La verdura

Ahir teníem un dubte sobre què era i què no era la verdura. He fet una cerca i m’agradaria compartir-la amb nosaltres.

La definició de l’enciclopèdia catala per la paraula verdura és:

Nom genèric de les hortalisses que hom conrea per aprofitar-ne les fulles i les tiges tendres (enciams, cols, espinacs, etc) o les inflorescències (bròquil, coliflor, carxofes, etc), i que es mengen cuites o també fresques en amanides.

Així, la verdura seria un subgrup dins les hortalisses i en algun lloc he trobat que es tractaria d’aquelles que són verdes (clar: VERDura). Així, la col no seria verdura.

I el tomàquet… què és?

Flashpacking

Avui faré una cosa que poc habitualment hem fet i és penjar un trosset d'un altre blog, és el de l'Álvaro i en Miguel, uns amics d'unes amigues que estan de viatge durant un any. M'ha agradat:

"Un flashpacker o bakcpacker 2.0 es un joven viajero de más de treinta años al que le gusta hacer viajes largos y de forma independiente, huyendo de agencias y tours organizados. Dispone de algo más de poder adquisitivo, así que se puede permitir pequeños lujos como una buena cena de vez en cuando o realizar actividades que quedan fuera del alcance del bolsillo del bakcpacker como submarinismo, rafting o kite surfing. Además le encanta la tecnología, viaja con un montón de aparatos eléctricos, cables, cargadores, adaptadores…. y cuando va a un hostal lo primero que pregunta es por el wi-fi. Resumiendo: es un backpacker más viejo y con algo más de pasta."

Més coses sobre Backpaking aquí (Back/Flash/Gap-packing).

Trobareu el post complert aquí.

Una mica de poesia...

No és la primera vegada que apareix alguna obra d'aquest art (la poesia) al nostre blog, però donada la baixa freqüència d'aquestes aparicions, he cregut convenient compartir amb vosaltres un poema de Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau que vaig sentir fa molt de temps i del que no n'havia tornat a saber res.


A part de molt bon poeta, Josep M. de Sagarra també era un sarcàstic i un iconoclasta. En el cas del poema que us adjunto, va fer ús de tota la seva sàtira per fer mofa d'un monjo anomenat Fra Rupert, que en temps de la Segona República va arribar a tenir molta influència entre la burgesia dominant de Barcelona. Si les meves fonts no són incorrectes, el va recitar en públic un 19 de desembre de l'any 1935 després d'una conferència de Federico García Lorca. Pel que es veu, l'èxit va ser tan gran que l'actriu Margarida Xirgu, present entre el públic, va enfilar-se damunt d'una cadira per recitar-lo de nou, però aquest cop imprimint-li el dramatisme digne d'una comèdia grega. Segons diuen, Lorca, emocionat, va sentenciar: "Que grande eres, Margarita! Con una actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca".

Que així sigui!

_________________________________

BALADA DE FRA RUPERT

Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d'aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l'impúdic fra menor:

Gustós, senyores, m'avinc
a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.

Se'ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.

Ni plens d'innoble mengia
com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia
com els de l'Escola Pia.

No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m'hi arrapa
com als monjos de la Trapa.

Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.

Ni peluts ni escadussers
com els d'altres missioners.

Ni amb el gàl.lic i els veneris
d'altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.

Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.

Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.

Se'm poden contrapuntar
amb tots els sants de l'Altar.

No se'm poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau
com els collons de Santa Pau.

Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.

No m'arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.

No m'escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.

La que els tocqui amb vehemència,
cinc-cents dies d'indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.

No té l'Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloria Dei.

Gemütlich

Després d'estudiar alemany durant tres anys, i ara portant-ne uns quants sense mirar-m'ho, poques coses em queden d'aquest idioma que tant m'agrada, però que tan difícil és de fer anar. Em sap greu, mai havia d'haver deixat perdre el poc que sabia. Però bé, hi ha una paraula que mai oblidaré: gemütlich. Per les explicacions que em van fer, és més un concepte que una paraula, i per més que ens hi esforcem, no tenim una paraula per saber-ne la traducció, ens en calen moltes. Gemütlich és la idea de llar, de sentir-se bé, còmode, d'un moment agradable, entranyable, íntim. Gemütlich és benestar, tranquil·litat, felicitat. I jo em sento una mica així, tot i que gemütlich no és una cosa que es pugui sentir, és una sensació, una manera d'estar. M'és igual que es pugui aplicar o no, jo em sento gemütlich i això és el que compta. Per anys que passin, aquesta parauleta no em marxa del cap.

Això havia de ser el post número 100 de la Comunitat, però en Frigo se m'ha avançat. Felicitats a tots, i que poguem seguir aquí per molts i molts posts.

Us ho podeu creure?

estupend -a
	[s. XV; del ll. stupendus, -a, -um 'digne de causar estupor, extraordinari', participi de futur passiu de stupere 'estar atordit, ple d'estupor']
	adj Capaç de causar estupefacció pel que té de meravellós, de gran, de bell, etc.

Bioquímica i Català

Ara que ja hem passat l'onze de setembre, he decidit fer una petita aportació a la nostra bonica cultura inaugurant l'etiqueta "llengua" al nostre entranyable blog. No fa gaires dies, de fet, ja vaig escriure el primer post amb aquesta temàtica, però crec que li podriem donar una empenteta a la cosa.

El que us presento avui és un clar testimoni que la nostra llengua està viva, és una cosa dinàmica que hem d'anar construïnt i enriquint cada dia. I és que els temps canvien, i les llengües s'han d'adaptar.

Aquest matí, abans d'entregar el manuscrit del DEA m'he ofert gentilment perquè el meu director de tesi li donés -si vols, si no per mi ja està tot dit- un darrer cop d'ull. El Doctor A. G., que tot i ser habitualment castellanoparlant, té una reconeguda qualitat ortogràfica i gramatical tant en Castellà, com en Català, com en Anglès, ha discrepat especialment amb un títol que feia referència a l'activitat esterasa. -Home, activitat esterasa?! Vols dir que no hauries d'escriure activitat esteràsica o activitat d'esterases?- No sé noi! Ara si que m'has fotut -Mmm... Home, jo havia escrit això per l'hàbit de llegir Esterase activity, però ben mirat... No sé, ja hi pensaré-.

El primer pas de la reflexió ha estat el DIEC (que ha tret una nova versió més utilitària -ja era hora!-), després el GREC i, finalment, l'UBTerm (en ocasions m'ha tret de molts merders). Però família, es veu que la bioquímica no és una afecció gaire corrent entre filòlegs i filòlogues. Així que he optat per la via democràtica; primer amb el laboratori (escolta, a tu què et sona millor...?), i després amb el món sencer (Google: cerca'm, en pàgines només en català, la combinació activitat + ...). Bé, ambdós referèndums apuntaven cap a una de les dues opcions de forma rotunda, però el sentit comú (allò que jo demano sempre: T'has assegut cinc minutets al vàter per pensar sobre això?) em començava a dir tot el contrari. Què hem de fer doncs?

No us diré què he fet jo finalment, però us asseguro que hi ha publicacions en Català amb totes dues fórmules i, donat que cap diccionari oficial en recull cap d'elles, no crec que cap membre de cap tribunal de tesi o DEA us pugui penar per haver escollit una de les dues opcions. No obstant, després de pensar-hi, crec que se n'hauria d'utilitzar una i només una d'aquestes. Què en penseu vosaltres? Us convido a que dediqueu dos minuts i mig a la llengua i dos minuts i mig a la bioquímica, tot complint amb aquells cinc minutets que sempre reclamo per a que s'imposi el sentit comú.

Els capricis de la llengua

El Català és fàcil (o això ens han ensenyat a base de simpàtiques i encoratjadores campanyes televisives). Però sempre té aquells petits paranys que fan anar de cul fins i tot als més natius, i que ens desvetllen cada matí amb la sensació que per molt bé que ho fem, sempre ens quedaran masses coses per aprendre.

De tots ells, el que protagonitza aquest post és un d’aquells de pronunciació; allò que ens dóna tant pel sac que dues paraules que s’escriuen diferent es pronunciïn igual (o gairebé). Són com una mena de false friends fonètics que, en el fons, contribueixen a que ens sentim una mica més diferents. D’aquests n’he vist de tots els colors: De bèsties, com ara és i es, ha i a, o fins i tot de blasfèmics (causats per un ús exagerat i lasciu de la vocal neutra), com ara confondre es i has (“es vist com has talla les ungles dels peus aquell?” –Hòstia! Una altra cosa t’haurien de tallar a tu…- És conya; en qüestió de llengua, qualsevol intent és benvingut). Però també n’hi ha de menys trivials (si més no, en determinats contextos i per als usuaris mitjos de la llengua. Abans de tancar el parèntesi, aprofito per encoratjar als i les lingüistes que pateixin del cor a llegir qualsevol altre post d’aquest blog, doncs el concepte “trivial” no sempre és tan trivial… Tu ja m’entens). Així, podríem parlar de determinades situacions en que un no posaria la mà al foc per un el o un al, per un tant o un tan, o fins i tot per un amb o un en. No deixen de ser una frustració, però la diferència amb els altres és que quan topes amb un d’aquells contextos que fan que el resultat sembli (qui no ho és) més aviat subjectiu, pots arribar a buidar una ampolla de Martini abans no arribes a la conclusió que quan pensaves “no en tinc ni puta idea”, en realitat volies pensar “no en tenim ni puta idea”.

De tots ells, el protagonista (per encàrrec) és la parella tant (amb “t”) i tan (sense “t”). Com en els altres representants d’aquesta família de paranys, a l’hora d’escriure tant (amb “t”) o tan (sense “t”), tothom es busca una mica la vida. Hi ha qui opta per obviar-ne un dels dos, generalment el tant (amb “t”). L'infeliç tant (amb “t”) desapareix de tots els mails, SMS, posts, comentaris, etc. Però treu el cap (de forma totalment testimonial i no menys aleatòria) en les redaccions de diumenge; aquelles de mudar, en que es canvien el teclat i la pantalla per una ploma i un paper.

D’altres, una mica més aventurers i aventureres, prefereixen deixar la decisió en mans del destí, o d’una força interior que domina les nostres accions, deixant que l’instint escolleixi allò que, de ben segur, serà el millor. Al començament, els i les practicants d'aquesta disciplina aturen la redacció i es tornen a llegir la frase amb recel, desconfiats del seu propi instint. Però poc a poc vant agafant confiança en la seva fortuna, fins que arriba un moment en que, quasi sense adonar-se’n, assoleixen l'equilibrada i harmònica proporció de 50%/50%.

La darrera estratègia no normativa per afrontar aquesta parella prové de l’experiència acumulada amb els anys de bilingüisme. “A veure… Això, en Español sona millor amb tan, o amb tanto?” Ah, collons! Aquests sí que no tenen problemes de false friends fonètics! Aquesta estratègia sol arribar a bon port en la majoria dels casos, però ai, las! Som tossuts de mena, els catalans! I és que ens costa això d’acceptar que saber Castellà ens pot ajudar a parlar bé el Català…

Amb la intenció d’aportar una mica de llum al tema, vaig decidir plantejar-ho seriosament a una amiga que té sobrada experiència en això de la llengua. I és que de vegades no entenem que, de la mateixa manera que demanem confiança cega quan assessorem sobre temes bioquímics, hauríem de confiar en els lingüistes quan es tracta de qüestions relatives a la llengua. De fet, després de traslladar a l’amiga lingüista un cert escepticisme (per part del demandant) a la primera resposta, aquesta m’ho va deixar molt clar: “Doncs li pots dir un parell de coses al teu amic de part meva: (…). I la segona, que de la mateixa manera que jo confiaria cegament en ell en temes bioquímics, ell hauria de confiar en els lingüistes quan es tracta de qüestions relatives a la llengua”. Com no em va quedar cap dubte sobre el procediment a seguir, li vaig demanar carinyosament que em tornés a explicar la diferencia entre tant (amb “t”) i tan (sense “t”).

Pel que es veu, tant (amb “t”) és un adverbi en sí mateix, que indica quantitat o grau (“T’estimo tant…!”). Com veieu, darrere del tant (amb “t”) hi ha uns punts suspensius. Pot haver-hi qualsevol altra cosa, però no un adjectiu o un altre adverbi.

El tan (sense “t”), en canvi, és un adverbi que requereix estrictament precedir un adjectiu (“Era un home tan baixet que cada dia anava a la frontera perquè li diguessin Alto!), o un altre adverbi o locució adverbial (“M'ho fa tan malament, que prefereixo fer-m’ho jo sol…”). Perquè m’entenguin els freakys, és una cosa així com el que passa amb la fosforilació oxidativa: El NADH no pot cedir els electrons a la NADH deshidrogenasa del complex I si a l’altre extrem de la cadena de transport electrònic no hi ha una molècula d’oxigen preparada per rebre’ls. Són dues entitats independents, però inseparables.

Ara que no em sent l’amiga lingüista, us confessaré que prefereixo utilitzar aquesta última norma i jugar amb l’eliminació, que no pas intentar buscar-li el què a la primera. Mireu, sobre el paper tot és molt bonic, però quan t’enfrontes als capricis del Català (que en té un cabàs ple!), millor que et facis una assegurança lingüística, doncs mai saps on et pots fotre de cap. Per exemple, si volem utilitzar aquella bonica locució que denota freqüència, ens preguntarem si darrere del [tan] hi haurà un adjectiu o adverbi. La resposta és NO i escrivim, correctament, “de tant en tant”. I el mateix per “tant se me'n fot!”, o “jo crec tant que em trenco”. En canvi, quan tenim la intenció d’expressar fins a quin punt en tenim els genitals plens, i de passada deixar clar algun atribut del causant, direm “Hòstia! Com es pot ser tan inútil!”.

Bé, nois i noies, ja ho vieu: El Català és tan fàcil (o tan difícil) com la Bioquímica. Tot depèn de les ganes que tinguem d’aprendre’n i de les ganes que tinguin els que en saben d’ensenyar-nos-en (Ensenyar-nos-en? Ho he escrit bé? Putos pronoms febles!).