10 anys en el món dels blogs

El post d'aquesta setmana s'avança a dijous, i és que avui fa 10 anys que aquest blog va veure la llum, entrem en els dos dígits d'edat. Recordo molt bé el dia, havíem estat parlant de la possibilitat d'obrir un blog comunitari amb els amics, fins i tot havia servit d'esquer per anunciar un embaràs, el primer (si no m'he descomptat, ja es poden comptar 8 descendents entre els signants d'aquest blog), però ningú es decidia a fer el pas. Fins que un bon dia vam rebre un mail d'invitació de la Txaro, jo estava dins d'un laboratori de bioseguretat 3, i va ser allà, mentre esperava que el meu company m'acabés d'aïllar les cèl·lules mononuclears d'una bossa de sang (allò que fas un dia qualsevol al matí), que vaig obrir el mail i vaig acceptar la invitació. Havia nascut la Comunitat del Fosfat, i amb ella una colleta de gent va caure en el món dels blogs, un món virtual que, a la llarga, ha esdevingut molt important per mi.

En aquells moments no en sabia res, només que aquell format de 'pàgina web' era molt fàcil de fer servir i que ordenava els continguts de forma cronològica, el que m'havia explicat en Gerhart, vaja. Però de seguida hi vaig agafar molta afició, sobretot quan vaig descobrir gent desconeguda amb qui et podies relacionar, que hi havia tot un món a l'altre cantó de la pantalla. Tant em vaig enganxar que el Bona Nit no va trigar a arribar, però aquesta és una altra història.

Durant aquests anys la Comunitat ha anat caient en desús, els seus propis autors, a banda de mi, no es van enganxar als blogs i es van obrir poc a altres cases. També van deixar d'escriure aquí, per les obligacions i per tantes altres coses, els mateixos motius que m'han fet veure desaparèixer molts blogs. Però jo no em rendeixo i l'any passat el vaig reactivar. Encara que només hi escrigui jo, la Comunitat segueix viva, i dir això 10 anys després no és poca cosa. Però el que realment importa és que alguns dels seus autors ens continuem veient, i fent coses junts. Aquest dissabte farem una trobada de les nostres, i no serà per celebrar els 10 anys de blog, però perquè no? Jo crec que és una cosa important per recordar.

Per molts anys de Comunitat, i llarga vida als blogs! I com sempre, moltes gràcies a aquells que hi passeu de tant en tant i hi dieu la vostra, sou més que benvinguts!

Benvingut Biel

Seguint el post passat, ja ha arribat en Biel Frigola Vidal. Va neixer el 10 de Març. Igual que els seus pares el pes i la mida no eren massa grans ni massa petits.

Ha passat un mes, i de moment he tret poques conclusions. Potser la primera es que ver una experiencia amb una carrega emocional mol alta. Vaig passar 3 o 4 dies plorant per no res. Alegria!

Tambe, que va ser amor a primera vista! I que he reaccionat de la millor manera que podia esperar. (Punts positius per mi!). Passo la nit en vela, canvio bolquers, canto cançons... Soc el mateix d'abans, però soc una persona diferent.

Es fascinant veure com evoluciona dia a dia. L'evolució es petita, i incrementarà exponencialment. I jo hi seré per veure-ho, ajudar-lo, encoratjar-lo i sentir-me'n orgullós cada dia.

Seguim!

8 amb empentes i rodolons

Potser no és el millor moment i segurament tenim altres coses al cap. Tampoc no sembla que aquest blog passi per moments de gran activitat. Però jo encara hi penso de tant en tant. Algun any ho hem recordat, i algun altre no, però aquest és dels que sí. Avui fa 8 anys que la Txaro ens va enviar les invitacions per iniciar aquest blog, i hem arribat fins aquí, amb empentes i rodolons, però encara està actiu. I ho estarà fins que nosaltres vulguem. Per ara jo segueixo volent que ho estigui. Per això, per molts anys a tots i especialment a la Comunitat. Bufem tots junts l'espelma.

Una nova vida

Hem tornat, estem tots a Barcelona. Tot i la incertesa laboral, estic més feliç que mai. Sé que aquest és el nostre lloc, la nostra gent. Vivim moltes coses noves i recuperem d'antigues, que mai s'han de perdre. 

I creixem, la nostra familia tindrà un membre nou l'estiu que ve. La notícia s'ha fet oficial durant aquestes festes, ho hem comunicat a amics i familia. Tot segueix el seu curs. I sóc feliç, sóc molt feliç! T'esperem aquí fora, no tinguis pressa, però t'esperem i t'estimem tots nosaltres amb la nostra ànima. 

S'acaba aquest 2014, ple de canvis i emocions, i arriba el 2015 també molt carregat de novetats i molta molta il·lusió!

Hivern

El cap de setmana passat, que ja feia una mica de fred, vaig reconciliar-me amb una part de mi que tenia oblidada. "A mi m'agraden totes les estacions" contesto quan em pregunten. Però és mentida, perquè la que més m'entén és l'hivern. La casualitat va voler que ahir els nens de 4t de l'escola de la meva filla recitessin un poema que em va arribar a l'ànima. Espero que els seus versos us abracin com em van abraçar a mi. Bones festes!

 Hivern
(Martí i Pol)

Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist:
És una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses. L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

La teoria de les relacions i la plastilina

Aquesta teoria la vaig desenvolupar a la dolça edat de 12 anys, quan vaig aventurar-me a anar al pati amb un grup de nenes amb el que no havia anat mai. Em vaig sentir molt a gust. Vaig deixar enrere embolics de millors amigues i vaig assaborir la nova relació com qui enceta un paquet nou de plastilina. La relació amb les amiguetes de sempre era una bola de plastilina grisosa per la barreja de colors, i ja no era divertit jugar-hi. He desenvolupat altres teories relacionades amb les relacions i l'amistat, però aquesta ha estat sempre present i avui l'he recuperat. Sento que estic en una relació on els colors s'han barrejat una mica. Encara no és de color gris. És aquell moment toticolori en el que no obres un paquet nou perquè encara pots separar els colors i aprofitar-los. No sé si la bola es farà grisa igualment, encara que jo hi posi de la meva part. Temo que sí, però igualment ho intentaré. Si s'ofega, que no sigui perquè jo no hi he posat de la meva part.

L'herència

Mai he tingut un hobby que m'hagi durat més de dos mesos. I tiro molt llarg. Sempre he gaudit, però, de l'art audiovisual. Jo tenia moltes pel·lícules i sèries guardades, ben etiquetades, amb els subtítols; però el meu disc dur es va esconyar i ho vaig perdre quasi tot. Va ser una pena, però vaig pensar que tampoc n'hi havia per tant. Amb la facilitat que hi ha avui en dia per veure pelis amb streaming, quina necessitat hi ha de guardar-les? 

Doncs de necessitat cap, però hi ha coses en aquesta vida que no les fem per gust. I ara m'estic dedicant a recuperar el què tenia. L'objectiu és clar: aquesta serà l'herència que deixaré. 

Tinc tres grans carpetes: 

- Pelis

- Pelis director*

- Sèries

Vaig adonar-me que, curiosament, les pel·lícules d'un mateix director (aquí hauria de d'afegir "o directora", però desenganyem-nos... No tinc cap directora) solen agradar-me i per això vaig fer aquesta carpeta. Recentment, per exemple, he descobert un tal Linklater. El coneixereu per la magnífica trilogia "Antes del amanecer", "Antes del atardecer" i "Antes del anochecer". Aquest cap de setmana vaig mirar "Boyhood" i vaig reconèixer que era del mateix director. Us les recomano totes i 20 vegades cadascuna, i és per això que s'ha guanyat un lloc a la meva carpeta de directors.

A Pelis hi tinc:

- 127 hours

- Across the universe

- Blue valentine

- Into the wild

- Life of Pi

- Lo imposible

- Reality Bites

- The Best Exotic Marigold Hotel

- Vivir es fácil con los ojos cerrados

A Directors hi tinc:

- Alfred Hitchcock (Yo confieso; me'n falten taaaantes!!)

- Kieslowsky (triolgia Azul, Rojo i Blanco)

- Scorsese (Shutter Island)

- Quentin Tarantino (Django unchained)

- Linklater (La Triolgia i Boyhood)

- Woody Allen (quasi totes)

Sèries la recuperaré en una segona fase, però crec que no hi haurien de faltar:

- Dexter

- Six Feet Under

- Friends

- Lost

- Medium

- Breaking Bad

- Los Soprano (que no he vist, encara)

Tinc clar que em queda molt per fer, però vaig poc a poc.

Si teniu alguna recomanació... endavant. No us garanteixo que entri a la carpeta, doncs és una cosa que depèn 100% del meu gust, però sí que us garanteixo una nota d'agraïment al testament.

Pelis que vull afegir:

- Little Miss Sinshine

- Dancer in the dark

- Singing in the rain

- Dirty Dancing

- Pretty woman

- Mother and Child

- La canción de Carla (i més d'en Ken Loach, com Sweet sixteen)

- El Padrino (la trilogia)

- Requiem for a dream

- El último emperador (potser faig una carpet a Bertolucci, afegint Dreamers, El último tango en París i Belleza robada)

- Slumdog millionaire

- Cinema Paradiso

- La Princesa Prometida

- Oficial y caballero

- El nombre de la Rosa

- Braveheart

- About time

- Love Actually

... i moltes més. 

Ser o no ser... un planeta

M'ha fet gràcia llegir aquest titular:

Pluto Is a Planet Again, According to Harvard Astronomers

Aquí trobareu la notícia complerta:
http://2paragraphs.com/2014/10/pluto-is-a-planet-again-according-to-harvard-astronomers/

Una corrua de post-its

El dia que es confirma que tornaré a treballar no hi ha com arribar a casa i trobar-me una corrua de post-its amb frases d'Antònia Font que em fan seguir un camí cronològic entre versos i em condueixen cap un escrit preciós de felicitació. Però els post-its i les frases continuen fins a convertir-se en fletxes que m'acaben portant a trobar un tresor que sé del cert que ha costat força reunir.

Tenir tota la discografia sencera de discs originals és el mínim que hauria de fer algú que ha anat a 33 concerts d'un mateix grup, però confesso que no els tenia. Ara sí, molts d'ells encara amb precinte, però els obrirem i gaudirem, és un regal fantàstic, i el muntatge un detall genial. I què dir, el motiu s'ho val, tot i que no calia, no puc deixar d'estar agraït i somriure. Gràcies amor.

Ah, per cert, mireu també què estic llegint. Si sembla que algunes coses no canvien, oi?

Si compteu, 35 és múltiple de 7

Avui al matí m'he posat un "ofici de viure" i he pensat en vosaltres. En totes les converses que vam tenir al voltant d'aquest programa. El que he posat, tractava de l'autoestima i de com d'important és autoestimar-se, però amb aquell equilibri just per no sentir-se superior o actuar de manera egoista. Tema heavy per un dilluns al matí, certament.

Hi ha un senyor que m'agrada molt, es diu Lluís Racionero. És un catxondo i sovint diu coses que sembla que estiguin fora de lloc, però són pures i senzilles. Avui deia que hauríem de canviar de nom cada 7 anys. La justificació era absurda, com moltes justificacios del mundillo: que si les nostres cèl·lules van morint i naixent, al cap de 7 anys ja no som els mateixos. Absurda, però alhora interessant. És cert que no som els mateixos, i el que seria absurd seria intentar anclar-nos amb el què ens agradava fa 7 anys. Seguir amb els mateixos valors, les mateixes premises.

Si compteu, 35 és múltiple de 7. Aneu pensant altres noms abans del 42.

N-iracles

Avui no em trec una cançó del cap. Hom podria pensar que és d'Antònia Font, o potser dels Amics, ara que trauran nou disc. O qui sap si és una de les que posen un cop rere un altre a Ràdio Flaixbac. Doncs no, la cançó que tinc al cap és aquesta que poso, tot i que a mi m'agrada més la versió que tinc al cap.

Això em fa pensar en un detall que va passar fa uns dies i que em ve de gust compartir. Era un dia força dolent, d'aquells que et sents molt enfonsat i ho veus tot negre, res sembla que et pugui aixecar una mica l'ànim. La Mà Innocent ho intentava, però jo anava avall, avall. Fins i tot jo m'adonava de la negror que desprenia el meu semblant. I davant la meva cara d'aflicció, a la Mà no li va passar pel cap altra cosa que dir-me: 'sembla que vagis a dir: la piiiiiiiiiipaaaaaaa!!'. I llavors et canvia alguna cosa dins. No es va arreglar res, però un d'aquells somriures que no vols que surti, perquè no és el moment, es dibuixava. I el vaig reprimir, perquè no em sentia com per somriure. Però no em va passar per alt. Dies després, ric de pensar en aquell moment, i de com un petit comentari pot canviar les coses.

I ja que hi som, deixeu-me citar uns quants greatest hits dels que fan caure de cul a terra: 'què fasss _______'. 'On t'és el/la ________'. 'No t'enrecordes que vam anar a Edimburg, XeXu??' 'Està tot mooooll!'. I perquè els gestos i les cares no es poden transcriure...

Últims minuts antòniafònics

No hi vam ser. No hi vam ser físicament, però sí que hi vam ser de tot cor. Hi vam ser per formar part d'aquest gran món que ha estat Antònia Font. M'he sentit part d'ells, malgrat només haver-hi parlat una vegada i d'aquella manera. M'han deixat entrar al seu món, com a tots vosaltres. L'han compartit sense demanar res a canvi*. M'he fet meves les seves cançons i les duré per sempre amb mi. Per ballar, per fer adormir a la meva filla i com a consell en un dia difícil.

"I per què pleguen?" em va preguntar la meva mare. "Doncs perquè ja ho han fet tot i ara faran altres coses" li vaig contestar jo, sense tampoc tenir-ne massa idea. "Quan un grup així ho deixen córrer, és perquè algun problema tenen", sentencia ella. WTF? No ens entra al cap que les coses, si s'acaben a temps, perduren més? I que els projectes van i vénen i la gràcia de la creativitat és no estancar-se? Li vaig intentar explicar tot això i afegint que algun problema hauran tingut, amb 17 anys de carrera, però que bla bla bla. "Així que fan com en Guardiola, que ara ho he guanyat tot i a partir d'ara només podria decebre al públic?" és el màxim que vaig obtenir.

El seu final em genera el mateix efecte que les seves cançons. Ni tristes, ni alegres, ni animades ni per posar-se a plorar, però una mica de tot a l'hora. Boniques perquè sí i profundes quan les escoltes atentament. Fins aquí.

Us deixo amb un vídeo que m'ha agradat especialment per dos motius. El primer, perquè se sent el públic entregat cantant amb accent mallorquí (que patates que devem sonar nosaltres cantant en mallorquí). El segon, perquè són els últims minuts de l'últim concert de quasi l'últim dia de l'any.

Ah! i un regal per la Rach, perquè van tocar "En s'estiu".

*Bé, només una mica de traça a l'hora de seguir-los concert rere concert, que molta anticipació i molt ben anunciat no ho han tingut mai! 

Edito per afegir el recull de coses interessants que he trobat per la xarxa:

Pau Debon, cantant d'Antònia Font: "Si ho deixem és per qüestió de necessitat de canvi de vida"
30/12/2013 El matí de Catalunya Ràdio
 

Crònica del darrer concert (inclou el setlist).

Va ser una monada!

La voràgine nadalenca d'aquests dies ha fet que la justa crònica del nostre acte antoniafònic final s'endarrerís. Ja que no hem pogut anar als concerts que aquests dies el grup farà a mode de comiat, si és que s'acaben aclarint amb les dates, ja que són curts de gambals fins i tot per això, nosaltres ens vam muntar el nostre propi comiat.

Una trobada d'aquestes característiques no s'havia produït mai. La guarderia muntada a Can GGRach ho va fer tot caòtic a estones, però en cap cas no va enterbolir una gran celebració en la que destacaria dos fets importants, a banda del bon ambient i les nostres ganes d'estar junts. La primera, la decoració que els amfitrions es van currar, amb un munt de detalls escampats que no passaven desapercebuts als antoniafònics experts, un cub de rubik per aquí, un llapis d'IKEA per allà, un cartell de benvinguda fet a mida o les caràtules dels discos penjant de l'arbre de vinil del menjador, entre d'altres. Uns detalls genials, gràcies parella!

El segon fet, el genial joc que es va empescar la nostra mà innocent. Quines cançons triaríem cadascú com les nostres preferides, o les més importants? No era tan fàcil encertar les dels altres, ni tan sols les pròpies, oi Txaro? Un joc molt ben organitzat i amb un premi de molta categoria pel guanyador, un bocí de la nostra història en un CD, paraules antoniafòniques, concerts, discos, lletres de cançons i una compilació creada, sense saber-ho, per tots nosaltres. Al final, triple empat, però això és el de menys. Gràcies Mà Innocent!

I per acabar, unes quantes imatges de la vetllada, no es pot dir una altra cosa, va ser una monada!

Amb aquesta rebuda la nit pintava genial!

 Aquest arbre sí que dóna bons fruits!

Fragment del premi genial, està ple de detalls, no us els perdeu!

On és el pistatxo???

Objectiu 35

Un altre any s'acosta a la fi i estic content perquè tenim plans i ganes de veure'ns. Per més que la vida ens hagi canviat, ens empesquem maneres de trobar-nos, diferents potser, però no menys valuoses, potser justament les hauríem de valorar més. I així seguirem espero. El que Antònia Font va unir, no ho separarem nosaltres, oi?

El meu pensament d'avui va per aquest blog, però. Un blog que aviat farà 7 anys d'existència i que forma part de nosaltres, un punt de reunió obert a qui vulgui participar-hi, però molt nostre. Tenim un ritme de publicació baix, però sempre és un plaer passar per aquí a veure què dieu. Darrerament m'ha vingut de gust dir algunes cosetes aquí, i no perquè em sobri la inspiració d'escriure, però cadascú s'imagina aquest lloc per algunes coses, encara que hagi donat lloc a tants altres projectes. Aquest any hem publicat més que l'anterior, entenc que això vol dir que la Comunitat no es mor poc a poc. I he pensat que estaria bé recuperar els números almenys de 2011. Què us sembla? Després d'aquest post, en quedaran només 4 per fer els mateixos que aquell any, i 5 si ens volem superar. En tenim prou amb publicar un post més cadascú! Us hi animeu?

Sobre les princeses

Record feliç

Quina hora és?
Són les cinc.
Jaaaaa??
No, falten cinc minuts.
Aaaaaah!

Fa un temps em van demanar que pensés en un record feliç i que mirés de traslladar-me a ell. El primer que em va venir al cap són aquells dies.

Records d'infància. O no.

He anat uns dies a un poble del Maestrat. La meva relació amb aquest poble va començar fa uns 20 anys, quan hi vam anar per primera vegada a visitar uns amics. Fa uns 7 anys, els meus pares van comprar una casa allà. En aquells moments estava molt bé de preu, i el lloc els agradava prou. En total potser hi hauré anat unes 4 o 5 vegades. El fet curiós, és que aquests dies allà m'he sentit com si hi tingués una part de les meves arrels. No sé com expressar la sensació de familiaritat que hi tinc. Fins i tot en algun moment m'han vingut records de moments que no he viscut. Seré una replicant i m'està fallant el software?

Crec que el fet de tenir una filla i que ella comenci a crear els seus records m'influeix. Us ho explicaré. Aquest estiu amb ella he m'han vingut molts records dels meus estius d'infància. Penso, aleshores, en ella d'aquí a uns anys, quan recordi la seva infància. I hi penso tant que acabo integrant com a record el que ella està vivint ara. Entenc que una cosa així deu ser difícil d'entendre si no l'has viscuda, però és el què em passa. 

Parlant amb una amiga de l'adolescència, em va dir que amb els anys els records es fan estranys. Barreja records de la seva vida amb els d'altres persones. Per entendre'ns, no sap si una cosa li va passar a ella o a mi. També li passa que no es reconeix amb els records. I és que, en definitva, ja no som aquell infant de 10 anys ni aquells joves de 20, de manera que es fa difícil pensar que nosaltres haguem viscut segons quines coses.

Sempre m'ha agradat recordar. 

Tenir els records presents és una manera de sentir-me viva.

En pau amb el passat

Amb un November Rain i dos Don't Cry en tenia prou per sentir-se en pau amb el seu passat adolescent. No obstant, si això no era suficient, sabia que podia recórrer a la banda sonora de Braveheart per fer net del tot.

Amb el permís de Jpmerch a qui he descobert a través d'en Xexu.

Dijous i Divendres, Madrid.

Aquest viatge ha estat molt diferent. Des del primer moment, i no em pregunteu perquè, m’he sentit com una espia. Suposo que el tren ja ho té, això. Intercanviar informació és des de fa un temps més fàcil en l’àmbit ferroviari que en l’aeri. Per molts motius, però el principal, que ja no hi ha veritable primera classe en els vols curts. Els seients són massa estrets i si has de moure’t massa, despertes sospites. El control de maletes és un altre punt a tenir en compte. A l’aeroport s’ho prenen molt seriosament, ja no es poden dur microxips amagats a la sola de les sabates ni al cinturó. I si jo fos una espia? Crec que m’agradaria ser agent doble, però seria quelcom massa arriscat i no voldria posar en perill la meva família, així que res. Agent simple. I què o a qui espiaria? Doncs tenint en compte la meva professió, crec que està clar. Històries clíniques. Aniria als hospitals amb l’excusa de recollir dades per un estudi. Quan em deixessin sola amb les històries clíniques, trauria la meva mini-càmera de la pitrera i faria fotos indiscriminadament. Amb quin objectiu? No ho sabria, compliria ordres. M’allotjaria en un hotel, rebria un paquet confidencial, pujaria a l’habitació sense despertar sospites i al tancar la porta l’obriria d’una revolada. Un sobre. Instruccions. Què cal fer? És ben fàcil: memoritzar-les, destruir-les i seguir-les. Sense preguntar, sense contemplacions. Em costaria dur una arma. Màxim una navalleta per defensar-me, però res més. En algun moment la posaria al coll d’algú, sense atraure les mirades de la gent del voltant, i... Merda! M’han descobert! He d’anar a l’Schlecker comprar-me un tiny i unes tisores. No crec que sigui difícil trobar un Motel. Digueu a la meva filla que la seva mare sempre la va estimar molt. Que no em busqui. És perillós.

Ara a la occidental!

Xexu: la teva pregunta m'ha inspirat tant, que te la respondré en un post. En referència al post anterior, em preguntaves "Amb la de coses que teniu per casa per la nena no hi ha res més occidental que faci la mateixa funció?". Doncs sí, hi ha una cosa més occidental que és la següent motxilleta:

El problema és que la meva nena és petita, i en aquestes motxilles s'enfonsa.

Hi ha una segona cosa que, encara que no ho sembli, també és occidental. Es tracta d'un foulard, concretament aquest:

Aquest el duia a l'hivern, però ara és massa calurós, i és per això que vaig buscar l'alternativa més lleugera del Kanga.

És curiós, perquè quan duia a la petita amb el foulard pel poble, molta gent em preguntava si era africà. Fent una mica de recerca, veig que el foulard ha de ser occidental, perquè a tots els llocs on encara hi ha comunitats que els duen penjats, ho fan amb una tela similar a l'africana i no un foulard tan llarg (el meu medeix 5 metres! i l'africà uns 2). 

Així per completar el post, us volia fer un recull d'imatges de "porteo" a diferents parts del món, pero`n'he trobat de tant interessants, que crec que les reservaré per un altre post.

Per cert, la prova va sortir força bé i crec que podré dur-la penjada amb la tela que tinc a casa. Després de provar-ho, vaig trobar la manera de millorar el "nus" (de nus, cap!). Ja us ho explicaré, també. Se m'acumula la feina...