La meva recerca

Aquesta setmana ha aparegut un article a la revista de la Mayo, Discovery's Edge, titolat Translating Immunotherapy: The B7 Saga. Es un article bastant ben escrit on explica la nostra recerca. Espero que us agradi.

PS: Els Drs Dong i Kwon son els meus jefes.

Sí, sí, sorpresa

Nadal, nadal. Quines dates. Avui explicaria una historieta, però ja la coneixeu tots. El dia 25 de desembre va néixer una personeta ara fa molts anys, i tothom se'n va alegrar molt. Abans que ella n'hi havia hagut una altra que havia nascut aquest dia, o això diuen, però suposo que tots sabeu que estic parlant de la Txaro.

Ànima de la Comunitat, i gran amiga, cumpleix anys en una data tan assenyalada. De minyonet ros i blanquet no en té massa, però d'amor i pau prou que en reparteix. Aquests dies que tots estem celebrant obligats unes festes que arriba un moment que no entenem, tenim un motiu de celebració de veritat, d'aquells que a mi m'agraden més. Per això demà, després de la gran endrepada de Nadal, serem allà, a casa seva, per celebrar el sopar sorpresa que ella mateixa ha organitzat. Sorpresa? Sí, sí, sorpresa.

Txaro, t'estimem. Per aquest i molts anys més al teu costat, al teu dia. Perquè no triem el dia que naixem, però no hi ha res que no es pugui solucionar amb unes dosis de la nostra rutina. Moltes felicitats, guapa. Els dos petons te'ls faré in situ.

Sóc l'Enjuto!

No cal que us digui com en sóc de viciat a internet. Sempre procuro tenir un ordinador a prop, i miro els correus sovint i també algun blog si en tinc l'oportunitat. Ei, que de vegades el faig servir per treballar i tot, però poc... El cas és que avui he anat allà on treballa en GG (i la Txaro), a la lectura d'una tesi, i resulta que porten una setmana sense connexió i sense telèfon extern. No sé com s'ho fan, aquesta incomunicació a mi em mataria. Serà perquè no tinc mòbil, suposo. El cas és que no he pogut mirar els correus en tot el dia, i ha estat dur, m'ha costat. Us enganxo aquí un vídeo que comença a estar suadet, però amb el que em sento molt identificat (i cada cop que el miro em fa riure). Interneeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee...

Sopars de Nadal

Vinc del típic sopar de feina que es fa pels volts de Nadal. Aquest any ens hem entretingut massa a trobar un lloc, i finalment hem anat a un argentí massa car pel meu gust. Com que som becaris, el grup no ens paga res, i per ser que no tinc paga extraordinària, doncs no em va massa bé fer despeses innecessàries a aquestes alçades de l'any, quan els diners volaran ben ràpidament. Però me'n vaig per les branques. El que volia dir és que no m'agraden aquestes trobades. Per mi és una obligació, i no m'hi acabo de sentir còmode. Amb els caps allà, sempre prestant atenció a uns i passant dels altres, s'accentuen més les classes socials dins del mateix grup. Però bé, això són peculiaritats, veig que tinc una nit de divagar.

Sempre he pensat que no s'ha d'anar a un acte al que no et ve de gust assistir. Aquesta mena de sopars són ja tradicionals, es podria dir, però no per això són agradables. Sé de gent que fa autèntiques bacanals en aquests sopars, però mira, a mi no em fa el pes trobar-me un divendres a la nit, un dels pocs dies que tinc per veure els amics, amb els companys de feina i els caps, i sentint-me incòmode. Sembla, però, que no assistir al sopar de feina d'aquestes dates és poc menys que un sacrilegi, i hi ha una obligació moral d'anar-hi. Suposo que en un grup relativament reduït com el meu, dir que no hi vas perquè no et ve de gust, sense cap altre motiu, estaria molt mal vist, i podrien haver-hi males mirades i diferència de tracte durant una temporada. Que si, que tinc companys macos, i avui encara m'he col·locat estratègicament per no estar a prop dels caps, però igualment, no he pogut evitar morir-me de son. Un avorriment, vaja. I això que hem rigut i hem fet un munt de bajanades.

I vosaltres què en penseu? Us agraden aquests sopars? Us hi sentiu còmodes? Els trobeu necessaris? M'agradaria saber si hi ha algú que pensa com jo, que és una obligació, i que seria perfectament prescindible.

Deu-mil euristes

Aquest cap de setmana he estat a Boston. Una ciutat molt maca i plena de gent jove, emprenedora, educada... També plena de mala llet com a tota la costa est americana, pero aixo no es el motiu del meu post.

Resulta que en una ciutat famosa per Harvard, MIT, milers de bufets d'abogats (boston legal algú?) no tot son flors i violes.

Tinc 2 molt bons amics que viuen a Boston. Ell esta fent la residencia y ella estudiant per accedir a una residencia (no cobra). Els dos (mal)viuen en un apartamentet d'una habitació pel que paguen $1300, la meitat del seu sou de $2600.

Quan tots 2 acabin la residencia i comencin a practicar medicina, posen per cas que podran guanyar $200,000 a l'any, el que equival despres d'un 40% de taxes a $10,000 cada mes. No esta malament, oi?

Resulta que es miraven uns apartamentets prop del riu, en unes drassanes reconvertides a loft a un preu de 1 milio de dolars. La hipoteca per aquests apartaments puja a $7,000 al mes. No poden pagar-ho. Son deu-mil euristes.

I com ells molts. Molts joves americans després d'acabar la carrera (per lo qual alguns han pagat o pagaran $60,000) es troben que la vida que els havia estat promesa no arriba. Us sona? Quanta ironia.

Em direu que no us fan pena, que ja vodrien molts plorar amb els seus ulls. Que a Barcelona estem pitjor. Ho sé. Potser no soc qui per parlar. Però no volia deixar passar aquesta oportunitat de comparir aquest Deja Vu amb vosaltres. Quant se'ns prometia quan erem petits: estudia, treballa molt fort i la vida et recompensara. No es just.

Prou, he dit que prou!

M'imagino que tothom ha vist el gag a Polònia d'en Cuní, la Rahola, en Chávez i el rei.

Avui he tingut una necessitat de ridar "Prou, he dit que prou!" mentre escoltava una entrevista a la ministre Chacón. "Però qui s'han pensat que som?". No parlo de cap atac contra Catalunya, parlo d'un atac contra la inteligència. Aquesta senyora no ha contestat cap de les preguntes que li ha fet el presentador, ha tirat pilotes fora i ha actuat com si estigués en plena campanya. En moments om aquests és quan fa falta un "Perdoni, però no m'ha contestat la pregunta que li he fet".

És un cercle viciós, cap dels partits majoritaris no fa res que li pugui repercutir negativament a les urnes. És que això no hauria de ser així! Com m'agradaria que algun polític acceptés que l'ha cagat, que van fer alguna cosa malament, perquè el que ens importa (com a mínim a mi) no és qui l'ha cagat, sinó que admetin que l'han cagat i que ho arreglin. No pots dir aque estas arreglant alguna cosa si abans no admets que s'ha fet malbé...

Només som micos

Fa uns dies vaig fer aquest post a Bona nit. Els temes de medi ambient m'interessen, com a la majoria de gent que que té dos dits de front, però la lectura d'aquest llibre, Estat de por del Michael Crichton, m'ha canviat una mica la visió que tenia sobre la responsabilitat de l'home en tots els canvis que sembla que està patint el nostre planeta. El llibre és recomanable, més que per la història que explica, que tampoc no està malament, per la col·lecció de dades que dóna en contra del que ens han venut com a canvi climàtic i escalfament grlobal. Això ja ho vaig discutir a l'altre post. Avui el que m'agradaria és posar-vos un fragment del llibre, que no té res a veure amb la història, però que exemplifica el que deia més amunt. A mi m'ha impactat molt tot el que diu, i reafirma les meves idees. És una mica llarg, però al meu entendre, val la pena que es tinguin en compte aquestes coses.

"Hem de pensar on vivim. Vivim al tercer planeta d'un sol de mida mitjana; un planeta de cinc mil milions anys d'edat, que ha estat canviant constantment durant tot aquest temps. La Terra està ara a la seva tercera atmosfera.
>>La primera era d'heli i d'hidrogen. Es va dissipar aviat, a causa de les altes temperatures del planeta. Aleshores, a mesura que el planeta es va anar refredant, les erupcions volcàniques van produir una segona atmosfera, una de vapor i de diòxid de carboni. L'aigua, amb el temps, es va condensar i va formar els oceans que cobreixen la majoria del planeta.
>>Fa uns tres milions d'anys, uns bacteris es van acostumar a consumir diòxid de carboni, i a segregar un gas altament tòxic, l'oxigen. D'altres bacteris deixaven anar nitrogen. La concentració atmosfèrica d'aquests gasos va anar augmentant, i els organismes que no s'hi van poder adaptar es van extingir.
>>Mentrestant, les masses de terra del planeta, que flotaven sobre plaques tectòniques enormes, van acabar juntes, en una configuració que entorpia la circulació dels corrents oceànics. Va començar a fer fred per primer cop i, fa dos milions d'anys, van aparèixer els primers gels.
>>Durant els últims set-cents mil anys, el nostre planeta ha estat en una edat de gel glacial. Ningú no n'està segur, de les causes, però ara, cada cent mil anys, el gel cobreix el planeta. Amb avenços més petits cada vint mil, si fa no fa. L'últim avenç fou fa vint mil anys, o sigui que d'aquí poc temps ens en toca un altre.
>>Tot i així, encara avui, després de cinc mil milions d'anys, el planeta es manté increïblement actiu. Hi tenim cinc-cents volcans, amb una erupció cada dues setmanes. Tenim terratrèmols contínuament: un milió i mig l'any, un de moderat de 5 a l'escala de Richter cada sis hores i un de gran cada deu dies. Els tsunamis travessen l'oceà Pacífic cada tres mesos.
>>Tenim una atmosfera tan violenta com la terra que hi ha sota. En qualsevol moment hi ha mil cinc-centes tempestes elèctriques escampades pel planeta. Onze raigs colpegen la Terra cada segon. Un tornado aixeca la superfície terrestre i la fa volar cada sis hores, i cada quatre dies un cicló gegant de centenars de quilòmetres de diàmetre gira sobre l'oceà i fa estralls a terra.
>>I aquests micos impertinents que es fan dir humans, l'únic que poden fer és córrer a amagar-se. Que aquests mateixos micos es pensin que poden estabilitzar l'atmosfera és d'una arrogància insuportable, perquè no poden controlar el clima. Veuen una tempesta i corren."

Rohan a la Costa Brava

Innauguro l'apartat de política d'aquest blog. Arrel de la història del rei Venezuela s'ha fet molt popular en els temes de conversa.

T'he de dir que sí, estimat company, que tothom aquí es pensa que Chávez és un dictador i que té els seus petrodòlars ben amagadets. I quan surt a la conversa que s'han dut a terme projectes com el de portar metges i professors als poblets, es critica diguent que és populista: "així és com es guanya als votants"... t'ho pots creure? És indignant!

Pel que fa al tema del rei, pots imaginar-te que a Catalunya les declaracions de Chávez no han estat del tot mal rebudes (és de bon catalanet criticar a l'Aznar, i més utilitzant aquests adjectius!), però ha obert la veda als mitjans a que es torni a parlar de "lo malo que es Chávez" i de tot el això pot arribar a representar per les empreses catalanes que hi ha a Venezuela.

Arrel d'això hi he estat pensant, i és evident que Chávez ha de tenir molts detractors, perquè el canvi que està promoguent el seu govern no és moc de gall d'inidi. Com ho faríeu per recuperar el control de les empreses del vostre país si aquestes fóssin totes estrangeres?

Imaginem que una de les principals fonts d'ingressos de Catalunya estigués explotada per empreses de Rohan (per posar un país imaginari): Lloret de Mar estaria ple d'hotels d'aquesta gent. Imaginem, a més a més, que fruit d'anteriors governs corruptes, les platges d'aquesta zona fóssin privades. D'aquesta manera, els beneficis del turisme fugirien de Catalunya, deixant els sous dels treballadors (positiu) i la degradació de la Costa Brava (negatiu). En aquest escenari apreix un govern que decideix 1. aturar o limitar la fuga monetaria i 2. protegir la riquesa (en aquest cas, paisatgística). Evidentment, les empreses de Rohan estaríen putejadíssimes, però el país com a tal se'n veuria de ben segur beneficiat. No només les arques locals, sinó les empreses locals que vulguéssin explotar aquest recurs.

La riquesa crea riquesa, però no si es transporta en forma de dòlars lliures d'impostos a altres països.

Torno a formular la pregunta: Com ho faríeu si fóssiu el govern electe?

Coser i cantar

Gent, ja el tinc. Ha sortit amb dos dies de retard del que s'havia dit, però un altre aficionat em va comentar que finalment sortiria avui, i cap a l'FNAC tu, que el volia tenir ben aviat a les meves mans. Ara mateix està sonant de fons, i què puc dir? Sona diferent. Les nostres cançons de sempre, però amb una altra cara, i ja us dic jo que a partir d'ara algunes d'elles, en cantar-les, ens sortirà la melodia de la nova versió. Estem sense concerts, almenys que hi puguem anar, però almenys ens regalen aquest caramelet, per anar fent boca per la temporada vinent, que ja se sap, que quan arriba el fred, és temps de pocs concerts i els recopil·latoris floreixen. Us convido a escoltar-lo, s'ha de tenir, fins i tot pot ser una bona carta de presentació per la gent que encara no és aficionada al grup. Si us hi pareu a pensar, no n'hi ha tants de recopil·latoris de grups que cantin en català. Aquí baix us deixo una foto que m'he fet amb el disc, per fer-vos dentetes, a què espereu?

Weeds

En la línia de recomanar sèries... fa poc temps vaig començar a mirar la sèrie Weeds.

És la història d'una mare de família que enviuda i decideix convertir-se en traficant de marihuana per mantenir l'estatus de la seva família (2 fills). Viuen en una localitat d'aquestes que surten als anuncis amb cases unifamiliars, carrers amples, grans cotxes i "mujeres desesperadas". Com en tots els veinats de prestigi, hi ha una protectora de la moral, que interpreta l'Elizabeth Perkins de meravella. Ah! em sembla que no he comentat que la protagonista (la viuda) és la Marie Louise Parker. Què, cada cop pinta millor, no?

Es classifica com a tragicomèdia, però jo més aviat diria que és surrealista. És bastant bèstia, i suposo que per alguna part de la societat americana resulta molt incòmode. He rigut moltíssim mirant-la, i fins i tot m'he trobat mi mateixa escandalitzada per alguna de les coses de les que fan mofa, és que es foten amb tot!

Estic buscant la tercera temporada...

Herois

Aquest cap de setmana els nens han fet un intensiu de la sèrie Herois a casa. Ara em direu "si que et despertes tard, tu!". Doncs sí, mira que fa temps que en sento a parlar, però no ha estat fins que he vist alguns fragments que no m'han vingut ganes de mirar-me-la. Jo no he seguit el ritme que hi havia a casa, perquè tenia altres coses a fer (ells s'han vist tota la primera temporada!), però ja que la tinc a l'ordinador, espero trobar estonetes per anar mirant capítols, i a veure si em poso al dia, ja que conec autèntics fans d'aquesta sèrie, i ja veig que jo baixava de l'hort. Crec que pinta molt bé, hi he vist coses força interessants, a veure si ara puc seguir un fil conductor. Llàstima que ara m'hauria a dedicar a altres coses, però ja se sap, quan tens obligacions, sempre et surt de fer mil coses menys el que toca. Què me'n dieu, algú l'ha seguida? Me'n podeu dir alguna cosa? És realment tan bona com diuen? Perquè a mi em crida, però si em dieu que en realitat no val res... ja no m'hi esforço...

Comiats poc seriosos

Quan en GG em va dir que se n'anava a viure amb la Rachel, em vaig entristir. De fet, ja ho sospitava de feia temps, no em venia de nou, però allò significava la fi d'una convivència amb la que havia après moltes coses i amb la que m'havia sentit com a casa, com m'agrada sentir-me. Avui, després de menys d'un any, ens hem reunit altre cop en la que ha estat la seva llar durant tot aquest temps, i el motiu, a part de veure'ns, era acomiadar-nos d'aquest pis on viuen, ja que la seva idea és deixar-lo a finals d'aquest any.

Sopar de comiat, encara que sense acabar de decidir la marxa, però en el que hem pogut tornar a estar junts i parlar de futures trobades, algunes ja clàssiques en el nostre calendari. Sopar de sushi manufacturat, de bon postre i de Martini, com ha de ser. Quan se'ns apunta la Rubia, els brownies mai no falten, i si vinc jo, el Martini tampoc.



Però avui hem pogut parlar amb algú que està lluny, la Berta, rebatejada aquí amb el nom de Keny per temes que no explicaré, que la tenim als EUA. En assabentar-se d'aquest sopar, ja que sí, per lluny que estigui també rep els mails de les nostres trobades, ens va proposar de parlar d'alguna manera via internet quan fóssim tots junts. La idea era magnífica, i a falta d'altres mitjans (ens ha fallat la tècnica), hem fet servit el Google Talk. Podem dir que la Berta ha assistit al sopar, hi hem parlat una llarga estona, i l'hem sentida una miqueta més a prop.



En definitiva, una bona vetllada d'aquelles de sentir-se còmode i que espero que no trigui a repetir-se. Segur que no, ja tenim noves dates...

Canvi de look

L'octubre ens diu adéu, l'allargament de les ombres és ja una observació ineludible i el comiat de les orenetes ens recorda que la tardor ha guanyat la batalla a l'estiu. Potser la comunitat també s'hauria de fer ressò del canvi d'agulles del rellotge astronòmic...

Gemütlich

Després d'estudiar alemany durant tres anys, i ara portant-ne uns quants sense mirar-m'ho, poques coses em queden d'aquest idioma que tant m'agrada, però que tan difícil és de fer anar. Em sap greu, mai havia d'haver deixat perdre el poc que sabia. Però bé, hi ha una paraula que mai oblidaré: gemütlich. Per les explicacions que em van fer, és més un concepte que una paraula, i per més que ens hi esforcem, no tenim una paraula per saber-ne la traducció, ens en calen moltes. Gemütlich és la idea de llar, de sentir-se bé, còmode, d'un moment agradable, entranyable, íntim. Gemütlich és benestar, tranquil·litat, felicitat. I jo em sento una mica així, tot i que gemütlich no és una cosa que es pugui sentir, és una sensació, una manera d'estar. M'és igual que es pugui aplicar o no, jo em sento gemütlich i això és el que compta. Per anys que passin, aquesta parauleta no em marxa del cap.

Això havia de ser el post número 100 de la Comunitat, però en Frigo se m'ha avançat. Felicitats a tots, i que poguem seguir aquí per molts i molts posts.

Pregar incrementa la taxa d'exit de la fecundació in vitro

Us podeu imaginar quina sorpresa la meva quan un divendres a la tarda, estava perdent el temps esperant que arribés l'hora de plegar i mirant webs em cau a la pantalla això:

Scientist sues over opinion piece

I llegeixo una mica més... Resulta que un grup Koreà ha publicat (sí, sí, publicat) un estudi que basicament diu que Pregar incrementa la taxa d'exit de la fecundació in vitro.

Evidentment un senyor bastant mes serio que els Koreans, el Dr Flamm va escriure un article d'opinió que podeu llegir aquí, però del que us adjunto un parell de paràgrafs.

Dr. Cha's 2001 prayer paper was apparently rejected by several other journals including the New England Journal of Medicine and the Journal of the American Medical Association. But the JRM published the bizarre manuscript and the astounding results were reported in the New York Times and even discussed on ABC's Good Morning America. However, the study soon began to fall apart.

In October 2002, coauthor Daniel Wirth, a mysterious man with no medical or scientific training, was indicted by a federal grand jury on multiple felony charges. An FBI investigation found that Mr. Wirth and an accomplice had been using the identities of dead boys to orchestrate criminal schemes. Inexplicably, editors at the JRM still refused to respond to questions about the paper.

Cal a dir que era un clinical trial, controlat, randomitzat i doble blind (les senyores que rebien tractament de fecundació in vitro no sabien si algú pregava per elles o no, i els/les estadistes no sabien si les dones amb mes taxa d'èxit havien rebut pregaries o no... Cal a dir que no he pogut accedir a l'article original.

Doncs ara, els Koreans estan demandant al Dr Flamm (danone).Algun comentari?

Pos aquí, modernitzant-me...

Crec que per a cap de vosaltres serà una novetat si em confesso lleugerament troglodita pel que fa als meus gustos musicals. Estareu contents de saber però, que darrerament estic fent les meves tímides inclusions al món de la (diguem-li) música postmoderna, que vindria a ser aquella creada després de la revolució tecnològica i que ha esdevingut majoritària en les poblacions de música dels “m” “p” tresos d'arreu del món occidental.

La cosa ha vingut arrel d'un consell de la Txari per tal de millorar el meu anglès patètic i poder tenir una conversa en la que l'interlocutor no tingui la sensació d'estar llegint un article científic (no pel contingut, sinó per la gramàtica artificial, repetitiva i extremadament sossa, ja m'enteneu). L'insistent consell de la nostra amiga consistia en obrir una mica el meu ventall musical i endinsar-me en el meravellós món de les cançons amb lletra, en anglès i escrites després del primer terç del s.XX.

Finalment, he fet el cop de cap i he carregat el meu dispositiu mp3 amb l'esperança de trobar un sentit al temps que perdo durant els retards de la RENFE. En el meu apassionant viatge per aquest món anglòfon de guitarreta i cançó sentimental he entrat en contacte quasi per primer cop amb tòpics de l'alçada de Yesterday, The summer of sixty-nine o Lemon tree. I us diré una cosa: He arribat a la conclusió (potser per a vosaltres és una obvietat, però per a mi és tota una constatació) que els Beatles són el putos pares de tot aquest tinglado. Els cabrons (amb perdó) no només van tocar totes les temàtiques que poden passar pel cap d'un postadolescent (i que després han explotat mil altres grups), sinó que amb una o dues guitarretes, un baix que no era ni baix, una bateria i una pandereta van pentinar tots els estils musicals (a excepció feta del rap i algun altre) que avui sonen a la MTV, los 40 o els seus equivalents més o menys cutres d'arreu d'europa i part del món.

Potser em penediré de la sentència, però permeteu-me dir que els Beatles són la revolució més gran que ha viscut la història de la música occidental (després que Bach inventés el sistema temperat, per descomptat...).

En fi, gràcies Beatles i gràcies Txari.

El Mestre Monzó

Finalment la Fira del Llibre de Frankfurt ha començat. Aquest any esta dedicada a la literatura catalana, però si no he entès be, els valencians no hi participen, i tampoc els escritors catalans que escriuen en altres llengües.

Quim Monzó va fer el discurs inaugural, que val molt la pena. No l'he trobat al youtube, però si que tinc un link the vilaweb aquí. Monzó fa referència a Pau Casals i al seu discurs a les nacions unides, que encara em fa posar la pell de gallina. Casals que es va haver d'exiliar durant el Franquisme va ser convidat a la ONU per tocar el Cant dels Ocells. Quan acaba, fa un parlament de 2 minuts, que com diu Monzó va emocionar els catalans tant com va deixar indiferents a la resta d'habitants del planeta.


L'altre referencia a Salvador Dalí, no ho oblidem, l'home que al morir va deixar tot el seu llegat artistic a l'estat Español.

Ao mestre com carinho

Fa ja un temps que vaig veure aquest video, i no he trobat el moment de penjar-lo. Es tracta del videoclip d'un grup que no conec de res, uns tals Os Seminovos, o vaja, jo em penso que és un videoclip... El cas és que en ell es veuen les mans d'algú que dibuixa coses aparentment obscenes, però que després continua i acaba fent uns dibuixets molt simpàtics. A mi em va fer molta gràcia, i si hi doneu un cop d'ull, segur que us sorprendrà.

L'últim, que tanqui la porta...

L'avantatge d'haver d'escriure la crònica del que possiblement serà el darrer concert de l'any és que hom té menys pressa per a publicar-la. Mirant enrere me n'adono que hi ha hagut concerts en que els seus cronistes havien de redactar sota l'enorme pressió de la competició amb el o la cronista del concert del dia següent. Ai... Quins temps aquells. No patiu, que ja tornaran (amb nou disc o sense).

Em sembla que no m'equivoco si dic que del concert del Prat ningú n'esperava gran cosa. La Rachel, el GG i jo mig encostipats, i la població, que augurava un públic més proper al de Sant Boi o Vila-seca, que no pas al de Caníbal o Igualada. Però hi havia dos alicients que ens empenyien a tots: Es podia tractar del darrer del 2007 i entre nosaltres hi havia algú que en feia vint aquell dia.

Antigament (vull dir fa uns mesos) teniem la prudència de no celebrar-los fins que s'haguessin consumat, però l'experiència ens ha fet menys prudents i aquest va començar una hora abans amb la celebració del vintè aniversari de l'afortunat. No sé si va ser el preu per la nostra gosadia, però un parell d'hores després el destí ens ensenyaria fins a quin punt se'n podria haver anat tot a norris; i és que l'equip de sò va començar a petar tema sí, tema també fins al punt de decidir quan calia posar fí al concert.

Sigui com sigui, finalment el concert va ser possible, i millor del que esperavem. El públic -segons la meva opinió- era molt més antoniafònic del que m'havia esperat (a destacar positivament els pressumtes colegues del Manresa, que l'animàven amb endogàmics i mallorquins comentaris, i negativament la “fan àtica”, que a només tres metres de nosaltres, s'obstinava en ensenyar-li la laringe irritada al pobre Pau, que imagino que ja no sabia cap a on mirar). Però les sorpreses no es van acabar aquí: El Xexu va fotre unes fotos espectaculars que m'han salvat la crònica i, durant l'estoneta abans del concert (molt agradable, per cert) vam tenir l'oportunitat de passejar-nos tranquilament per la paradeta i comprar les samarretes que no haviem pogut adquirir la resta de l'any. No és que calguin proves per dir que ens ho hem passat bé a un concert d'A. F., però el cert és que alguns de nosaltres vam acabar fets pols, però satisfets d'haver anat fins al Prat.

No som res

El diumenge al vespre vaig veure aquesta pel·lícula: "El viatge de l'Emperador". Us la recomano a tots, és dolça, tendra i a la vegada dura. És impressionant veure com inexplicablement tots els pingüins es reuneixen al mateix lloc, el mateix dia, ballen i s'aparellen. Setmanes més tard, quan la pingüina mare ha tingut el pingüinet petit, el deixa a càrrec del pare, que el cuida durant 2 mesos, mentre ella va a buscar menjar (2 mesos d'hivern sense menjar! acurrucat per protegir l'ou). El dia del naixement, la mare està allà (és força puntual), amb el pap ple per alimentar al seu petit, guardar-lo del fred i ensenyar-li tot el que necessita per sobreviure.

La història continua, però prefereixo que la veieu. Us aviso que és durilla.



Sempre m'han agradat els pingüins, tenen aquesta expressió tan reflexiva, semblen unes criatures tan intel·ligents...

Avui fa 40 anys de la mort del Che.

Us ho podeu creure?

estupend -a
	[s. XV; del ll. stupendus, -a, -um 'digne de causar estupor, extraordinari', participi de futur passiu de stupere 'estar atordit, ple d'estupor']
	adj Capaç de causar estupefacció pel que té de meravellós, de gran, de bell, etc.

Com anriem al concert del Prat

Venint des de Pça. Espanya, agafarem la Gran Via, passarem Hospitalet i Bellvitge i després de creuar el riu Llobregat (bregat, bregat!), agafarem la primera sortida del Prat de Llobregat. A partir d'aquí, seguirem aquest mapa:

Les fabuloses aventures d'un plat

Algun dia de juliol, 18h, carrer Paral·lel, Barcelona

- Sí sí, miri com quan frena fa un soroll extrany, molt agut però perceptible.

- Doncs després de donar una volta amb ell no he notat res de res...en fi, que li donguin una ullada els nois a veure si poden fer alguna cosa.
Mitja horeta de revisió del sistema de frenat, desmuntant les rodes davanteres, pulint les pastilles dels frens.
- Bé, te l'hem inspeccionat i no hen trobat res fora de lloc; hem pulit les pastilles per si de cas,a veure com et va ara.
- Està bé, doncs ja ho aniré mirant, gràcies i passi-ho bé.


Un parell de dies més tard, 8:45h, Carretera del Canyet s/n, Badalona

- Com, què m'ha sortit disparat el plat de la roda davantera esquerra??!! Si fa res que me'l va posar el mecànic perquè em va estar revisant els frens!

- Sí, t'he volgut avisar abans fent-te llums, però no em veies. Ha sortit com un sputnik cap al voral, bastant aprop d'aquí.

- Ostres...bé, gràcies per la informació, vaig a veure si el puc trobar.
Sense gaire sort, dues persones rastrejen la carretera que dóna accés a l'hospital de Can Ruti, sembla que no pugui ser!


25 de setembre (2 mesos més tard), 8:45h, sortida Badalona nord des de la C-31

- Ostres, mira en aquell voral de l'esquerra! Allà a les herbes hi ha un plat de cotxe, creus que serà d'un Yaris?

- Ummm...podria ser, a veur si podem parar i anar-ho a veure de més a prop.
Avencen uns metres més enllà, i aparquen de mala manera a l'acera per tal d'anar a agafr el misteriós plat.

- Ei, sí que sembla el plat que vas perdre anant a Can Ruti!!

- Sí, efectivament pertany a un Toyota Yaris, i tot i que està bastant més ratllat del què em pensava, diria que és el meu, increïble!!!


Amics, aquesta és l'esgariifant història del plat viatger, que sembla va cobrar vida pròpia i va desplaçar-se des de les muntanyes del Canyet fins a l'autopista C-31 durant algun kilòmetre, pot ser en busca del seu anyorat amo, resident a Barcelona. És el final d'una llarga cerca que el Yaris va fer durant els dies d'estiu que va anar a Can Ruti, intentant trobar el perdut plat de roda en va. Pot ser va voler provar altres cotxes? conéixer món? Mai sabrem del cert què és el que el va fer sortir disparat aquell matí de juliol...

HeLa

Encens la campana i l'esterilitzes amb etanol. A dins hi poses pasteurs de vidre, el pipetus, PBS, medi DMEM suplementat amb glutamina, antibiòtic i sèrum boví, tripsina, flascons. Vas a buscar el teu flascó a l'incubador, i també el poses dintre. Aspires el medi amb una pasteur i amb l'ajuda de la bomba de buit. Afegeixes de 10 a 12 mil·lilitres de PBS. Remous una mica el flascó per extendre bé el PBS. Aspires. Introdueixes 1 ml de tripsina (amb un n'hi ha prou). Vas movent el flascó fins que t'assegures que la tripsina ha cobert tota la monocapa de cèl·lules. Aspires la tripsina. Dones uns copets al flascó per fer que les cèl·lules comencin a desenganxar-se. Apartes el flascó i rotules un nou flascó, o els que calguin, amb la data, el teu nom, el nom de les cèl·lules i el passatge. HeLa p25 XeXu 240907. Reculls el flascó antic i probablement les cèl·lules ja s'estiguin desenganxant. Amb el pipetus i una pipeta de 5 agafes 5 ml de medi i el poses al flascó. Amb la mateixa pipeta agafes 5 ml més i també els poses al flascó. Resuspens bé les cèl·lules (per això la pipeta de 5 va millor), tirant medi per les parets del flascó per acabar de desenganxar les cèl·lules que quedin. Reculls el medi i el fas passar una mica a pressió contra la paret inferior del flascó, perquè els grumolls de cèl·lules es desfacin. Reculls (sense canviar de pipeta) el volum de cèl·lules que vols en funció dels flascons que penses fer i de la dilució que desitges, i ho reparteixes en els flascons. Canvies la pipeta i poses fins a 12 o 13 ml de medi fresc a cada flascó. Els portes a l'incubador. Neteges tot el que queda a la campana, tapant bé les ampolles de medi i el PBS. Guardes cada cosa al seu lloc, esterilitzes la campana amb etanol, i encens els ultraviolats.

Com hem arribat fins aquí?

Na Txaro i en XeXu, reunits en concili en la present nit, amb una ampolla de Martini consumida, han arribat a la conclusió de que el culpable de tot, és en GG. Punt.

La màquina del temps

En aquests temps que corren, és difícil parar un moment quiet, simplement pel plaer de no fer res, de reflexionar, de meditar, o de la tècnica que cadascú vulgui anomenar. Si ara podeu, tanqueu els ulls i intenteu imaginar que sou al bell mig d'un camp de gespa verda, envoltat d'arbres imponents, de sorollets d'aus, amb papallones i tot un seguit de bèsties voladores. Si sou més de la mar, imagineu-vos en aquella cala tan solitària i plàcida, amb aquella brisa marina movent rítmicament les aigües, trepitjant la sorra mig humida, sentint com l'alè marí t'atrapa i penetra als teus pulmons.

Us preguntareu, per què nassos aquest bon home ens fa pensar aquests supòsits? Doncs la resposta està davant vostre i l'acabo d'esmentar en la frase anterior: els nassos. Posant-vos en les situacions exemple que us he proposat, heu imaginat els colors, les formes, heu sentit els sons associats, i fins i tot heu pogut sentir el tacte de la sorra als vostres peus, però què me'n dieu de les olors, heu sentit la flaire del mar o de la verdor de la muntanya? Amb aquest exercici voldria reflexionar sobre un sentit, l'olfacte, que tot i la potència que té, sobretot en el món animal, està mal vist per l'home avui en dia, fa primitiu. Efectivament, és dels sentits evolutivament més arcaics, i ha estat i és una eina essencial per a la supervivència animal. L'home actual no es caracteritza per una gran agudesa sensorial, però des d'aquest post voldria apostar per la presa de consciència dels aspectes més aviat sensorials, en un món mogut en molta part pel racionalisme. Una olor, ja sigui bona o dolenta, et pot transportar en un moment al precís lloc i temps on la vas olorar, donant un record molt fidel.

En el meu cas, tot això ha sorgit pel canvi d'unes cortines de dutxa. Sí, sona extrany, però unes humils cortines de PVC, fetes per a evitar esquitxades indesitjades a la dutxa, m'han fet retrocedir en el temps, fins als dies en què el carrer Cid es va estrenar, ara ja fa bastants mesos. El cas és que l'altre dia va tocar renovar-les (es veu que no són eternes), i l'olor que desprenen, molt característica, m'ha portat records, bons records de quan encara estàvem muntant mobles i històries a casa. Una simple olor de PVC, ha estat com una màquina del temps, desafiant les lleis de la física, però no pas les de la bioquímica.

Ja sabeu, si teniu temps, feu les coses pensant, però pensant amb els cinc sentits!

A dress to die for!

En menys d'una setmana he vist 4 pel·lícules d'aquelles heavy metal: Sabrina, Casablanca, Desayuno con dimantes i La finestra indiscreta. Toma ya!

Aquest tipus de pel·lícules m'agraden per l'estètica que desprenen. Quan dic estètica, no em refereixo només al cigarro de Humphrey Bogart, els guants i la boquilla de l'Audrey Hepburn o el vestit de la Grace Kelly (que també ho són). Em refereixo a frases com "No se puede leer una nota así sin llevar los labios pintados" o "Es un cañonazo o el latido de mi corazón". És tan cinematogràfic, tot plegat!

Mai no hi tornarà a haver actrius de Hollywood amb aquest glamour i aquest savoir faire, i mai hi haurà ningú que dugui una gavardina com ho fa en Humphry Bogart.

Tampoc hi haurà ningú que pugui reemplaçar a la Jean Fontaine a Rebecca, perquè és massa teatral, i ara les coses ja no són així. Aquella por i aquella inseguretat que et transmet només amb una mirada és fa tan evident que ara ja no ens la creiem. Hòstia, i què me'n dieu de la erra brodada en seda sucumbint a l'incendi de Manderlay? És senzillament brutal!! "Y otra cosa: no se ponga nunca un vestido negro, ni un collar de perlas, ni tenga nunca 36 años".

Perquè la millor de les quatre pel·lícules que us deia al principi és, amb diferència i a mon avís, La finestra indiscreta. Hitchcock aquí va superar-se a sí mateix, perquè va aconseguir fer una barreja perfecte d'originalitat, intriga, comèdia, elegància i tècnica. Sí, sí, tècnica.

I no us penseu que és queda tot aquí, perquè Hitchcock va aconseguir anar més enllà i va plantar un somni dissenyat per Salvador Dalí (amb homenatge a Buñuel inclòs) a Recuerda, una de les que no ha de caure a l'oblit. No és estètic, això?

Mira, he pensat que més endavant faré algun post sobre aquestes pel·lícules, però avui us deixo amb la delicadesa d'un vestit de somni... el que us deia, el de la Grace Kelly...

Regaleu-me'l pel meu aniversari, vale?

La vida no fa por

Perquè avui m'he llevat d'hora, amb ganes de menjar-me el món, i fer moltes coses. I en realitat no he fet el que em proposava, però he estat content igualment. Segueixo amb les ganes de menjar-me el món. I mira que generalment no em faig massa cas a mi mateix quan em proposo fer coses, però comença a ser hora de que em faci cas, i avui és el dia que m'havia marcat per començar. Sé que les responsabilitats es compliran, ho faré, perquè ho he de fer, però també perquè ho vull fer, d'aquelles coses que cal demostrar-se a un mateix que es poden fer.

Però aquest post és per altres coses també. Perquè enfilant la recta que em porta a l'edifici on treballo m'ha vingut al cap Darrera una revista, i me l'he cantat fins que he entrat per la porta. I he vist que ja espero el següent concert, que tinc moltes ganes d'anar-hi amb la gent que m'estimo. I perquè espero trobades de Martini i de confessions, i perquè em sento viu i tinc moltes ganes de fer coses. Perquè no els tindré, però sé que podria tenir aquells més de 350 quilos sobre les espatlles, i perquè veig que al meu dia li falten hores per poder fer tot el que he de fer, i tot el que vull fer. I això m'agrada. És estrany, oi, em podria sentir estressat. Doncs ara no, vull més coses per fer, us vull veure més, vull no parar ni un segon. I és que sabeu, la vida no fa por.

Un somni

El dièsel ja val un euro al litre, el centre comercial que construeixen a l'entrada del poble (tocant, vull dir, trepitjant la llera del riu) ja està quasi enllestit, veig anuncis de promocions noves d'urbanitzacions amb xalets amb jardí i piscina i "parks" amb polígons industrials, les indústries de la zona no deixen de fer "reduccions de plantilla", falten mestres a les escoles, demano hora per una urgència ginecològica i em diuen que "d'aquí a 2 mesos" i aquella línia de tren que faci de cinturó a l'àrea metropolitana no es construirà mai...

No companys, no, aquest no és el país que jo vull. No. Jo vull un país que no estigui sotmès a les lleis de mercat, on l'educació sigui un pilar fonamental, on l'habitatge sigui un dret real (sense pisos de 30m2 ni mansions de 400), on s'inverteixi prou en sanitat com perquè les coses funcionin, on s'entengui l'entorn com un valor a preservar i on et puguis sentir d'on vulguis, ei! i on tothom sigui conscient de que per tenir drets cal tenir deures. I podria continuar: guarderies, polítiques d'immigració lògiques, publicitat no enganyosa, protecció i promoció de l'agricultura i la ramaderia, ...

I m'és igual que n'hi diguin Catalunya, Països Catalans o Espanya. Vagi on vagi i visqui on visqui, em sentiré catalana i m'emocionaré sentint Els Segadors. Aquests dies que sento a parlar tant de sobirania, tenia ganes de dir-ho. Ja sé que és quelcom difícil, que desgraciadament hi ha coses incompatibles, però per tal que es compleixi un somni, cal abans ser-ne conscient...

Bioquímica i Català

Ara que ja hem passat l'onze de setembre, he decidit fer una petita aportació a la nostra bonica cultura inaugurant l'etiqueta "llengua" al nostre entranyable blog. No fa gaires dies, de fet, ja vaig escriure el primer post amb aquesta temàtica, però crec que li podriem donar una empenteta a la cosa.

El que us presento avui és un clar testimoni que la nostra llengua està viva, és una cosa dinàmica que hem d'anar construïnt i enriquint cada dia. I és que els temps canvien, i les llengües s'han d'adaptar.

Aquest matí, abans d'entregar el manuscrit del DEA m'he ofert gentilment perquè el meu director de tesi li donés -si vols, si no per mi ja està tot dit- un darrer cop d'ull. El Doctor A. G., que tot i ser habitualment castellanoparlant, té una reconeguda qualitat ortogràfica i gramatical tant en Castellà, com en Català, com en Anglès, ha discrepat especialment amb un títol que feia referència a l'activitat esterasa. -Home, activitat esterasa?! Vols dir que no hauries d'escriure activitat esteràsica o activitat d'esterases?- No sé noi! Ara si que m'has fotut -Mmm... Home, jo havia escrit això per l'hàbit de llegir Esterase activity, però ben mirat... No sé, ja hi pensaré-.

El primer pas de la reflexió ha estat el DIEC (que ha tret una nova versió més utilitària -ja era hora!-), després el GREC i, finalment, l'UBTerm (en ocasions m'ha tret de molts merders). Però família, es veu que la bioquímica no és una afecció gaire corrent entre filòlegs i filòlogues. Així que he optat per la via democràtica; primer amb el laboratori (escolta, a tu què et sona millor...?), i després amb el món sencer (Google: cerca'm, en pàgines només en català, la combinació activitat + ...). Bé, ambdós referèndums apuntaven cap a una de les dues opcions de forma rotunda, però el sentit comú (allò que jo demano sempre: T'has assegut cinc minutets al vàter per pensar sobre això?) em començava a dir tot el contrari. Què hem de fer doncs?

No us diré què he fet jo finalment, però us asseguro que hi ha publicacions en Català amb totes dues fórmules i, donat que cap diccionari oficial en recull cap d'elles, no crec que cap membre de cap tribunal de tesi o DEA us pugui penar per haver escollit una de les dues opcions. No obstant, després de pensar-hi, crec que se n'hauria d'utilitzar una i només una d'aquestes. Què en penseu vosaltres? Us convido a que dediqueu dos minuts i mig a la llengua i dos minuts i mig a la bioquímica, tot complint amb aquells cinc minutets que sempre reclamo per a que s'imposi el sentit comú.

El món és ple d'spaghettis i macarrons

Dissabte passat, a causa de l'activitat festiva en la ciutat vallesenca de Sabadell, va haver-hi un nou concert d'AF. Aquella mateixa nit, immersos en la digestió d'un mar de macarrons, una mala nova va aparéixer en escena: la baixa inesperada de dos antoniafònics de pro, que per motius diversos no van poder assistir a l'event. Intentant aixecar la moral, quatre membres de l'espècie Homo sàpiens sàpiens, concretament dos individus XX i dos XY, vam enfilar amb el Yaris Meridiana amunt, cap a la capital del Vallès Occidental.

Entrebancs més entrebancs menys, vam arribar sans i estalvis al Parc Catalunya. Vam aparcar amb l'ajut d'una simpàtica viejuna que amablement ens va advertir que si esperàvem a què fiquessin un crio al cotxe tindríem un lloc segur (fins i tot em guiava per deixar el cotxe). Atravessant una pineda del parc vam arribar a l'escenari, que vam trobar bastant pretensiós, amb una distància considerable entre la tarima i el públic. Faltava encara uns minuts per a començar, i els ramats de gent cada cop eren més nombrosos i s'acostaven per veure de més a prop els mallorquins. La veritat és que feia temps que no assistia a un concert amb tanta penya com aquest, i tenia aires de "Doctor Music Festival" (sí, el de la vaca, allà pels Pirineus), per la gespa, la gent baixant de les "muntanyes" i les birres rulant a mansalva.

Jocs de llums de diversos colors, mesclant-se amb fums londinencs van acompanyar en tot moment la música i les lletres tan especials d'AF, enriquint enormement la seva indiscutible màgia. Però això no va ser el més destacat de tot, noooo. Semblava que entre el públic assistent hi havia alguna xiqueta que tenia alèrgia a la roba interior femenina, i clar, van haver de llançar unes calcetes i un tanga a en Pau. El cantant, a més de pensar que aquella nit "pillava cacho fijo", va colocar els exemplars, dignes de tot preuat fetitxista, penjant del micròfon i, en un experiment d'anàlisi de la seva sonoritat, va proseguir "como quien no quiere la cosa" cantant i fent coreogrfies còsmiques. I no se'n vagin no, encara hi ha més! Algun paio o paia, aspirant a medalla de microjabalina, va fotre un llapis d'Ikea a l'escenari, demanant a en Joanmi que es currés algun verset amb el llapis. El cervell del grup va argumentar que ho faria encantat, però que no tenia paper per a dita improvització. Aquí entra en Pau, que tot explicant una anècdota de la trobada casual d'un bitllet de 5 € allà darrera, li dóna a en Joanmi com a "material poètic". Total, que en menys que canta un gall, el mestre ja tenia un poemilla fet, que diu així (quin tros de crack!):

Cinc euros,

cinc euros,

casi mil pessetes

Cal destacar també les faringitis agudes degudes a Astronauta rimador (i els psicòlegs de la gent del nostre voltant, que encara s'estant recuperant de l'ensurt), la cada vegada més freqüent propaganda "subliminal" de samarretes merchandising durant les presentacions del grup i altres satèlits, i que en els bisos, generosos, van tornar a tocar A Rússia. Tot i que cada cop són més les persones que demanen a crits En s'estiu, sembla ser que aquesta estació s'acabarà sense poder gaudir d'un tema amb tanta energia i optimisme com aquest, una llàstima.

En fi, un concert molt digne i de nivell, que va deixar bon gust de boca i de gola (després d'un paquet de Halls). Comença el compte enrera pel següent...




P.D. Fotos preses per Xexu, gracis!!

Actes casolans

Avui és la Diada de Catalunya (aplaudiments sius plau pel meu descobriment). Banderes per tot arreu, manifestacions, crits i ofrenes de tota mena. Això ja ho sabem. Però jo us vull parlar d'un acte molt més íntim i casolà, perquè de la resta ja en sabeu tot el que n'heu de saber. Voldria compartir amb tots una petita anècdota que va tenir lloc ahir al vespre a casa. Ja havíem dit que penjaríem la senyera al balcó, i mentre els meus companys feien alguna cosa per sopar, jo vaig dir que l'anava despenjant de l'habitació per portar-la fora. Entre conyes, no sé com vam arribar a que millor la penjàvem els tres junts, que quedaria més maco. Jo pensava que era broma, però llavors ells van deixar el que estaven fent i ell es va posar a buscar alguna cosa que jo no sabia què era, i no entenia què feia amunt i avall de la casa sense trobar-ho. Finalment, el que buscava va aparèixer, i era un flabiol. De sobte va començar una mena d'acte espontani i solemne, en el que ella i jo portàvem la bandera agafada cadascú per un extrem, avançant lentament cap al balcó, mentre ell tocava Els Segadors darrera. L'himne ens va acompanyar fins que la bandera va ser ben penjada. Llavors jo vaig proposar de fer un pilar, però ja era massa, que amb tot el balcó obert, i cinc pisos d'alçada, no acabava de fer gràcia la història. Va ser molt divertit, no sé si algú ens va veure, però si va ser així, devia pensar que som una colla de sonats... crec que no li manca raó...

Moltes gràcies, avi!

El meu avi ens va venir a regar les plantes mentre érem fora. Vam arribar i totes les plantes estaven esplèndides, maquíssimes! amb més fulles i més grans que quan vam marxar! em sembla que el contractaré... Jo sóc bastant escassa a l'hora de regar, per una banda no em sento còmode malgastant tanta aigua només perquè el pati estigui més bonic i per altra, la meva jardinera de confiança em va dir que millor poc que massa, que la majoria de plantes es moren per un excés d'aigua (això m'ho vaig aprendre al peu de la lletra).

M'agrada tenir la família a prop, encara sigui una situació difícil de combinar. Sempre he cregut que la família te la tries tu, que els meus amics eren més família que ningú més al món. Me n'adono, però, de que no és així. La meva família biològica (els meus cosins s'entesten en dir-me que em van trobar a sota d'un pont, però jo no m'ho he cregut mai) em dóna coses que no em dóna ningú més, i jo els puc donar coses que no podria donar a ningú més. Joder! no m'estic referint només a regar-me les plantes, vale?! que no són tan interessada... La família és una cosa i els amics una altra, he trigat anys en entendre això.

No crec que faci falta dir-ho, però... ho faig: els meus amics són "lo má bonito i lo má mejó", i me'ls estimo molt i m'encanta tenir-ne de tan diversos, cadascun d'ells em dóna coses que la resta no em poden donar, de manera que potser hauria de canviar la premisa: la família és una cosa, l'amic 1 una altra, l'amic 2 una altra, ... l'amic n una altra.

Majoria de concerts

- A veure, tenim Matadepera dijous i Vilafranca divendres. Jo passaria, però si he d'anar a algun, que sigui dijous. Divendres no em va massa bé...

Això vaig dir. Divendres el volia lliure. I quin va ser el resultat? Que s'anava a Vilafranca, ue! Però bé, a risc de torturar una personeta innocent, vaig proposar-li d'anar divendres a Vilafranca, tot i que alguns ja havien caigut de la llista. Però quina va ser la nostra sorpresa en arribar i fer un truc, quan vam saber que en GG i la Rach tampoc no venien per indisposició d'un d'ells. Quina gràcia, a Vilafranca, sense Antòniafònics i amb algú que feia l'esforç de venir per mi (que mona)...

Ja que estàvem allà, no anàvem a marxar, oi? A més, en aquest concert em feia gran, assolia la majoria de concerts amb el número 18. Podia haver-me esperat, marxar a caseta i trobar un millor moment per tan insigne event (notar que he escrit 'tan'...), però sort que no ho vaig fer. L'escenari era magnífic, especial. No hi havia entarimat, allà a la Plaça Jaume I hi ha unes escaletes amb un replà, i allà estaven situats els micròfons i els amplificadors, i una tarima petita per l'orgue i la bateria. Em va semblar molt curiós. Allò suposo que pertany a la imponent esglèsia que teníem al costat. Sius plau, perdoneu la meva incultura, no sé pas quin temple estàvem profanant, faig prou en recordar el nom de la plaça... Avui m'han dit que era una basílica, però segueixo sense saber-ne el nom.

El concert pintava com sempre, tot i que vaig detectar algun canvi en l'ordre de les cançons, i que en Pau va començar amb molt mal peu, diríem que ja amb Darrera una revista es va embolicar de tal manera que no presagiava res de bo. Algun altre error va fer, però es va anar entonant, suposo que en gran mesura gràcies a un públic molt nombrós i entregadíssim (més cívic que en altres ocasions). A destacar que vaig reconèixer entre la gent que m'envoltava a diversos castellers que em sonen de veure'ls per les places. Però què voleu, Vilafranca, festa major, Sant Fèlix... qui podia anar al concert si no?

Ho estàvem passant bé, i encara que es trobava a faltar els de sempre, he de dir que tots els rituals van ser duts a terme de la manera habitual, no s'ha de faltar a les tradicions, i no ho vaig fer. I entre calamars i rubies, petons a tatuatges, crits al cel i d'altres martingales, ens acostàvem al final. Astronauta rimador va ser com un senyal. No un senyal de que s'acabava, això és evident; un senyal perquè va sonar diferent, més hip-hop i no tant hardcore (ara aquí m'he marcat la vacil·lada). L'he escoltada prou cops per saber que sonava diferent. I sí sí, s'acaba i se'n van. Però quan ja estava jo dient les cançons que cantarien a continuació, surten i què toquen? Vitamina sol. Com ho sentiu. Bogeria total, recuperen un tema que mai s'hauria d'haver perdut. Batiscafo, i jo penso "ara tornen a marxar". Però marxen? No pas. A Rússia! Llavors si que vaig veure que Matrix estava canviant. Ep, però que no estàvem. Viure sense tu, jo eufòric perdut, pensant que aquella era l'última i que havia estat un gran concert. Però no, en faltava una, tornen a acabar amb S'univers és una festa (dedicada al perdedor, suposo...).

Estava satisfet, el concert havia acabat de conya. Llavors si que van marxar, però quan després de dos minuts encara no sonava la musiqueta, vaig patir un curtcircuit pensant què carai estava passant. I amb això que tornen, donant gràcies al públic, dient que havia estat un concert de conya, però que havien acabat el repertori (ei, això són paraules textuals, si és que ho vam entendre bé, que no sé jo...). Però mira, per acabar contents, toquem Wa yeah!, que sempre funciona. I així va ser, Wa yeah! apoteòsic i cap a casa a descansar (tant ells com nosaltes), que ja tenim una edat.

Van estar els cinc allà davant donant gràcies al públic una bona estona, com si d'una obra de teatre es tractés, i és que aquesta vegada, tant ells com nosaltres vam estar molt bé. Ei, nosaltres no cobràvem, però contents, eh? Així que només es pot dir una cosa: Waaaaaaa yeaaaaaaaah! Quan dieu que és el proper?

L'esperat concert d'AF a Manresa!!

“Si, no cal que ens estressem, marxem a mitja trada, arribarem allà, tindrem temps de xerrar una estona i sopar sense presses abans del concert, és a les 11!”. I una merda! Això t’ho creus tu! Com sempre, vam sortir tard i vam arribar amb el temps just de dir “Hola què tal!” i començar a cantar.

Hòstia! Segurament va ser un concert molt xulo, recordo especialment d’Hotel Occidental i Viure sense tu (quin final!), però per mi va ser estrany, feia massa dies que no els veia en directe. Em va agradar molt el llum que projectava un espiral donant voltes a l’edifici de davant de l’escenari, donava un caràcter psicodèlic al concert. De conjunt, en Manresa ens deleitava amb el seu organillo, i en Juanmi, sempre amb aquella cara de "esto no va conmigo" ens va fer flipar amb la guitarra. No va faltar ni l'harmònica (cada cop millor, he de dir) ni en Roca aguantant el ritme... Sou uns cracks! Potser aquest era el concert ideal per tocar Aquesta pluja? ei, que de què i hem de sortir per potes! Quina sort que no va ser així, venir de tant lluny per deixar-ho a mitges... no ens ho haguéssim perdonat mai!

Erem un total de 5: tres nois i dues noies. Aquesta vegada hi vam anar en 3 cotxes, tots venint de llocs diferents (ei! Que d’estalviar en sabem molt!), i vam marxar en tres cotxes sense variar la relació persones/cotxe (que era de 1,66, mínim 1, màxim 2). Van caure algunes cerveses (una mentre sonava “Wa Yeah!” a sobre meu) i al final un parell de martinis pels afortunats que no havíem de conduir. Que bé! És poc habitual, però sí: després del concert vam seure en una terrasseta del passeig (que és passeig i no rambla) i vam xerrar una mica.

No m'oblido dels dos parells de persones que ens vam trobar: una coneguda que ens va acompanyar durant el concert, cantant, cridant i aplaudint! I l’altre, que segur que també devia fer aquestes coses, la vam trobar al final del concert. “Encantada”, "Jo també" no recordo res més, era fosc i... ah! Sí! Alguna cosa d’un petit poble, llàstima que no vam poder seure plegats, haguéssim xerrat de tantes coses! Sí, a mi també m’ho diuen que xerro molt...

Vaig arribar a casa esgotada! Però amb un desig: la propera vegada sopem plegats, i que toquin “Camps de maduixes”, si?

PD: sí, ja no sóc campiona, i què? apa que no en fa dies!! escolta que 15 tampoc és tan mala marca, eh? que he estat 3 setmanes de baixa!! Ah! i quan menys t'ho esperes, n'hi ha que van al concert de Vilafranca... ja està bé, home!

Els capricis de la llengua

El Català és fàcil (o això ens han ensenyat a base de simpàtiques i encoratjadores campanyes televisives). Però sempre té aquells petits paranys que fan anar de cul fins i tot als més natius, i que ens desvetllen cada matí amb la sensació que per molt bé que ho fem, sempre ens quedaran masses coses per aprendre.

De tots ells, el que protagonitza aquest post és un d’aquells de pronunciació; allò que ens dóna tant pel sac que dues paraules que s’escriuen diferent es pronunciïn igual (o gairebé). Són com una mena de false friends fonètics que, en el fons, contribueixen a que ens sentim una mica més diferents. D’aquests n’he vist de tots els colors: De bèsties, com ara és i es, ha i a, o fins i tot de blasfèmics (causats per un ús exagerat i lasciu de la vocal neutra), com ara confondre es i has (“es vist com has talla les ungles dels peus aquell?” –Hòstia! Una altra cosa t’haurien de tallar a tu…- És conya; en qüestió de llengua, qualsevol intent és benvingut). Però també n’hi ha de menys trivials (si més no, en determinats contextos i per als usuaris mitjos de la llengua. Abans de tancar el parèntesi, aprofito per encoratjar als i les lingüistes que pateixin del cor a llegir qualsevol altre post d’aquest blog, doncs el concepte “trivial” no sempre és tan trivial… Tu ja m’entens). Així, podríem parlar de determinades situacions en que un no posaria la mà al foc per un el o un al, per un tant o un tan, o fins i tot per un amb o un en. No deixen de ser una frustració, però la diferència amb els altres és que quan topes amb un d’aquells contextos que fan que el resultat sembli (qui no ho és) més aviat subjectiu, pots arribar a buidar una ampolla de Martini abans no arribes a la conclusió que quan pensaves “no en tinc ni puta idea”, en realitat volies pensar “no en tenim ni puta idea”.

De tots ells, el protagonista (per encàrrec) és la parella tant (amb “t”) i tan (sense “t”). Com en els altres representants d’aquesta família de paranys, a l’hora d’escriure tant (amb “t”) o tan (sense “t”), tothom es busca una mica la vida. Hi ha qui opta per obviar-ne un dels dos, generalment el tant (amb “t”). L'infeliç tant (amb “t”) desapareix de tots els mails, SMS, posts, comentaris, etc. Però treu el cap (de forma totalment testimonial i no menys aleatòria) en les redaccions de diumenge; aquelles de mudar, en que es canvien el teclat i la pantalla per una ploma i un paper.

D’altres, una mica més aventurers i aventureres, prefereixen deixar la decisió en mans del destí, o d’una força interior que domina les nostres accions, deixant que l’instint escolleixi allò que, de ben segur, serà el millor. Al començament, els i les practicants d'aquesta disciplina aturen la redacció i es tornen a llegir la frase amb recel, desconfiats del seu propi instint. Però poc a poc vant agafant confiança en la seva fortuna, fins que arriba un moment en que, quasi sense adonar-se’n, assoleixen l'equilibrada i harmònica proporció de 50%/50%.

La darrera estratègia no normativa per afrontar aquesta parella prové de l’experiència acumulada amb els anys de bilingüisme. “A veure… Això, en Español sona millor amb tan, o amb tanto?” Ah, collons! Aquests sí que no tenen problemes de false friends fonètics! Aquesta estratègia sol arribar a bon port en la majoria dels casos, però ai, las! Som tossuts de mena, els catalans! I és que ens costa això d’acceptar que saber Castellà ens pot ajudar a parlar bé el Català…

Amb la intenció d’aportar una mica de llum al tema, vaig decidir plantejar-ho seriosament a una amiga que té sobrada experiència en això de la llengua. I és que de vegades no entenem que, de la mateixa manera que demanem confiança cega quan assessorem sobre temes bioquímics, hauríem de confiar en els lingüistes quan es tracta de qüestions relatives a la llengua. De fet, després de traslladar a l’amiga lingüista un cert escepticisme (per part del demandant) a la primera resposta, aquesta m’ho va deixar molt clar: “Doncs li pots dir un parell de coses al teu amic de part meva: (…). I la segona, que de la mateixa manera que jo confiaria cegament en ell en temes bioquímics, ell hauria de confiar en els lingüistes quan es tracta de qüestions relatives a la llengua”. Com no em va quedar cap dubte sobre el procediment a seguir, li vaig demanar carinyosament que em tornés a explicar la diferencia entre tant (amb “t”) i tan (sense “t”).

Pel que es veu, tant (amb “t”) és un adverbi en sí mateix, que indica quantitat o grau (“T’estimo tant…!”). Com veieu, darrere del tant (amb “t”) hi ha uns punts suspensius. Pot haver-hi qualsevol altra cosa, però no un adjectiu o un altre adverbi.

El tan (sense “t”), en canvi, és un adverbi que requereix estrictament precedir un adjectiu (“Era un home tan baixet que cada dia anava a la frontera perquè li diguessin Alto!), o un altre adverbi o locució adverbial (“M'ho fa tan malament, que prefereixo fer-m’ho jo sol…”). Perquè m’entenguin els freakys, és una cosa així com el que passa amb la fosforilació oxidativa: El NADH no pot cedir els electrons a la NADH deshidrogenasa del complex I si a l’altre extrem de la cadena de transport electrònic no hi ha una molècula d’oxigen preparada per rebre’ls. Són dues entitats independents, però inseparables.

Ara que no em sent l’amiga lingüista, us confessaré que prefereixo utilitzar aquesta última norma i jugar amb l’eliminació, que no pas intentar buscar-li el què a la primera. Mireu, sobre el paper tot és molt bonic, però quan t’enfrontes als capricis del Català (que en té un cabàs ple!), millor que et facis una assegurança lingüística, doncs mai saps on et pots fotre de cap. Per exemple, si volem utilitzar aquella bonica locució que denota freqüència, ens preguntarem si darrere del [tan] hi haurà un adjectiu o adverbi. La resposta és NO i escrivim, correctament, “de tant en tant”. I el mateix per “tant se me'n fot!”, o “jo crec tant que em trenco”. En canvi, quan tenim la intenció d’expressar fins a quin punt en tenim els genitals plens, i de passada deixar clar algun atribut del causant, direm “Hòstia! Com es pot ser tan inútil!”.

Bé, nois i noies, ja ho vieu: El Català és tan fàcil (o tan difícil) com la Bioquímica. Tot depèn de les ganes que tinguem d’aprendre’n i de les ganes que tinguin els que en saben d’ensenyar-nos-en (Ensenyar-nos-en? Ho he escrit bé? Putos pronoms febles!).

Parides habituals...

Jo continuo amb les meves parides habituals




Dues de les meves passions, Harry Potter i South Park juntes...

Semblava que no, però...

I quan va sortir el sol, després de quatre dies...

Així comencen els concerts d'Antònia Font aquesta temporada, i així faig jo aquesta crònica. Dissabte passat va haver-hi un nou concert, Badalona, un que no ens podíem perdre pel vincle que ens uneix a aquesta població, de caràcter laboral, aquest cop. Per una vegada, ens desplaçàvem al lloc del concert en metro, vam deixar el cotxe aparcadet, i ens vam fer els ecologistes per una estona. No vam poder escoltar música de camí, vam haver de caminar una bona estona, però carai, ens vam sentir sostenibles!

La cita era a la platja d'en Botifarreta. Un nom curiós per una platja, certament, però compte, a Badalona, quan diuen que el concert és a la platja, és que és a la platja, sobre la sorra, i aquí en teniu la prova:


Aquesta és la pila que vam fer amb les nostres sabates. Feia gràcia, però no era una bona notícia, ja que sobre la sorra no és massa fàcil ballar i saltar. He de reconèixer que la idea no em va agradar, i això juntament amb que semblava que el concert havia de durar només una hora, i que a més actuaven Facto Delafé, no augurava res de bo.

Però les coses van canviar. AF no tocaven a les 22h com pensàvem, abans va passar Facto, i això va permetre que alguns de nosaltrs sopéssim, perquè com sempre, aquests concerts i l'alimentació no van massa lligats. De tornada a la platja, el concert va començar com sempre, però en sentir les notes d'Amazones en sa Lluna (he dit Lluna??) vam començar a pensar que el concert seria dels bons. I no per la cançó en si, que per mi no té res, sinó perquè darrerament havia caigut del setlist, i això feia que pogués ser un concert llarg, amb totes les cançons que toquen. I així va ser, amb permís d'A Rússia, que no sabem què ha passat amb ella.

Mica en mica, l'escenari passava de ser tediós a convertir-se en un marc original i incomparable per un grandíssim concert, gran, tant gran, que en acabar vam equiparar perfectament amb Torroella. Hi havia molta gent, força incondicionals, i ells estàven força animats, ja que la resposta del públic era bona. Fins i tot es va donar un cas d'aquells graciosos, un grup del públic els va fer arribar una pancarta que ningú no entenia, i ells la sostenien perquè tothom la llegís, però ni ells ni nosaltres no vam saber què volien dir aquells galifardeus. Ah, i no ho oblidem, jo no ho vaig veure, però els companys em van dir que algú va llançar uns sostenidors a l'escenari, que en Pau va recollir. Jo només vaig sentir la frase d'incredulitat del cantant en veure-ho, encara que ara no em veig amb cor de reproduir-la, si algú la recorda que no dubti en deixar-la per aquí per la posteritat.

En definitiva, un concert magnífic que per més sorpresa, no va acabar amb el típic Viure Sense Tu, sinó que aquesta impresionant cançó (fantàstica pel final, em permetré dir) es va veure continuada sense pausa per un Patxanga totalment improvisat que es van treure de la màniga. En Pau no deia ni una frase a l'hora, però ens ho vam passar de conya, perquè un regal així no el tenim cada dia. Un concert que hauria estat genial del tot si no fos perquè alguns grups del públic anaven una mica més beguts del compte, i perquè ens faltaven els vietnamites. Això si, comptàvem amb la presència de dues noies inèdites que se'ns van apuntar a darrera hora, completant la cinquena que sol ser el número habitual entre nosaltres.

El meu primer curset

AAI, American Association of Immunologists, ha organitzat un curset d'immunologia a Minneapolis, al qual he tingut el plaer i la sort d'assistir. El curset s'acaba en 1 hora, cosa que per part està bé, però em sabrà greu. He pogut coneixer a gent de la Mayo que no coneixia i a algú de la Universitat de Minneapolis.

La veritat qu em pensava que les conferencies i els cursets només eren per anar de juerga i fer vacances una setmana però he après TANT durant aquesta setmana! He aprés la part d'immunologia amb la que no treballo i he aprés més de la immunologia que sí que faig servir. Les 2 setmanes abans del curset vaig treballar com un cabrón y les 2 que vé, más de lo mismo. Per tant, puc assegurar que a) s'aprén, b) nos són vacances i c) no es surt tant com em pensava.

Ara només falta dissenyar un plan per anar a la pròxima conferencia del AAI, a San Diego!

Una altra que ens deixa

La Berta és a punt de deixar-nos per tenir una vida millor. Abans de començar a rebre trucades de preocupació, deixar clar que la nostra doctora és a punt d'iniciar l'aventura americana, que esperem que li reportarà certa fama científica, i una mica més de poder econòmic. Sé que ella no ho explicarà, i per això me n'encarrego jo. Una més ens deixa, se'n va a un lloc on es prenen més seriosament la investigació (sigui amb la finalitat que sigui, no ho discutirem ara), però a part de poder-se dedicar a temes que li interessen molt, que se'n vagi cap allà també té truc, ja que allà l'espera amb els braços oberts el seu home, que li porta un parell de passos d'avantatge.

Tot ha sortit rodó, crec que no pot demanar més, i ara només falta que allà tot sigui tant genial com pinta mirant-ho des d'aquí. No ho dubto, i encara dubto menys que ella s'ho mereix. Sempre que faig comentaris així dic que la persona s'ho mereix, però no és una manera de parlar, és que dels que no s'ho mereixen senzillament no parlo. I d'ella no ho hagués pensat quan feia aquelles campanes a primer, però veient la seva trajectòria, no puc fer altra cosa que felicitar-la i mostrar els meus respectes.

Ahir la vam visitar a Taradell, i vam passar un gran dia al seu costat. Vam poder veure per fi el seu poble, retrobar els seus pares i jugar una estona amb la seva nebodeta (que mona que és!). També vam visitar Vic, teníem una gran guia amb nosaltres. Hem tingut sort de poder passar aquest dia allà, i espero que encara tindrem oportunitat de veure-la un cop més, tot i que està enfeinada amb els preparatius, però hauríem de fer un esforç. Després d'això, dos anys a USA. Suposo que hi haurà temps de veure'ns en les tornades que pugui fer per vacances, però el que és segur és que no ens podrem trobar sempre que voldrem. Berta, et desitjo molta sort, i espero que ens mantindràs informats de com et va en aquest país que ja saps que m'agrada tant...

15, 14, 10...Mataró

La cita semblava clara: 23:30h a la platja de Mataró. Amb aquest objectiu a la ment, en Xexu, la Rach i en GG van quedar per fer un soparet al carrer Cid. Com que als últims concerts sempre hi havíem arribat de cul, havíem quedat d'horeta, amb una bona previsió per tal de marxar a una hora prudent i no perdre'ns ni un acord de Darrera una Revista (primera cançó de la gira 2007). Així doncs, i després d'haver ingerit diverses quantitats de pizza, Coca-cola (Zero o no) i d'altres aliments, a les 22:30h ens vam dirigir en l'estimat i polivalent Yaris cap a la capital del Maresme.

Fins aquí tot correcte. Ara bé, en el moment en què vam decidir saltar-nos un peatge de l'autopista C-31 i agafar la nacional abans d'arribar a Mataró, tot es va complicar. Primer, no ens vam poder escapolir de pagar per fer ús de la xarxa de carreteres i autopistes del país, i després, aquest canvi de ruta ens va obligar a donar una "volta turística" per diversos i magnífics llocs (sempre que no es vulgui assistir amb temps a un concert d'AF) del Maresme. Com a conseqüència, vam acabar arribant a Mataró quan només faltava un quart per a l'hora d'inici, admirant com a bevinguda les darreres llums dels focs articials en motiu de les festes de les Santes. Tot i aquest recorregut alternatiu en el viatge, no és l'únic motiu que explica el greu retard amb el que vam arribar al concert. Cal destacar el terrible caos circulatori que regnava ja des de l'entrada a aquest poble: semàfors que només restaven en verd durant uns segons, agents de trànsit que intentaven regular amb no gaire èxit que no hi hagués problemes, una gran quantitat de cotxos que intentava entrar a Mataró i aparcaven en qualsevol lloc, desviacions i carrers tallats per tot arreu i moltíssims ramats de gent que feien eternes les cruïlles. A més, resultava que el concert d'AF era a l'indret més allunyat de la platja de Mataró, allargant l'agonia de trobar un lloc on aparcar el nostre Yaris. Quan, encara conduïnt, vam passar prop de la zona on actuaven i vam sentir els acords de Robot, en Xexu va explotar i si les seves paraules es complissin, Mataró s'hauria destruït.

Finalment, i després de no poques maniobres, vam poder aparcar i dirigir-nos a correcuita cap al lloc del concert, i encara vam poder gaudir d'alguns acords de Love Song. Ens vam infiltrar entre sa gent, i un cop agafada la primera posició (ja que el concert el vam acabar a primera fila, com no podia ser d'altra forma) ens va interceptar una amiga de la Txaro i en Gerhard (antoniafónics profunds, que per raons turístiques no van poder assisitir-hi, però en cor i ànima presents). Un cop a les primeres files, vam trobar un parell de reincidents, que es van donar a conéixer al Carrefour i que van anar també a Torredenbarra.

El concert va avançar amb molta rapidesa, saltant-se diverses cançons habituals com ara Alpinistes Samurais, i encara no havien passat uns tres quarts d'hora que ja estaven tocant Astronauta Rimador. En els bisos, les tres cançons que solen interpretar últimament, acabant amb Viure sense tu. A més, i tot i les exigències d'un públic fidel de que toquessin En s'estiu, no ho van fer, i haurem de continuar esperant a un canvi de guió.

Com a conclusió, una valoració normaleta. Ara esperem la propera cita, el dia 11 d'Agost a la platja de Badalona.

Estiu, estiu...

Estem a ple estiu. Alguns són a l'altra punta del món. Altres encara estem pencant. D'altres estan ja a punt de tornar a la feina. Hi ha de tot. Personalment, a mi em queden uns dies. No pensava fer vacances, em queda encara molta tralla per acabar la tesi, i el temps corre en la meva contra. Em veia amb forces per no fer vacances un any, tampoc no passa res, oi? Però ha passat el que sempre em passa per aquestes èpoques, i d'això és del que vull parlar.

El meu cos sap que s'acosta l'agost. No va entendre que entràvem al juliol, per ell va ser un mes com un altre, sense cap mena de sensació diferent. Però ara el juliol mor, entrem al típic mes que associem amb les vacances, i ell ho sap, ha decidit deixar de funcionar. No és ben bé això, però sempre que tinc a prop l'agost, mes en que normalment m'agafo els dies de descans, entro en una mena d''estrés pre-vacacional', que més que estrés en podríem dir apatia. Ja tot em fa mandra, decideixo aturar alguns experiments, em costa pensar, necessito més descans, m'és impossible llevar-me d'hora... Vaja, és com si el cos estés de vacances i la ment intentés convèncer-lo de que no, però que no se'n sortís. O a l'inrevés, què se jo, no sé pas qui mana aquí! Això només em passa a mi? Serà que sóc simplement un dropo? Heu tingut mai aquesta sensació un parell de setmanes abans de començar les vacances o treballeu al 100% fins el darrer segon? No sé jo, per aquestes èpoques sembla que tothom treballa a un altre ritme, però potser només sóc jo el que va a un altre ritme, i no ho sé veure. Il·lustreu-me, si us plau.

L'Odissea

Crec que ja us havia comentat que per la meva classe d’operacions havia d’entrevistar a un manager d’operacions d’una companyia a lliure elecció. Resulta que a Minneapolis hi ha la seu de R&D systems, que fan molts dels anticossos I proteines de fusió que jo faig servir cada dia.

Jo, ni curt, ni mandrós vaig buscar per internet I només vaig trobar el nom del vicepresident d’operacions (com si diguessin el segon d’abordo de la companyia després del CEO). Li escric un correu, inventant-me tres o quatre combinacións d’adreçes de correu a l’atzar i resulta que amb una d’elles no rebo un auto-reply d’aquells de “unable to deliver”. El tio, em contesta que sí que li digui que quan em va millor. Flas, ja ho tinc!

Aixo seria dimecres dia 18 a les 4. Jo estudio la companyia, em preparo preguntes i les li envio. Estic disposat a clavar l'entrevista.

Pujo al cotxe a les 2.30 i cap a Minneapolis s’ha dit. Son les 3.30 i ja veig els rascacels de Minneapolis, plou. Plou molt. Netejaparabrises al màxim i no és suficient. Llums de boira i encara no veig un puto pijo. Conduint a 10 per una autopista durant uns 15 minuts interminables. Li truco per dir-li que faré 5 o 10 minuts tard, i ell m’informa que a les 4.45 ha de marxar. La pluja despeja… però tots estem parats a l’autopista. Surto de l’autopista a les 4.15 i encara haig de trobar el lloc. Hi arribo a les 4.25. Mitja hora tard!!! Nerviós i avergonyit com mai a la vida li dic a la secretaria que li informi que he arribat. Fet un parrac (vermell, suat i tremolós) li demano perdó, i ell em diu que cap problema. I comencem l’entrevista.

Bon viatge, bona tornada

Utilitzo una via una mica estranya per la meva finalitat, però mira, hi he pensat i m'he dit: "per què no?". Us ho diré en persona i en parlarem tot el que calgui, però d'aquí a molt poquet en GG i la Rachel tornen de Lisboa, i en Gerhart i la Txari se'n van cap a Vietnam. Una feliç coincidència que farà que no poguem estar tots junts per període superior a un mes. Ho superarem, oi?

El que voldria fer amb aquest post és donar la benvinguda als que tornen de Portugal, i desitjar un fabulós viatge als que van a l'altra punta del món, amb les amigues blogaires-antoniafòniques secretes. Ja tinc moltes ganes que tots plegats m'expliqueu com us ha anat tot i m'ensenyeu els milers de fotos que haureu fet (ei, sense exagerar, que tots sabem que les fareu). Així que queda pendent una trobada sota la pèrgola, perquè no hi ha millor escenari per parlar de totes les aventures d'aquest estiu. Un petonàs enorme per tots i totes, i feliç tornada a uns i molt bon viatge a uns altres. Compto amb alguna crònica per aquí també, eh?

A mi me'n donaven dos

Doncs si amics, intens cap de setmana per diversos motius, però un d'especial i força extraordinari. Estem en plena temporada de festes majors i celebracions diverses, així que estem de sort perquè els Antònia Font visiten força sovint terres catalanes. Però aquest cop han decidit posar-nos-ho difícil. Divendres a Torredembarra, molt interessant per la vinculació que alguns de nosaltres tenim amb aquest poble. Però dissabte a Lliçà d'Amunt, més a prop de Barcelona. Quina difícil tria! Tant difícil era, que vam decantar-nos per la via fàcil: anem als dos concerts i punt. Una decisió que ens posa al nivell del rei Salomó, pràcticament.

Com sempre, vam haver de córrer per arribar a destinació, però per una vegada, no ens vam perdre en cap de les dues ocasions. Un cop més em toca agrair a en GG que m'esperés per poder anar cap a Torredembarra, tot i que vaig fer molt tard a la trobada. Amb ell esperaven la Rach i la Georgi, un nou fitxatge que esperem que s'animi a seguir venint a concerts amb nosaltres. Els altres dos antòniafonics de primera estaven ja a la Torre, amb uns amics, però al final va resultar que vam arribar nosaltres primer, a temps de fer un riuet i de sentir els primers acords de Darrera una revista, la cançó inicial d'aquesta temporada, que em permeto dir que m'encanta pel principi (i pel mig, i pel final, i per després...).

El concert va ser gairebé igual que el de la setmana anterior a Igualada, a excepció d'un detallet que destaco pel nostre amic perdedor, que sempre la reclama: tornen a tocar S'univers és una festa al bis. A destacar que l'afluència de públic va ser limitada, i això explica que ens semblés un concert una mica més fred que el d'Igualada, encara que penso que en Pau cada cop s'hi deixa més la pell. Això si, per les fileres de davant, autèntics fans entusiastes que van disfrutar tant o més que nosaltres. Així dóna gust. Penjo alguna foto de les moltes que vaig fer, que ara que tinc càmera l'he d'amortitzar.

En Pau emocionat acabant una cançó, encara que no sé quina...

Compositor i cantant, just abans de començar els bisos.

A Lliçà la història es va repetir, el concert va ser idèntic, inclosa la poca afluència de públic, incloses les cançons noves de la temporada (Hotel Occidental, Sa vida de s'astronauta i Cibernauta Joan), inclòs S'univers és una festa i inclosos els incondicionals, ens va semblar reconèixer algú del dia anterior a Torredembarra (no som els únics malalts!). Diferències? Potser una mica més de feeling amb el públic, però una mica més només, i l'absència de dos dels nostres habituals, aquest cop només érem el trio meravelles, recordant Torroella i Sant Cugat. És clar que en aquelles ocasions hi era també l'amic Yeral, potser per això són tant memorables aquells dies... Llàstima de no tenir a ningú especial a quí trucar en sentir alguna cançó concreta.

Us deixo unes imatges més perquè les disfruteu:

En Roca probablement a Nata. Noteu els seus mugrons erectes com gairebé sempre...

En Pau de ben aprop, ja us dic que el noi s'hi deixa la pell.

En Manresa, el més catxondo del grup, disfrutant amb el seu òrgan, i no penseu malament...

Finalment, el doblet va ser possible, i estic molt content. Amb aquests dos ja són molts els concerts als que hem assistit, i pel que sembla, no ens cansem. Aviat vindran més cites, noves trobades, i allà estarem. Volem un disc nou, avui ho parlàvem, però no perquè ens cansin les cançons que ja sabem, al contrari, però necessitem més Antònia Font, cal. Per últim destaco una coseta que sempre reclamo en els concerts, i que darrerament ens estan regalant en forma de darrera cançó, Viure sense tu. No pot haver-hi millor final. L'escriuria aquí de tant que m'ha agradat escoltar-la en directe aquests dos dies, però si cliqueu sobre el títol la podreu escoltar. A disfrutar-la!