Ready Player One, la pel·lícula

Caràtula molt Spielberg, no? D'aquí.

Quan vaig veure que al març del 2018 s'estrenaria aquesta pel·lícula em vaig afanyar a comprar el llibre en el que s'inspirava per llegir-lo abans. En tenia bones referències i va ser l'impuls que em faltava per no deixar passar més temps abans de llegir-lo. Després de llegir el llibre i veure la pel·lícula, considero que va ser un error de càlcul.

El llibre em va agradar força, però si no l'hagués llegit, probablement la pel·lícula d'Spielberg m'hauria impressionat i agradat molt més. L'argument ja és conegut, un futur relativament proper en el que la majoria de gent viu connectada a OASIS, un simulador virtual en el que es pot ser el que es vulgui, perquè la realitat fa pena. Quan el seu creador mor, deixa amagat un ou de pasqua en el sistema, una mena de joc pels més aficionats a la seva obra. Qui el trobi tindrà el control de la seva empresa i una recompensa econòmica estratosfèrica. En aquest context, la cacera de l'ou es converteix en una cursa de proporcions planetàries. La gràcia de la història és que el creador Halliday era un gran aficionat a la cultura pop dels 80, i molts dels mons recreats a OASIS estan inspirats en aquesta cultura, de manera a la meitat del segle XXI els jocs, música i pel·lícules dels 80 tornen a estar completament de moda.

Parzival rebent una de les claus de mans de l'Anorak. D'aquí.

És una mala pel·lícula aquesta Ready Player One? Doncs no, no es pot dir això. Manté l'esperit de la història, recrea bé els avatars dels protagonistes i manté els seus tarannàs. Els efectes especials són molt espectaculars i indubtablement hi ha moltes referències a la cultura dels 80, però ni de bon tros tantes ni tan explícites com al llibre. I és que aquí comencen les comparacions. Temia que seria molt difícil fer una adaptació fidedigna d'aquesta història i els meus pitjors temors s'han complert. Però no perquè no es pogués, perquè he comprovat que es podia, sinó perquè no s'ha volgut, senzillament. Si per aconseguir l'objectiu cal passar per diverses proves, i aquest també és l'argument de la pel·lícula, per què canvies les proves?? Per què són tan diferents? Per què els protagonistes es coneixen molt abans, tant a OASIS, però sobretot a la realitat? Per què t'inventes personatges innecessaris? I tants altres canvis innecessàriament absurds que no esmentaré per no fer més spoilers. Perquè costava el mateix recrear el que hi havia, que inventar-se proves i personatges nous. Vaig pensar que seria difícil fer una adaptació, però no ho era: es podia. Es podien acceptar alguns canvis de guió pel format cinematogràfic, però pel meu gust, tants altres no es podien tocar.

Parzival i Art3mis, noi coneix avatar... D'aquí.

De manera que m'he endut una bona decepció pel que fa a l'adaptació. Però si es busca una pel·li emocionant, amb ritme, acció i imatges espectaculars, pot fer el fet. M'hauria agradat molt més si no hagués llegit el llibre abans, que per mi és molt millor i té molt més sentit. Però bé, tampoc no em feu massa cas, perquè sembla que majoritàriament la pel·lícula està agradant força, també als que han llegit el llibre. Què hi farem si la gent és poc exigent amb els guions adaptats.

Valoració: Em vaig passar la pel·li fent petar els llavis i fent que no amb el cap, la meva acompanyant ho pot confirmar.

Altered Carbon, Temporada 1

L'última sèrie que hem vist a casa és una de les que més expectativa generava en els nostres entorns en matèria de ciència ficció. Es tracta d'Altered Carbon, la primera temporada de la qual compta amb deu episodis d'al voltant d'una hora de durada i que es pot trobar a Netflix.

Takeshi abans i després. Ja podeu triar quin us agrada més. D'aquí.

El plantejament és força engrescador. Ens mostra un futur d'aquests de cyberpunk on les diferències de classe són encara més abismals i on el significat de la vida de les persones és molt diferent. La consciència ja no està lligada a un cos, sinó que s'emmagatzema en unes 'piles' que es poden instal·lar en la 'funda' que sigui. La funda en qüestió és un cos humà, bàsicament. Però el cos ja no té cap importància, perquè és fàcilment bescanviable. L'única manera de morir realment és si es destrueix la teva pila. Però fins i tot hi ha possibilitat de fer-se còpies de seguretat, si tens prou diners, és clar. Evidentment, hi ha tot un mercat i unes lleis al voltant d'aquesta tecnologia. En aquest context, un 'mat', un personatge de classe molt alta, fa tornar un soldat de guerrilla que tenia la pila congelada perquè investigui qui l'ha matat. Sona estrany, però és clar, aquest tenia còpia de seguretat. En Takeshi Kovacs descobrirà que les arrels d'aquest crim van molt més enllà... un cop s'hagi acostumat a la nova funda que li han donat, que no és cap casualitat.

Kovacs i Ortega, els protes. D'aquí.

En l'apartat de cares conegudes, la funda d'en Takeshi correspon a la del governador Will Conway de House of Cards, el presidenciable republicà que li feia competència al 'bo' d'en Frank Underwood.

És un personatge virtual, en Poe, però és el meu preferit! D'aquí.

Emparant-se en que 'les fundes' no tenen massa importància, la sèrie és considerablement violenta, i també hi ha un munt de nus i escenes de sexe. Però més enllà d'això, la sèrie no acaba d'arrencar, i mira que els ingredients els té. Argument ben pensat, efectes visuals a dojo, tecnologia futurista, tot apunta a que podria ser una sèrie d'aquelles que enganxen a les masses, però per algun motiu que no sé determinar, es queda a mitges. Massa embolicat tot plegat, tot i que al final acaba quadrant. I potser que algunes coses ens grinyolen i no se'ns explica com es resolen en un món tan diferent del nostre. Suposo que si hi ha una segona temporada la mirarem, però així d'inici no ens ha impressionat gaire.

Valoració: Menys sang i la trama una mica més clara hi ajudaria.