En pau amb el passat

Amb un November Rain i dos Don't Cry en tenia prou per sentir-se en pau amb el seu passat adolescent. No obstant, si això no era suficient, sabia que podia recórrer a la banda sonora de Braveheart per fer net del tot.

Amb el permís de Jpmerch a qui he descobert a través d'en Xexu.

Dijous i Divendres, Madrid.

Aquest viatge ha estat molt diferent. Des del primer moment, i no em pregunteu perquè, m’he sentit com una espia. Suposo que el tren ja ho té, això. Intercanviar informació és des de fa un temps més fàcil en l’àmbit ferroviari que en l’aeri. Per molts motius, però el principal, que ja no hi ha veritable primera classe en els vols curts. Els seients són massa estrets i si has de moure’t massa, despertes sospites. El control de maletes és un altre punt a tenir en compte. A l’aeroport s’ho prenen molt seriosament, ja no es poden dur microxips amagats a la sola de les sabates ni al cinturó. I si jo fos una espia? Crec que m’agradaria ser agent doble, però seria quelcom massa arriscat i no voldria posar en perill la meva família, així que res. Agent simple. I què o a qui espiaria? Doncs tenint en compte la meva professió, crec que està clar. Històries clíniques. Aniria als hospitals amb l’excusa de recollir dades per un estudi. Quan em deixessin sola amb les històries clíniques, trauria la meva mini-càmera de la pitrera i faria fotos indiscriminadament. Amb quin objectiu? No ho sabria, compliria ordres. M’allotjaria en un hotel, rebria un paquet confidencial, pujaria a l’habitació sense despertar sospites i al tancar la porta l’obriria d’una revolada. Un sobre. Instruccions. Què cal fer? És ben fàcil: memoritzar-les, destruir-les i seguir-les. Sense preguntar, sense contemplacions. Em costaria dur una arma. Màxim una navalleta per defensar-me, però res més. En algun moment la posaria al coll d’algú, sense atraure les mirades de la gent del voltant, i... Merda! M’han descobert! He d’anar a l’Schlecker comprar-me un tiny i unes tisores. No crec que sigui difícil trobar un Motel. Digueu a la meva filla que la seva mare sempre la va estimar molt. Que no em busqui. És perillós.

Dilluns, Alacant. Dimarts, Murcia.

Abans gaudia fent aquests viatges. Ara... Doncs miro d'esforçar-m'hi, però em costa més trobar-hi la gràcia. Aquesta vegada, però, no m'hi he hagut d'esforçar massa. Alacant ha estat feixuc. El que en algun altre hospital hagués estat un plis plas, aquí va ser lent. L'experiència a l'estació d'autobusos va ser molt dolenta i vaig arribar a Múrcia molt cansada. 

Múrcia em va sorprendre. Placetes, arbrets i plantes per totes bandes... Em va fer pensar en Granada, que tothom sap que és la ciutat més bonica del món. A les 9 de la nit vaig sortir a sopar, pensant endrapar qualsevol cosa i ràpid tornar per fer un bany (és un dels grans al·licients de dormir en un hotel, doncs a casa no tinc banyera!) i dormir. Txari, estaves molt equivocada. L'ambient de la Plaza de las Flores em va absorvir. Sempre m'ha costat, això d'anar de tapes sola, però ahir em vaig llençar. Vaig seure a una terrassa, vaig demanar una canya i la resta va venir rodada. "Que puedo comer?" i la cambrera ja em recomanava tot de coses que no havia sentit mai. Entre les dues, i sense pensar-ho massa, vam decidir que volia un entrepanet de caballa amb pimiento i formatge fresc i un "tomate partido". Oh! Que bo! En acabar, vaig demanar-me una altra canya, només pel gust de prendre-me-la allà, veient la vida passar. 

Aquest matí, a l'Hospital he anat més ràpid del què em pensava i he plagat a la una. He callejeat passant per la Catedral, per places, per carrerons, observant la gent i escoltant aquest accent tant magnífic que tenen els murcians. Al dinar he repetit l'estratègia: canyeta i pregunta al cambrer. En aquest cas, no sabia massa bé què demanava, però he gaudit molt. 

Us puc dir que Murcia m'ha agradat molt. Hauré de tornar l'any vinent i intueixo que no em sabrà tan greu llevar-me a les 5 de la matinada i no tornar fins l'andemà a les 10 de la nit.

PD: viatjant per Espanya, em sento una turista privilegiada, perquè tinc aquell punt de facilitat per la logística, però a la vegada una distància cultural prou gran com per gaudir observant els costums.