Ready Player One, la pel·lícula

Caràtula molt Spielberg, no? D'aquí.

Quan vaig veure que al març del 2018 s'estrenaria aquesta pel·lícula em vaig afanyar a comprar el llibre en el que s'inspirava per llegir-lo abans. En tenia bones referències i va ser l'impuls que em faltava per no deixar passar més temps abans de llegir-lo. Després de llegir el llibre i veure la pel·lícula, considero que va ser un error de càlcul.

El llibre em va agradar força, però si no l'hagués llegit, probablement la pel·lícula d'Spielberg m'hauria impressionat i agradat molt més. L'argument ja és conegut, un futur relativament proper en el que la majoria de gent viu connectada a OASIS, un simulador virtual en el que es pot ser el que es vulgui, perquè la realitat fa pena. Quan el seu creador mor, deixa amagat un ou de pasqua en el sistema, una mena de joc pels més aficionats a la seva obra. Qui el trobi tindrà el control de la seva empresa i una recompensa econòmica estratosfèrica. En aquest context, la cacera de l'ou es converteix en una cursa de proporcions planetàries. La gràcia de la història és que el creador Halliday era un gran aficionat a la cultura pop dels 80, i molts dels mons recreats a OASIS estan inspirats en aquesta cultura, de manera a la meitat del segle XXI els jocs, música i pel·lícules dels 80 tornen a estar completament de moda.

Parzival rebent una de les claus de mans de l'Anorak. D'aquí.

És una mala pel·lícula aquesta Ready Player One? Doncs no, no es pot dir això. Manté l'esperit de la història, recrea bé els avatars dels protagonistes i manté els seus tarannàs. Els efectes especials són molt espectaculars i indubtablement hi ha moltes referències a la cultura dels 80, però ni de bon tros tantes ni tan explícites com al llibre. I és que aquí comencen les comparacions. Temia que seria molt difícil fer una adaptació fidedigna d'aquesta història i els meus pitjors temors s'han complert. Però no perquè no es pogués, perquè he comprovat que es podia, sinó perquè no s'ha volgut, senzillament. Si per aconseguir l'objectiu cal passar per diverses proves, i aquest també és l'argument de la pel·lícula, per què canvies les proves?? Per què són tan diferents? Per què els protagonistes es coneixen molt abans, tant a OASIS, però sobretot a la realitat? Per què t'inventes personatges innecessaris? I tants altres canvis innecessàriament absurds que no esmentaré per no fer més spoilers. Perquè costava el mateix recrear el que hi havia, que inventar-se proves i personatges nous. Vaig pensar que seria difícil fer una adaptació, però no ho era: es podia. Es podien acceptar alguns canvis de guió pel format cinematogràfic, però pel meu gust, tants altres no es podien tocar.

Parzival i Art3mis, noi coneix avatar... D'aquí.

De manera que m'he endut una bona decepció pel que fa a l'adaptació. Però si es busca una pel·li emocionant, amb ritme, acció i imatges espectaculars, pot fer el fet. M'hauria agradat molt més si no hagués llegit el llibre abans, que per mi és molt millor i té molt més sentit. Però bé, tampoc no em feu massa cas, perquè sembla que majoritàriament la pel·lícula està agradant força, també als que han llegit el llibre. Què hi farem si la gent és poc exigent amb els guions adaptats.

Valoració: Em vaig passar la pel·li fent petar els llavis i fent que no amb el cap, la meva acompanyant ho pot confirmar.

Estiu 1993

No miro gaire sovint cinema català, senzillament perquè no se'm planta davant, però si una pel·lícula està acaparant portades, elogis i premis darrerament, aquesta és 'Estiu 1993', de la directora Carla Simón. Quan la vaig veure ofertada a una de les plataformes que tinc a casa, no m'ho vaig pensar. La vam mirar just el dia abans dels Gaudí, precisament.

La Frida, un dia que decideix maquillar-se. D'aquí.

Estiu 1993 explica la història de la Frida (alter ego de la mateixa directora), una nena que acaba de perdre la mare i, com a mesura d'urgència, l'envien al poble a passar l'estiu amb el seu oncle i la seva família. La Frida es mostra molt tibada, distant i entremaliada, els ho posa molt difícil a l'Esteva i a la Marga, i també a la seva innocent cosineta Anna. Però ja se sap que rere una nena enrabiada amb el món i que no para de fer malifetes sense que sembli que li importi, hi ha una nena immensament trista.

No ha de ser fàcil treballar amb aquests espinguets. D'aquí.

La pel·lícula està gravada amb quatre canyes, és d'aquestes minimalistes i conceptuals, amb llargs silencis, on els plans fixos segur que volen dir alguna cosa, però els pobres profans no acabem d'entendre. D'entre el repartiment destaca l'omnipresent David Verdaguer, l'home de moda del cinema català, que fa el paper d'oncle Esteve. La tieta Marga (Bruna Cusí) ho fa prou bé, encara que la Frida (Laia Artigas) és la que s'emporta totes les mirades. Fa un paper difícil i se'n surt prou bé als seus sis anyets, però personalment no em va semblar una actuació d'Òscar.

La cara que et queda quan has d'aguantar la Frida. D'aquí.

Seré sincer a risc que algú em tiri pedres. Estiu 1993 té tots els números per ser un èxit de crítica, per a que els diaris i tertúlies li dediquin pàgines i hores d'elogis. Però és una pel·lícula perquè l'espectador mitjà, un cop acabada, es miri amb el seu acompanyant i digui 'i ja està?'. És una pel·lícula amb missatge, explica una situació molt concreta com és la superació d'un dels tràngols més durs pels quals es pot passar, i ho fa de manera tendra, costumista i probablement fidedigna a com ho va viure l'autora, però no té més. Una història petita com una altra, una mica sobrevalorada pel bombo que se li està donant. Però què sabré jo, que sóc tan mal cinèfil, oi?

Valoració: No n'hi ha per tant. 

Figuras ocultas

Si una pel·lícula dels darrers temps em cridava l'atenció aquesta era 'Figuras ocultas' (Hidden Figures, Theodore Melfi, 2016), i finalment la vaig poder veure. És una pel·lícula que denuncia els estereotips de gènere i de raça en la pell de tres dones que parteixen amb tots els desavantatges possibles i que s'acaben imposant per pura capacitat, en un món tan elitista com ho pot ser una agència aeroespacial en l'època dels primers viatges tripulats. És una història basada en fets reals.

Les tres protagonistes indiscutibles, la Mary, la Katherine i la Dorothy. D'aquí.

A la NASA, el paper de les dones era irrisori, i el de les dones negres ja no diguem. Eren simples calculadores que es dedicaven a fer la feina bruta, i a més tenien les seves pròpies dependències, no es podien barrejar amb la resta de treballadors blancs. Però la Katherine, la Dorothy i la Mary no estaven disposades a conformar-se. La primera, matemàtica, va participar en els càlculs per enviar la primera càpsula tripulada dels EUA, i les seves dues col·legues i amigues també van ser pioneres en els seus camps, donant una bona lliçó al món, i canviant la percepció de les dones afroamericanes i els clixés que les acompanyaven.

L'entorn laboral de la Katherine no és gaire engrescador... D'aquí.

Les tres protagonistes no m'eren conegudes, però en el repartiment hi apareixen unes quantes cares de l'star system, com en Kevin Costner, la Kirsten Dunst, en Jim Parsons (aka Sheldon Cooper) o en Mahershala Ali, més conegut com a Remy Danton.

Però acaba sent la mà dreta d'en Kevin. D'aquí.

La pel·lícula és notable i explica bé una realitat molt dura i que encara no ha acabat actualment: les dones han de ser realment excepcionals per tenir una oportunitat. I si a sobre són negres, els esforços s'han de redoblar. Les tres protagonistes, especialment la Katherine, que és qui té més quota de pantalla, eren unes fora de sèrie, i fins i tot així la història no els fa justícia, perquè fins que una pel·lícula ha explicat les seves vivències eren unes desconegudes. Malgrat mostrar el menyspreu i el menysteniment que pateixen, segurament endolceix una mica la trama per fer-la més cinematogràfica, i dóna també importància a una història d'amor, que vull creure que també és fidedigne a la història, perquè si no no treu cap a res.

Valoració: El conjunt és força satisfactori, una pel·li prou interessant i reivindicativa que fa bo de veure.

La llegada

L'any passat va haver-hi una pel·lícula de ciència ficció que va tenir força anomenada. Era diferent, original, i no parlava d'una simple lluita contra una civilització alienígena, com hem vist tants cops. Era 'La llegada' (The arrival), en la que veurem platets voladors i extraterrestres, però que basa el seu argument en la comunicació, i això la fa diferent al que havíem vist fins ara.

Muntatge amb una de les naus i els protagonistes. D'aquí.

Un bon dia arriben uns platets voladors en forma de mitja el·lipse a diferents punts del planeta i es queden aturats, suspesos a l'aire, sense aparent activitat. Com que no han manifestat tendències violentes, l'exèrcit en pes tampoc actua contra ells. Es mantenen a l'expectativa i intenten establir-hi comunicació, però no se'n surten. Per això contracten la Louise Banks, una lingüística experta en idiomes estranys, i un físic, l'Ian Donnelly, que intentaran desxifrar el complicat llenguatge dels nouvinguts. La Louise hi establirà connexió de seguida, el seu plantejament és molt diferent del que havien seguit fins ara els militars, i per això els extraterrestres també agafaran més confiança amb ella. Tot i així, la tensió entre els països a causa de la inseguretat que genera tenir naus espacials flotant pel nostre planeta va creixent i amenaça amb acabar tot com el rosari de l'aurora.

Així parlen els extraterrestres. D'aquí.

Una pel·li de ciència ficció sense acció i que se centra en els problemes de comunicació entre civilitzacions de planetes diferents se'ns fa estranya, però si pensem que està basada en un llibre ja no tant. La temàtica és francament interessant, però la limitació del metratge fa que tot passi massa ràpid i que potser el tema no acabi d'estar prou explotat. Per mi li falta una mica més de profunditat per passar a la història, massa precipitada. A més, comença a ser una mica fantasma quan dominar l'idioma dels aliens et dóna poders sobrenaturals. Però és interessant també pel que passa fora del tema central, no només la comunicació, sinó com parar el nerviosisme de la humanitat sabent que tenim els extraterrestres a casa, i que no sabem per què han vingut. Aquest tema, per cent, se'ns revela al final, però passa gairebé de puntetes, també falta una mica més de conclusió, tret que estigui previst fer-ne una seqüela. No ens quedarà massa clar.

Valoració: no n'hi havia per tant, però es deixa veure.

HA vuelto

Darrerament miro moltes més sèries que pel·lícules, a casa li hem trobat la gràcia a la periodicitat. Per mirar una pel·lícula ens ha de venir de gust, i ha de ser atractiva per algun motiu. Això ens va passar amb 'HA vuelto', pel·lícula alemanya del 2015 basada en un llibre homònim, que posa sobre la taula un dilema que ens fa reflexionar, un tema que ara és candent actualitat per l'escalada de la ultradreta a Europa.

La Vera ensenya a Hitler a fer anar internet. D'aquí.

Hitler torna. Ni ell mateix sap com, però es desperta estirat en un parc de Berlín en l'actualitat, completament desorientat. La gent amb qui interactua el pren per un imitador i es fan fotos amb ell i tot, li costa assumir que ningú creu que hagi pogut tornar. Ni ell mateix ho creu. Però mica en mica s'anirà fent famós, un reporter fracassat aconsegueix colar-lo en un programa amb molta audiència, i els alemanys comencen a escoltar-lo. Comença una gira per tot el país per parlar amb els seus conciutadans, els escolta i els fa veure que les seves preocupacions són també les que ell té. De seguida va guanyant adeptes, davant de la indignació d'una part de la població, és clar. Fins que el reporter Fabian descobreix que no és pas algú que es posa molt en el paper, un simple pallasso, sinó que és el mateix Adolf Hitler retornat de l'infern. Ell no ha negat mai que ho fos.

Tota una estrella de la tele! D'aquí.

La pel·lícula està rodada d'una manera curiosa. Per una part se'ns mostra la ficció, però les converses amb la gent del poble estan rodades com un documental, i les reaccions dels ciutadans fan que semblin o que puguin ser converses no preparades, espontànies. Val a dir que el protagonista Oliver Masucci fa un paperàs, i pel que he llegit es va passar un temps sent Hitler a totes hores per entrar bé en el paper. Tot plegat, mostrat en un format a cavall de la comèdia i el drama, no deixa de ser una reflexió i un reflex de com està la societat alemanya actualment. Tenen por de tot el que va passar, però les idees del dictador romanen, i molta gent encara li donaria suport. Les onades migratòries actuals fan créixer aquesta mena de sentiments, empesos, és clar, per hàbils estratagemes dels partits ultradretans.

I amb els seus admiradors... D'aquí.

Vaig gaudir amb la pel·lícula per com està feta, i em vaig esgarrifar pel que ens mostra. Però es tracta d'una realitat que existeix i que no podem negar només perquè nosaltres pensem de manera diametralment oposada. Pensem, si no, si ara retornés el dictador Franco, no tindria una legió de seguidors de manera immediata? Millor no fer-se aquesta mena de preguntes...

Valoració: l'espècie humana està destinada a la desaparició. Més curts de gambals no podem ser.

Monstruos University

De tant en tant es pot mirar alguna pel·lícula sense gaires expectatives que t'agradi, només per retrobar antics personatges que sí recordes amb estima. Aquest és el cas de 'Monstruos University', una preqüela que Disney-Pixar es va treure de la màniga de 'Monstruos SA', que sí que va tenir força anomenada, i que recordo amb afecte. Com sempre, mirant d'explotar un producte d'èxit, i com gairebé sempre, amb escàs encert.

Aquest és l'equip que ha d'entrenar en Mike. D'aquí.

Ja coneixem en Mike Wazowski. És molt simpàtic i intel·ligent, però gaire por no fa. Però quan és petit se li posa al cap (literalment no té altra cosa que cap) ser espantador professional, és a dir, treballar espantant nens a les nits per obtenir l'energia dels seus crits, que és la font de subsistència del món dels monstres. Per això s'apunta a la Universitat, disposat a convertir-se en un gran espantador. Allà coneix en Sulley, que no és gaire bon estudiant, però ve de família d'espantadors i es pensa que amb això i el seu rugit en tindrà prou per ser professional. Però un petit accident fa que els expulsin als dos del programa, i per convèncer a la degana Hardscrabble que els deixi tornar hauran de guanyar els jocs olímpics dels espantadors que s'organitzen al campus.

En Mike de petit amb la seva mestra. És tan mono! D'aquí.

La pel·lícula són faves comptades. En Mike haurà de liderar una colla d'aparents inútils amb els que anirà passant fases i imposant-se als teòrics i malcarats guanyadors, que fan el possible per perjudicar-los. Sense massa història, i amb escassos moments hilarants. Molt colorista i amb missatge, però que dista molt de la seva predecessora, és molt previsible de principi a fi, tot i que no crec que intenti no ser-ho i només explica com van anar les coses abans que els coneguéssim a Monstruos SA. En definitiva, una pel·lícula molt prescindible, i que serveix escassament per passar l'estona. 

Valoració: Per acabar-la has d'estar molt enganxat al sofà i no tenir el mòbil a mà.

Inside out

Sóc molt fan de les pel·lícules d'animació, però no de totes, és clar. Dels últims temps, la que més m'ha agradat ha estat 'Inside out' (Pixar, 2015). Fa uns dies la vam tornar a mirar, aquest cop en anglès, i ens va tornar a agradar. Hi ha qui la trobarà nyonya, però jo la trobo certament imaginativa, original i entranyable.

Els veritables protagonistes de la pel·lícula, genials! D'aquí.

La Riley és una nena feliç d'11 anys que viu amb els seus pares a Minnesota. Però un bon dia, per la feina del pare, se n'han d'anar a viure a San Francisco, i aquí les coses es comencen a torçar. Però el més interessant de la pel·lícula no és la vida de la Riley, sinó què passa al seu cap. En el centre de control de les emocions hi ha 5 personatges que regeixen les seves reaccions: Alegria, Fàstic, Por, Ira i Tristesa. Fins ara, Alegria és qui ha portat la batuta de la Riley, però els canvis a la seva vida faran que altres emocions aflorin, i l'Alegria sola no podrà governar-la. A més, la Tristesa, amb els seus impulsos irrefrenables causarà un daltabaix al cervell de la Riley que amenaçarà amb esfondrar tot el seu món interior, els seus records i els seus puntals.

Fora del cap de la Riley passen coses com aquestes: 

hoquei amb escombres. D'aquí.

Tristesa, la millor! D'aquí.

L'estètica de la pel·lícula és preciosista, i els 5 personatges del cap de la Riley són boníssims. És una pel·lícula amb missatge, és clar, l'alegria no ho és tot, ni la tristesa s'ha de desterrar ni menystenir, també juga el seu paper. Però una de les millors coses és l'explicació de com funcionen les coses en un cervell humà. Per exemple, els records es generen en forma de bala en funció de si són bons, dolents o essencials. La manera d'emmagatzemar aquestes bales és complexa, i la de recuperar un record és projectant-lo a partir d'una d'aquestes bales. Els puntals són illes en les que hi ha una gran activitat, i naturalment les reaccions depenen de quin dels 5 personatges pren el control. Com deia, molt imaginatiu i ple de detalls molt simpàtics. Fins i tot coneixerem l'amic invisible de la Riley, en Bing Bong, ja fa temps oblidat, o alguna de les seves pors més profundes. Ah, i també hi ha explicació pels somnis i pels dejà vus!

Les dues vegades que l'he vist n'he gaudit molt i m'ha fet riure, trobo que ha passat més desapercebuda del que es mereix. Va tenir anomenada quan va sortir, però sembla que després va perdre l'empenta. Tot i així, jo la seguiré recomanant, i no m'importaria que hi hagués alguna continuació, sempre que la sàpiguen fer amb bon gust. La Riley està entrant a l'adolescència, i això pot donar per molt!

Valoració: Jo sóc #TristesaTeam!

La La Land (City of Stars)

Escolta, dura gaire aquesta pel·li? D'Aquí.

Els darrers temps, perquè jo vagi al cinema m'ha de venir molt de gust la pel·lícula en qüestió, o com en el cas de ' La La Land', que em pugui la curiositat de veure allò de què tothom parla, uns per molt bé, i els altres per fatal. Els musicals, en general, no em desagraden, i aquesta prometia una estètica especial i unes escenes memorables. Però també n'havia sentit crítiques plenes de menyspreu. Si m'he de decantar, diré que em significo del cantó dels que la van gaudir.

Estem davant de la típica pel·li de somni americà, una noia que vol ser actriu, però de moment treballa en una cafeteria a Hollywood, i un noi apassionat del jazz que somia en obrir el seu propi local, en una època en que ja ningú no escolta jazz. L'argument, noi atractiu, noia atractiva, els dos amb somnis, és completament previsible, però no ho serà tant, perquè ens guardarà algunes sorpreses, i algunes d'elles no ens agradaran, perquè en una pel·li romàntica de manual, el nostre cap posa el clixé corresponent i no ens quadra que ens el canviïn. Ella: Emma Stone. Ell: Ryan Gosling. Pràcticament, protagonistes únics de la pel·lícula. Ells i, efectivament, l'estètica, molt vintage, però en un món modern amb mòbils i cotxes híbrids.

Sens dubte, una de les escenes més famoses i entranyables de la pel·li.

He llegit que ells canten malament, que la història està inventada i que fins i tot l'estètica respon a referències anteriors. Quina importància té tot això? Si ets crític cinematogràfic és important. Si ets aficionat a les pel·lícules no en té cap ni una: el conjunt és bo. La Stone canta prou bé, i en Gosling no tant, però per contra va aprendre a tocar el piano en tres mesos i no el van doblar en cap escena, tota l'estona toca ell. Penso que té molt mèrit. També els valls que es marquen.

M'ho vaig passar bé mirant-la, no ho amagaré. Potser no té fusta de 'millor pel·lícula', però sí que en té de gran entreteniment, i no hi ha manera de treure's la música del cap. Potser no és més que una comèdia romàntica, però els seus plusos la converteixen en una pel·li especial que s'emportarà una pila d'estatuetes. Diners ben pagats, aquest cop, en la meva tornada a una sala de cinema.

Valoració: Ella em posa la banda sonora a casa tot el dia. I si no la posa ella, la poso jo. 

Deadpool

Quan no t'agrada un gènere i per tant no li sabràs valorar les virtuts, potser és una bona idea consumir aquell producte del gènere que es dedica, precisament, a fer-ne mofa. Una mica per això vaig voler veure Deadpool, una pel·lícula estrenada el 2016, de la Marvel, relacionada amb els X-Men, però que té com a protagonista el menys súper-heroi de tots els seus personatges. A mi, francament, els còmics de súper-herois no m'han atret mai, ni de petit, ni molt menys ara, però alguna cosa em cridava, de Deadpool.

Sí sí, està parlant amb nosaltres. Foto d'aquí.

En Wade Wilson abans era una mena d'escarmentador d'abusananos per encàrrec, però ara està buscant a qui li va destrossar la vida, i de retruc li va conferir una força sobrehumana i la capacitat de regenerar les ferides, per donar-li una bona lliçó, i perquè li arregli les deformacions que li va deixar. Mentrestant, es passeja vestit tot de vermell i armat fins les dents eliminant tothom que té relació amb l'home que busca. La història es mou entre el present i els fragments on en Deadpool, el nom de súper-heroi que ha triat, explica com ha arribat a ser qui és ara. Hi ha una noia, hi ha una organització criminal, hi ha representants dels X-Men que el volen reclutar, i hi ha molta ciència ficció i efectes especials. Però sobretot, hi ha un protagonista bocamoll que no calla ni sota l'aigua, provocador, groller i esbojarrat, que contínuament fa bromes sobre la pròpia pel·lícula o parla amb l'espectador a través de la quarta paret.

Entre el repartiment, a banda del Ryan Reynolds que és el protagonista però que no tinc massa vist, també reconeixerem la Morena Baccarin que és la dona d'en Brody a Homeland, i l'Ed Skrein, més conegut per ser el primer Daario Naharis de Joc de Trons, però allà portava grenyes i aquí va rapat.

No estaríem parlant d'una pel·lícula per reflexionar-hi gaire, però reconec que té certa gràcia si entens les bromes que fa, moltes d'elles frikis, i encara que no estigui immers en l'univers Marvel, alguna cosa capto. El prota és el típic anti-heroi, que a més no vol ser heroi de cap manera, que cau bé perquè és malparlat i tarambana. Per la resta, acció i més acció, violència gratuïta, molt espectacular, però res de nou. Visualment potent, però inversemblant. Imagino que l'argument deu estar bé per un súper-heroi mutant d'aquests, com a pel·li d'aventures i per passar l'estona tampoc està malament.

Valoració: Ella va dir 'no sé, és que no em fa gràcia...'.

Sóc llegenda

Gairebé sempre que miro una pel·lícula a la tele és per casualitat, senzillament la fan i m'hi enganxo. Però aquest cop vaig veure anunciada 'Sóc llegenda', i vaig posar-la expressament per mirar-la. Es tracta d'una pel·lícula del director Francis Lawrence estrenada al 2007 i que està interpretada gairebé de manera íntegra per en Will Smith.

L'acció se situa en un escenari post-apocalíptic després que un equip investigador generés un vector víric capaç de curar el càncer amb una eficiència del 100%, però alguna cosa va sortir malament i la població mundial s'ha extingit. Només un supervivent, en Robert Neville (Will Smith), que és immune al virus, malviu a la deserta ciutat de Nova York (la zona zero) en companyia de la seva gossa Sam. Però en realitat no estan sols, el virus va causar la mort a gairebé tota la població, però a una altra part els va generar símptomes semblants als de la ràbia, i els va provocar una sèrie de canvis físics que els converteixen en uns engendres molt violents i hipersensibles a la llum solar. En Neville, que abans era científic de l'exèrcit, es dedica a buscar una cura per la malaltia que ha assolat tot el món.

Quan estàs ferit i es va fent fosc,
a la 'deserta' ciutat de New York.

Com a pel·lícula d'acció no està malament, és distreta i té efectes especials espectaculars. En Will Smith està molt bé en el seu paper, que no és fàcil, perquè tres quartes parts de la pel·lícula actua sol. Menció especial per la gossa, que també ho fa molt bé, i per l'Alice Braga, una de les poques actrius que hi surten, i que no coneixia. Podríem entrar en com d'inversemblant és la trama i que un virus, per patogen que sigui, converteixi un humà en una mena de zombi foto-fòbic i amb una força sobrehumana, però només es tracta d'una pel·lícula. El que convindria és que tothom ho tingués clar, que el que explica la pel·lícula, o el llibre en el que està inspirada, és una invenció i que ni és ni pot ser real. La base científica de treballar amb vectors virals per curar malalties genètiques hi és, però cal recordar que cap medicament o tractament no s'aplica de manera massiva sense els tests de seguretat pertinents. De manera que la pel·lícula s'ha de mirar com la distòpia de ciència ficció que és, i com a tal, enganxa força i es pot passar una bona estona, encara que el final pot ser decebedor.

Valoració: Ella va dir 'després la gent veu aquestes coses i es creuen que els científics fem això'.

Buscando a Dory

La Dory sempre atabala una mica en Marlin...

 

Una alta pel·lícula d'animació pendent d'aquest any era Finding Dory, la seqüela de 'Buscant en Nemo' amb un dels personatges secundaris que va fer fortuna: la peix cirurgià blau Dory, que tenia la peculiaritat de no tenir memòria a curt termini, portant a l'extrem la típica broma de que els peixos no tenen memòria (cosa que no és veritat, per cert). Allà funcionava molt bé com a recurs humorístic, però en aquesta segona pel·lícula és justament el motiu de l'argument, el que fa diferent la Dory de la resta de peixos i la converteix en protagonista.

La Destiny i en Bailey, dos dels secundaris més cuquis.

La moralina que va fer famós en Nemo, allò de que no hi ha res impossible encara que siguis un peix tolit, es repeteix ara amb la Dory. La seva 'discapacitat', que l'impedeix fer moltes coses sola, és la manca de memòria, la impossibilitat de retenir la informació. Això és el que va fer que de petita es perdés i se separés dels seus pares estimats, que coneixedors de la seva problemàtica, la cuidaven amb tot l'amor de que dos peixos cirurgians blaus són capaços. Un cop recuperat en Nemo, ara és la Dory la que buscarà els seus pares, i tindrà l'ajuda d'en Marlin i en Nemo, és clar, però també d'una bona colla de secundaris que també es fan estimar, gairebé més que la pròpia Dory, que de tant hiperactiva de vegades cansa. Personalment, em quedo amb el pop Hank i la Tauró Balena Destiny. Mai hauria pensat que veuria un tauró balena en una pel·licula...

La pel·lícula està bé per passar l'estona, però per mi és massa semblant a la primera, persegueix el mateix objectiu, el de deixar de banda les discapacitats i demostrar que amb esforç tot es pot aconseguir, i emociona de la manera que sap fer, convertint en adorables els personatges aparentment més desgraciats. Potser no aporta res de nou, però és d'aquelles agradables de veure. Disney Pixar saben com tocar la fibra. Visualment molt destacable, humorísticament no tal. I emotivament... bé, és en Nemo, què voleu?

Valoració: van veure la pel·lícula amb un somriure als llavis. Ell vol tenir un tauró balena.

Mascotas

Per aquells que tenim animals a casa, i que vivim en pisos que no fan gaire fàcil que aquests campin per on vulguin, sempre és un misteri pensar què deuen fer les llargues hores que es passen sols a casa, mentre nosaltres som fora treballant o fent altres activitats. Per això, quan una pel·lícula d'animació es promociona justament amb aquest esquer, penses que passaràs una molt bona estona de gags ximples que puguin explicar, de manera imaginativa, algunes situacions inversemblants que et trobes algunes vegades en tornar a casa. Si hi ha una pel·lícula que ho expliqui... aquesta no és 'Mascotas' (The secret life of pets, Universal Pictures, 2016).

Aquesta és la cara que se't queda quan mires aquesta pel·li. 

La pel·lícula no aporta el que promet, és només un típic film de persecució amb protagonistes animals, i que fomenta els valors de l'amistat i el sacrifici per aquells que estimem. Res nou, vaja. La part sobre què fan les mascotes a casa quan no hi som es veu només a la intro, després se'n van a viure aventures per New York amb una banda d'animals repudiats que viuen a les clavegueres, cosa que, per descomptat, no té res a veure amb els animals domèstics que tant ens estimem alguns. 

Típic personatge mono, que en realitat és un malparit.

Deixant de banda la decepció de no trobar-hi el que esperes, que sol ser demolidora per qualsevol pel·lícula, en general també justeja, perquè no aporta res sorprenent ni original, ni els personatges tenen un carisma especial que et faci agafar-los afecte. Sobre l'humor que es pressuposa a aquestes produccions, també és molt justet, i aconsegueix només arrencar-te algun somriure tímid de tant en tant. Per tant, i mira que m'agraden les pel·lícules d'animació, he de dir que aquesta és completament prescindible i que no passarà a la història del gènere. Us la podeu estalviar sense cap problema.

Valoració: a la mitja hora ella va proposar mirar un capítol de 'Black Mirror'. Posteriorment, es va adormir.   

Més frases de pel·lícula

Com que el tema darrerament va de frases de pel·lícules, i després de fer també un post al Bona Nit, he decidit transportar el joc aquí, també per veure si encara algú es mira aquest blog. Us poso unes quantes frases de cinema més, una mica més difícils que les que vaig posar allà, a veure si les encerteu. Ah, i que serveixi això també per celebrar que d'aquí a tres dies aquest petit blog compleix 9 anys!

1. ¿Y un niño de nueve años ha descifrado un supercódigo del gobierno?

2. No necesito tu compasion de mierda, necesito mi puta tranca.

3. Noies com aquesta no se'n troben a cada dinastia.

4. Estas noches te espero mirando al sol. ¡Venga valiente, salta por la ventana!

5. Estoy perdida. ¿Eso tiene arreglo?

6. Esta noche el futuro de ambos mundos se encuentra en tus manos, o en las suyas.

7. Debo estar ablandandome. En otro tiempo te hubiera matado.

8. La primera ventaja es que cuando el cuento llega al final, no se acaba, se cae por un agujero y se le puede dar la vuelta.

9. Quiero a tu hija, Jack, más que a nada, pero francamente, tengo pánico a ser tu yerno.

10. A falta de pan, buenas son galletas.