Concert dels Amics de les Arts a la sala Barts de Barcelona

Per no perdre les tradicions, aquí va la nostra crónica del concert dels Amics de les Arts del passat 6 de maig del 2017 presentant el seu nou disc "Un estrany poder":

"Vam tancar la porta de casa  i vam respirar fons. Teníem un somriure a la boca, era la  nostra nit. Jo tenia nervis i pessigolletes a l'estòmac, pel concert, per veure com seria, perquè em venia de gust disfrutar intensament de la música i poder-ho fer amb la persona que ja porta onze anys al meu costat. La cita era a la sala Barts, a Paral.lel a les 21h. Vam arribar justos però a temps de poder fer unes braves i unes cerveses però jo estava bastant impacient i li vaig demanar d'entrar. Faltaven cinc minuts perquè comencés l'espectacle.

Hi havia molta gent i d'unes franges d'edat molt diverses. Això em va fer pensar en el públic tant divers i "variopint" que acudia al concert: famílies amb nens petits, adolescents enbogides, colles d'amics, parelles de dos i fins i tot gent que va anar-hi sola. Però tots estàvem allà per escoltar-los i en teníem moltes ganes. La seva música transmet, ens emociona, ens fa recordar alguna cosa que ens ha passat, o no, però ens remou a dins nostre.

Es van apagar els llums, van ser força puntuals. I van sortir ells, tocant el seu repertori nou combinat amb les cançons de tota la vida i que els han fet arribar a on són. He de destacar la decoració de l'escenari, i la il.luminació i els colors de les llums, totalment en sincronia amb la música. Al principi tothom estava sentat a les butaques però a poc a poc necessitavem ballar, moure'ns, cantar ben alt i fort. I a partir d'aquí tot va anar de pujada, encara que em va semblar una mica fluixa l'entrega del públic si la comparo amb altres concerts d'ells (val a dir que només va ser una sensació meva i que  era la primera vegada que anava a un concert de butaca, les altres vegades eren a peu dret i ambient de festa major). Després de tocar les cançons "ways in the gavel" i "Suïssa" van tocar una cançó trista "Casa en venda" que ens va fer que tots tornéssim a seure i va fer baixar el ritme del concert  una mica per tot seguit tornar-nos a aixecar i transformar-nos gaudint, ballant, rient.. Dues horetes que van passar molt ràpid i que ens van deixar amb ganes de més i més. A veure si podem repetir! "

Rach

Hivern

El cap de setmana passat, que ja feia una mica de fred, vaig reconciliar-me amb una part de mi que tenia oblidada. "A mi m'agraden totes les estacions" contesto quan em pregunten. Però és mentida, perquè la que més m'entén és l'hivern. La casualitat va voler que ahir els nens de 4t de l'escola de la meva filla recitessin un poema que em va arribar a l'ànima. Espero que els seus versos us abracin com em van abraçar a mi. Bones festes!

 Hivern
(Martí i Pol)

Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist:
És una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses. L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

L'herència

Mai he tingut un hobby que m'hagi durat més de dos mesos. I tiro molt llarg. Sempre he gaudit, però, de l'art audiovisual. Jo tenia moltes pel·lícules i sèries guardades, ben etiquetades, amb els subtítols; però el meu disc dur es va esconyar i ho vaig perdre quasi tot. Va ser una pena, però vaig pensar que tampoc n'hi havia per tant. Amb la facilitat que hi ha avui en dia per veure pelis amb streaming, quina necessitat hi ha de guardar-les? 

Doncs de necessitat cap, però hi ha coses en aquesta vida que no les fem per gust. I ara m'estic dedicant a recuperar el què tenia. L'objectiu és clar: aquesta serà l'herència que deixaré. 

Tinc tres grans carpetes: 

- Pelis

- Pelis director*

- Sèries

Vaig adonar-me que, curiosament, les pel·lícules d'un mateix director (aquí hauria de d'afegir "o directora", però desenganyem-nos... No tinc cap directora) solen agradar-me i per això vaig fer aquesta carpeta. Recentment, per exemple, he descobert un tal Linklater. El coneixereu per la magnífica trilogia "Antes del amanecer", "Antes del atardecer" i "Antes del anochecer". Aquest cap de setmana vaig mirar "Boyhood" i vaig reconèixer que era del mateix director. Us les recomano totes i 20 vegades cadascuna, i és per això que s'ha guanyat un lloc a la meva carpeta de directors.

A Pelis hi tinc:

- 127 hours

- Across the universe

- Blue valentine

- Into the wild

- Life of Pi

- Lo imposible

- Reality Bites

- The Best Exotic Marigold Hotel

- Vivir es fácil con los ojos cerrados

A Directors hi tinc:

- Alfred Hitchcock (Yo confieso; me'n falten taaaantes!!)

- Kieslowsky (triolgia Azul, Rojo i Blanco)

- Scorsese (Shutter Island)

- Quentin Tarantino (Django unchained)

- Linklater (La Triolgia i Boyhood)

- Woody Allen (quasi totes)

Sèries la recuperaré en una segona fase, però crec que no hi haurien de faltar:

- Dexter

- Six Feet Under

- Friends

- Lost

- Medium

- Breaking Bad

- Los Soprano (que no he vist, encara)

Tinc clar que em queda molt per fer, però vaig poc a poc.

Si teniu alguna recomanació... endavant. No us garanteixo que entri a la carpeta, doncs és una cosa que depèn 100% del meu gust, però sí que us garanteixo una nota d'agraïment al testament.

Pelis que vull afegir:

- Little Miss Sinshine

- Dancer in the dark

- Singing in the rain

- Dirty Dancing

- Pretty woman

- Mother and Child

- La canción de Carla (i més d'en Ken Loach, com Sweet sixteen)

- El Padrino (la trilogia)

- Requiem for a dream

- El último emperador (potser faig una carpet a Bertolucci, afegint Dreamers, El último tango en París i Belleza robada)

- Slumdog millionaire

- Cinema Paradiso

- La Princesa Prometida

- Oficial y caballero

- El nombre de la Rosa

- Braveheart

- About time

- Love Actually

... i moltes més. 

Santa Creu i Sant Pau

Us deixo unes quantes imatges de la visita que vaig fer a l'antic Hospital de Santa Creu i Sant Pau que recentment ha estat restaurat per obrir al públic els seus pavellons modernistes. Us recomano que hi aneu, encara que a partir del 16 d'aquest mes serà de pagament, però val la pena. Només hi vaig poder estar una estona perquè tancaven, a falta d'imatges millors que valguin aquestes com a mostra.

Viatjar al futur...a cops!

Per Nadal ja us vam comentar la nostra estelar aparició en un curt de ficció d'uns paios que es diuen "Lopetegui Productions". Doncs bé, aquesta gent ja ha penjat el curt en qüestió, una paranoia amb tota regla que es diu "2030: Te parto las piernas", on apareixem un parell de segons. La idea és que es poden fer viatges en el temps a base d'hòsties, com més fort el cop més endevant al futur viatges, ja us feu a la idea, oi? No guanyarem cap Oscar, ni Goya ni Gaudí ni res, però en tot cas ho volem compartir amb tots vosaltres. Apa, bon viatge al futur!

2030 Te Parto Las Piernas from lopeteguiproductions on Vimeo.

Sóc una bleda

Sóc una bleda, sempre ho he estat, i ploro fàcilment. Avui, sense anar més lluny, m'he posat a plorar escoltant "Hansel i Gretel". Resulta que fa poc vaig descobrir la bretolada que van gravar en Joan Miquel Oliver i l'Albert Pla el 2010, "Concert a París - En directe". Aquests dies l'he estat escoltant. No us en parlaré massa. Us deixo que el descobriu vosaltres mateixos, però abans, repasseu què diu la wikipedia sobre la sala de concerts Olympia de París. El meu primer il·lús comentari va ser "aquest concert devia ser una passada!".

Tornant a la cançó, em recorda a un moment de felicitat molt gran. Fa uns anys vam anar a Argentina, "Hansel i Gretel" era una de les cançons del recopilatori per aquell viatge, concretament la que fèiem servir de despertador. Estàvem a Humahuaca, en una pensió correcte però gens coquetona, de la que fèiem broma dient que devia llogar habitacions per hores. Recordo el cel blau, les mantes que pesaven i la planxa metàl·lica que feia de porta. Al despertar-me amb la cançó, vaig ser feliç, sense cap motiu en particular. Escoltar-la em transporta d'una manera molt intensa a aquell moment i sempre m'arrenca un somriure sincer. Avui sonava mentre sopava amb la meva filla i, de cop, m'he vist a Humahuaca. M'ha passat com una pel·lícula tota la vida des d'aquell moment fins ara i he tingut una sensació de felicitat que m'ha fet saltar les llàgrimes. De seguida he pensat que no podia ser. He pensat que potser plorava de tristesa, perquè abans de ser mare era lliure i podia anar a Argentina i altres llocs del món. No era això, us ho asseguro. És impressionant la de pensaments que et poden venir al cap en menys d'un segon. M'he sentit enamorada del meu company i feliç del que ha passat des d'Humahuaca fins al sopar d'avui, i m'he sentit afortunada de tenir una filla tan sana i tan riallera. "Mama, que plores?"   

Vull estar amb tu

Estic segur que ja la coneixeu, però cada cop que l'escolto m'agrada més i no he pogut evitar compartir-la aquí. Els Catarres demostren que allò de la Jennifer no era broma, sembla que han vingut per quedar-se. A més, com amb l'anterior disc, ofereixen el disc a la seva pàgina web per descarregar-se'l gratuïtament, cosa gens comú. Escolteu aquesta 'Vull estar amb tu' que té un rotllo molt guapo, més d'un riurà per sota el nas! Pot ser que la cançó de l'estiu d'aquest any sigui en català? Aquesta té pinta, ideal per un dia plujós com avui.

Blaumut, concert 1

El títol del post és doblement encertat. Ahir vam veure per primer cop els Blaumut en concert, un nou grup català que apunta maneres, pel meu gust molt més que molts dels que posen per la ràdio habitualment. El segon motiu d'encert és que, sense saber-ho nosaltres, era també el primer concert que feia el grup en un escenari gran i davant d'un públic nombrós.

Violí, violoncel, guitarra acústica, bateria, amb participació esporàdica d'altres instruments, també més electrònics, el resultat final és força agradable de sentir i també de veure. Música pop amb instruments clàssics. Una veu melosa, unes lletres que diuen molt però que amaguen més encara gràcies a metàfores impossibles. Així definiria el grup. I enganxós, perquè enganxa.

Pel que fa a l'execució del concert, doncs queda clar que els falta rodatge dalt dels escenaris, però això només s'aconsegueix a base de fer 'bolos'. Xerraires, però no tenen altre remei, ja que només compten amb les 12 cançons que té el disc. Divertits, però sense arribar al nivell dels Amics en els seus temps. Si se'ls ha de buscar comparació amb algun grup dels actuals, suposo que la trobaríem en els Amics de les Arts precisament, encara que la música tingui poc a veure.

A destacar que el públic era més aviat adult, de trenta cap amunt. Entre els més joves que hi havia segur que es comptaven dos jugadors del planter del Barça que ja juguen al primer equip, en Muniesa i en Sergi Roberto, els vaig tenir a un parell de metres molta estona abans d'entrar, però no em vaig atrevir a dir-los res!

Continuo amb la meva secció 'no només d'Antònia Font viu l'home', però de moment AF continua sent massa AF.

Pa amb oli i sal

Avui, en l'apartat "no només d'Antònia Font viu l'home", us vull presentar un altre grup català que apunta maneres, almenys tenen un primer senzill molt i molt bo que fa una temporada que posen a la ràdio i que s'enganxa de mala manera. Es tracta de Blaumut, i la primera cançó es diu Pa amb oli i sal, i amb aquest nom és impossible no sentir-la immediatament, no trobeu? Aquí deixo el vídeo oficial de la cançó, que també està molt aconseguit. Que en gaudiu.

The indescribable moments of your life

Aprecio molt treballar amb gent agradable i divertida, això fa els dies de feina més lleugers i passables. A més valoro molt el treball en equip, però el de veritat, no el de paraula només. No obstant,  de tant en tant ja m'agrada quedar-me sol com si tot l'edifici estigués buit i per mi només. Un cas com el d'avui, en que tothom feia pont, i tenia per mi sol l'espai que normalment comparteixo amb tres persones, i ocasionalment amb més gent. Bata ben cordada, guants, ulleres... i música ben alta, més del que la solem posar. I llavors ha sonat això:

I més tard això altre:

M'he vist lliure, cantant amb passió aquestes cançons antigues i m'he adonat que és agradable de tant en tant tenir aquests moments d'intimitat amb un mateix, fins i tot a la feina. Però la ràdio continuava sonant, les han seguit:

Ja amb la feina manual acabada, però encara embolcallat per la música, a la tarda no he deixat que l'atzar triés per mi i m'he envoltat dels meus pesos pesats per seguir sentint aquesta llibertat i aquesta soledat avui totalment volguda.

Ningú no m'ha molestat. Un dia musical de principi a fi.

Calipso ve, calipso va...

Abans que vinguin aquells que ens trobem fins i tot a la SOPA, vull compartir aquí el que és l'avançament del nou disc de Els amics de les arts. El nou disc es dirà Espècies per catalogar i sortirà a la venda el 14 de febrer. Em podeu creure que el compraré, i espero tenir l'oportunitat de veure'ls ben aviat en directe novament. No hi ha vídeo encara, però ja podem escoltar el primer senzill que es diu Monsieur Costeau. Un consell, no us quedeu amb la primera impressió. Com sempre, la música cal pair-la.

Els Marcel

Algú ho havia de fer.

Els Canons de Navarone

"Retumben a les fosques, es Canons de Navarone..."

Ostres, com m'agrada aquesta cançó i com m'agrada el raspat de guitarra del principi.

"Despatxa cara a cara, Vito Corleone."

Unes gotes al parabrises. Doncs al final els homes del temps tindran raó i el cap de setmana de Sant Jordi de Quaresma serà passat per aigua. Igualment, que bonic és que plogui. Igual que és bonic que guanyi el Madrid si el Barça ens fa gaudir. Prefereixo que juguin tal com van jugar i que perdin amb un merescut gol del Madrid, que no pas que no facin joc. No m'enfado, no m'entristeixo perquè el nostre equip és molt bo i desferma passions "manque pierda". Pel cap em passa el mail que he escrit avui a les nenes. Els anirà bé quedar? Tant de bo...

"Túnels, coliseus, gasoductes,
gent subordinant es planeta,
homes que se feien preguntes,
contrallums a llevant."

Brutal.

"Aiguamolls a terres lapones,
plànols, tiralínies i lupes,
cuirassats a flaixos de bombes."

I de sobte entenc tot pren sentit i entenc el Lamparetes. Clar! Desafiant l'univers hostil hi ha exploradors, el progrés de la societat, les coses modernes. Hi haurien quedat bé unes Illes Galápagos en tota aquesta equació.

M'animo perquè s'horitzó va ser lila i la mar se feia grossa i petita i comença a fer-se de dia, i recordo el dia que vam veure la pel·lícula, una d'aquelles que tant agraden al meu pare. "Els Canons de Navarnoe". El títol en sí ja és un curtmetratge de tot el que evoca. És un arquetip en sí mateix. M'evoca a una illa perduda en algun lloc del Mar Mediterrani, a una colla d'espies desafiant el temut exèrcit alemany amb la il·lusió sincera de destruir els dolents (i que dolents que són els nazis...). Desafiant l'univers hostil, desafiant les circumstàncies amb valentia. Que bonic... però exisiten de debò, aquests canons?

Premi Internacional Catalunya

Sense marxar de Japó, d'alguna manera, llegia avui al diari Ara que Haruki Murakami ha estat premiat amb el XXIII Premi Internacional Catalunya 2011. Podeu llegir la notícia en aquest enllaç. El premi l'atorga cada any la Generalitat i està dotat amb 80000 € i l'escultura 'La clau i la lletra' d'Antoni Tàpies. Personalment he de dir que desconeixia aquest guardó, però data de 1989 i reconeix persones que contribueixen al desenvolupament dels valors culturals, científics o humans. Alguns premiats anteriorment són Karl R. Popper (1989), Jacques-Yves Cousteau (1991), Doris Lessing (1999) o Jimmy Carter (2010). Aquí la llista completa de guardonats.

Com a fan de Murakami que sóc, i sense tenir en compte que m'ha semblat un premi econòmic una mica exagerat, he de dir que el crec mereixedor d'aquesta distinció per haver creat un univers literari personal i absorbent que atrapa a tothom que té prou paciència com per llegir-lo. No oblidem que es postulava com a guanyador del Nobel l'any passat. Aquí sota, el guanyador. La imatge també està treta de l'Ara.

Primer post, quart any

Fa dies que tinc aquesta cançó al cap:

Una sardina,
dos sardinas
tres sardinas
... i uuuuun gato

Se apostaron
de meterse
en uuuun zapato.

A gua gua gua gua gua gua chi chi.
A chi chi chi chi chi chi gua gua.

Que lo repita
la señorita
(i aquí cap nom queda bé)

També la cantaveu, a l'autocar? Us agradava? M'encanta imaginar-me les tres sardines i el gat a dins d'una sabata...

Tutorial Jean-Luc

Fa uns dies vaig veure aquest vídeo dels Amics de les Arts i em va fer gràcia, vaig pensar que us l'havia de posar. Però la veritat és que on el vaig trobar, en el blog de la banda, n'hi ha un munt i no paren de penjar-hi coses, i sembla que ho fan ells mateixos. La veritat és que mantenen la seva essència de proximitat i de bon rotllo entre ells que fa que arribi a tothom. Espero que això duri molt temps, a mi em fan riure molt. Us recomano el seu blog, està molt bé. I té l'avantatge que ells mateixos fan cròniques dels concerts que van fent, així que no les haurem de fer nosaltres! Ehem, quan anem a un concert?

Estrena 3D

Avui he tingut la meva primera experiència al cinema en 3D de nova generació. En concret he vist Shrek 4. Tant sentir-ne parlar, he de dir que la pel·lícula es podia veure en les 2D de tota la vida i no passaria res. No puc jutjar en altres produccions, però en aquesta trobo que tampoc no estava massa aprofitat. Sí que tens sensació de profunditat, però com que et sembla innecessària, tampoc no li acabes de trobar el què. Ara que, el pitjor és el preu que pagues per pensar que no n'hi havia per tant. Per sort, les ulleres que et donen, que ja no són tan cutres com les d'abans, te les pots quedar i reutilitzar.

I pel que fa a la pel·lícula, doncs bé, en la línia Shrek de sempre, té punts, però li he trobat a faltar una mica del gamberrisme que solia tenir, i per contra li sobren escenes ensucrades. Ara, el personatge de Rumpelstiltskin és brutal! No m'ha desagradat, però és clar, és que com la primera de la saga, no s'ha fet mai res!

És el que hi ha

En èpoques convulses, en les que uns clamen per la llibertat però la majoria no se la creuen, en les que els mateixos de sempre ens posen inconvenients per sentir-nos catalans, que els nostres propis polítics ens fan perdre les ganes de tot... a mi m'ha donat per la música. Però no qualsevol música. Avui se m'han creuat velles cançons de Lax 'n' Busto que m'han portat molts records. Records de quan eren actuals, de l'edat que tenia, del sentiment catalanista que tenia ja, a aquella tendra edat. Tot era diferent. Era inconscient. Vivia en un oasi perdut enmig d'un desert on tot era bonic. Ara visc en el desert, no sé on para l'oasi. Us deixo una cançó perduda d'un dels primers de Lax que m'encanta, amb la lletra que trobo fantàstica.

És veritat que el sol s´ofega
i també és cert que tu no ets jo.
Mira les aus, volen amb presses,
l´horitzó és vermell i fosc.
Mira el rellotge que discret es mou
igual que es fon el teu cigar,
tira´t enrere i imagina
com passa el temps pel teu costat.
Observa l'aire, no es pot veure,
tampoc sentir el soroll del gat,
¿per què la terra dóna voltes
i l´home es pot suggestionar?
Jo vull respondre´t les preguntes
però no em senyalis, que em vegi tothom,
els dubte mai seran per mi
un pati on respiri el món.
És el que hi ha !!!

¿És que tu pots encendre l´aigua
i aixecar morts de terra?, o ¿és que pots
viure en pau sempre que vulguis
i parlar sense saber el que dius,
diferenciar entre el bé i el mal,
obrir una porta sense clau,
comunicar-te amb un insecte o un peix,
llegir un llibre tot en blanc?  

¿És que és la droga un ésser bell?
o ¿és que la música està viva?
Tu veus que el món s´està acabant,
però no hi pots fer res i segueixes caminant.
 

¿Per què existeix l´enveja i l´orgull?,
¿no és igual l´un que l´altre?
saps que l´home té el seu propi instint,
té la ràbia que li surt de dins.
No vull pensar en el que fan
ni en el què deixen de fer.
Serà millor que oblidis el sistema
i viu com ho tinguis tu pel davant.
Rebota la ignorància de l´estrany,
no pensis per què això i per què jo,
crida quan vulguis i canta
quan creguis que pots cantar, uoh - oh.

I de postres, una altra d'aquella època que també m'agrada molt. Són molt grans els Lax.

Els amics de les arts, concert 1

Amb una mica de retard, faig la crònica anunciada del primer concert dels Amics de les Arts de la Comunitat. Un concert que personalment em va arribar en molt mal moment, però que em va servir per passar una bona estona i no pensar en el pobre Bamboo. Recuperàvem les nostres trobades de les quals tenim molts records de tants i tants concerts d'Antònia Font. Aquest cop no ens va caldre anar massa lluny perquè el concert era a Barcelona, a la sala Apolo 2, el divendres 14 de maig. Vam quedar per menjar alguna cosa abans del concert, i deixar passar grups del festival que no ens interessaven massa. La Txaro causava baixa. La grip, o l'al·lèrgia, o ves a saber què la van deixar KO. I mira que la vaig convèncer de venir, ho va intentar, però la raó es va imposar, i al final no hi va poder ser. Esperem arreglar això aviat.

Després d'esperar una estona i prendre posicions, va començar el concert i de seguida vam veure que estaria molt bé. El grup no té encara massa cançons, però les que tenen les feien molt bé, amb algunes modificacions respecte al que es pot sentir als discs. I no només això, van saber captivar el públic amb la seva simpatia i la seva frescor a l'hora de fer comentaris i les introduccions d'algunes cançons. Com que només hem anat a un concert és d'hora per saber quanta improvisació hi havia allà, i quantes bromes preparades i enllaunades. Ja veurem. Però la primera experiència va ser molt positiva. Jo, personalment, vaig riure força amb ells, i vaig gaudir de les cançons.

I de les cançons, doncs que no es pot dir que triessin bé el repertori, és que no hi havia un altre per triar! Es van estalviar les més lentetes del nou disc, que no dubto que també es poden intercalar en altres concerts, però aquest dia calia fotre canya. El concert creixia perquè van guardar-se les millors pel final, i en el bis ens van sorprendre a tots amb una magnífica 'Exercici seixanta' que em vull aprendre des de ja. Així que només puc dir que vaig gaudir d'un bon concert i em van quedar ganes de repetir. Quan anem a veure un concert d'ells només? Aviat, segur que molt aviat. Encara que hi hagi pluges torrencials, eh Rach?

Bioquímic honoris causa

Avui he llegit una entrevista a en Joanmi a l'Avui i m'ha agradat molt. La copio perquè crec que ens donarà molt tema. Aquest tio és un CRAC i es mereix ser bioquímic! Creieu que podríem entabanar a la UB perquè li donessin un títol honoris causa?

Arbre que mira fanal. Fanal que mira façana. Façana que mira rellotge. Rellotge que mira campana. Campana que mira Bibiana. Bibiana que mira Joan Miquel. Joan Miquel que despista mirada. A les cançons del Joanmi les coses es miren. Però en una entrevista, ell desvia contínuament la mirada. Amb prou feines em mira, però en canvi diu que ha xerrat més avui que en els últims dos anys de la seva vida.

UN MÓN HORRIBLE. Curiós, és tímid, però li agrada disfressar-se. De Blancaneu, d'astronauta, de submarinista, de karateka. És algun tipus de teràpia de xoc això? És un mecanisme de defensa, una tàctica per superar la timidesa. M'ha costat, però estic aprenent a viure en societat sense que això m'afecti. Difícil? Sí, perquè a mi em fa por tot. A mi em fa por el món: és un món horrible i vivim en una guerra ininterrompuda. Tothom està molt desesperat. Jo també.

WA YEAH! Les lletres de les teves cançons estan plenes de marcianets, asteroides, maquinetes, piruletes i robots. Fas música per a nens adults? Crec que no. Jo faig música per a tots els públics, música fàcil d'entendre, jo vaig a lo fàcil. I fer música fàcil és molt difícil? Sí. És molt més complicat fer una cosa senzilla que una cosa complexa. Per cert, corre el rumor que Antònia Font se separa, veritat? No, mentida. El sentit de l'humor és la teva gran arma? L'humor és un mecanisme mental obligat: a mi el sentit de l'humor em fa gràcia.

MISTERIS I AMORS. El Joan Miquel fa el que vol, i sempre li surt bé. I escriu llibres però no en llegeix. El misteri de l'amor és el títol de la seva primera novel·la. Has resolt l'enigma? Sí. Els humans ens hem de reproduir, però com que per desgràcia els éssers humans tenim intel·ligència, en lloc de relacionar-nos sexulament de forma pràctica com els lleons i les flors, ens hem hagut d'inventar això de l'amor -que és una complicació extraordinària i pura farsa-. T'has enamorat molt, tu? No. Jo tinc una parella, amb ella he complert la meva etapa reproductiva i ja no tinc cap necessitat d'escampar la meva genètica pel món.

SEXE I SEDUCCIÓ. Has estimat més o t'han estimat més? He estimat poquet. Sóc un individu solitari. Estimar va en detriment de la meva feina: com més sol estic, millor em va tot. Hi ha una cosa que em fa molt feliç: i és que la feina em vagi bé. I perquè em surti bé, necessito estar molt temps sol. I com es compgina això amb la família? Tenint una família que ho entengui. Amb què et quedes, amb el sexe o la seducció? El sexe és una activitat biològica, la seducció una activitat social, per tant em quedo amb el sexe. La seducció no té cap interès.

ESTRELLES I ROCK. El Joan Miquel és més antiheroi que sex symbol i pateix més que disfruta damunt l'escenari. Ets l'antítesi de l'estrella de rock? No hi ha res mes patètic que una estrella de rock, aquest xou de jupa de cuir i pose damunt l'escencari és deplorable. Posats a estripar, caga't amb alguna altra cosa: el futbol és una merda absoluta, representa tot el contrari del que per a mi significa la civilització. El trobo primitiu, una cosa horrorosa.

MÉS O MENYS: Què ets més, inconformista o irònic? Sóc molt inconformista i massa irònic. La ironia és impertinent, no m'agrada. Ho estic intentant deixar. Desconcertant o dispers? La meva dispersió a vegades es concentra: no pienses que estoy triste si no me ves sonreir, es simplemente despiste. Caradura o narcisita? Sóc totalment bipolar: hi ha dies que em penso que sóc el millor artista del món i dies que em veig com un absolut desastre. L'autocrítica és una cosa que s'ha de cultivar. I una mala crítica, et pot ensorrar? Fa que sí amb el cap, per un moment em mira i automàticament torna a posar la mirada a l'infint.