13 Reasons Why, Temporada 2

La primera temporada d'aquesta sèrie no feia augurar res de bo, ja que gran part de la temporada parla de problemes superficials d'adolescents, però cap el final s'anima una mica i justifica haver-se empassat els 13 capítols de durada llarga. Recordem, una noia s'ha suïcidat i ha deixat 13 cintes de casset, cadascuna dedicada a una persona de les que considera responsables de la seva mort. Però un cop coneguts els culpables, com podia continuar això? Si la Hannah continuarà morta, no?

En Bryce és el focus d'atenció. És un violador? Sembla un noi molt maco, oi? D'aquí.

Doncs en aquesta segona temporada assistirem al judici per la demanda que la mare de la Hannah ha interposat a l'institut Liberty, a qui culpa de no haver tingut cura de la seva filla pel bullying que li feien, cosa que la va portar al suïcidi. Per seguir la norma de la casa, a cadascun dels 13 capítol s'interroga a un dels implicats. Però aquí no està la gràcia. La gràcia és que descobrirem moltes coses que no se'ns van dir a la primera temporada, coses que passaven per sota o paral·lelament a allò que la Hannah ens va deixar saber amb les cintes. I a fe que en aquell institut hi passen moltes coses. La Hannah, per cert, segueix apareixent a mode de visions que té en Clay, que va parlant amb ella perquè no se la treu del cap. Mica en mica anirem entenent més coses i ja no serà una simple sèrie d'adolescents, posarà sobre la taula molts problemes reals que tenen els joves, la drogoaddicció, la cultura de la violació, la falta de comunicació en general.

Tres dels nous personatges: la Nina, la Chloe i en Caleb. D'aquí.

En aquesta segona temporada hi intervenen molts personatges nous, però cap m'ha resultat familiar. Hi ha nous adolescents amb paper, molts més familiars dels protagonistes i algun que altre membre de l'escola. També hi ha els advocats del judici, és clar. Algun dels nous és destacable, com l'inadaptat amic d'en Tyler, en Cyrus.

En Cyrus i en Tyler no en pensen una de bona aquesta temporada. 

Tindrà conseqüències. D'aquí.

 

La sèrie puja de revolucions en aquesta segona temporada, i pel meu gust també puja molt en interès. Exposa els problemes amb ment oberta i busca la culpabilitat d'un fet com el suïcidi d'una jove a totes bandes, sense obviar cap dels actors. Hi ha escenes explicites i per això hi ha sempre advertències i telèfons d'ajuda per si algú se sent identificat amb el que s'hi exposa, de manera que la sèrie té una mica de voluntat de servei social i està bé. A la capacitat d'enganxar, a aquesta temporada se li ha de sumar una trama molt més interessant i més adulta, més analítica i reflexiva, però no pas mancada de ritme. Per mi tot s'espatlla una mica al darrer capítol quan els guionistes es passen una mica de voltes per justificar la tercera temporada que vindrà. I no vull dir que el que ensenyen no sigui possible, de ben segur que passa, però em sembla que van massa enllà. Per això ja veurem si la mirarem quan arribi el moment.

Valoració: Millora la primera i ajuda a entendre moltíssimes coses. No vulgueu estudiar en un institut americà...  

Temporada 1

Jessica Jones, Temporada 2

Tot i que no som gaire de súper-herois a casa, ja que vam començar aquesta sèrie vam mirar també la segona temporada. 13 capítols més d'aquesta antiheroïna amb una força descomunal, però amb una mala gaita encara més descomunal. 

A PARTIR D'AQUÍ HI HA SPOILERS

Després d'acabar amb el Kilgrave, que tenia el poder de controlar la ment, la Jessica i els seus companys Trish i Malcolm, dediquen els seus esforços a investigar qui la va convertir en el que és. Descobreix que n'hi ha altres com ella, i que tots tenen relació amb una empresa que experimentava amb humans. Volen descobrir qui eren i acabar amb ells perquè no facin mal a ningú més, però pel camí es trobaran a algú que es dedica a eliminar a altres persones amb dons per protegir a IGH, l'empresa en qüestió. Aquesta assassina implacable és qui menys voldria la pròpia Jessica.

Una de les noves incorporacions. És guapo, oi? D'aquí.

La temporada va sobretot d'això. Segueix mostrant unes persones amb habilitats especials artificials, induïdes per científics, que estan integrades en una societat ben real. L'aposta és atractiva i és una sèrie que es deixa veure, però en aquesta segona temporada tot passa més lent i potser no calien 13 capítols per explicar el que explica. Intenten mostrar una vessant més humana de la Jessica, dintre de la seva inhumanitat, i sabrem per què és així. Hi ha altres trames paral·leles, com la de la Jeri Hogarth, més coneguda com a Trinity, que té relació amb la principal, però viu el seu propi drama, i també hi ha els flirtejos de la Trish que li confereixen certs poders.

Una altra novetat, no tan guapa... i amb un pronto perillós... D'aquí.

Suposo que hi haurà una tercera temporada de la sèrie, però no puc garantir que la miri. No és que estigui malament, però vaig anar perdent interès progressivament i la vaig acabar una mica d'esma. Diguem que no hi havia pressa per mirar els capítols.

Valoració: De mare només n'hi ha una... per sort.
Temporada 1

Jessica Jones, Temporada 1

Hom pensaria que quan algú comença a mirar una sèrie s'ha informat prèviament sobre l'argument, la temàtica, el gènere, o algun detall que el pugui orientar si serà del seu gust o no. Doncs bé, o a casa som uns passerells, o no sempre és així. Vam començar a veure Jessica Jones pensant-nos que tindria temàtica feminista, per comentaris que havíem sentit i pels anuncis del metro, però resulta que va de superherois! Potser que a la pantalla aparegués el logo de Marvel ben gros ens podria haver donat alguna pista, però no. Aquesta primera temporada consta de 13 capítols d'uns 50 minuts.

Una de les caràtules. D'aquí.

La Jessica Jones és una investigadora privada que es dedica a fer fotos compromeses per revelar infidelitats i altres temes que la gent vol amagar. Els seus mètodes són peculiars, no sempre legals, i de seguida descobrim, a més, que compta amb una força descomunal i sobrehumana. Efectivament, és una persona amb un do, d'aquelles que tothom sap que existeixen però que viuen pràcticament en la clandestinitat. La Jessica beu massa, i a més té flashbacks d'una experiència que va viure amb una altra persona amb un do. en Kilgrave. El poder d'en Kilgrave consisteix en controlar la ment, pot fer que qualsevol persona faci el que sigui, des de proporcionar-li el que vulgui, atacar a algú altre, o fins i tot auto-agredir-se fins a matar-se. Per dir-ho finament, no és una bona persona, així que fa servir el seu poder de manera dèspota. Se'l donava per mort, però ha tornat. La seva obsessió amb la Jessica farà que torni a amenaçar el seu món, per lamentable que sigui, i a tota la gent que l'envolta. Si una cosa està clara és que se l'ha de treure del mapa, i només ho podrà fer la Jessica.

Alguns dels protagonistes, en Clemons, la Jeri, la Trish i la Jessica. D'aquí.

Els personatges d'aquesta sèrie surten en altres sèries de Marvel paral·leles, secundaris d'aquesta tenen les seves pròpies sèries, on hi apareixen els protagonistes d'aquesta. Força curiós. De seguida hi reconeixerem una cara molt coneguda: la Trinity, que aquí fa d'advocada sense escrúpols. A casa seva la coneixen com a Carrie-Anne Moss. Però també hi trobarem en Lester Freamon de The Wire i la Rebecca de Mornay, famosa per La mano que mece la cuna, tot i que que no vaig reconèixer.

Però aquest és el prota veritable: en Kilgrave. Aquí amb en Malcolm, 

un tros de pa beneït. D'aquí.

La sèrie es basa en l'acció i en el súper-poder d'en Kilgrave. hi ha molta sang i no s'estalvien escenes escabroses. És un bon plantejament, però de vegades és desagradable de tant explícit. Interessant el plantejament d'un món eminentment realista en el que conviuen uns súper-poders coneguts, però que generalment no es fan notar. Entre les actuacions destaca precisament el dolent, interpretat per en David Tennant, que fa molt bon paper. Entre ell i la Jessica, la Krysten Ritter, s'emporten tota la quota de pantalla, i els altres són gairebé comparses. La força contra el poder mental. Qui guanyarà? No faig cap spoiler si dic que la sèrie no es diu 'Kilgrave', i que hi ha una segona temporada amb el mateix nom.

Valoració: Sense ser gran cosa, una sèrie d'acció, amb súper-herois i súper-heroïnes, que es deixa veure i arriba a intrigar.

Altered Carbon, Temporada 1

L'última sèrie que hem vist a casa és una de les que més expectativa generava en els nostres entorns en matèria de ciència ficció. Es tracta d'Altered Carbon, la primera temporada de la qual compta amb deu episodis d'al voltant d'una hora de durada i que es pot trobar a Netflix.

Takeshi abans i després. Ja podeu triar quin us agrada més. D'aquí.

El plantejament és força engrescador. Ens mostra un futur d'aquests de cyberpunk on les diferències de classe són encara més abismals i on el significat de la vida de les persones és molt diferent. La consciència ja no està lligada a un cos, sinó que s'emmagatzema en unes 'piles' que es poden instal·lar en la 'funda' que sigui. La funda en qüestió és un cos humà, bàsicament. Però el cos ja no té cap importància, perquè és fàcilment bescanviable. L'única manera de morir realment és si es destrueix la teva pila. Però fins i tot hi ha possibilitat de fer-se còpies de seguretat, si tens prou diners, és clar. Evidentment, hi ha tot un mercat i unes lleis al voltant d'aquesta tecnologia. En aquest context, un 'mat', un personatge de classe molt alta, fa tornar un soldat de guerrilla que tenia la pila congelada perquè investigui qui l'ha matat. Sona estrany, però és clar, aquest tenia còpia de seguretat. En Takeshi Kovacs descobrirà que les arrels d'aquest crim van molt més enllà... un cop s'hagi acostumat a la nova funda que li han donat, que no és cap casualitat.

Kovacs i Ortega, els protes. D'aquí.

En l'apartat de cares conegudes, la funda d'en Takeshi correspon a la del governador Will Conway de House of Cards, el presidenciable republicà que li feia competència al 'bo' d'en Frank Underwood.

És un personatge virtual, en Poe, però és el meu preferit! D'aquí.

Emparant-se en que 'les fundes' no tenen massa importància, la sèrie és considerablement violenta, i també hi ha un munt de nus i escenes de sexe. Però més enllà d'això, la sèrie no acaba d'arrencar, i mira que els ingredients els té. Argument ben pensat, efectes visuals a dojo, tecnologia futurista, tot apunta a que podria ser una sèrie d'aquelles que enganxen a les masses, però per algun motiu que no sé determinar, es queda a mitges. Massa embolicat tot plegat, tot i que al final acaba quadrant. I potser que algunes coses ens grinyolen i no se'ns explica com es resolen en un món tan diferent del nostre. Suposo que si hi ha una segona temporada la mirarem, però així d'inici no ens ha impressionat gaire.

Valoració: Menys sang i la trama una mica més clara hi ajudaria.

The End of the F***king World, Temporada 1

Una mica orfes de sèries, ens hem deixat convèncer per una aposta una mica diferent a les vistes anteriorment. The End of the F***king World és una tragicomèdia protagonitzada per dos adolescents inadaptats i la primera temporada (desconec si n'hi ha d'haver més), consta només de 8 episodis d'uns 20 minuts cadascun, així que passa ràpid.

Aquí els tenim, els dos protagonistes, Alyssa i James. Cadascú a la seva... D'aquí.

En James és un nano esprimatxat i feble que no es comunica amb ningú. Va perdre la mare i el seu pare és un 'capullo' integral. Se sap diferent, i té l'esperança de matar a algú, es considera un psicòpata que només ha d'aconseguir la víctima adequada. Llavors apareix l'Alyssa a la seva vida, una noia que parla sense filtres i que es mou per impulsos. En James s'adona que per fi ha conegut la seva primera víctima, però endut per l'empenta de l'Alyssa començaran una mena de viatge cap enlloc, però lluny de la vida que coneixen, que als dos els fastigueja. En aquesta escapada, generaran vincles molt forts i hauran d'escapar-se de situacions molt complexes que encara els uniran més. Objectiu: arribar on viu el pare biològic de l'Alyssa, que segons ella els acollirà i hi estaran bé. Però les coses no sempre són com una espera.

Les dues policies que els segueixen trenquen tòpics. Un 10 en això. D'aquí.

Aquesta sèrie és molt rara, però no m'atreviria a dir que dolenta. Els protagonistes són esperpèntics, però els drames que es van trobant són ben reals. La seva manera de resoldre'ls, però, no ho serà tant. Té gràcia que podem tenir accés als pensaments dels protagonistes, a banda dels diàlegs, també 'sentirem' el que van pensant, que no sempre coincideix, o diguem que en veu alta no diuen tant com pensen. En James ja el tenim vist perquè va protagonitzar un dels capítols de Black Mirror, concretament el 3x03 Shut Up And Dance, que per cert és dels que menys m'ha agradat. Entre el repartiment també veurem dues cares conegudes més, el patòleg de Sherlock, i la Yara Greyjoy de Joc de Trons, germana d'en Theon, aquí en el paper de policia. I pel que fa a l'actuació dels personatges principals, jo em quedaria amb l'actriu que fa d'Alyssa, que val la pena dir que es diu Jessica Barden, que tot i que no és tan joveneta com la pinten a la sèrie (se suposa que en té 17), penso que la veurem molt a partir d'ara, perquè trobo que fa molt bé el seu paper.  

Aquest és el pare de la criatura que tenen tantes ganes de trobar... D'aquí.

En definitiva, una primera temporada molt curta que es pot mirar gairebé d'una tirada, com una pel·lícula llarga. No és una gran sèrie, però té detalls que intriguen i la fan distreta, i una situació inicial que fa venir ganes de mirar-la, recordem que l'objectiu d'en James és pelar l'Alyssa, com a primera informació que tenim de la sèrie, posat que són els dos protagonistes, no està malament. I també a destacar l'actuació d'ella, que penso que és notable. Si voleu una sèrie força friki que s'acabi aviat, ja sabeu.

Valoració: No sé si guanyarà massa Emmys, però es deixa veure.

Stranger Things, Temporada 2

Continuen les històries d'aquesta colla de nanos espavilats i saberuts en un poble de mala mort que, ves per on, acull un portal dimensional a un altre univers, el que ells anomenen 'el món del revés'. La segona temporada de Stranger Things fa honor al seu nom i hi apareixen coses cada cop més estranyes. Compta amb 9 episodis d'entre 45 i 65 minuts i manté aquella estètica vuitantera tan ben aconseguida.

A PARTIR D'AQUÍ HI HA SPOILERS

La imatge vintage d'aquesta temporada. D'aquí.

Ha passat un any a Hawkins i torna a ser Halloween. Aparentment, tot torna a ser com abans, en Will va aconseguir tornar del món del revés, però la seva mare, la Winona Ryder, segueix molt preocupada per ell. No s'acaba de trobar bé i li han de fer proves periòdicament. I fa bé de preocupar-se, perquè nosaltres ja sabem que en Will té alguna cosa ficada al cos que no és d'aquest món. Mentrestant, el poble sencer comença a experimentar una mena de putrefacció que acaba amb totes les collites, i és que alguna cosa es cou al subsòl. Un portal es manté obert i per allà hi entra de tot, però res amb bones intencions. En Will és una mena d'espia, l'altre món hi veu a través d'ell i sap els passos que fan els nostres amics. I l'Onze? On ha anat a parar? No se la veu des que va aconseguir vèncer el Demogorgon a la primera temporada. Doncs la té el cap Hopper amagada en una cabana aïllada, perquè no s'exposi a aquells que la busquen per experimentar amb ella. Però s'enyora dels seus amics, especialment d'en Mike, que encara cada nit intenta contactar amb ella a través d'un walky talky. Cansada d'estar tancada, decideix anar a donar una volta, i de pas saber algunes coses del seu passat.

Els nous d'aquesta temporada, Bob, Billy i Max. D'aquí.

En aquesta temporada tenim la incorporació estel·lar d'en Sean Austin, més conegut com a Sam Gamgee del Senyor dels Anells, que farà de parella de la Winona, però no li hem d'agafar massa afecte. També apareixen un parell de germanastres amb cert paper, la Max, que s'integrarà al grup, i el seu germà gran que és un paio odiós i desagradable. Sobre els personatges ja coneguts, en Dustin creix i Onze perd una mica. Els altres tres continuen sent d'hòstia, per aquest doblatge que els posen. Bé, en Will no, pobre, que sempre està fet un nyap. I la Joyce, la Winona, segueix fent un paperàs.

Sembla que vol ploure. D'aquí

La temporada manté un bon nivell d'interès i no perd respecte la primera. És una mica més explícita en escenes de 'terror', sense arribar a fer massa por. Els nens estan creixent i comencen a demostrar interessos romàntics, i això pot sobrar una mica, però és inevitable. L'ambientació segueix sent molt bona, i la intriga es manté. Encara hi ha molts enigmes per resoldre, i tot i que sembla un final conclusiu, els guionistes ens recorden que alguna cosa (força grossa, i també estranya) encara vigila des de l'altra banda, així que els nostres amiguets no es poden confiar, i nosaltres hem de seguir pagant Netflix per mirar la tercera temporada que, sens dubte, arribarà.

Valoració: no ens tornem bojos en lloar-la, però paga la pena dedicar una estona a mirar-la. 

Mindhunter, Temporada 1

D'aquí.

Una sèrie policíaca que parla dels inicis de la psicologia en els interrogatoris policials, d'establir patrons de comportaments aberrants a partir de psicòpates, sociòpates i assassins en sèries, a qui pot no agradar-li això? La primera temporada de Mindhunter està ambientada a finals dels '70, té 10 capítols de llargada variable i és bàsicament la presentació del que haurà de venir després. Està basada en fets reals.

Els detectius Bill Tench i Holden Ford no triguen a congeniar i a formar la unitat de ciències del comportament de l'FBI. L'obsessió per la psicologia darrera dels crims violents i de caire sexual els portarà a entrevistar a pervertits i delinqüents de la pitjor classe per establir patrons de comportament, i a encunyar termes com 'assassí seqüencial' que acabarà esdevenint 'assassí en sèrie'. Els aprenentatges els serviran per resoldre casos més comuns. Especialment en Holden, que és un coco però que sembla una mica tocat de l'ala, s'acabarà involucrant molt amb els entrevistats, mentre que en Bill, més gran i experimentat, se'n manté a certa distància. La seva tasca interessarà i preocuparà per igual als seus superiors, que es veuran obligats a picar-los la cresta més d'un cop. Encara que la seva superior directa, la doctora Wendy Carr, és la responsable del projecte que tenen entre mans i en el transcurs d'aquesta temporada passarà del món de l'acadèmia a supervisora de l'FBI.

El moment que t'adones que has aconseguit una cosa gran. D'aquí.

Costa una mica d'adonar-se'n, però la doctora Carr és en realitat l'Olivia Dunham de Fringe. Així que ja tenim una dels protagonistes que ha sortit a una altra sèrie amb un paper destacat, però aquí acaba l'apartat de cares conegudes de Mindhunter, almenys per mi.

En Kemper, un crac. Però si se t'acosta... millor fuig. D'aquí.

La sèrie pinta bé, té elements que la fan molt interessant i la ambientació està notablement aconseguida. La tecnologia, les maneres i els costums dels 70 estan ben reflectides, i els personatges estan ben triats, encara que desconec la seva semblança amb els agents de l'FBI en els que estan basats. I si parlem dels tarats que entrevisten, són inquietants i deixen alguns moments força estel·lars. Si se li pot retreure alguna cosa a la sèrie és que és força lenta, hi passen poques coses i hi ha molt de diàleg. En funció de què busques en una sèrie et pot agradar més o menys, a mi m'ha agradat força. No he parlat d'una altra protagonista de la sèrie, que és la parella d'en Holden, la Debbie Mitford, que desconec per què té tant de protagonisme. Bàsicament perquè en Holden li foti la xapa i perquè surti algun nu de tant en tant. La resta estan molt ben trobats.

Valoració: bona sèrie, esperant que la segona temporada mantingui el nivell i ens resolgui moltes incògnites!

Black Mirror, Temporada 4

La tripulació de l'USS Callister. D'aquí.

La quarta temporada de Black Mirror ha despertat l'interès dels molts fans de la sèrie, tot i que tots intuíem que no seria tan bona com alguna de les anteriors, ni que sigui perquè el factor sorpresa no és fàcil de mantenir. És agraït poder parlar d'aquesta sèrie perquè cada capítol és completament independent, tant en temàtica com en personatges i els actors i actrius són diferents, per tant es poden mirar en l'ordre que es vulgui, no hi ha perill d'spoilers argumentals. El fil conductor és la tecnologia portada a l'extrem, recordem que el 'mirall negre' al que fa referència el títol no deixa de ser qualsevol pantalla un cop s'ha apagat la imatge. També trobarem alguns elements auto-referents cada temporada que són la delícia dels aficionats, una cançó que es repeteix, la interfície d'una aplicació, coses que als fans ens agraden. La quarta temporada compta amb 6 capítols d'una hora o menys.

Sense voler revelar massa què passa en cada capítol, explico la motivació de cadascun d'ells:

Control parental bèstia. D'aquí.

1. USS Callister: Parla dels jocs de simulació amb avatars, en aquest cas, auto-conscients.

2. Arkangel: Control parental, portat fins a l'obsessió.

3. Crocodile: Tecnologia per recuperar els records aplicada al món de les assegurances.

4. Hang the DJ: Porta a l'extrem de la professionalització les aplicacions per lligar tipus Tinder.

5. Metalhead: Què estaríem disposats a fer pels nostres en un escenari post-apocalíptic.

6. Black museum: La possibilitat de transferir la consciència humana a altres formats després de la mort.

En aquesta sèrie solem veure poques cares conegudes, i en aquesta temporada només hi he reconegut en Gavin Orsay de House of Cards.

Quin monet més simpàtic, oi? #NO. D'aquí.

Penso que la sèrie manté força el nivell i els seus atractius, encara que comencem a veure repetició de temes perquè també la imaginació en tecnologia ha d'anar flaquejant. Per exemple, el primer capítol 'USS Calister' conté elements de l'especial de nadal 'White Christmas', de 'Playtest' i de l'aclamat 'San Junipero'. O 'Crocodile' incideix en el tema de recuperar els records que ja va explorar un gran capítol com és 'The Entire History of You'. I parlant de 'San Junipero', 'Black Museum' és una mena d'antecedent d'aquell capítol quan la transmissió de consciències humanes estava en fase experimental. És el capítol més auto-referent dels 19 que porten fins ara. A banda d'això, Black Mirror segueix fent bo de veure i ens segueix fent pensar en les nostres vides i el futur proper que ens espera. En molts casos és només qüestió de temps. Si he de triar, per mi els millors són 'Arkangel', i 'Hang the DJ'. 'Black Museum' déu n'hi do també, encara que té moments força esgarrifosos.

Valoració: Encara res em fa apagar el mòbil, ho sento.

Stranger things, Temporada 1

La generació que mira sèries de manera compulsiva és la que ara tenim entre 30 i 50 anys. Apel·lar als anys 80 sembla un bon pla per atreure a tota aquesta gent, i això fa Stranger Things, la sèrie de Netflix que ha conreat una bona legió de fans amb només 8 capítols de quaranta i escaig minuts. Ambientada en els primers 80, i molt ben caracteritzada, aconsegueix crear una atmosfera intrigant que et manté ben atent a la pantalla.

Fins i tot la presentació de la sèrie és retro. D'aquí.

Al petit poble de Hawkins, a Indiana, quatre nens de 12 anys, els 'empollons' de la classe, juguen a rol al soterrani d'un d'ells. Després d'aquella partida, en Will desapareix en circumstàncies molt estranyes. La seva mare Joyce Byers, interpretada per la Winona Ryder, i els seus amics Mike, Dustin i Lucas es posaran a buscar-lo. Comptaran amb l'ajuda del cap de la policia local, en Jim Hopper. Aquest al principi pensarà que el nen senzillament és mort, però alguna cosa estranya passa a l'edifici del Departament d'Energia dels EUA que tenen prop del poble. Diversos fenòmens estranys els fan sospitar que no es poden refiar de ningú. La Joyce començarà a rebre missatges a través dels llums de casa. Tothom pensarà que ha embogit, però i si és el seu fill que li parla des de ves a saber on? Tot es torna encara més estrany quan apareix l'Onze, una nena que fuig de no se sap què, i que té uns poders que anirem descobrint. Entre tots hauran de trobar les fronteres entre dos mons que es complementen i es toquen, mentre que algú o alguna cosa terrorífica comença a fer de les seves.

La Winona ja li podria haver comprat un smartphone a son fill... D'aquí.

A casa no tenim costum de veure sèries o pel·lícules de terror, però Stranger Things no es pot dir que faci por, però sí que és molt inquietant. Hi passen coses paranormals que es van barrejant amb l'existència tranquil·la dels protagonistes. La Winona Ryder fa molt bon paper de mare trasbalsada, i la jove actriu (Millie Bobby Brown) que interpreta Onze també. Els altres nens sobreactuen una mica, però potser és per les veus que els han posat en el doblatge, que no els escau gens. La trama es va complicant per demostrar que hi ha forces de la natura amb les que més val no jugar. Enganxa i intriga, però no sé si fins el punt de bombo que se li ha donat, que sembla que tothom l'ha vist i els ha entusiasmat. En definitiva, una bona sèrie amb atmosfera retro, amb banda sonora de l'època, però alhora futurista i de ciència ficció. Una combinació que ha resultat força aconseguida.

Valoració: ja ho deia jo que els vuitanta havien fet molt mal...

Como defender a un asesino, Temporada 1

Època de sèries d'advocats a casa, perquè després de veure la primera temporada de 'The good wife', ens vam decantar per una altra del ram: 'How to get away with a murder', traduïda a l'espanyol com a 'Como defender a un asesino'. Però si bé la primera, a banda de la trama que relaciona la protagonista, ens explica de manera realista el dia dia d'un bufet d'advocats, 'Como defender...' és qualsevol cosa menys realista. I és moltes coses més enllà d'una sèrie d'advocats. Aquesta primera temporada consta de 15 capítols d'uns 42 minuts més o menys.

Els personatges principals de la sèrie, amb l'Annalise en primer pla, i d'esquerra a dreta: 

Asher, Rebecca, Wes, Laurel, Michaela, Connor, Nate Bonnie i Frank. D'aquí.

La professora Annalise Keating té fama de ser un os, i els alumnes que cursen la seva assignatura han d'estar més que preparats. Als jutjats, l'Annalise es dedica a defensar casos en els que els seus clients són culpables, o almenys ho semblen molt. I se'n surt, perquè no escatima cap recurs, legal o no, per aconseguir guanyar un cas. Això intenta transmetre als seus alumnes. Cada any en tria quatre o cinc perquè l'ajudin en el seu particular bufet i competeixin entre ells per ser l'alumne més avantatjat, el que guanyarà el trofeu. A la promoció d'enguany reclutarà cinc prometedors alumnes que de seguida s'integren en els seus casos, juntament amb els altres dos únics treballadors del bufet, l'advocada Bonnie Winterbottom, i l'enigmàtic Frank Delfino, que ningú sap quina és la seva titulació, però que és del tot eficient. Al principi els estudiants ajuden a l'Annalise amb els casos que van obtenint, però tot es complicarà quan ells mateixos passen a ser 'el cas', i l'Annalise farà tot el que calgui per protegir-los. Els cinc estudiants són en Wes Gibbins (l'endollat), la Michaela Pratt (l'estrella fugaç), en Connor Walsh, la Laurel Castillo (l'espavilada) i l'Asher Millston (el caracul). 

L'equip en acció. A saber què els demana l'Annalise... D'aquí.

La sèrie trenca esquemes pel que fa a continuïtat. En aquesta primera temporada hi ha un cas recurrent que esquitxa a tots els protagonistes: l'assassinat de Lila Stangard, que va agafant importància al llarg dels capítols, a mesura que anem sabent més coses i tenim més informació. De fet, com que funciona a base de flashbacks, o millor dit flashforwards, sabrem què passarà, però no com s'hi arriba, i ens falten mil i una peces per completar el puzle. Perquè el que veiem en el futur és molt sorprenent, i llavors ens porten al temps present, cada cop més proper als fets dels quals ens van donant només petits tasts, i mica en mica anem entenent el que passa. A més, també van apareixent casos particulars que l'equip ha de resoldre, però no tenen per què ajustar-se a un capítol només. I el que és pitjor, de vegades els casos particulars es barregen amb el recurrent

La Bonnie i en Connor us ensenyen el trofeu pel qual competeixen els 5 estudiants. D'aquí.

Els personatges són molt extrems, i cadascun té una personalitat molt marcada. L'Annalise ho domina tot i és capaç de tot, però també té la seva vessant torturada. La Bonnie i en Frank li són completament fidels, així que els pot demanar qualsevol cosa, i ells ho fan. I els estudiants són molt diferents entre ells i es complementen bé. D'ells, quatre queden ben embolicats en el cas principal per motius que no es poden dir, i l'Asher queda fora però acabarà tenint protagonisme per altres bandes. L'Asher, per cert, és molt odiós. Dels altres és molt fàcil agafar afecte a en Wes, per com es mostra amb una protagonista inesperada de la pel·lícula: la Rebecca Sutter, la seva veïna. En Connor, un gai esbojarrat, però amb molt de coratge, també agrada, però tots tenen alguna cosa. I en Frank és tan inquietant... Ah, l'apartat d'espontanis il·lustres és pobre, només trobarem l'histriònic advocat Richard Fish d'Ally McBeal i la senadora Doris Jones de House of Cards.

En Wes i la Rebecca comparteixen alguna cosa més que replà. D'aquí.

'Como defender a un asesino' és d'aquestes sèries que vas de sorpresa en sorpresa, amb girs constants de guió que t'ho capgiren tot, i que t'atrapen encara més, és clar. Està ben muntada perquè vagis sabent les coses mica en mica, al ritme que ells volen, però pots parar boig amb un avançar dels esdeveniment tan frenètic. És una bona sèrie per mantenir-te enganxat a la cadira i per veure un capítol rere un altre. Inversemblant? Sí, molt. Però és ficció, i només esperes que et sorprengui capítol rere capítol. I això ho fa sobradament. Va de menys a més, i acabes tan enganxat que corre risc d'acabar morint de tanta espectacularitat. Però de moment ja tenim ben avançada la segona temporada.

The good wife, Temporada 1

De vegades el nom d'una sèrie o d'una pel·lícula ens pot tirar enrere a l'hora de donar-li una oportunitat. Em vénen al cap moltes males traduccions de títols que no fan justícia al que després podem veure. Però la traducció no és el cas de 'The good wife', la bona esposa, nom que porta a equívoc de seguida. No, no és que l'Alícia Florrick no sigui una bona esposa, però la sèrie que protagonitza va molt més enllà del que podríem pensar. La primera temporada consta de 23 episodis d'uns 40 minuts cadascun.

Els personatges més destacats de la primera temporada, d'esquerra a dreta: 

Kalinda, Cary, Lockhart, Alícia, Will, Peter i Eli Gold. D'aquí.

El fiscal del comtat de Cook a Illinois, Peter Florrick, es veu obligat a plegar esquitxat per casos de corrupció i per un escàndol sexual amb una prostituta. L'acusació el porta a la presó, pendent d'una apel·lació. La gran damnificada és la seva dona, l'Alícia, que acostumada a una vida molt acomodada per la posició del seu marit, es veu obligada a recuperar la seva carrera d'advocada per mantenir els seus dos fills. Trobarà feina al bufet d'un antic company de carrera, en Will Gardner, on haurà de competir amb altres associats per una plaça fixa. Durant la primera temporada, anirem veient com el bufet anirà resolent casos i arribant a acords, amb gran participació de l'Alícia, però també amb el seu principal competidor Cary i la investigadora Kalinda. Mentrestant, el cas del seu marit s'anirà resolent, tot i que té molts clarobscurs, i l'Alícia es debatrà amb ella mateixa per si el perdona i torna amb ell quan surti de la presó, o tira per altres bandes. La carrera política d'en Peter amenaça amb emportar-s'ho tot per davant altre cop, però ella té clar que no pensa deixar la seva feina a Stern, Lockhart i Gardner.

L'Alícia visita en Peter a la presó. Si s'hi queda una temporada més, 

potser no passa res... D'aquí. 

La sèrie va de menys a més, des d'un inici tebi fins a enganxar moderadament, i acaba sent prou interessant. L'Alícia és una mica sosa, però altres personatges, com la Kalinda, que té uns mètodes qüestionables però sempre se'n surt, ho compensen amb escreix. Altres personatges destacats són en Will, que sembla un bon paio tot i ser un tauró de l'advocacia, o l'Eli Gold, cap de campanya d'en Peter quan vol tornar a ser fiscal, que és molt peculiar. També veurem com el bufet passa per dificultats econòmiques, cosa que porta conseqüències.

Kalinda i Eli Gold. Sense ells, la sèrie valdria la meitat. D'aquí.

En l'apartat de cares conegudes, en aquesta primera temporada treuen el cap la Britta Perry de Community, l'Oberyn Martell de Joc de Trons i mig repartiment de House of Cards, en Peter Russo, la Heather Dunbar, en Seth Grayson i en Tom Hammerschmidt.

A Dorne no es pot anar vestit així... D'aquí.

Les sèries d'advocats sempre tenen un interès implícit perquè els casos que presenten sempre són un misteri, i com aconsegueixen defensar els acusats sempre sorprèn. En aquest cas, a més, la història subjacent té incomptables girs i es va barrejant amb els casos puntuals fins a construir una xarxa prou ben aconseguida. En conjunt, força correcte, sense tornar-se boig, però una sèrie per anar seguint.

Valoració: Kalinda sempre al meu equip. 

El puente, Season 1

Així com fa una temporada van començar a proliferar, o millor dit, a arribar-nos un munt d'autors i autores nòrdics de novel·la negra, sembla que aquesta afició pel gènere, curiosament en uns països on l'índex de criminalitat és escàs, a passat a la pantalla. A casa ja en vam mirar alguna, i ara ha estat el torn de 'El puente', o el que és el mateix, Bron/Broen. El títol està en dos idiomes perquè és una sèrie sueco-danesa, però no em feu dir a quin idioma correspon cada nom. Són 10 capítols d'una hora i aquesta és la primera de les tres temporades que se n'han fet fins ara.

Els tres protagonistes, la Saga, en Martin, 

i el pont, tot el dia amunt i avall... D'aquí.

Just en el punt central del pont que comunica Suècia amb Dinamarca troben una dona morta, amb cada meitat del cos a un dels dos països. Això vol dir que la resolució del crim haurà de ser responsabilitat de les policies d'ambdós països, no hi ha manera de decidir qui se l'ha de quedar. I encara menys quan descobreixen que el cos de la dona està partit en dos, i que de fet, les dues meitats no corresponen a la mateixa persona. El policia danès Martin Rohde i la sueca Saga Norén seran els protagonistes d'aquesta història que consistirà en atrapar un autèntic psicòpata que ha muntat tot un dispositiu per demostrar que aquest món està podrit.

L'equip investigador suec ben capficat, amb en Martin entre ells. D'aquí.

El plantejament de la sèrie és francament atractiu, el cas inicial suposa un repte mental força engrescador, i la sèrie atrapa de bon inici. Els protagonistes són molt diferents, la Saga és un robot que només viu per la feina, amb una capacitat empàtica negativa i una nul·la habilitat social. Això sí, seguidora estricta de totes les normes. En Martin és un pare de família, bon jan i molt humà, poc amant dels protocols policials però molt constant. Els dos es complementen, però francament, la Saga és insuportable, i al cap d'uns quants capítols anem sabent coses d'en Martin i també em va començar a caure gros. Pel que fa a la història, el psicòpata és dur de pelar i durant molts capítols manté la tensió demostrant una intel·ligència i una preparació fora del comú. Però quan cap el final descobrim la motivació dels seus actes és una destrempada molt gran, quina vulgaritat. Tanta feina, i tanta preparació per aquests motius. Completament inversemblant i estúpid.

El cotxe de la Saga, no li escau gens. O sí? D'aquí.

En definitiva, la sèrie deixa força a desitjar, encara que és distreta i el cas està prou treballat, però hi ha trames paral·leles que no tenen cap importància ni sentit, molts personatges són hieràtics i poc expressius (tot i que potser va amb el caràcter nòrdic), i els protagonistes acaben sent molestos, i més protagonistes del que haurien. Talment com una mala novel·la negra, amb elements que et fan llegir-la fins el final. De moment, estem passant de veure la segona temporada, no ens atreu la idea de mirar-la.

Valoració: Martin, guarda l'eina d'un cop, xato.

Game of Thrones, Season 7

Aquesta és la primera ressenya que faig de Game of Thrones, i començar per la temporada 7 és una mica estrany, però quan em vaig decidir a escriure sobre les sèries i pel·lícules que miro ja havia passat la 6 feia una temporada. GoT és probablement la millor sèrie que s'ha fet mai, a jutjar almenys per l'expectativa que genera i el volum de material que se'n pot trobar a la xarxa, informació, teories, especulacions de tota mena, i fins i tot hackers que amenacen la productora per obtenir diners. Tot un imperi. Aquesta temporada és més curta que les altres, passa de 10 a 7 episodis, però són una mica més llargs. Això no vol dir que els fans no ens haguem quedat amb ganes de més.

PAREU AQUÍ DE LLEGIR SI NO HEU VIST LA SÈRIE COMPLETA, DE VERITAT

Anem a recuperar allò que és nostre. D'aquí.

Si una cosa caracteritza aquesta temporada són les aliances. Gran part del peix ja està venut, i ara només cal prendre partit per alguna de les parts enfrontades per aconseguir el Tron de Ferro i governar els Set Regnes. Per una banda, Cersei Lannister, erigida en reina després de la mort dels seus fills, i molt abans del seu marit, manipuladora, aferrada al poder a tota costa i capaç de qualsevol cosa per conservar-lo. Per l'altra, Daenerys Targaryen, torna a Ponent per recuperar el tron que va ser usurpat al seu pare amb sang i traïció. Estimada pel seu poble, i a més en possessió de tres dracs i un gran exercit, té totes les de guanyar, però Cersei encara no ha dit l'última paraula. Cadascuna de les cases de Ponent dóna suport a una reina, i així es forgen aliances lògiques en alguns casos, i sorprenents en altres, personatges que mai havien estat junts fins ara units per una mateixa causa i compartint escenari.

Que no pari la festa! D'aquí.

Per altra banda, hi ha l'amenaça del Rei de la Nit, el caminant blanc que comanda un immens exèrcit d'espectres i capaç de tornar a la 'vida' qualsevol ésser mort perquè el serveixi. La gent del Nord, encapçalats ara per en Jon Neu, que al llarg de les temporades ha passat de ser un bastard Stark poc apreciat, a Lord Comandant de la Guàrdia de la Nit i ara Rei del Nord, saben que aquest és el veritable enemic, i s'està acostant al Mur que separa les terres de l'Etern Hivern i els Set Regnes. Si aconsegueixen creuar el Mur, és possible que no quedi ningú viu i la pugna entre Cersei i Daenerys no sigui altra cosa que un joc de nens. per això en Jon haurà de convèncer a les dues reines que facin una treva i que l'ajudin a combatre l'enemic de veritat. Però malgrat això, en Jon ja ha pres partit per una d'elles i li ha jurat lleialtat (i més coses). A més, en aquesta temporada s'acaba confirmant el que ja s'intuïa, i està relacionat amb l'autèntica identitat d'en Jon, que no és fill de qui es pensa, ni un bastard. És fill legítim de l'hereu Targaryen al Tron de Ferro i la germana de Lord Eddard Stark. Optarà al Tron quan ho sàpiga? La polèmica està servida. La gran trama va d'això, però no podem oblidar tampoc la participació d'altres personatges com Arya i Sansa, Bran, Sam, Qyburn, Jamie o Euron, entre molts altres.

La millor manera d'anar a negociar una treva. D'aquí.

Donar l'opinió sobre aquesta temporada en concret és difícil, cal valorar tot el conjunt perquè és una història ja escrita que no es va inventant sobre la marxa, encara que ara la sèrie vagi més avançada que els llibres, el futur de tots els personatges ja està escrit. Es pot dir que el nivell es manté, les escenes espectaculars també es mantenen, i l'argument està en un punt àlgid que promet una última vuitena temporada d'infart. Personalment, les diferents aliances que s'han format i els nous reagrupaments de personatges m'han fet somriure i meravellar. La companyia que acaba acompanyant en Jon a buscar proves que l'exercit de la nit existeix per convèncer les reines em va robar el cor: Tormund Matagegants, Beric Dondarrion, Thoros de Myr, Gendry, Sandor Clegane, Jorah Mormont... són tots amor. En definitiva, malgrat algunes errades argumentals, la sèrie segueix tenint tots els ingredients necessaris per enganxar de mala manera i mentre esperem la vuitena temporada, entre les animades i emocionades converses per comentar la jugada després de cada capítol el que més se sent és 'jo me la tornaré a mirar sencera'. Per alguna cosa serà.

Valoració: No tio, en Viserion no, això no! Emporta-te'm a mi, maleït Rei de la Nit! Com trigui gaire a arribar la vuitena temporada faré un disbarat.

House of Cards, Season 5

La cinquena temporada de les històries dels Underwood manté el nivell de tensió, tot i que progressivament es van tornant més inversemblants per tal d'allargar allò que sembla impossible allargar. El temps sembla haver-se aturat, i si en temporades anteriors veiem l'escalada d'en Frank cap a la presidència, ara tot va molt més lent, dia a dia. I en aquesta temporada la Claire assoleix encara més protagonisme, si això era possible.

SPOILERS, SPOILERS, SPOILERS

Ens carreguem l'Underwood? Ja veurem... D'aquí.

La igualtat entre les dues candidatures, la demòcrata i la republicana, és molt alta, tot i que els Underwood van retallant a en Conway. I sobretot, els Underwood estan disposats a guanyar a tota costa. Com que han inventat una guerra contra el terrorisme, aconsegueixen que les votacions s'aturin en dos estats per amenaces d'atemptats, i s'hagin de reprendre un altre dia. Tot i que Conway ha guanyat en el conjunt de la resta d'estats, les eleccions s'acaben decidint només a Ohio, i la candidatura Underwood, amb en Frank de president i la Claire de vicepresidenta, acaba imposant-se. També amb una petita empenta d'un nou personatge, Mark Usher, que havia fet campanya amb en Conway, però es passa al bàndol contrari. Ell i la Jane Davis són les incorporacions més destacades, dos personatges que no se sap ben bé cap on naveguen, i que recorden una mica a Little Finger o Varys de 'Joc de Trons', serveixen a algun bé, però no se sap a quin.

Jane Davis ""aconsella"" la Claire... D'aquí.

Tothom està en contra d'en Frank, fins i tot els del seu propi partit, perquè cada cop queda més clar que tot el que ha aconseguit ha estat amb males arts, quan no ha estat directament il·legal o criminal. El president s'enfrontarà a una moció de censura (Impeachment) que amenaça el seu càrrec. També surten informacions a la premsa, i en Tom Hammerschmidt, periodista del Herald, seguirà la seva croada per enderrocar-lo. Aquí irromp un altre personatge que juga a dues bandes, en Sean Jeffries, que a estones lluita per carregar-se l'administració Underwood, i a estones per treballar amb ells. Personatges poc de fiar en aquesta cinquena temporada, que en definitiva vénen a substituir en morbo i intriga a alguns que aniran desapareixent al llarg de la temporada, i aquí ho deixarem per no desvetllar massa.

No respecta res. D'aquí.

House of Cards és d'aquelles sèries que t'atrapa, encara que hi ha temes que se t'escapen per la seva complexitat. En Frank s'aferra al poder, per qualsevol mitjà, i és el que vol, poder i més poder, i per a això fins i tot la presidència dels EUA se li queda petita. No deixa de ser una demostració de que el poder o pot tot, i no escatima recursos per aconseguir-ho. Tot s'hi val per aconseguir allò que vols.

Valoració: És una sèrie política, però podria ser de terror.

Temporada 3

Temporada 4

13 Reasons Why

Hi ha sèries que pugen com l'escuma en popularitat i les sents anomenar a tot arreu. Aquest és el cas de '13 Reasons Why', que em va cridar l'atenció per comentaris de companys i per un plantejament prometedor, i em vaig endinsar a veure-la, també perquè de moment només compta amb una temporada de 13 capítols. Està previst que continuï, però ja veurem com.

La Hannah i en Clay treballaven junts en un cinema. 

Mireu com es miren... D'aquí.

L'institut Liberty està de dol. Fa unes setmanes va morir un alumne, però és que ara una altra alumna s'ha suïcidat, la Hannah Baker. El cas és que la Hannah, abans de treure's la vida, deixa gravades una col·lecció de cintes de casset on explica els motius pels quals es va suïcidar. Cada cara de les cintes està dedicada a una persona que va tenir alguna implicació en la seva decisió. Les cintes han d'anar passant de mà en mà per ordre perquè totes les persones implicades les sentin i assumeixin la seva responsabilitat. I així és fins que arriben a en Clay, un noi tímid i reservat que tenia forts sentiments per la Hannah, i que no entén què està passant ni per què ell és a les cintes. Tot això li fa més mal que altra cosa, però està disposat a arribar fins el final per descobrir què li va passar a la seva amiga.

Alguns dels protagonistes masculins, 

què deuen mirar en el mòbil d'en Justin?

És una sèrie protagonitzada per adolescents, i encarada a adolescents, de fet. Si una cosa se'n pot dir és que sap com enganxar, però realment més de la meitat dels capítols et fan pensar que la Hannah és una Drama Queen i que el que li passava a ella li passa a tothom i no significa massa. És clar que a la part final descobrirem els motius més importants pels quals es va suïcidar. La sèrie posa de manifest, amb certa voluntat de servei públic, temes molt comuns en ens instituts i entre els joves, l'assetjament escolar, el poc valor de les amistats juvenils, el sexe, amb o sense consentiment, i en especial el poc cas que fem l'altra gent als senyals de que algú ho està passant malament. Anem molt a la nostra, sense obrir els ulls, i passem per alt comportaments que no són normals, i que sovint amaguen un patiment darrere.

Una mica de nervis a l'institut aquests dies... D'aquí.

Per aquesta part, la sèrie està força ben recreada, i les interpretacions dels protagonistes també són destacables. Tot i així et fa pensar que les 13 raons són per omplir 13 capítols, perquè de raons reals n'hi ha poques al final, però la suma de tot també hi ajuda. Se'n poden aprendre coses, però mirant-la ja de gran, et deixa una mica indiferent en alguns casos, i en altres ho entens més, és clar. 

Valoració: Un parell de cleques a la Hannah i a en Clay a temps haurien estalviat molts capítols a aquesta sèrie.