diumenge, 25 de juny del 2017

House of Cards, Season 3

Després d'una bona temporada recupero el fil d'aquesta sèrie que m'havia enganxat molt en les seves primeres temporades, sobretot per la gran interpretació d'un actoràs com és Kevin Spacey. Política americana i una parella implacable, el matrimoni Underwood, que aspiren a encapçalar el país, si no és per les bones, per les dolentes. I precisament la gràcia de la sèrie són les dolentes, i el fet que el mateix ex-President Clinton va manifestar que el que passa a HoC és 99% veritat. Més marro no hi pot haver.

A PARTIR D'AQUÍ HI HA UNA PILA D'SPOILERS

Quina parella més maca... quan volen. D'aquí.
Frank Underwood ha aconseguit finalment la presidència dels Estats Units, però ho ha fet sense que el voti ningú, sinó provocant molt hàbilment una moció de censura que acaba amb la carrera del President Walker, i li dóna la presidència a ell com a Vicepresident que era. L'opinió pública és molt contrària a ell, però té molts recursos per aferrar-se al poder, sempre amb l'ajuda de la seva dona Claire (Robin Wright), tan implacable com ell, i amb la mateixa ambició. S'empesca 'America Works', un programa perquè amb fons de l'Estat tothom qui ho vulgui tingui una feina, a costa d'eliminar les pensions i altres fons reservats. Per poder-ho fer ha de prometre que no es presentarà a la reelecció, però tots sabem que sí que ho farà. Mentrestant, col·loca la seva dona com a ambaixadora a les Nacions Unides a dit, tot i que el Senat no l'havia triat a ella. I també contracta un escriptor perquè escrigui un llibre sobre ell i el seu programa laboral, però les indagacions d'en Thomas Yates faran que trontolli el matrimoni Underwood, que si junts són un perill per al món, separats són uns autèntics dimonis l'un per l'altre.

Ens veurem a les primàries! D'aquí.
En aquesta temporada també veurem les negociacions amb el president rus Viktor Petrov, interpretat per l'omnipresent a totes les sèries que miro Lars Mikkelsen, que dóna molt de joc. També assistirem a la lenta recuperació d'en Doug Stamper i viurem el començament de les primàries per la nominació demòcrata en les que en Frank se les haurà de veure amb la Heather Dunbar, una dura contrincant molt més íntegra que ella. Sense oblidar altres secundaris interessants com la Jakie Sharp, en Seth Grayson, la Kate Baldwin o en Remy Danton. Però sobretot, el que ens mantindrà més en tensió és la guerra de poder que mantenen el Frank i la Claire. Aquesta sí que és una autèntica guerra freda.

Underwood i Petrov, relacions tenses. D'aquí.
La sèrie té prou arguments per enganxar molt, d'intriga no en falta, i de mala bava encara menys. Pot ser que amb el temps vagi perdent una mica d'interès, però la davallada és molt progressiva, res de caigudes en picat. Ara en Frank vol guanyar la presidència de manera 'democràtica', però les males arts que fan servir ensenyen que la democràcia és molt relativa. Hi ha molt bones interpretacions, i les diferents trames lliguen molt bé. Al final, tot està connectat. Ah, no s'ha d'oblidar mai quan en Frank trenca la quarta paret i ens parla directament als espectadors. Fa cagar-se a les calces.

Valoració: Si la política de veritat funciona així, el món no té res a fer.

dimarts, 13 de juny del 2017

Monstruos University

De tant en tant es pot mirar alguna pel·lícula sense gaires expectatives que t'agradi, només per retrobar antics personatges que sí recordes amb estima. Aquest és el cas de 'Monstruos University', una preqüela que Disney-Pixar es va treure de la màniga de 'Monstruos SA', que sí que va tenir força anomenada, i que recordo amb afecte. Com sempre, mirant d'explotar un producte d'èxit, i com gairebé sempre, amb escàs encert.

Aquest és l'equip que ha d'entrenar en Mike. D'aquí.

Ja coneixem en Mike Wazowski. És molt simpàtic i intel·ligent, però gaire por no fa. Però quan és petit se li posa al cap (literalment no té altra cosa que cap) ser espantador professional, és a dir, treballar espantant nens a les nits per obtenir l'energia dels seus crits, que és la font de subsistència del món dels monstres. Per això s'apunta a la Universitat, disposat a convertir-se en un gran espantador. Allà coneix en Sulley, que no és gaire bon estudiant, però ve de família d'espantadors i es pensa que amb això i el seu rugit en tindrà prou per ser professional. Però un petit accident fa que els expulsin als dos del programa, i per convèncer a la degana Hardscrabble que els deixi tornar hauran de guanyar els jocs olímpics dels espantadors que s'organitzen al campus.

En Mike de petit amb la seva mestra. És tan mono! D'aquí.
La pel·lícula són faves comptades. En Mike haurà de liderar una colla d'aparents inútils amb els que anirà passant fases i imposant-se als teòrics i malcarats guanyadors, que fan el possible per perjudicar-los. Sense massa història, i amb escassos moments hilarants. Molt colorista i amb missatge, però que dista molt de la seva predecessora, és molt previsible de principi a fi, tot i que no crec que intenti no ser-ho i només explica com van anar les coses abans que els coneguéssim a Monstruos SA. En definitiva, una pel·lícula molt prescindible, i que serveix escassament per passar l'estona. 

Valoració: Per acabar-la has d'estar molt enganxat al sofà i no tenir el mòbil a mà.

diumenge, 4 de juny del 2017

Community, Season 5

Una sèrie ambientada en una universitat, en la que cada temporada coincideix amb un any lectiu, té el problema que les llicenciatures són de 4 anys. Per tant, què passa a la cinquena temporada, si els alumnes ja s'han llicenciat? Bé, no serà perquè siguin estudiants gaire bons, però efectivament, alguns d'ells es graduen, però Community troba una solució de continuïtat en els 13 capítols que té aquesta temporada 5.

AQUEST COP SÍ QUE HI HA ALGUNS SPOILERS

Terra de lava. D'aquí.
Només començar la temporada ja trobem que en Pearce no hi és, el vell estudiant ha mort, però això no se'ns explicarà fins més endavant. La Universitat de Greendale està en fallida i no compleix cap normativa, així que es constitueix un 'comitè de salvació', que naturalment estarà format pels nostres protagonistes. En Jeff s'ha graduat, però davant de la impossibilitat de trobar feina per certs problemes amb excompanys, accepta ser professor de Greendale i estar al comitè. A aquest s'hi uneix també en Chang i el professor Hickey, el caràcter que substitueix en Pearce, tot i que és molt diferent. En Hickey l'interpreta Jonathan Banks, conegut per sortir a Breaking Bad i Better Call Saul. Amb aquest escenari, comença una temporada que remunta una mica el que havia passat a la quarta, i ho fa sent més esbojarrada que mai. A mitja temporada, i seguint les últimes voluntats d'en Pearce, en Troy se'n va a fer la volta al món amb un veler i deixa la sèrie.

El repartiment fet G.I.JOE. D'aquí.
Entre els capítols estrafolaris que trobarem, hi ha un cas de novel·la negra en el que un desconegut posa monedes a 'la guardiola' de la gent que s'ajup i mostra les natges del cul, un divertit capítol en el que obtindran l'herència d'en Pearce (que mai havia estat tan protagonista com ara que està mort...) via polígraf, que per mi és dels millors de la sèrie, un temàtic de terra de lava a tot el campus en el comiat d'en Troy, en el que qui toca el terra perd, i ja sabem com en són de competitius els integrants de Greendale, un capítol de dibuixos animats de G.I.Joe, o un capítol en el que tots es valoren les accions via mòbil donant de 0 a 5 gatets, que se'ns dubte va servir d'inspiració al molt comentat primer capítol de la tercera temporada de Black Mirror. Per no dir que el van plagiar, vaja.

El degà Pelton només és un tres i mig al Meow Meow Beenz. D'aquí.
Valoració: La sèrie és absurda, però té uns punts tan divertits que fa bo de mirar. Aquesta temporada millor que l'anterior.