editors at the JRM still refused to respond to questions about the paper.

Cal a dir que era un clinical trial, controlat, randomitzat i doble blind (les senyores que rebien tractament de fecundació in vitro no sabien si algú pregava per elles o no, i els/les estadistes no sabien si les dones amb mes taxa d'èxit havien rebut pregaries o no... Cal a dir que no he pogut accedir a l'article original.

Doncs ara, els Koreans estan demandant al Dr Flamm (danone).Algun comentari?

Un somni

El dièsel ja val un euro al litre, el centre comercial que construeixen a l'entrada del poble (tocant, vull dir, trepitjant la llera del riu) ja està quasi enllestit, veig anuncis de promocions noves d'urbanitzacions amb xalets amb jardí i piscina i "parks" amb polígons industrials, les indústries de la zona no deixen de fer "reduccions de plantilla", falten mestres a les escoles, demano hora per una urgència ginecològica i em diuen que "d'aquí a 2 mesos" i aquella línia de tren que faci de cinturó a l'àrea metropolitana no es construirà mai...

No companys, no, aquest no és el país que jo vull. No. Jo vull un país que no estigui sotmès a les lleis de mercat, on l'educació sigui un pilar fonamental, on l'habitatge sigui un dret real (sense pisos de 30m2 ni mansions de 400), on s'inverteixi prou en sanitat com perquè les coses funcionin, on s'entengui l'entorn com un valor a preservar i on et puguis sentir d'on vulguis, ei! i on tothom sigui conscient de que per tenir drets cal tenir deures. I podria continuar: guarderies, polítiques d'immigració lògiques, publicitat no enganyosa, protecció i promoció de l'agricultura i la ramaderia, ...

I m'és igual que n'hi diguin Catalunya, Països Catalans o Espanya. Vagi on vagi i visqui on visqui, em sentiré catalana i m'emocionaré sentint Els Segadors. Aquests dies que sento a parlar tant de sobirania, tenia ganes de dir-ho. Ja sé que és quelcom difícil, que desgraciadament hi ha coses incompatibles, però per tal que es compleixi un somni, cal abans ser-ne conscient...

El meu primer curset

AAI, American Association of Immunologists, ha organitzat un curset d'immunologia a Minneapolis, al qual he tingut el plaer i la sort d'assistir. El curset s'acaba en 1 hora, cosa que per part està bé, però em sabrà greu. He pogut coneixer a gent de la Mayo que no coneixia i a algú de la Universitat de Minneapolis.

La veritat qu em pensava que les conferencies i els cursets només eren per anar de juerga i fer vacances una setmana però he après TANT durant aquesta setmana! He aprés la part d'immunologia amb la que no treballo i he aprés més de la immunologia que sí que faig servir. Les 2 setmanes abans del curset vaig treballar com un cabrón y les 2 que vé, más de lo mismo. Per tant, puc assegurar que a) s'aprén, b) nos són vacances i c) no es surt tant com em pensava.

Ara només falta dissenyar un plan per anar a la pròxima conferencia del AAI, a San Diego!