dimarts, 17 de gener de 2023

Amigues inspiradores

La meva estimada amiga m'ha fet arribar un text que diu així:

"Yo no sé: cocinar usar sombrero ser acogedora llevar joyas arreglar flores recordar citas agradecer regalos dar la propina adecuada retener a un hombre mostrar interés en las reuniones de padres.

No puedo dejar de: fumar beber comer chocolate robar paraguas quedarme dormida por la mañana olvidarme de recordar cumpleaños y limpiarme las uñas. Hablar por boca de otros revelar secretos amar lugares extraños y psicópatas.

Puedo: estar sola fregar platos leer libros construir frases escuchar y ser feliz.

Sin remordimientos."

És de la Tove Ditlevsen, una escriptora danesa, segons la wiki "una de les autores més conegudes de Dinamarca en el moment de la seva mort".

I jo penso... Si una escriptora danesa és així, jo hauria de deixar de fer esforços per demanar-me ser d'una altra manera. 

Gràcies amiga.

dilluns, 26 de desembre de 2022

Matí inspirador

 [11:04, 26/12/2022] Txaro: Noies, avui estic molt animada. Estic pensant en fer una llista de cançons que comenci per

[11:04, 26/12/2022] Txaro: 

[11:04, 26/12/2022] Txaro: I continuaré per

[11:04, 26/12/2022] Txaro:  

[11:04, 26/12/2022] Txaro: I quan acabi, la compartiré amb vosaltres

[11:05, 26/12/2022] Txaro: Perquè afegiu les vostres cançons

[11:05, 26/12/2022] Txaro: I passin a ser nostres

dilluns, 1 d’agost de 2022

El llac de la mort

La N. i jo pensem que són persones, en algun lloc hem llegit que són cavalls. En tot cas, em fa pensar en tu i en la definició de romanticisme que hem compartit, i en com en som, d'insignificants i vulnerables, davant la bellesa inmensa de la natura.

Antoni Fabrés - El llac de la mort, dins l'exposició "El batec de la natura" del MNAC

Recorda: no et tiris mai d'un penya-segat. 

dilluns, 11 de juliol de 2022

Retrobaments

Com ho feia, això d'escriure? Doncs no ho sé, però m'agradava... i m'ha agradat anys més tard, quan rellegint-me i rellegint-nos, he descobert una Txari que s'havia perdut en el forat del temps... Si és veritat que "como afirma el griego en el Cratilo);  el nombre es arquetipo de la cosa; en las letras de ‘rosa’ está la rosa; y todo el Nilo en la palabra ‘Nilo’" (1), aleshores, escriure pot estirar el fil que em farà sortir del laberint. Tot plegat és molt enrevessat, ho sé. El meu imaginari ha canviat d'un temps cap aquí, però poc a poc ens anirem trobant. Us ho asseguro. 

(1) Poema "El Golem" de Jorge Luis Borges. 

diumenge, 10 de juliol de 2022

Concert AF a València 9 de juliol 2022

Tot anava molt ràpid, les cançons semblava que anéssin a 1.5x! El públic s'avançava i es notaven a l'ambient les ganes boges de cantar. Jo volia aturar-ho tot!! Potser era jo la que anava lenta? però és que després d'Un minut estroboscòpica van tocar Me sobren paraules, Darrera una revista i Love song. Massa emocions, direu,... però, rebobinem un moment. 

Després de 3 setmanes buscant acompanyant, divendres a les 12 de la nit comprava les entrades i reservava allotjament a València, empesa per en Gerhart i acompanyada d'una (molt) bona amiga que em va despertar la bogeria adolescent. 

Tornant al concert, Armando Rampas em va fer aterrar una mica. Ja érem a Formentera. No hi havia marxa enrere en aquest viatge que no sabia si em portaria al passat, al present o al futur. Van tocar moltes cançons, moltes! De les primeres, vaig gaudir especialment amb Dins d'aquest iglú. Astronauta Rimador em va deixar sense paraules. La (molt) bona amiga em va fer notar que acaba com Rage Against The Machine, això ja ho havíem dit? Vam gaudir-la a tope, recordant que una de les últimes vegades l'havia cantat amb la N a la panxa, 10 dies abans que naixés. I després? Què hi ha després d'Astronauta Rimador? Doncs silenci. Silenci absolut del públic per escoltar en Pau cantant Cartes de Ramiro, en un moment preciós de molta intimitat i gran connexió. Van seguir amb més cançons: Tots es motors, Alegria, Venc amb tu i tanquem. Tanquem? Per descomptat que no! van tornar i van (vam) seguir cantant. Una novetat respecte a concerts anteriors (sí, els de fa quasi 10 anys) va ser que hi havia projeccions en una pantalla gran darrere els músics. El color blau turquesa va acompanyar Batiscafo Katiuscas, per traslladar-nos a aigües insondables, i creieu-me si us dic que vaig notar les balenes i vaig sentir les sirenes, i em van caure llàgrimes d'emoció per la bellesa del moment. Més enllà de la nostàlgia, el que estava passant en aquell moment era màgic. L'oda a Clint Eastwood es va enllaçar -igual que en el disc- amb Icebergs i guèisers, i volia quedar-me allà, davant les plataformes de petroli per sempre, esperant els elefants en estampida i fent plans de futur. Però per sort no ho vaig fer. La traca final va ser Calgary 88, i la final del tot, on el públic va esclatar de debò, va ser Viure sense tu. Perquè la vida és un teatre que se diu felicitat, i de vegades connectes amb la gent, encara que no sigui per primaveres i trinaranjus junts. Va ser una monada, i una experiència escoltar les cançons amb accent valencià. 

No va ser (només) un viatge al passat, van ser dues hores i mitja d'energia molt present i de projecció futura del concert que anirem a l'octubre. Un altre concert per compartir l'imaginari de llimones i maduixes, de papermates i llapissos d'ikea, de papers de vàter, d'iglús, de passadissos de 100 metres, barques, fars, mars, transbordadors, robots, extraterrestres, fuies dets abres, perns de satèl·lit, paraigües i termos espanyats, llunes, centres de gravetat i tantes altres coses, conceptes, entitats que sembla que no lliguin, però que ordenats antòniafònicament creen un univers que fa que fluir per la vida sigui més bonic, fàcil i plaent. 

Gràcis AF, de tot cor, per compartir el vostre món, el vostre art i gaudir amb nosaltres. I gràcis especials també per la (molt) bona amiga, fan o no fan d'AF, ja tens un lloc en aquest univers ;)

Material suplementari:

  • Setlist:



dilluns, 9 de juliol de 2018

13 Reasons Why, Temporada 2

La primera temporada d'aquesta sèrie no feia augurar res de bo, ja que gran part de la temporada parla de problemes superficials d'adolescents, però cap el final s'anima una mica i justifica haver-se empassat els 13 capítols de durada llarga. Recordem, una noia s'ha suïcidat i ha deixat 13 cintes de casset, cadascuna dedicada a una persona de les que considera responsables de la seva mort. Però un cop coneguts els culpables, com podia continuar això? Si la Hannah continuarà morta, no?

En Bryce és el focus d'atenció. És un violador? Sembla un noi molt maco, oi? D'aquí.

Doncs en aquesta segona temporada assistirem al judici per la demanda que la mare de la Hannah ha interposat a l'institut Liberty, a qui culpa de no haver tingut cura de la seva filla pel bullying que li feien, cosa que la va portar al suïcidi. Per seguir la norma de la casa, a cadascun dels 13 capítol s'interroga a un dels implicats. Però aquí no està la gràcia. La gràcia és que descobrirem moltes coses que no se'ns van dir a la primera temporada, coses que passaven per sota o paral·lelament a allò que la Hannah ens va deixar saber amb les cintes. I a fe que en aquell institut hi passen moltes coses. La Hannah, per cert, segueix apareixent a mode de visions que té en Clay, que va parlant amb ella perquè no se la treu del cap. Mica en mica anirem entenent més coses i ja no serà una simple sèrie d'adolescents, posarà sobre la taula molts problemes reals que tenen els joves, la drogoaddicció, la cultura de la violació, la falta de comunicació en general.

Tres dels nous personatges: la Nina, la Chloe i en Caleb. D'aquí.

En aquesta segona temporada hi intervenen molts personatges nous, però cap m'ha resultat familiar. Hi ha nous adolescents amb paper, molts més familiars dels protagonistes i algun que altre membre de l'escola. També hi ha els advocats del judici, és clar. Algun dels nous és destacable, com l'inadaptat amic d'en Tyler, en Cyrus.

En Cyrus i en Tyler no en pensen una de bona aquesta temporada. 
Tindrà conseqüències. D'aquí.
 
La sèrie puja de revolucions en aquesta segona temporada, i pel meu gust també puja molt en interès. Exposa els problemes amb ment oberta i busca la culpabilitat d'un fet com el suïcidi d'una jove a totes bandes, sense obviar cap dels actors. Hi ha escenes explicites i per això hi ha sempre advertències i telèfons d'ajuda per si algú se sent identificat amb el que s'hi exposa, de manera que la sèrie té una mica de voluntat de servei social i està bé. A la capacitat d'enganxar, a aquesta temporada se li ha de sumar una trama molt més interessant i més adulta, més analítica i reflexiva, però no pas mancada de ritme. Per mi tot s'espatlla una mica al darrer capítol quan els guionistes es passen una mica de voltes per justificar la tercera temporada que vindrà. I no vull dir que el que ensenyen no sigui possible, de ben segur que passa, però em sembla que van massa enllà. Per això ja veurem si la mirarem quan arribi el moment.

Valoració: Millora la primera i ajuda a entendre moltíssimes coses. No vulgueu estudiar en un institut americà...  

dimecres, 13 de juny de 2018

Como defender a un asesino, Temporada 4

Si hi ha una sèrie amb poca anomenada, però que enganxi com una mala cosa, aquesta és 'Como defender a un asesino'. Els qui l'han vist reconeixen aquest poder absorbent, però no és d'aquestes que està en boca de tothom. A casa però, la seguim per la seva trama recargolada, quan penses que la rosca no dóna més de si, encara la fan girar una mica més. La quarta temporada compta amb 15 episodis d'uns 40 minuts, com les anteriors.

ATENCIÓ, SPOILERS!

La temporada inclou nadó. D'aquí.
Comença la temporada amb el grup destrossat per la pèrdua d'en Wes. La Laurel està obsessionada per trobar el seu assassí, sobretot perquè està segura que va ser el seu propi pare, magnat de la tecnologia, qui el va matar. Els altres l'ajudaran, però el grup està desfet i amb poques ganes de relacionar-se, especialment amb l'Annalise. I què fa ella? Doncs lluitarà per mantenir-se sòbria després d'haver-se tirat a la beguda. Per no seguir embolicant els seus col·laboradors, inicialment els acomiada amb una carta de recomanació, fins i tot a la seva inseparable Bonnie. Aquest fet farà que alguns d'ells trobin feina a casa de 'l'enemic', però també contribuirà a que alguns dels personatges puguin infiltrar-se a llocs apropiats. També veurem com en Frank reapareix i torna a agafar protagonisme. La seva relació amb l'Annalise és complicada per les revelacions que es van fer, però aviat el tindrem fent de les seves per ajudar la seva mentora. Una trama de fons d'aquesta temporada és una demanda col·lectiva que portarà cua.

L'Annalise fent teràpia amb en Santos... ai, amb en Roa. D'aquí.
Després d'unes temporades que semblava que el nivell anava de lleugera baixada (m'he adonat que ni tan sols en vaig fer ressenya!), aquesta quarta temporada remunta i torna a enganxar com mai. Apareixen alguns personatges nous, el més destacat dels quals és l'Isaac Roa, psicòleg que tractarà la desintoxicació de l'Annalise, i que és més conegut per ser el successor del president Bartlet a The West Wing. D'altres secundaris també agafen volada i el conjunt és, com sempre, recargolat, manipulador i fregant la legalitat, com ens agrada. Manté aquella tàctica de mostrar-nos a cada capítol un fragment d'alguna cosa que passarà en un futur, inconnexa i desorganitzada, però que et manté arrapat al seient fins que s'hi arriba.

Sembla que hi ha hagut un petit accident? D'aquí.
La temporada acaba amb un cliffhanger, per tant hi haurà cinquena i segur que la mirarem, tant perquè enganxa i els personatges estan molt ben muntats i explotats, com per veure fins on es pot embolicar la troca sense que tot acabi saltant pels aires. I mira que ja ho semblava a la primera temporada! Però allà estarem.

Valoració: Bona sèrie, amb llums i ombres, amb coses que agradaran més o menys, però com a entreteniment, un 10.