Viatjar al futur...a cops!

Per Nadal ja us vam comentar la nostra estelar aparició en un curt de ficció d'uns paios que es diuen "Lopetegui Productions". Doncs bé, aquesta gent ja ha penjat el curt en qüestió, una paranoia amb tota regla que es diu "2030: Te parto las piernas", on apareixem un parell de segons. La idea és que es poden fer viatges en el temps a base d'hòsties, com més fort el cop més endevant al futur viatges, ja us feu a la idea, oi? No guanyarem cap Oscar, ni Goya ni Gaudí ni res, però en tot cas ho volem compartir amb tots vosaltres. Apa, bon viatge al futur!

2030 Te Parto Las Piernas from lopeteguiproductions on Vimeo.

En pau amb el passat

Amb un November Rain i dos Don't Cry en tenia prou per sentir-se en pau amb el seu passat adolescent. No obstant, si això no era suficient, sabia que podia recórrer a la banda sonora de Braveheart per fer net del tot.

Amb el permís de Jpmerch a qui he descobert a través d'en Xexu.

Dijous i Divendres, Madrid.

Aquest viatge ha estat molt diferent. Des del primer moment, i no em pregunteu perquè, m’he sentit com una espia. Suposo que el tren ja ho té, això. Intercanviar informació és des de fa un temps més fàcil en l’àmbit ferroviari que en l’aeri. Per molts motius, però el principal, que ja no hi ha veritable primera classe en els vols curts. Els seients són massa estrets i si has de moure’t massa, despertes sospites. El control de maletes és un altre punt a tenir en compte. A l’aeroport s’ho prenen molt seriosament, ja no es poden dur microxips amagats a la sola de les sabates ni al cinturó. I si jo fos una espia? Crec que m’agradaria ser agent doble, però seria quelcom massa arriscat i no voldria posar en perill la meva família, així que res. Agent simple. I què o a qui espiaria? Doncs tenint en compte la meva professió, crec que està clar. Històries clíniques. Aniria als hospitals amb l’excusa de recollir dades per un estudi. Quan em deixessin sola amb les històries clíniques, trauria la meva mini-càmera de la pitrera i faria fotos indiscriminadament. Amb quin objectiu? No ho sabria, compliria ordres. M’allotjaria en un hotel, rebria un paquet confidencial, pujaria a l’habitació sense despertar sospites i al tancar la porta l’obriria d’una revolada. Un sobre. Instruccions. Què cal fer? És ben fàcil: memoritzar-les, destruir-les i seguir-les. Sense preguntar, sense contemplacions. Em costaria dur una arma. Màxim una navalleta per defensar-me, però res més. En algun moment la posaria al coll d’algú, sense atraure les mirades de la gent del voltant, i... Merda! M’han descobert! He d’anar a l’Schlecker comprar-me un tiny i unes tisores. No crec que sigui difícil trobar un Motel. Digueu a la meva filla que la seva mare sempre la va estimar molt. Que no em busqui. És perillós.

HAPPINESSISNOWHERE

Què heu llegit en aquesta cadena de lletres del títol d'aquest post?

Aquesta frase il·lustra com la nostra percepció pot afectar la manera en què veiem realment les coses que ens passen.  L'altre dia hi vaig ensopegar, em va agradar i la vam estar comentant amb la Raquel.

Molts cops ni ens adonem i la felicitat està allà mateix, al costat. Només fa falta canviar el prisme de visió que tenim de les coses, intentar veure el costat bo de la vida. També és cert que l'estat d'ànim que tinguem en un moment donat és una molt forta influència sobre com veiem les diverses situacions.

Evidentment, es pot anar més enllà i començar unes reflexions filosòfiques sobre la naturalasa del món en què vivim i de com el veiem. Jo opino que de mons i realitats n'hi ha infinits, tants com visions diferents tenim i estats emocionals, i això és maco i enriquidor, sempre que sapiguem entendre i empatitzar amb aquestes percepcions diferents de la nostra pròpia.

Casualitat Murakami

Uf, que llarg se m'està fent aquest agost, no us ho podeu imaginar. A més, aquests darrers dies està fent una calor infernal, avui en sortir de la feina he notat com em cremava la pell, feia temps que no hi havia una temperatura així. El que deia, que incomprensiblement l'agost se m'està eternitzant, cada dia miro el dia que estem i penso com pot ser que encara no haguem canviat de mes. Sembla que sempre haguem viscut en aquest agost.

No, no era això del que volia parlar. Volia fer un post amb una petita anècdota que podria ser la segona part del que acabo de penjar al Bona nit. Avui dec tenir un dia molt perceptiu. Aquesta tarda estava llegint el llibre que tinc a les mans actualment, un de relats de Murakami. He arribat a un en que parla ell mateix, com a Haruki Murakami, per introduir la història, que diu que és adaptada de la realitat, explicada per un amic seu. És un relat que parla de les casualitats sorprenents que de vegades ens passen, em sembla que ho podríem relacionar molt amb les nostres llargues converses de percepció i esdeveniments paranormals i coses d'aquestes. El cas és que Murakami escriu d'una manera molt propera, sembla un paio molt sincer i que parla sense embuts. Explicava què pensa sobre aquestes casualitats, i en un moment m'ha vingut la idea al cap de que aquell discurs podria ser meu, que s'acosta molt a la meva manera de pensar. He pensat 'deu ser capricorn'.

Immediatament he deixat el llibre i he anat a la Viquipèdia. Haruki Murakami, 12 de gener del 1949. Efectivament, capricorn.

Probablement ja ho havia llegit algun altre cop, per això m'ha vingut aquest pensament. Però m'ha fet gràcia. Després d'altres percepcions estranyes del dia, i de llegir sobre casualitats vitals m'ha semblat una bona manera de tancar el tema.

Ràdio ben feta

No poso en dubte la gran capacitat informativa i de debat que tenen els matins de Catalunya Ràdio, ni que us agradés tant El món a Rac1, tot i que suposo que ara ja no. Ja vaig dir que jo optava per una mena de despertadors més desenfadats, segueixo amb El matí i la mare que el va parir de Flaixbac i l'altre dia vaig sentir una cosa que em va fer pensar en explicar-ho aquí. Perquè veieu una mostra del que és ràdio ben feta, hehehe. El presentador, en Carles Pérez, comentava que durant el cap de setmana s'havia enamorat d'una noia que seia al seu costat al cinema. Com que no la va conèixer llavors, i no en sabia res, només el nom perquè li havia sentit a la seva amiga, es va servir de la seva posició i del micròfon de Flaixbac per fer una crida, donant una mica la descripció de la noia, el nom, la pel·lícula que miraven, l'hora, el lloc... vaja, que si la noia l'escoltava, que truqués. Estem parlant del conductor del programa, eh? Amb dos collons. I no és maco això?

Cat fitness

Quan et vols posar en forma, els gimnasos són una bona opció. Allà pots fer exercici cardiovascular per rebaixar uns quilets, o treballar alguns músculs concrets per tal d'agafar forma. A part d'això, allà hi ha especialistes que et poden ajudar a aconseguir els teus objectius. Però tenen un problema, aquests llocs: són cars.

No puc dir que no sigui una despesa que no aconseguís permetre'm actualment. Segurament podria, però he decidit estalviar-m'ho, almenys per un temps. Per contra, vull recuperar el costum de sortir a córrer regularment, tot i que he de reconèixer que el fred em fa enrere, a casa s'hi està molt bé. Però amb la recuperació d'hores de sol espero sortir més sovint. A banda d'això, també m'agradaria fer una mica de peses, per enfortir una mica el cos. Però ai las! A casa només tinc un parell de peses de dos quilos. És poca cosa per segons quin múscul. Per això s'han d'inventar solucions alternatives, i posat que tinc un gat que pesa 7 quilos, i això ja és una bona quantitat, el faig servir com a pes per fer exercicis de deltoides, el múscul de l'espatlla. Bé, deltoides i esquena. En Blog sembla resignat a ser la meva barra de pesos, no es queixa massa. Ja sap que quan l'agafo de determinada manera anirà amunt i avall una estona... En Bamboo és més reticent (el cabron).

Així que ja sabeu, si em poso catxes, serà gràcies al Blog, tot i que al primer que li faria falta fer exercici seria a ell! 

Entrenament

Després d'un llarg i acurat entrenament, aquesta és la reacció del Bamboo en el moment que li ensenyo una foto de la Raquel, dècimes de segon abans de saltar per fer-la miquetes. L'ensinistrament s'ha completat amb èxit.

Casualitats?

No és cap novetat que amb els amics del poble tenim unes rutines de cap de setmana força establertes. Des de fa temps que divendres o dissabte al vespre sortim a menjar alguna cosa barata i acabem al mateix bar de sempre. Allà ja ens coneixen i tenim una preocupant confiança amb els cambrers i l'amo. El cas és que un dia d'aquests que més feina hi ha, l'organització dels empleats és sempre fixa, encara que les persones van canviant. Hi ha l'amo, una noia guapa darrere la barra, un cambrer mascle que va per les taules, un DJ i un segurata.

Després d'aquesta informació d'escàs interès, voldria centrar-me en la figura del cambrer mascle. Podria centrar-me en la noia guapa, però això seria un altre post. Tradicionalment, per aquesta feina han triat els paios més rucs del poble, o potser els van a contractar fora. Entendre't amb el cambrer sempre ha estat feina dura, no hi havia manera. El pitjor del cas és que sempre demanem el mateix, però noi, d'on no n'hi ha, no en raja. Per aquest motiu, a molts dels que han anat passant els hem acabat anomenant 'gilipolles' amb un número darrere.

Però mira, el que tenen a l'actualitat és diferent. El paio és més trempat, ens entén millor, xerra amb nosaltres, es recorda d'algunes coses que li diem setmana rere setmana... sens dubte, és el millor que han tingut en aquest lloc. I per això, ahir nit ens vam adonar de que no sabíem com es deia, per primera vegada vam tenir interès en saber el nom de qui ens serveix, perquè el noi s'ho val. I aquí us deixo una recreació de com va anar la conversa (traduint les seves parts al català, tot no es pot tenir).

- Escolta, tu com et dius?

-...mmm Jordi.

- Vaja, t'ho has pensat molt, no menteixis, eh?

- No, no... és que els amics em diuen GG, i he dubtat quin nom dir.


Un-ve-lie-ba-ble!

Som?

M'agradaria sentir el que no sento, però... ho sento realment? O la vida és un món imaginat? Vivim la utopia d'algú que ens és totalment estrany? Som el Hobbit de Tolkien? Qui sap... Potser només som sense tenir cap motiu concret i vivim per conèixer i morim per saber. Algú sap les respostes a les nostres preguntes amagades? Qui les sap? Àvia, les sap vostè?

S'està fent gran

Encara me'n recordo de quan el vam anar a recollir... amb 35 euros vam deixar-lo ben satisfet, fins dalt! i ahir vaig passar per la benzinera i va necessitar-ne 50. S'està fent gran, ell...

Espero que no li quedin massa anys de creixement.

La meva última adquisició

call me up before your dead, we can make some plans instead

we won’t stop until somebody calls the cops

and even then we’ll start again and just pretend that

nothing ever happened

Heavy metal

En un dels ultims episodis de Southpark (una gran serie) van fer una mena de homenatge al Heavy Metal, un genere del que tot i que no en soc pas un fan, cal dir que ha produit cançons molt famoses.

El tema de l'episodi es el seguent: els nens de Southpark, particularment en Kenny, es col·loquen inhalant la orina que els gats mascle fan servir per marcar el territori. I quan es col·loquen sona musica heavy metal i va a parar al planeta de les tetas!




La cançó que sona es Heavy Metal (Takin' a Ride) de Don Felder

Com hem arribat fins aquí?

Na Txaro i en XeXu, reunits en concili en la present nit, amb una ampolla de Martini consumida, han arribat a la conclusió de que el culpable de tot, és en GG. Punt.

Parides habituals...

Jo continuo amb les meves parides habituals




Dues de les meves passions, Harry Potter i South Park juntes...

Carai amb el xaval!

Ja fa dies que em venia de gust penjar-vos un video que no fa massa temps que vaig descobrir. Pensareu que és molt friki, i en realitat ho és. Però és un video per despertar la vostra nostàlgia, per una banda, i per l'altra, simplement per l'espectacularitat del que es veu i es sent. Us recordeu del Mario, aquell gran videojoc de quan érem petits? Doncs heu de saber que aquesta bèstia encara viu, encara se'n fan jocs. Pels que érem de Nintendo, no hi havia res igual i hem seguit la seva evolució al llarg dels anys. Però per si hi ha algú que té al cap (com jo) les diferents musiquetes dels primers jocs que se'n van fer, aquí us presento el meu amic el jove pianista japonès que us les farà reviure. Aquest xaval és un artista, toca d'una manera espectacular, i si no, mireu el video fins el final i veureu com toca les últimes. És força llarg, però jo vaig mirar-lo sencer la primera vegada que el vaig veure, perquè no em podia creure el que estava veient i sentint. Apa, que el disfruteu.

El somni i la vigília

Pensant el nom per una nova categoria de 'Bona nit i tapa't' em va venir al cap aquesta dicotomia entre somni i vigília. Em remunto a les èpoques en les que m'interessava la filosofia, de fet, la filosofia mai no m'ha deixat d'interessar, però durant una temporada, posterior a l'obligatori suplici de COU, em vaig dedicar a llegir alguns llibres clàssics del tema, entre els quals hi havia El discurs del mètode, de René Descartes. Abans que res, mostrar els meus respectes a aquest bon home, ja que la seva bona feina va fer, però com a filòsof, pel meu gust, era dels fluixets. Si em poso ara aquí a parlar de filo, el més probable és que si hi ha algú llegint plegui veles, i que algú que hi estigui autoritzat esborri aquest post. Així que anirem una miqueta al gra. En Descartes va crear un mètode, el dubte metòdic, per plantejar-se les qüestions metafísiques mitjançant el qual arribarà a la primera certesa absoluta en la que basarà després tota la resta de les seves explicacions. Però en la recerca de la veritat, l'home dubta de tot i es planteja que hi han múltiples raons per les quals ens podem equivocar. Primer parla de que els sentits ens enganyen (cosa que és cert, sobretot a certes hores), i després diu que és molt difícil distingir la realitat dels somnis, i que això ens pot induir a error. En té encara de pitjors, però jo em quedo amb aquesta.

És tant difícil separar son de vigília? Jo la veritat és que dormo tant poc que de vegades he de donar-li la raó. És una cosa que va força amb mi, i per això em va venir al cap posar-ho a un apartat que parli de coses que poden ser i poden no ser, o poden ser totalment inventades o la crua realitat, fantasia o món real, ficció o ciència ficció. O de tot una mica i res en concret. Finalment em vaig decantar per un altre nom, però i tot el que he xalat exlicant-vos tot això? Per cert, que li dedico a la Txaro, per encàrrec exprés. Apa, obriu bé els ullets, i no us deixeu confondre; ni pels somnis, ni per les vigílies.