dijous, 31 de març del 2011

No votis!

Suposo que ja l'heu vist tots, però trobo que aquest vídeo que han fet a favor de la consulta per la independència de Barcelona està molt i molt bé. No em puc estar de penjar-lo, perquè hi anem pensant. El 10 d'abril tots els barcelonins haurien d'anar a votar, pensin el que pensin. Hem de saber què vol el poble. Si la participació és com fins ara, tot això seguirà sense tenir sentit.


Ah, penjo també el vídeo en el que es va basar aquesta campanya, que també està molt aconseguit. És d'una campanya electoral americana.

dissabte, 26 de març del 2011

Relats conjunts, Carnaval


Havia esperat aquella festa de disfresses amb candeletes. Emparat per aquella estrafolària disfressa que havien decidit dur els del grup, pensava declarar el seu amor a la companya. Feia temps que mantenien una relació, amagada dels ulls dels altres treballadors, i amagada, sobretot, de la seva dona. Ara sabia que que l'estimava, que volia més d'ella. Però també estimava la dona, i el seu fill nascut feia només set mesos. En aquell període d'abstinència havia començat el flirteig que no va costar massa portar a un altre estadi. Volia demanar-li calma, volia demanar-li temps perquè no era fàcil deixar la seva dona en aquells moments, era una decisió cruel, però la tenia presa, i així li ho volia comunicar, rere la màscara, davant de tothom, però amagat també.

Així ho va fer. Es desfeia en elogis, en paraules boniques i adornades per expressar-li el seu amor. Ella escoltava impassible, promeses i més promeses. Ell li parlava a l'orella, no es girava. Podia ser que estigues enfadada per alguna cosa? Li estava declarant el seu amor, no podia fallar-li, ara. Sabia que això la feia feliç, ho havia estat esperant, no entenia aquesta actitud. Intensificava les paraules, enfortia les promeses, però no va obtenir cap reacció, almenys que pogués percebre.

Rere la màscara d'ella, allunyada de les mirades de la gent, una llàgrima, una única llàgrima ben grossa rodolava per la galta amarant tot el seu món. No s'ho havia volgut creure quan aquella noia es va posar en contacte amb ella, però ara ja no en quedava cap dubte. La dona d'aquell indesitjable havia pres el lloc de la companya per comprovar amb els seus propis ulls, aquells que ara només eren capaços d'alliberar una llàgrima, la versió de l'amant. Ja eren dos cors trencats, els de la noia i el seu. Aviat hi hauria més coses trencades, però. Aquell mal nascut ho pagaria ben car.


La proposta de Relats Conjunts de març. Algú més s'hi anima?

divendres, 18 de març del 2011

Premi Internacional Catalunya

Sense marxar de Japó, d'alguna manera, llegia avui al diari Ara que Haruki Murakami ha estat premiat amb el XXIII Premi Internacional Catalunya 2011. Podeu llegir la notícia en aquest enllaç. El premi l'atorga cada any la Generalitat i està dotat amb 80000 € i l'escultura 'La clau i la lletra' d'Antoni Tàpies. Personalment he de dir que desconeixia aquest guardó, però data de 1989 i reconeix persones que contribueixen al desenvolupament dels valors culturals, científics o humans. Alguns premiats anteriorment són Karl R. Popper (1989), Jacques-Yves Cousteau (1991), Doris Lessing (1999) o Jimmy Carter (2010). Aquí la llista completa de guardonats.

Com a fan de Murakami que sóc, i sense tenir en compte que m'ha semblat un premi econòmic una mica exagerat, he de dir que el crec mereixedor d'aquesta distinció per haver creat un univers literari personal i absorbent que atrapa a tothom que té prou paciència com per llegir-lo. No oblidem que es postulava com a guanyador del Nobel l'any passat. Aquí sota, el guanyador. La imatge també està treta de l'Ara.

dimecres, 16 de març del 2011

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Adverteixo abans de disparar que aquest post és quilomètric. Crec que pot resultar útil a qui senti la inquietud d'aprofundir en el debat ètico-tecnològic de l'energia nuclear, però entec que pot resultar insuportable a aquells que entrin al nostre blog en busca d'un més que legítim entreteniment. Queda dit...

Un cop més, les contradiccions entre l'economia de mercat i el benestar de la població acaben per desencadenar un debat mediàtic que es va inflant d'arguments enllaunats a fi de mantenir el titular i l'atenció dels espectadors, però que en comptes d'enriquir i aclarir les coses, va caient en picat fins que acaba per adquirir una alçada intel·lectual fàcilment superable pel vol d'una gallina.

Perdoneu aquesta arrencada tan arrogant, però últimament em surt escuma per la boca cada cop que sento parlar sobre l'energia nuclear. Si tu portes aquest expert, jo en porto un altre de millor; ara se m'acut això, ara no sé què dir i deixo anar una bajanada, que colarà si hi poso un to de saber el que em dic. Reconec que pot ser un debat complex; cadascú té les seves escales de valors (per això existeixen les polítiques de dretes i les polítiques d'esquerres, per molt que s'entestin en explicar-nos que aquests eixos de coordenades són cosa del passat) i, per tant, no tothom té perquè veure-ho amb la mateixa claredat. Però permeteu-me (si us plau) puntualitzar algunes de les bajanades espontànies que he sentit en certs mitjans de comunicació:


"A Europa no hi ha risc de tsunamis i, per tant, això no podria passar."

EVIDENTMENT que a Europa no hi ha risc de tsunamis!

A les centrals japoneses els tenen per corbata perquè els sistemes de refrigeració del nucli han fallat, situació a la que es pot arribar sense necessitat d'una onada gegantina. Un sabotatge, un atemptat, una guerra, una cadena d'errors... Sóc perfectament conscient de que el risc de que qualsevol d'aquestes coses succeeixi és ínfim, tan ínfim i impensable com que un avió s'estavelli contra les torres bessones. Hi ha molts riscos que s'han d'assumir (si no, no sortiríem mai de casa), però alerta amb què ens l'estem jugant! Personalment, puc viure tranquil sabent que hi ha un "risc ínfim" de que la refineria que Repsol té a Tarragona pateixi un accident. En el pitjor dels casos, les conseqüències serien més o menys locals i a més o menys curt termini (la següent generació ni se'n recordaria). Però el risc sempre és un binomi entre la probabilitat de que una cosa passi i les conseqüències d'aquesta, i els accidents nuclears, per poc probables que puguin ser, no es recorden als resums de l'any que fa TV3, sinó als resums del segle que s'escriuen a les enciclopèdies.


"Sense energia nuclear hauríem de viure en coves."

El que sí que tinc claríssim és que si ens arronséssim amb tanta facilitat davant d'una dificultat tecnològica, sí que estaríem vivint en coves!

Vagi per endavant la meva ferma convicció de que cal reduir el despreocupat consum energètic als països industrialitzats com el nostre. Dit això m'agradaria recordar que fa poc més de deu anys les energies veritablement renovables (geotèrmica, eòlica, solar...) pràcticament ni existien. Avui he consultat un informe de l'agència internacional de l'energia (IAE) on s'hi pot llegir que el desembre del 2010 aquestes fonts d'energia suposaven el 16% del total de l'energia elèctrica produïda a l'Estat Espanyol (molt a prop del 19% provinent de l'energia nuclear). Si en aquests anys hem passat de pràcticament zero al 16%, qui asseguri sense pestanyejar que d'aquí al 2030 (per exemple) no podem sumar-hi l'altre 19%, potser sí que té una mentalitat cavernícola. Això sí, sense voluntat política no arribarem ni al 17%.

Però aquí no s'acaba tot. Resulta que en el mateix informe, s'explica que la quantitat d'electricitat exportada per Espanya l'any 2009 va ser dues vegades superior (2,1 per ser més exactes) a la importada. Ves per on, ara resulta que ens en sobra i tot!


"L'energia nuclear és més barata."

Clar, sobretot perquè els costos d'extracció de l'urani (que són desorbitats no només pel que costen, sinó per l'imacte que generen sobre el territori), els de construcció de la central (que, justament per seguretat, requereix materials caríssims), el tractament de residus i el desmantellament de la central quan aquesta ha acabat la seva activitat (que val el que no està escrit) no es compten a l'hora de fer aquests càlculs perquè (si no ho tinc mal entès) van en gran part a càrrec de l'erari públic.
(Perdoneu que no disposi de dades de primera mà, però si feu un cop d'ull a aquesta entrevista, el físic nuclear de la UB Antoni Lloret assegura (i el sentit comú em diu que pot estar encertat) que en tenir en compte tots aquests factors, resulta ser una de les cares).


"L'energia nuclear és segura."

EVIDENTMENT, si ho pregunteu a enginyers nuclears us diran que és segura. Faltaria més! Però si a principis dels setanta els hi haguessis preguntat als enginyers ucraïnesos o als de Harrisburg també t'haguessin dit que era una tecnologia segura, i si fa només una setmana els hi haguessis preguntat als enginyers japonesos (que és un dels països tecnològicament més desenvolupats del món) t'haguessin respòs que les centrals nipones estan fetes a prova de terratrèmols i tsunamis gegantins.

Sé que això és una qüestió molt personal, però a mi no em cal anar tan lluny per trobar la resposta a aquesta pregunta. Fa quatre dies a casa nostra la central d'Ascó va patir una fuita de partícules radioactives i el Consejo de Seguridad Nuclear va trigar mesos en assabentar-se'n i gestionar-ho (en ple segle XXI, quan Lady Gaga es tira un pet i als dos minuts ho sap tothom!). Això, per mi, no és una tecnologia segura.


"No s'han de fer reflexions en calent."

D'acord. Tinc una mentalitat més aviat científica i sóc un amant de pendre les decisions amb el cap fred. Però en política es pot justificar pràcticament tot si utilitzes el discurs i la campanya mediàtica adequats, i amb el tema nuclear hem patit jústament un refredament mental que han sabut aprofitar molt bé els defernsors d'aquesta tecnologia.

Potser debatre el tema en calent serà la única manera de que no ens acabin colant amb calçador els enganys i les veritats a mitges que ens hem anat empassant durant anys.







dimecres, 9 de març del 2011

L'home que ara fa d'entrenador

De nou els artistes de Ràdio Flaixback l'han clavat!

El tio s'ho ha guanyat tant, que no cal ser culer i amic dels amics de les arts per gaudir veient l'adaptació:


dilluns, 7 de març del 2011

La primera marató

Quan gires la cantonada del carrer Sepúlveda amb l'Avinguda del Paral·lel ja no ets tu qui mou les cames, sinó les desenes (per no dir centenars) de persones que envolten el carrer per on corres i t'animen, sovint cridant-te pel teu nom. Només els veus de reull i no sents exactament què diuen, però n'absorbeixes tota l'energia i deixes que t'empenyin fins a la recta final. Llavors, les torres de l'exposició universal del 29 es fan encara més majestuoses, com si donessin l'entrada a la casa dels deus, però en comptes d'empetitir-te et fan créixer i t'aixequen el pit a cada alenada d'aire. Finalment, creues la línia d'arribada i aquests mateixos deus t'obsequien amb la presència inesperada de la Txaro, que podrà ser la primera en felicitar-te, tot i estar en una zona on no hi esperaries ningú que no fos corredor.

Gravat quedarà a la retina de la memòria el nus a la gola que se t'ha fet a les set del matí, quan la boca del metro escopia riuades de corredors i corredores vinguts d'arreu del món i que, amb cara tranquil·la es disposaven a afrontar el mateix repte que tu; o l'estranya sensació dels tres primers quilòmetres, quan t'has desanimat perquè totes les alarmes (després sabries que eren els nervis) indicaven que allò no anava bé; o el tram dels quilòmetres 10 al 25, quan tenies la viva sensació de que podries estar tot el dia així, de que córrer a aquell ritme era fins i tot més natural que caminar; o el quilòmetre 29, quan la cursa se't començava a fer pesada, però t'has trobat a la Txaro i al teu pare; o el quilòmetre 40, quan aquell company del lab s'ha posat a córrer al teu costat; o els 2 últims quilòmetres, quan pensaves que si t'aturaves no series capaç de tornar a arrencar, però intuïes que no et caldria comprovar-ho, perquè ja no corries amb la teva energia, sinó amb la d'algú altre que estava convençut de que acabaries la teva primera marató.



divendres, 4 de març del 2011

Primer post, quart any

Fa dies que tinc aquesta cançó al cap:

Una sardina,
dos sardinas
tres sardinas
... i uuuuun gato

Se apostaron
de meterse
en uuuun zapato.

A gua gua gua gua gua gua chi chi.
A chi chi chi chi chi chi gua gua.

Que lo repita
la señorita
(i aquí cap nom queda bé)

També la cantaveu, a l'autocar? Us agradava? M'encanta imaginar-me les tres sardines i el gat a dins d'una sabata...