Aliments per a nadons?

Avui potser crearé polèmica...

Una mare que hagi donat el pit sap que per tirar endavant sovint cal informació i recolzament, i que aquestes dues coses no es troben fàcilment. Per desgràcia, si a la mare li falta sort o recursos per sortir-se'n, acaba abandonant. Perquè quedi molt clar, desenvolupo la frase: Si tenim sort, algun dels professionals sanitaris que ens atenen tindran formació en lactància i ens ajudaran. Si no la tenim, potser tenim recursos per anar contra les indicacions dels què ens atenen i buscarem una segona opinió. Sí, és habitual que les mares que volen alletar hagin de lluitar per aconseguir-ho. Es troba a faltar la figura de la consultora de lactància als centres de salut i consciència de que no és una cosa que surt sola. No es tracta només de voler, sinó de també de tenir recolzament. És per això que les dones que més donen el pit a Catalunya (també a Espanya, a Europa, als EUA...) són dones amb estudis i de nivell social mitjà-alt. 

Per altra banda, destacar que la majoria de mares que han donat el pit que jo conec, quasi no han comprat ni llet artificial ni potitos. Algunes ni tant sols cereals en pols. Els potitos, per la seva composició i manufactura, són equivalents al fast-food dels adults i els fem servir per un dia d'emergència. Els cereals en pols no són estrictament necessaris, però de fer-ne servir, haurem d'anar en compte amb el què comprem, doncs no tots són aptes per infants pel seu alt contingut en sucres.

I perquè us explico tot això? Doncs perquè ahir vaig veure que es tornava a fer el famós tió solidari de Catalunya Ràdio, que recull llet de continuació i aliments per a nadons. A les imatges es veia llet en pols, potitos i cereals en pols. I ara ve la polèmica. 

Aquests productes que es recullen van a famílies necessitades, en aquest cas, a mares que no han tingut ni la sort ni els recursos per sortir-se'n. Aquestes famílies, si ja de per sí tenen manca de recursos, amb la falta d'informació i recolzament encara en tenen més! Hem de ser molt conscients de qui els ha fet dependents d'aquests productes i què estem promovent recollint-los i donant-los. Potser seria més útil invertir esforços en donar suport a les mares i explicar al món que no, que no necessitem "aliments per a nadons" doncs poden menjar el mateix que mengem nosaltres, triturat o no, i amb certes precaucions.

Amb això no estic dient res més que el què dic: que cal explicar més i millor, que fa falta formació pels professionals, més implicació de la societat a entendre que no es tracta d'una simple moda. Algunes trien no donar el pit i és respectable com qualsevol altre decisió a la vida. Però d'altres no trien no donar el pit, sinó que s'hi veuen arrossegades.

Queda molt camí per fer i les retallades en sanitat no ajuden. El Departament emplena de cartells de mares donant el pit els Hospitals i centres de salut, però no proporciona la formació ni la consciència per ajudar a les mares. No sóc pessimista, ben al contrari, però sí que veig que hi ha coses que no es fan de la millor manera per afavorir una re-normalització de la lactància i de la mal-anomenada lactància perllongada.

Benvingut Biel

Seguint el post passat, ja ha arribat en Biel Frigola Vidal. Va neixer el 10 de Març. Igual que els seus pares el pes i la mida no eren massa grans ni massa petits.

Ha passat un mes, i de moment he tret poques conclusions. Potser la primera es que ver una experiencia amb una carrega emocional mol alta. Vaig passar 3 o 4 dies plorant per no res. Alegria!

Tambe, que va ser amor a primera vista! I que he reaccionat de la millor manera que podia esperar. (Punts positius per mi!). Passo la nit en vela, canvio bolquers, canto cançons... Soc el mateix d'abans, però soc una persona diferent.

Es fascinant veure com evoluciona dia a dia. L'evolució es petita, i incrementarà exponencialment. I jo hi seré per veure-ho, ajudar-lo, encoratjar-lo i sentir-me'n orgullós cada dia.

Seguim!

Una nova vida

Hem tornat, estem tots a Barcelona. Tot i la incertesa laboral, estic més feliç que mai. Sé que aquest és el nostre lloc, la nostra gent. Vivim moltes coses noves i recuperem d'antigues, que mai s'han de perdre. 

I creixem, la nostra familia tindrà un membre nou l'estiu que ve. La notícia s'ha fet oficial durant aquestes festes, ho hem comunicat a amics i familia. Tot segueix el seu curs. I sóc feliç, sóc molt feliç! T'esperem aquí fora, no tinguis pressa, però t'esperem i t'estimem tots nosaltres amb la nostra ànima. 

S'acaba aquest 2014, ple de canvis i emocions, i arriba el 2015 també molt carregat de novetats i molta molta il·lusió!

Una meravella

Avui me mare m'ha dit que estic molt enamorada de la meva filla. Per sobre -diu- de la resta de mares que coneix. M'ho ha dit com si això fos una cosa negativa. I pot ser que sigui així, mai sabem què és allò bo i què és allò dolent de les emocions, si és que hi ha bo i dolent.

Just abans, amb ella, parlàvem de que avui en dia els pares estem massa pendents dels nens. M'ha fet pensar que abans el model era diferent. Els avis estaven disponibles el 100% del seu temps per cuidar als nens. No com ara, que la meva mare em dóna un cop de mà, però jo a les 5 hi he de ser sí o sí perquè ha d'anar a treballar. La relació amb els avis no pot ser la mateixa que era abans ni de conya. Com tampoc pot ser-ho la relació amb els pares, doncs avui en dia hem de cuidar-los molt més nosaltres que els avis. O nosaltres, o la llar d'infants o els cangurs.

També he pensat en el que ahir ens va sortir a la conversa amb una amiga, que tant ella com jo notem que tenim un vincle amb les nostres filles més enllà del que poden tenir altres mares. Per haver-les alletat, però especialment per haver-nos passat moltes hores amb elles.

Estic en contra de pensar i fer pensar que criar és desagradable. Està clar, que hi ha moments que regalaria la meva filla! Però no per això he de deixar-la en evidència cada cop que li tiren una floreta. "Que bé que menja, no?", "Sí, sí, però ja te la deixaré un dia a dormir i veuràs que no és tan maca com sembla". Però, què té a veure una cosa amb l'altre? A mi que no m'hi comptin. Si la meva criatura menja bé, doncs agraïda estic i que segueixi així!

Per altra banda, i ara vaig al meu jomés científic, és que no puc deixar d'estar meravellada amb la meva filla. És que si ens hi parem a pensar -oh, estudiants de les ciències de la vida- veure una criatura desenvolupar-se és una de les coses més màgiques d'aquesta vida. I poder viure-ho d'aprop no té preu. Ho dic des de la curiositat científica, de l'interès per conèixer els processos pels quals la vida s'obre camí i ens fa ser el què som.

Repeteixo el que deia al principi. No sé si això és una cosa bona o dolenta. Potser senzillament és una cosa més.

N-iracles

Avui no em trec una cançó del cap. Hom podria pensar que és d'Antònia Font, o potser dels Amics, ara que trauran nou disc. O qui sap si és una de les que posen un cop rere un altre a Ràdio Flaixbac. Doncs no, la cançó que tinc al cap és aquesta que poso, tot i que a mi m'agrada més la versió que tinc al cap.

Això em fa pensar en un detall que va passar fa uns dies i que em ve de gust compartir. Era un dia força dolent, d'aquells que et sents molt enfonsat i ho veus tot negre, res sembla que et pugui aixecar una mica l'ànim. La Mà Innocent ho intentava, però jo anava avall, avall. Fins i tot jo m'adonava de la negror que desprenia el meu semblant. I davant la meva cara d'aflicció, a la Mà no li va passar pel cap altra cosa que dir-me: 'sembla que vagis a dir: la piiiiiiiiiipaaaaaaa!!'. I llavors et canvia alguna cosa dins. No es va arreglar res, però un d'aquells somriures que no vols que surti, perquè no és el moment, es dibuixava. I el vaig reprimir, perquè no em sentia com per somriure. Però no em va passar per alt. Dies després, ric de pensar en aquell moment, i de com un petit comentari pot canviar les coses.

I ja que hi som, deixeu-me citar uns quants greatest hits dels que fan caure de cul a terra: 'què fasss _______'. 'On t'és el/la ________'. 'No t'enrecordes que vam anar a Edimburg, XeXu??' 'Està tot mooooll!'. I perquè els gestos i les cares no es poden transcriure...

Sobre les princeses

Festa d'aniversari diferent

27 d'Octubre a Edinburgh. Avui hem viscut la nostra primera festa d'aniversari en un "chiquiparc". 24 nens, amb les respectives families. Una bogeria, tota una experiència. Tot i que en la festa hi havia moltíssima gent d'Espanya, incloent una familia de Mallorca (escric aquest post escoltant AF, i parlant amb sa mare ens recordava aquesta manera de parlar tan peculiar i familiar), l'estil ha estat marcadament anglosaxó, com pertoca en aquestes latituds. El lloc en qüestió és a dintre del complexe esportiu Commonwealth Pool, on com indica el nom hi pots practicar tot tipus d'arts natatòries. També inclou un soft-play, una estructura on la canalla pot internar-se i escalar, jugar en una piscina de boles, baixar per tobogans, etc. 

La festa es basava en dues parts: primer 1 hora d'esbarjo i activitats en el soft-play, i després 1 hora més de festa en una sala. Aquí, tots els nenes poden gaudir d'una party-bag, amb una mica de berenar i moltes moltes chuches. Els regals als nens que fan anys no es poden donar aquí, s'han d'haver donat abans, amb la corresponent targeteta de felicitació. Aquesta targeta ha d'indicar clarament la font del regal, ja que aquí està mal vist obrir els regals durant aquests esdeveniments, els regals s'obren sempre a casa, en la intimitat. A la festa hi han hagut certes activitats típiques de les festes d'aniversari d'aquí. Per exemple, els nens seuen tots al terra en rotllana, i es passen un parell o tres de regals embolicats mentre sona la música, i quan es para l'han d'obrir. Però el tema és que el que troben és més paper de regal, per tal de continuar amb més rondes de música. Així fins que finalment es troben una regalet petit. Com que no tots els nens poden aconseguir un regalet, després han fet una mena de pinyata, que ha estat com una marabunta de nens intentar pillar tot el que es podia. I per últim, el pastís. Han bufat les espelmes, però no es reparteix el pastís en plats. El que fan és per unes bossetes per a cada nen i nena, i a dintre hi posen una porció de pastís, a més de més chuches i alguna tonterieta més. Aquí és el costum, però nosaltres ho hem trobat si més no curiós. I un cop s'ha complert l'hora, a recollir i tothom cap a fora. Tot sota control, el mateix local s'encarrega de recollir tot el tsunami de deixalles i restes de menjar formats. 

Però ha estat bé, hem pogut xerrar una mica amb els pares i mares dels companys de classe de l'E, i ell jugar amb els seus "colegues". Una mica de caos, però sempre des del punt de vista escocès. No sé com hauria anat una festa així a Barcelona...

Com a anècdota, el nen mallorquí de 4 anys li ha preguntat a la seva mare que en quin idioma parlava una nena, la qual parlava en castellà...(ell va venir aquí quan tenia 1 any i les seves llengües són el català i l'anglès).

Oda a les Crocs

A una amiga meva li ha crescut el peu. Tenia un 39, el meu número.

- A tu t'aniran bé

- Si - Li vaig contestar amb una mica de por. Ho percebia com una invasió extraterrestre. 

No m'han agradat mai, aquestes sabates de mentirijilla. Sabia, però, que no trigarien a envair-me, perquè al meu voltant s'han extès com la mala herba. Si famílies senceres han estat colonitzades, perquè no m'havia de passar a mi?

Doncs incrèdula de mi, us he de dir que em van de conya! No sé de quina mena de material estan fetes, però són magnífiques. Pots caminar còmodament, passar per un riu, sucar els peus, i seguir caminant. S'assequen de seguida i després no rellisquen massa. Pots posar-te-les i treure fàcilment, i això per fer escalada esportiva és molt important.

Avui les prendré per anar a la platja. Sí, em fa una mica de vergonya sumar-me a la moda, però és que quan una cosa va bé. Va bé. 

Per saber-ne més: http://en.wikipedia.org/wiki/Crocs

Ara a la occidental!

Xexu: la teva pregunta m'ha inspirat tant, que te la respondré en un post. En referència al post anterior, em preguntaves "Amb la de coses que teniu per casa per la nena no hi ha res més occidental que faci la mateixa funció?". Doncs sí, hi ha una cosa més occidental que és la següent motxilleta:

El problema és que la meva nena és petita, i en aquestes motxilles s'enfonsa.

Hi ha una segona cosa que, encara que no ho sembli, també és occidental. Es tracta d'un foulard, concretament aquest:

Aquest el duia a l'hivern, però ara és massa calurós, i és per això que vaig buscar l'alternativa més lleugera del Kanga.

És curiós, perquè quan duia a la petita amb el foulard pel poble, molta gent em preguntava si era africà. Fent una mica de recerca, veig que el foulard ha de ser occidental, perquè a tots els llocs on encara hi ha comunitats que els duen penjats, ho fan amb una tela similar a l'africana i no un foulard tan llarg (el meu medeix 5 metres! i l'africà uns 2). 

Així per completar el post, us volia fer un recull d'imatges de "porteo" a diferents parts del món, pero`n'he trobat de tant interessants, que crec que les reservaré per un altre post.

Per cert, la prova va sortir força bé i crec que podré dur-la penjada amb la tela que tinc a casa. Després de provar-ho, vaig trobar la manera de millorar el "nus" (de nus, cap!). Ja us ho explicaré, també. Se m'acumula la feina...

Kanga, Kitenge, Sarong, ... com es digui!

El Kanga és una tela rectangular de cotó que es fa servir a l’est de l’Àfrica per portar els nens a l’esquena. Això ho vaig saber a través d’una web de “porteo”, dedicada a repassar les diferents maneres que hi ha per dur els nens a coll. Em va semblar impossible que poguessin dur els nens d’aquesta manera i mai ho vaig intentar amb la meva petita. Aquest diumenge, però, havia de fer coses a casa i se’m va acudir de provar-ho. Vaig comprovar que és possible i que la nena no cau. És més, ho vaig trobar molt pràctic.

Inclús abans de saber com es deia i que es feia servir per dur els nens a l’esquena (a més de per vestir), m’havia sentit atreta per la vistositat d’aquestes teles. És per això que me’n vaig comprar una a Tortosa. No era de l’Àfrica, venia d’Indonèsia, però em recordava a les africanes. És curiós, perquè la wikipedia m’explica que el Kanga és similar al Kitenge i que aquest és similar al Sarong. El Sarong seria la tela que fan servir al Vietnam i en algunes illes del Pacífic. Tan lluny i tan similar.

A mode complementari, us explicaré que el Kanga és una tela rectangular amb un marc i, sovint, un escrit al voltant (una frase feta), el Kitenge es vendria a metres i no duria cap marc al voltant ni cap frase. El Sarong que tinc a casa (diem-n’hi Sarong encara que potser no ho és) no té un marc, però té un disseny que no permetria tallar-la a metres. Fins ara l’havia utilitzat com a estovalles. Aquesta tarda provaré de fer-ho servir per dur a la nena a l’esquena. A veure com em va!

Dogs and cats, cats and dogs...

No ho he trobat amb més resolució, em sap greu!

La comunió

Avui en dia -i que segueixi així!- no està mal vist no batejar als nens. La comunió, però, veig que és un altre tema. Avui a l'hora de dinar en parlàvem. La meva companya de feina ens explicava el seu cas. Fa poc es va trobar que les amiguetes de la nena feien la comunió, i ella semblava que la volia fer. Ella (la mare) li va dir que anés a catequesi i que si li agradava i volia, doncs podria fer la comunió. Una decisió arriscada, penso. No sé si hi va anar o no, però la qüestió és que al final no la va fer. "No la vaig influir" diu ella. "Un dia em va preguntar si creia en Déu, i jo li vaig contestar que no,... perquè és la veritat". "Però no la vaig influir perquè no fes la comunió". Ho diu com excusant-se, com si hagués fet mal fet. Com si no deixar fer la comunió fos alguna cosa dolenta. És que els que bategen i fan fer la comunió no influeixen als nens? Jo en el moment he tingut clar que no deixaria fer la comunió a la nena, per molt que ella m'ho demanés. I quan he expressat la meva opinió, m'han criticat. No pretenc no influir-la, és evident que ho faré. Crec que tan bé està educar-la en el sí d'una religió com fora. És més, crec que si fos creient (això és molt creure!), el més conseqüent seria no batejar-la per tal que fos ella qui de gran decidís si vol creure en el mateix Déu que jo o no. Una personeta de 8 anys potser és encara petita per decidir segons quines coses, no?

The wheels on the bus

Per un nadó la vida evoluciona a tota velocitat. Tot és nou, tot és sorprenent i tot significa un nou aprenentatge. Com un disc dur amb una capacitat infinita, és un no parar de recopilar informació. Però és clar, part d'aquesta informació es deixarà de fer servir, quedarà obsoleta també a la mateixa velocitat, ja que la renovació és constant. Cal adaptar-se per no caducar.

Ja han passat els temps de la masovera, s'ha d'estar al dia. Us presento el nou hit en el petit univers d'E, la cançó de la temporada. Generalment recomano que mireu el vídeo, que sol valer la pena. En aquest cas, el que recomano és que no el veieu. I si ho feu, quedeu avisats. Ja no cantareu una altra cosa...