Hopper

—Has vist aquest quadre de Hopper?
—Ai sí, no és dels meus preferits, però també m'agrada molt.
—Uf, de veritat?? Jo no puc amb aquest paio, em genera sempre un mal rotllo...
—Mal rotllo? Per què? Però si retrata unes imatges magnífiques, i amb uns colors molt especials. Jo tindria tota la casa plena de reproduccions seves. Reproduccions, perquè no tinc pasta per tenir els originals, és clar!
—Però què dius! Quina angoixa, tu!
—Quina cara que fas, no t'entenc gens ni mica. Però què li trobes de tan dolent?
—Reconeix que no té un quadre que se salvi, sempre inclou algun element que em posa els pèls de punta.
—No trobes que exageres? Cap dels seus quadres no em fa l'efecte que dius, a mi.
—Com que no? Pensa en aquell del cafè americà a mitja nit, el súper famós. No et provoca angoixa només mirar-lo?
—No...
—I aquell altre... el que hi ha com dues noies parlant en un cafè, i són com dues gotes d'aigua?
—Ai tu, no sé. Ja ho diuen que l'art ha de provocar sensacions especials, però això teu em sembla una mica paranoic, eh...
—De veritat que no hi veus res estrany en aquest quadre...?
—Però perquè ho dius?
—Fixa-t'hi bé.
—A veure... ho dius per aquest cel blau tan artificial per ser de nit. Llicència de l'autor, no?
—No és això.
—Perquè estan tots fumant? Que la llei antitabac és de fa només quatre dies, eh!
—Tampoc...
—Perquè cada personatge vesteix com li rota? Uns molt mudats, els altres de qualsevol manera? Una mica de diversitat, no? És un local per a ànimes solitàries.
—Que no, collons!
—Doncs noi, no tinc ni idea de que redimonis vols dir! El que m'està fent mal rotllo ets tu!
—Però és que no veus el maleït pallasso!!?
—Quin pallasso?

Una nova proposta per Relats Conjunts, en la seva edició 100!

Benvingut Biel

Seguint el post passat, ja ha arribat en Biel Frigola Vidal. Va neixer el 10 de Març. Igual que els seus pares el pes i la mida no eren massa grans ni massa petits.

Ha passat un mes, i de moment he tret poques conclusions. Potser la primera es que ver una experiencia amb una carrega emocional mol alta. Vaig passar 3 o 4 dies plorant per no res. Alegria!

Tambe, que va ser amor a primera vista! I que he reaccionat de la millor manera que podia esperar. (Punts positius per mi!). Passo la nit en vela, canvio bolquers, canto cançons... Soc el mateix d'abans, però soc una persona diferent.

Es fascinant veure com evoluciona dia a dia. L'evolució es petita, i incrementarà exponencialment. I jo hi seré per veure-ho, ajudar-lo, encoratjar-lo i sentir-me'n orgullós cada dia.

Seguim!

Dilluns, Alacant. Dimarts, Murcia.

Abans gaudia fent aquests viatges. Ara... Doncs miro d'esforçar-m'hi, però em costa més trobar-hi la gràcia. Aquesta vegada, però, no m'hi he hagut d'esforçar massa. Alacant ha estat feixuc. El que en algun altre hospital hagués estat un plis plas, aquí va ser lent. L'experiència a l'estació d'autobusos va ser molt dolenta i vaig arribar a Múrcia molt cansada. 

Múrcia em va sorprendre. Placetes, arbrets i plantes per totes bandes... Em va fer pensar en Granada, que tothom sap que és la ciutat més bonica del món. A les 9 de la nit vaig sortir a sopar, pensant endrapar qualsevol cosa i ràpid tornar per fer un bany (és un dels grans al·licients de dormir en un hotel, doncs a casa no tinc banyera!) i dormir. Txari, estaves molt equivocada. L'ambient de la Plaza de las Flores em va absorvir. Sempre m'ha costat, això d'anar de tapes sola, però ahir em vaig llençar. Vaig seure a una terrassa, vaig demanar una canya i la resta va venir rodada. "Que puedo comer?" i la cambrera ja em recomanava tot de coses que no havia sentit mai. Entre les dues, i sense pensar-ho massa, vam decidir que volia un entrepanet de caballa amb pimiento i formatge fresc i un "tomate partido". Oh! Que bo! En acabar, vaig demanar-me una altra canya, només pel gust de prendre-me-la allà, veient la vida passar. 

Aquest matí, a l'Hospital he anat més ràpid del què em pensava i he plagat a la una. He callejeat passant per la Catedral, per places, per carrerons, observant la gent i escoltant aquest accent tant magnífic que tenen els murcians. Al dinar he repetit l'estratègia: canyeta i pregunta al cambrer. En aquest cas, no sabia massa bé què demanava, però he gaudit molt. 

Us puc dir que Murcia m'ha agradat molt. Hauré de tornar l'any vinent i intueixo que no em sabrà tan greu llevar-me a les 5 de la matinada i no tornar fins l'andemà a les 10 de la nit.

PD: viatjant per Espanya, em sento una turista privilegiada, perquè tinc aquell punt de facilitat per la logística, però a la vegada una distància cultural prou gran com per gaudir observant els costums.

Relats conjunts, Carnaval

Havia esperat aquella festa de disfresses amb candeletes. Emparat per aquella estrafolària disfressa que havien decidit dur els del grup, pensava declarar el seu amor a la companya. Feia temps que mantenien una relació, amagada dels ulls dels altres treballadors, i amagada, sobretot, de la seva dona. Ara sabia que que l'estimava, que volia més d'ella. Però també estimava la dona, i el seu fill nascut feia només set mesos. En aquell període d'abstinència havia començat el flirteig que no va costar massa portar a un altre estadi. Volia demanar-li calma, volia demanar-li temps perquè no era fàcil deixar la seva dona en aquells moments, era una decisió cruel, però la tenia presa, i així li ho volia comunicar, rere la màscara, davant de tothom, però amagat també.

Així ho va fer. Es desfeia en elogis, en paraules boniques i adornades per expressar-li el seu amor. Ella escoltava impassible, promeses i més promeses. Ell li parlava a l'orella, no es girava. Podia ser que estigues enfadada per alguna cosa? Li estava declarant el seu amor, no podia fallar-li, ara. Sabia que això la feia feliç, ho havia estat esperant, no entenia aquesta actitud. Intensificava les paraules, enfortia les promeses, però no va obtenir cap reacció, almenys que pogués percebre.

Rere la màscara d'ella, allunyada de les mirades de la gent, una llàgrima, una única llàgrima ben grossa rodolava per la galta amarant tot el seu món. No s'ho havia volgut creure quan aquella noia es va posar en contacte amb ella, però ara ja no en quedava cap dubte. La dona d'aquell indesitjable havia pres el lloc de la companya per comprovar amb els seus propis ulls, aquells que ara només eren capaços d'alliberar una llàgrima, la versió de l'amant. Ja eren dos cors trencats, els de la noia i el seu. Aviat hi hauria més coses trencades, però. Aquell mal nascut ho pagaria ben car.

La proposta de Relats Conjunts de març. Algú més s'hi anima?

Relats conjunts, Dona desconeguda (versió 2)

Aquest any serà diferent, aquest any no es riurà de mi. N'estic farta de tanta prepotència i d'aquestes mirades per sobre l'espatlla. Sempre presumint de les seves pertinences, ella sempre és més i té més que tots els altres. I li agrada refregar-nos-ho per la cara! I pot ser que casa seva sigui la més gran del barri, i que els tres cotxes que tenen aparcats al jardí, sempre ben visibles, siguin l'enveja dels veïns, però això no li dóna dret a ser com és. Se li nota que gaudeix passant la mà per la cara als altres. Però això canviarà, no pot ser que sempre es surti amb la seva. Algú li ha de fer canviar la cara, i avui tinc una oportunitat per fer-ho. Només de pensar com es posarà en veure's derrotada, ja em puja un somriure a la cara, friso perquè arribi el moment. I és que ella pot tenir la segona residència a Saint-Tropez, i presumir de les seves escapades als Alps suïssos, però si d'una cosa n'està orgullosa, és de la seva festa anual de disfresses, a la que assisteixen personalitats de molta rellevància social i política. L'any passat em va humiliar davant d'aquell grup de rics empresaris, però veurem quina cara posa aquest any quan em vegi arribar engalanada com una autèntica tsarina, amb carruatge i tot, i amb aquest barret amb la ploma d'ànec rus i aquestes robes fetes a mida. A veure si és capaç de superar-ho, eh, a veure, a veure...


Aquesta és la meva segona contribució a la darrera proposta de Relats Conjunts!