dissabte, 13 d’octubre del 2012

Vostè és aquí

He esperat uns dies a fer el post, el temps que he trigat a fer un parell de passades al nou àlbum d'Antònia Font, el Vostè és aquí. No cal dir que el disc va venir cap a casa el mateix dia de sortir al mercat, el passat 9 d'octubre. Recordo que quan vam tenir a les mans el Lamparetes, el clam popular era que el grup s'havia fet gran, que allò no era Antònia Font, una mica de decepció, vaja. Abans de res, cal dir que els grups són el que volen ser, no el que nosaltres volem que siguin. Vist amb perspectiva, potser sí que el Lamparetes és el disc més fluix, encara que això va a gustos. Però porta el seu segell, sens dubte. De totes maneres, que ningú no es preocupi, aquella sensació que vam tenir desapareix amb el Vostè és aquí.


El disc de les línies de metro està directament sortit del caparró d'en Joan Miquel Oliver, i com tots sabem, el procés mental d'aquest home és diferent del de la resta de mortals. 40 cançons curtes, algunes de molt curtes i també d'instrumentals. Pensaments fets cançó, sense complicacions, idees senzilles, o no tan senzilles. Exercicis estrafolaris, música pop i algunes melodies que recorden les primeres èpoques.

És un disc estrany, no us enganyaré, però pel fet que tot va ràpid, les cançons passen volant i costarà lligar títols i melodies. Però es farà és clar. Amb només un parell d'escoltades ja tinc clissades algunes cançons que m'han cridat l'atenció i que he trobat bones. No està pensat per tenir èxits que desplacin els clàssics, difícilment trobarem una cançó que ens faci oblidar les nostres preferides, no té aquestes pretensions, però passa bé, és Antònia Font i és balsàmic.

No dic més, escolteu-lo i en parlem. Ara, un concert d'aquest disc pot ser la cosa més tediosa mai escoltada. Potser estaria bé esperar una mica abans d'anar-los a veure. Enyoro aquells concerts.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Banys de lluna plena

Des de fa un temps he adquirit l'hàbit d'aprofitar les nits properes a la lluna plena per anar a córrer pel bosc de nit. Equipat amb un frontal, em començo a allunyar del poble pels petits camps de conreus fins que m'endinso de ple en els boscos que cobreixen les estribacions del Montseny. És una activitat que havia vist practicar als ultrafondistes (quan corres quinze o divuit hores, alguna o altra t'enganxarà de nit) i que un company meu, també pare de família i amb dificultats per trobar moments per a l'entrenament, m'havia suggerit. La sensació és estranya i al principi contradictòria. Com diu el Kilian Jornet en el seu llibre, busquem estar en contacte amb la natura més salvatge, però sovint quan ho assolim ens persegueix una sensació de por i d'inseguretat per estar lluny i desprotegits de la manada. Corres per cirqüits que has fet mil vegades a plena llum del dia i, en canvi, tens certa por a allò que és desconegut, a trobar-te un gos perillós enmig del camí (quan mai te l'has trobat de dia), o un senglar (quan el primer que farà és fugir del llum del frontal). És un exercici de confiança en la realitat, un esforç per no deixar que la teva ment et convenci de pors i perills inexistents o sobredimensionats, però un cop ho aconsegueixes tot es capgira, et sents recollit, calmat, et sents formar part de la natura i no voldries abandonar aquest estat per res del món. Això sí, en l'era global quan et penses que ets una excepció, una raresa, veus dos llumets al mig del bosc (què és allò? Es mou? Seran caçadors?). Els llumets s'apropen i començo a sentir la respiració de dos corredors tranquils que em creuen saludant-me amb un "bona nit" tan normal que juraria que no sóc l'únic sonat que s'han creuat aquesta nit.