Una nova vida

Hem tornat, estem tots a Barcelona. Tot i la incertesa laboral, estic més feliç que mai. Sé que aquest és el nostre lloc, la nostra gent. Vivim moltes coses noves i recuperem d'antigues, que mai s'han de perdre. 

I creixem, la nostra familia tindrà un membre nou l'estiu que ve. La notícia s'ha fet oficial durant aquestes festes, ho hem comunicat a amics i familia. Tot segueix el seu curs. I sóc feliç, sóc molt feliç! T'esperem aquí fora, no tinguis pressa, però t'esperem i t'estimem tots nosaltres amb la nostra ànima. 

S'acaba aquest 2014, ple de canvis i emocions, i arriba el 2015 també molt carregat de novetats i molta molta il·lusió!

Paternitat

No us sabria dir que és exactament el que n'espero. Sé que hi tinc moltes esperances posades. En mi i en ell.

Avui només vius en el meu imaginari, en varies imatges poc clares. No et conec però t'espero amb candeletes. Encara no he somiat en tu, però hi penso molt sovint. Abans no ho feia, però ara miro criatures encuriosit, amb ull de científic. I li pregunto coses a la gent mes propera, perquè ara ho vull saber.3

Com seràs? Ens agradaran les mateixes coses? Ens entendrem? Tindràs el caràcter del pare o de la mare? T'interessarà la ciència com a mi de petit?

Nomes ta mare sap quant espantat estic, quant gran se'm fa aquest nou capítol. Tinc por d'equivocar-me a cada forquilla del camí, però el repte alhora em porta a voler treure el millor de mi mateix. Aviat ens veiem.

La teoria de les relacions i la plastilina

Aquesta teoria la vaig desenvolupar a la dolça edat de 12 anys, quan vaig aventurar-me a anar al pati amb un grup de nenes amb el que no havia anat mai. Em vaig sentir molt a gust. Vaig deixar enrere embolics de millors amigues i vaig assaborir la nova relació com qui enceta un paquet nou de plastilina. La relació amb les amiguetes de sempre era una bola de plastilina grisosa per la barreja de colors, i ja no era divertit jugar-hi. He desenvolupat altres teories relacionades amb les relacions i l'amistat, però aquesta ha estat sempre present i avui l'he recuperat. Sento que estic en una relació on els colors s'han barrejat una mica. Encara no és de color gris. És aquell moment toticolori en el que no obres un paquet nou perquè encara pots separar els colors i aprofitar-los. No sé si la bola es farà grisa igualment, encara que jo hi posi de la meva part. Temo que sí, però igualment ho intentaré. Si s'ofega, que no sigui perquè jo no hi he posat de la meva part.

Una meravella

Avui me mare m'ha dit que estic molt enamorada de la meva filla. Per sobre -diu- de la resta de mares que coneix. M'ho ha dit com si això fos una cosa negativa. I pot ser que sigui així, mai sabem què és allò bo i què és allò dolent de les emocions, si és que hi ha bo i dolent.

Just abans, amb ella, parlàvem de que avui en dia els pares estem massa pendents dels nens. M'ha fet pensar que abans el model era diferent. Els avis estaven disponibles el 100% del seu temps per cuidar als nens. No com ara, que la meva mare em dóna un cop de mà, però jo a les 5 hi he de ser sí o sí perquè ha d'anar a treballar. La relació amb els avis no pot ser la mateixa que era abans ni de conya. Com tampoc pot ser-ho la relació amb els pares, doncs avui en dia hem de cuidar-los molt més nosaltres que els avis. O nosaltres, o la llar d'infants o els cangurs.

També he pensat en el que ahir ens va sortir a la conversa amb una amiga, que tant ella com jo notem que tenim un vincle amb les nostres filles més enllà del que poden tenir altres mares. Per haver-les alletat, però especialment per haver-nos passat moltes hores amb elles.

Estic en contra de pensar i fer pensar que criar és desagradable. Està clar, que hi ha moments que regalaria la meva filla! Però no per això he de deixar-la en evidència cada cop que li tiren una floreta. "Que bé que menja, no?", "Sí, sí, però ja te la deixaré un dia a dormir i veuràs que no és tan maca com sembla". Però, què té a veure una cosa amb l'altre? A mi que no m'hi comptin. Si la meva criatura menja bé, doncs agraïda estic i que segueixi així!

Per altra banda, i ara vaig al meu jomés científic, és que no puc deixar d'estar meravellada amb la meva filla. És que si ens hi parem a pensar -oh, estudiants de les ciències de la vida- veure una criatura desenvolupar-se és una de les coses més màgiques d'aquesta vida. I poder viure-ho d'aprop no té preu. Ho dic des de la curiositat científica, de l'interès per conèixer els processos pels quals la vida s'obre camí i ens fa ser el què som.

Repeteixo el que deia al principi. No sé si això és una cosa bona o dolenta. Potser senzillament és una cosa més.

Canvien els gustos

Si fem memòria veurem que els nostres gustos musicals han canviat al llarg del temps, fa uns anys seguíem The Cranberries i ens delíem per:

There was a game we used to play,

we would hit the town on friday night

stay in bed until Sunday.

We used to be so free

were living for the love we had,

living not for reality.

I ara som més dels Amics de les Arts i preferim un:

Ja no ens passa, ja no sortim de nit

que l'endemà no som ningú

i el dia que sortim cantem tant allà al mig

que ja podríem ser els pares d'algú

i això ja és massa!

Els gustos musicals no són l'únic que ha canviat, oi?

Si compteu, 35 és múltiple de 7

Avui al matí m'he posat un "ofici de viure" i he pensat en vosaltres. En totes les converses que vam tenir al voltant d'aquest programa. El que he posat, tractava de l'autoestima i de com d'important és autoestimar-se, però amb aquell equilibri just per no sentir-se superior o actuar de manera egoista. Tema heavy per un dilluns al matí, certament.

Hi ha un senyor que m'agrada molt, es diu Lluís Racionero. És un catxondo i sovint diu coses que sembla que estiguin fora de lloc, però són pures i senzilles. Avui deia que hauríem de canviar de nom cada 7 anys. La justificació era absurda, com moltes justificacios del mundillo: que si les nostres cèl·lules van morint i naixent, al cap de 7 anys ja no som els mateixos. Absurda, però alhora interessant. És cert que no som els mateixos, i el que seria absurd seria intentar anclar-nos amb el què ens agradava fa 7 anys. Seguir amb els mateixos valors, les mateixes premises.

Si compteu, 35 és múltiple de 7. Aneu pensant altres noms abans del 42.

Fugir del passat

Entenc que hi hagi qui vulgui fugir del seu passat. Jo mateixa, sense anar més lluny. Visc en el poble on vaig néixer i em relaciono amb moltes persones que hi viuen i que també hi van néixer. És a dir, persones amb qui vaig anar a l'institut. Això que ara porto amb normalitat, va ser durant un temps  un problema. Quan vaig tornar després d'estudiar fora, no volia trobar-me amb aquestes persones, perquè tenen massa informació de mi: de totes les trapelleries i idioteses que vaig fer durant l'adolescència, dels errors que vaig cometre. En concret, avui pensava en un episodi fosc de la meva vida, un moment en el que no vaig estar gens a l'alçada i vaig actuar malament. Vàries persones en van ser testimoni, i ara me'n trobo alguna pel carrer, amb els nens... i jo els dic "Hola" amb normalitat, però no em tornen la salutació. Aquest és un dels moments en els que encara voldria fugir del meu passat, marxar a un altre lloc i no haver de trobar-me aquestes persones. Els fets vergonyants van passar quan jo tenia 17 anys i penso que aquestes persones segur que no pensen en aquell episodi, però alguna cosa dins meu em diu que sí que ho recorden. I això em crea una incomoditat quan me'ls trobo. Aquesta incomoditat que ara tinc amb 3 persones, abans el tenia amb moltes més. Em costava entendre que tothom té un passat i que tots tenim coses de les que ens avergonyim. Ara ho entenc. Trobar-me amb qui la va fer molt més grossa que jo i xerrar com si res, m'ha ajudat molt :) 

Entenc que hi hagi qui no vulgui acceptar-ho i prefereixi fugir i refugiar-se en l'anonimat d'un altre poble o d'una gran ciutat. I no ho dic com una crítica, que quedi clar que tots som lliures de viure com més ens plagui (sempre i quan mirem de no fer mal als altres).

Insultant

No sé si per alguna via us han arribat referències de la web de l'ABC que es diu "Aula de sexualidad". Hi he entrat per fer-hi una ullada, i quan he arribat a l'article titula ¿Una violación puede ser motivo para abortar?, m'he indignat sobremanera! Necesito desafogar-me i, si no us molesta, ho faré aquí.

Diu: "el embrión no es culpable de lo que le sucedió a su madre, ni de que su padre sea un criminal"

Em pregunto: La custodia serà compartida? Hi haurà pensió del pare sobre la mare? Jo crec que tot "embrió" té dret a ser desitjat. A néixer fruit de l'amor i per ser estimat. Això és un mínim. I no m'estic referint a la concepció en si, que pot ser una "in vitro", el millor polvo de la teva vida o una relliscada.

Diu: "al trauma de la violación se suma el del aborto" i "madre no tiene que criar forzosamente a ese niño. Puede continuar con el embarazo y, llegado el momento, darlo en adopción"

Em pregunto: I el trauma de donar la teva criatura en adopció? Sabeu el que és per una mare passar per un embaràs, un part i que després hagis de donar la teva criatura? Entenc que és una decisió legítima, però ningú t'ha d'obligar ni cap a un costat ni cap a l'altre. Tot plegat ja és prou traumàtic.

Entendria que fessin un article defensant el dret de donar en adopció una criatura i conscienciant perquè no es giri l'esquena a les noies que decideixen fer això, només faltaria! Però sincerament, que facin un article com aquest és insultant. És una situació que cal tractar amb molta delicadesa i sense empènyer a la noia a fer res contra la seva voluntat. 

Anem per mal camí, amb aquesta gent. I paro d'escriure perquè no em vénen més que insults al cap. Hombre ya! 

Apunt interessant de la web: "Respuestas elaboradas por el equipo de profesionales que conforman el Proyecto educación de la afectividad y sexualidad humana, adscrito al Instituto Cultura y Sociedad de la Universidad de Navarra."

I ja per acabar aquesta vomitada, trauré una cosa que fa temps que em grinyola. El mateix diari ABC treu sempre articles sobre que guai que és ondar el pit, portar els nens amb portanadons ergonòmics i no deixar plorar les criatures. Em preocupa que el mateix diari que empeny a una noia violada a ser mare, defensi la criança de proximitat, doncs em fa pensar que el que pretenen és relegar la dona al paper de criadora i tornar al model familiar dels anys 60. He dit! 

Sobre les princeses

En pau amb el passat

Amb un November Rain i dos Don't Cry en tenia prou per sentir-se en pau amb el seu passat adolescent. No obstant, si això no era suficient, sabia que podia recórrer a la banda sonora de Braveheart per fer net del tot.

Amb el permís de Jpmerch a qui he descobert a través d'en Xexu.

Dilluns, Alacant. Dimarts, Murcia.

Abans gaudia fent aquests viatges. Ara... Doncs miro d'esforçar-m'hi, però em costa més trobar-hi la gràcia. Aquesta vegada, però, no m'hi he hagut d'esforçar massa. Alacant ha estat feixuc. El que en algun altre hospital hagués estat un plis plas, aquí va ser lent. L'experiència a l'estació d'autobusos va ser molt dolenta i vaig arribar a Múrcia molt cansada. 

Múrcia em va sorprendre. Placetes, arbrets i plantes per totes bandes... Em va fer pensar en Granada, que tothom sap que és la ciutat més bonica del món. A les 9 de la nit vaig sortir a sopar, pensant endrapar qualsevol cosa i ràpid tornar per fer un bany (és un dels grans al·licients de dormir en un hotel, doncs a casa no tinc banyera!) i dormir. Txari, estaves molt equivocada. L'ambient de la Plaza de las Flores em va absorvir. Sempre m'ha costat, això d'anar de tapes sola, però ahir em vaig llençar. Vaig seure a una terrassa, vaig demanar una canya i la resta va venir rodada. "Que puedo comer?" i la cambrera ja em recomanava tot de coses que no havia sentit mai. Entre les dues, i sense pensar-ho massa, vam decidir que volia un entrepanet de caballa amb pimiento i formatge fresc i un "tomate partido". Oh! Que bo! En acabar, vaig demanar-me una altra canya, només pel gust de prendre-me-la allà, veient la vida passar. 

Aquest matí, a l'Hospital he anat més ràpid del què em pensava i he plagat a la una. He callejeat passant per la Catedral, per places, per carrerons, observant la gent i escoltant aquest accent tant magnífic que tenen els murcians. Al dinar he repetit l'estratègia: canyeta i pregunta al cambrer. En aquest cas, no sabia massa bé què demanava, però he gaudit molt. 

Us puc dir que Murcia m'ha agradat molt. Hauré de tornar l'any vinent i intueixo que no em sabrà tan greu llevar-me a les 5 de la matinada i no tornar fins l'andemà a les 10 de la nit.

PD: viatjant per Espanya, em sento una turista privilegiada, perquè tinc aquell punt de facilitat per la logística, però a la vegada una distància cultural prou gran com per gaudir observant els costums.

Felicitat Bruta Nacional

En la societat occidental el model socioeconòmic que impera actualment està basat profundament en un culte al materialisme i al consumisme com a major font de benestar i progrés. Segons aquests principis, se suposa que la majoria de ciutadans d'aquelles comunitats o països amb una economia sòlida i benestant haurien de sentir-se més feliços i plens, i tenir major qualutat de vida. Però, evidentment, sabem que això no és així, que una butxaca més plena i la possessió de béns materials (iPad, cotxe, casa,...) no impliquen directament un major sentiment de satisfacció personal.  Es va crear un paràmetre, el producte interior brut (PIB), que mesurava el nivell econòmic de cada país, intentant correlacionar-ho amb els nivells de felicitats dels seus habitants. Un dels països amb el PIB més alt són els Estats Units d'Amèrica, però s'ha pogut veure que no hi havia una bona correlació, ja que, tot i comptar amb els aventatges d'una economia benestant, una part molt important de la població no se sentia feliç. 

A l'altra cara de la moneda estava el Bhutan, un dels països més pobres del món, amb un PIB baixíssim. Tot i això, aquest petit regne de l'Himàlaia és considerat el país més feliç d'Àsia, i un dels més feliços del món. Des dels anys 1970-1980s el govern ha impulsat una política socioeconòmica no només moguda pel progrés econòmic i material, sinó basada en la idea que és fonamental per a un bon funcionament del país que els ciutadans siguin feliços i tinguin una bona qualitat de vida, tenint en compte les relacions interpersonals i amb el medi ambient. I així es va crear el terme "Felicitat Bruta Nacional" (FBN), que des de llavors ha estat un dels leitmotiv d'aquest petit país asiàtic. Els models econòmics convencionals prevalents a les societats occidentals tenen com a objectiu principal el creixement econòmic, evaluat mitjançant el PIB. En canvi, els principis d'aquesta ideologia es basen en què el veritable objectiu ha de ser tenir un bon equilibri entre el desenvolupament material i l'espiritual. Els pilars bàsics del FBN són la promoció del desenvolupament socioeconòmic sostenible i igualitari, la preservació i promoció dels valors culturals, la conservació del medi ambient i l'establiment d'un bon govern. Un exemple pràctic: si al Bhutan talar boscos per a fer alguna activitat agrícola o urbana fa sentir menys feliços als habitants de la zona, aquest paràmetre de felicitat associada a la connexió amb la natura i l'entorn pesa més que no pas els possibles aventatges de dita activitat, i els boscos en qüestió no es toquen. De fet, en aquest país fins i tot existeix la figura de "Ministre de Felicitat", que vetlla pel benestar i qualitat de vida dels seus habitants. 

Aquest sorprenent fet que he descobert fa poc arran de la lectura d'un llibre m'ha semblat extraordinàriament excepcional i únic, i pot ser un bon exemple a seguir en les nostres societats desgastades per valors massa materialistes i amb poc respecte mutu i per l'entorn. És cert que segurament aquest sistema funciona al Bhutan per la seva particular idiosincràsia lligada sobretot a la cultura, filosofia i religió budista, i també a què és un país molt petit. Crec però, que tot i que la seva aplicació en països occidentals no seria gens fàcil, pot ser un bon punt de partida per a iniciar un canvi de direcció i encaminar-nos cap a un futur millor i un món més sostenible.

A mode de resum i il·lustració audiovisual, adjunto un video que ilustra breument les característiques de la Felicitat Bruta Nacional.

Don't worry, be happy!

HAPPINESSISNOWHERE

Què heu llegit en aquesta cadena de lletres del títol d'aquest post?

Aquesta frase il·lustra com la nostra percepció pot afectar la manera en què veiem realment les coses que ens passen.  L'altre dia hi vaig ensopegar, em va agradar i la vam estar comentant amb la Raquel.

Molts cops ni ens adonem i la felicitat està allà mateix, al costat. Només fa falta canviar el prisme de visió que tenim de les coses, intentar veure el costat bo de la vida. També és cert que l'estat d'ànim que tinguem en un moment donat és una molt forta influència sobre com veiem les diverses situacions.

Evidentment, es pot anar més enllà i començar unes reflexions filosòfiques sobre la naturalasa del món en què vivim i de com el veiem. Jo opino que de mons i realitats n'hi ha infinits, tants com visions diferents tenim i estats emocionals, i això és maco i enriquidor, sempre que sapiguem entendre i empatitzar amb aquestes percepcions diferents de la nostra pròpia.

Dogs and cats, cats and dogs...

No ho he trobat amb més resolució, em sap greu!

Els meus "amics"

A casa se n'enfoten de mi. Però a mi no m'importa, perquè em va molt bé i no penso deixar de fer-ho. Jo ho pregunto tot als meus "amics". I quan dic tot, vull dir tot: com treure taques de cola de la fusta, com fer que a la petita li agradi el bany, quin hotel em recomanen a Pisa, què pot ser aquesta molèstia... Normalment trobo respostes. S'han de saber llegir, perquè de material a la web n'hi ha molt i de molt cafre, però també de molt interessant.

Els meus amics sou vosaltres, els que feu que internet valgui la pena. Des d'aquí, un agraïment molt sincer per ajudar-me a fer que la vida sigui més fàcil :)

La comunió

Avui en dia -i que segueixi així!- no està mal vist no batejar als nens. La comunió, però, veig que és un altre tema. Avui a l'hora de dinar en parlàvem. La meva companya de feina ens explicava el seu cas. Fa poc es va trobar que les amiguetes de la nena feien la comunió, i ella semblava que la volia fer. Ella (la mare) li va dir que anés a catequesi i que si li agradava i volia, doncs podria fer la comunió. Una decisió arriscada, penso. No sé si hi va anar o no, però la qüestió és que al final no la va fer. "No la vaig influir" diu ella. "Un dia em va preguntar si creia en Déu, i jo li vaig contestar que no,... perquè és la veritat". "Però no la vaig influir perquè no fes la comunió". Ho diu com excusant-se, com si hagués fet mal fet. Com si no deixar fer la comunió fos alguna cosa dolenta. És que els que bategen i fan fer la comunió no influeixen als nens? Jo en el moment he tingut clar que no deixaria fer la comunió a la nena, per molt que ella m'ho demanés. I quan he expressat la meva opinió, m'han criticat. No pretenc no influir-la, és evident que ho faré. Crec que tan bé està educar-la en el sí d'una religió com fora. És més, crec que si fos creient (això és molt creure!), el més conseqüent seria no batejar-la per tal que fos ella qui de gran decidís si vol creure en el mateix Déu que jo o no. Una personeta de 8 anys potser és encara petita per decidir segons quines coses, no?

Abraçades que et fa la vida

Hi ha moments en els que et penses que l'has cagat. Que la teva vida no anirà bé seguint el camí que has triat. També hi ha moments que no penses res, que senzillament vius i no et sembla malament. "De vegades ens en sortim" que diuen els Manel. I sí, de vegades ens en sortim i de vegades l'encertem. Els moments dels que us vull parlar són aquells en els que no tens la sensació d'encertar-la, però en que la vida et dóna pistes de que vas per bon camí. Trobo tan important detectar aquestes pistes, que li he posat un nom a aquests moments. Són moments en que la vida t'abraça. Com són aquests moments? Què són? Doncs suposo que depèn de cadascú. Els meus han sigut casualitats que m'han esgarrapat un somriure. Casualitats que sovint han vingut acompanyades d'una banda sonora. Us n'explicaré un parell per tal que us en feu una idea i pugueu saber si vosaltres també teniu moments en que la vida us abraça.

La primera abraçada va ser quan vaig entrar a l'oficina de correus fa unes setmanes i vaig sentir que tenien posat el disc "Descanso dominical" de Mecano. Aquell matí, jo l'havia escoltat a casa. No l'escolto MAI. Ni el tinc a l'ordinador! I just aquell dia, que jo sortia d'un "batxe" emocional, va i correus i jo coincidim. Si això no és que la vida t'abraci, no sé què ho és.

L'altre exemple és una mica més complex i menys evident. Tinc un amic de la universitat que és un borde. Ningú del meu entorn entén que siguem amics. Però ho som. Havíem passat un temps sense parlar-nos i ara hem recuperat el contacte. He sabut que recentment ha estat pare. El seu fill es diu com la meva parella, i la meva filla com la seva. Quan ho vaig saber, vaig somriure. Una casualitat que (no sé perquè) em fa pensar que les coses van per bon camí. Que no podia ser d'altra manera. És com si la vida em digués "m'agrada el nom de la teva filla", "ja fas bé de ser amiga d'aquest noi", "segueix així". Una mirada de complicitat de la vida. Una abraçada.

Espero que hagueu entès el què és que la vida t'abraci. La sensació que tens és d'haver-te passat la pantalla i que et donin un bonus que no t'esperaves. És guai, és alegre, et vénen ganes de trobar-ne més. Però no saps com.

Us ha abraçat, la vida, recentment?

Botigues tancades, edificis a mig construir

Botigues tancades, edificis a mig construir, ... i la ciutat queda morta. "No et pots imaginar el que havia estat" explicarem als nostres fills. Per una banda, m'alegra saber que ens anem posant al lloc on ens pertoca, però el canvi m'entristeix. La meva baixa per maternitat em permet passejar pel poble i observar, i darreramet no paro de veure això: botigues tancades, edificis a mig construir... Avui precisament he vist un cartell de "Liquidació per tancament" en una joieria. Potser fa només 20 anys que existeix (i dic "només" per contraposició a negocis que fa més de 50 anys que estan en doina), però 20 anys són molts. Jo hi havia comprat alguna cosa, allà. "Potser no prou!" em diu una veueta a dins del cap. Què hi puc fer? Mai he estat ni de rellotges ni de joies.

A menys somriures, més turisme

Mirar el telenotícies mentre es dina és una activitat familiar i entranyable. Els meus pares m'ho van inculcar de petit i, ara que puc, intento fer coincidir l'hora del dinar amb l'inici del butlletí informatiu. Però en els temps que corren aquesta activitat comporta un risc inesperat i poc menyspreable.

Avui el noticiari català ha mostrat com el conseller de Territori i Sostenibilitat inaugurava (tot i amb un cert retard per la retallada) el desdoblament de la C-31 entre Palamós i Platja d'Aro; uns 23 milions d'euros que facilitaran sens dubte l'accés del turisme a aquestes poblacions. El noticiari ha anat progressant amb normalitat, fins que dues o tres cullerades d'arròs més tard, a la secció de minireportatges de societat, TV3 ha fet extensiva a l'audiència la queixa de l'associació Pallapupas que, degut a les retallades, hauran de renunciar a arrencar un somriure a més de 6.000 nens i nenes que cada any combaten el seu càncer amb llargues i dures sessions de quimioteràpia. I llavors ha succeït l'inevitable: el pols se m'ha accelerat i l'arròs amb verdures recent ingerit ha iniciat un cruel intent de fugida cap a les vies altes de l'essòfag, acompanyant l'evasió d'una desagradable nàusea, detonada per la vergonya i el fàstic de que al meu país hi puguin coexistir dues notícies com aquesta. No es tracta ni tan sols de bromes macabres com ara tancar els quiròfans per la tarda o eliminar el sostre dels temps d'espera per a intervencions quirúrgiques, sinó d'un servei (el de fer somriure) aparentment més innocent i prescindible, que no salva vides ni fa reduir les llistes d'espera de cap hospital, però que millora la qualitat de vida de molts nens i nenes que estan passant per una situació que alguns adults no suportaríem. ¿Algun membre del govern té el valor d'agafar un micròfon i proclamar que li preocupen més les retencions de la C-31 que el benestar dels milers de nens que reben quimioteràpia cada any? Podríem preguntar-li al conseller Boi Ruíz, expresident de la UCH (principal associació d'hospitals privats de Catalunya), per a qui probablement el concepte "sanitat pública" té tan poc sentit com per a un nen amb càncer la paraula "desdoblament".

Els Canons de Navarone

"Retumben a les fosques, es Canons de Navarone..."

Ostres, com m'agrada aquesta cançó i com m'agrada el raspat de guitarra del principi.

"Despatxa cara a cara, Vito Corleone."

Unes gotes al parabrises. Doncs al final els homes del temps tindran raó i el cap de setmana de Sant Jordi de Quaresma serà passat per aigua. Igualment, que bonic és que plogui. Igual que és bonic que guanyi el Madrid si el Barça ens fa gaudir. Prefereixo que juguin tal com van jugar i que perdin amb un merescut gol del Madrid, que no pas que no facin joc. No m'enfado, no m'entristeixo perquè el nostre equip és molt bo i desferma passions "manque pierda". Pel cap em passa el mail que he escrit avui a les nenes. Els anirà bé quedar? Tant de bo...

"Túnels, coliseus, gasoductes,
gent subordinant es planeta,
homes que se feien preguntes,
contrallums a llevant."

Brutal.

"Aiguamolls a terres lapones,
plànols, tiralínies i lupes,
cuirassats a flaixos de bombes."

I de sobte entenc tot pren sentit i entenc el Lamparetes. Clar! Desafiant l'univers hostil hi ha exploradors, el progrés de la societat, les coses modernes. Hi haurien quedat bé unes Illes Galápagos en tota aquesta equació.

M'animo perquè s'horitzó va ser lila i la mar se feia grossa i petita i comença a fer-se de dia, i recordo el dia que vam veure la pel·lícula, una d'aquelles que tant agraden al meu pare. "Els Canons de Navarnoe". El títol en sí ja és un curtmetratge de tot el que evoca. És un arquetip en sí mateix. M'evoca a una illa perduda en algun lloc del Mar Mediterrani, a una colla d'espies desafiant el temut exèrcit alemany amb la il·lusió sincera de destruir els dolents (i que dolents que són els nazis...). Desafiant l'univers hostil, desafiant les circumstàncies amb valentia. Que bonic... però exisiten de debò, aquests canons?