dimarts, 29 de gener del 2013

HAPPINESSISNOWHERE

Què heu llegit en aquesta cadena de lletres del títol d'aquest post?

Aquesta frase il·lustra com la nostra percepció pot afectar la manera en què veiem realment les coses que ens passen.  L'altre dia hi vaig ensopegar, em va agradar i la vam estar comentant amb la Raquel.

Molts cops ni ens adonem i la felicitat està allà mateix, al costat. Només fa falta canviar el prisme de visió que tenim de les coses, intentar veure el costat bo de la vida. També és cert que l'estat d'ànim que tinguem en un moment donat és una molt forta influència sobre com veiem les diverses situacions.

Evidentment, es pot anar més enllà i començar unes reflexions filosòfiques sobre la naturalasa del món en què vivim i de com el veiem. Jo opino que de mons i realitats n'hi ha infinits, tants com visions diferents tenim i estats emocionals, i això és maco i enriquidor, sempre que sapiguem entendre i empatitzar amb aquestes percepcions diferents de la nostra pròpia.

dissabte, 26 de gener del 2013

Força, equilibri, valor i seny

Potser els castells (i la cultura tradicional en general) estan més lligats a la manera de ser d'un poble del que sospitàvem. No és cap gran gesta castellera, però trobo que està ben trobat.


 

divendres, 18 de gener del 2013

Blaumut, concert 1

El títol del post és doblement encertat. Ahir vam veure per primer cop els Blaumut en concert, un nou grup català que apunta maneres, pel meu gust molt més que molts dels que posen per la ràdio habitualment. El segon motiu d'encert és que, sense saber-ho nosaltres, era també el primer concert que feia el grup en un escenari gran i davant d'un públic nombrós.

Violí, violoncel, guitarra acústica, bateria, amb participació esporàdica d'altres instruments, també més electrònics, el resultat final és força agradable de sentir i també de veure. Música pop amb instruments clàssics. Una veu melosa, unes lletres que diuen molt però que amaguen més encara gràcies a metàfores impossibles. Així definiria el grup. I enganxós, perquè enganxa.


Pel que fa a l'execució del concert, doncs queda clar que els falta rodatge dalt dels escenaris, però això només s'aconsegueix a base de fer 'bolos'. Xerraires, però no tenen altre remei, ja que només compten amb les 12 cançons que té el disc. Divertits, però sense arribar al nivell dels Amics en els seus temps. Si se'ls ha de buscar comparació amb algun grup dels actuals, suposo que la trobaríem en els Amics de les Arts precisament, encara que la música tingui poc a veure.

A destacar que el públic era més aviat adult, de trenta cap amunt. Entre els més joves que hi havia segur que es comptaven dos jugadors del planter del Barça que ja juguen al primer equip, en Muniesa i en Sergi Roberto, els vaig tenir a un parell de metres molta estona abans d'entrar, però no em vaig atrevir a dir-los res!

Continuo amb la meva secció 'no només d'Antònia Font viu l'home', però de moment AF continua sent massa AF.

dimecres, 9 de gener del 2013

Els bacteris

Segurament tots els lectors d'aquest bloc tenim una alguna idea de fins a quin punt els bacteris i nosaltres som indissociables. Un dels membres fins i tot es va atrevir a dir que els humans no som altra cosa que un mitjà de transport de bacteris. Personalment encara no he respòs a les eternes preguntes de la humanitat "qui som?", "d'on venim?", "cap a on anem?", però em faria certa il·lusió no arribar a la mateixa conclusió que el blocaire del que us parlo.

Sigui com sigui, us deixo amb un parell de vídeos que parlen d'aquesta relació entre els bacteris i la resta d'éssers vius del planeta i que he trobat molt interessants:




 Un pèl més llarg, però no menys interessant:

dimecres, 2 de gener del 2013

Feliç 2013

Podria posar el pretext de la nova situació familiar, de la paternitat i del canvi que tot això suposa en la manera de viure, però amb la mà al cor, he de dir que ja abans d'entrar en aquesta etapa vaig començar a aixecar el peu de l'accelerador a l'hora de celebrar les entrades del nou any. Aquesta dinàmica no s'ha interromput i aquest any, com a culminació del procés de desostentació d'aquesta festa obligada, he entrat al 2013 mitjançant un format de celebració que frega la intimitat més exclusiva: una taula amb només cinc persones, un menú senzill i una conversa relaxada, que les criatures dormen. Però, a risc de que algú que no em conegui pugui jutjar-me una mica ranci, he de dir que és això el que em fa feliç. L'endemà, esmorzant amb les mateixes persones, hi anava pensant i prenia encara més consciència de com em va agradar aquesta forma de començar l'any. Erem pocs, però no en vaig trobar a faltar gaires més; el menú era senzill, però quan me'l van proposar se'm va il·luminar la cara de felicitat; la conversa era tranquil·la, però no vaig enyorar la cridòria, i ni tan sols vam destapar una ampolla de cava, però cadascú va poder beure allò que sincerament li venia de gust i, qui va voler, fins i tot es va poder guarnir amb un "cotillón". Algú que ho hagués vist des de fora, hagués pogut pensar que no arribava ni a celebració, però per mi va ser una jornada d'autèntica felicitat, d'aquella que t'il·lusiona quan s'apropa i que et deixa un regust dolç quan te'n vas a dormir. Gràcies i bon any!