Els detalls de la vida

Ja fa una estona que has escalfat, però el cor continua accelerat per la contagiosa emoció que s'atrinxera continguda darrere la línia de sortida com un pantà a punt de desbordar. Escoltes les darreres instruccions del tio del megàfon i participes de l'aplaudiment global, resposta a la gratitud de l'organització. Sona el tret de sortida i alguna cosa dins teu et fa prendre consciència de que acaba de començar el gran moment pel qual et vas endur les sabates d'anar a córrer a Edinburgh i pel qual avui has sortit de casa a una hora en que els carrers encara estaven il·luminats pels fanals. Primer objectiu: calma. Gaudeix del paisatge, xerra amb el teu company, mira com està el temps, el que sigui, però has d'aconseguir que no hi hagi cap múscul del teu cos més tens del que li tocaria. I el relax arriba. Ets sens bé, el recorregut és maco i pots fins i tot xerrar mentre corres sense que el teu cos es queixi per la falta d'aire. A partir d'ara, recorda que la clau és aquesta: l'aire.

I mentre d'altres escolten música o intenten abstreure's amb el paisatge, tu deixes que la teva ment vagi recorrent el cos de bracet de l'oxigen en el seu viatge fins arribar al múscul, i visualitzes aquella molècula d'oxigen acceptant electrons i movent la sofisticada maquinària de la fosforil·lació oxidativa. T'has preparat com calia i ara no tens cap dubte de que els teus mitocondris poden abastir al sarcòmer de tantes molècules d'ATP com calguin. I després de perdre't una estona en la contemplació de la cilindrada d'actina i miosina, tornes a baixar la vista i et quedes contemplatiu davant d'aquella molècula d'oxigen que espera dins la mioglobina a que arribi el seu moment. No hi ha lloc al dubte, ni a la por; la màquina està a punt i funciona. Ara tot depèn de que sempre hi hagi una molècula d'oxigen fent cua per entrar, de que la maquinària no et traeixi i acabi acumulant àcid làctic perquè ja no sap on posar els electrons que li sobren. A partir d'aquí, a gaudir del paisatge i de l'ambient, que la bioquímica farà la resta... O no? Joder, tants anys llegint-ho a un web, i encara no has après que més enllà de la bioquímica hi ha alguns "detalls" que no s'han de menysprear, i és que a tota aquesta equació tan perfecta del metabolisme s'hi ha d'afegir la variable més variable de totes: El factor humà. És sense adonar-te'n que la confiança, l'eufòria i el benestar, expressats segurament en forma d'un excés d'adrenalina, et fan creure que per molt que el terreny ja no sigui tan pla, pots continuar enfilant-te al mateix ritme que abans. Però el cor s'accelera, indicant-te en silenci que ja ha d'anar massa ràpid per bombejar l'oxigen al ritme que el múscul exigeix, i és en aquest moment que el cap ha de fer l'esforç de saber llegir el llenguatge de les pulsacions: "Ara estàs molt bé, però si continues a aquest ritme, no arribaràs ni al quilòmetre quinze". I abaixes el ritme, amb un acte d'honestedat que serà premiat tres quarts d'hora més tard, quan passis el cartell dels 21 Km sense símptomes d'excessiu esgotament i vegis la línia d'arribada a poc més de dos-cents metres. Ara sí: t'oblides d'adrenalines, d'aire i de molècules d'ATP i avances eufòric compartint verbalment amb el teu company de cursa l'emoció d'estar a punt d'acabar la teva primera mitja marató!

Emma

Avui, 12 de setembre, de matinada, l'Emma ha decidit fer acte de presència. Com que la mare no en deixarà constància escrita, ja ho faig jo, i és que un cop més la Rubia ens dona un alegria, ja té la parelleta! La parelleta de nenes precioses, vull dir! Des d'aquí vull donar la meva enhorabona als pares, i la benvinguda al nou membre de la família. Pel que en sé, tot ha anat molt bé aquests darrers dies, senyal que serà una nena molt bona, ja es porta bé abans de néixer.

Moltes felicitats família, i benvinguda al món, Emma!!

Aix, no ploreu, eh?

Desmemoriat

Doncs sí amics, hom no es pot fer gran, o en el seu defecte, no pot sentir-se massa a gust, perquè després les coses s'obliden.

Ahir a la nit vaig tenir una animada conversa amb la Txaro i en Gerhart. Normalment, és amb la Txaro amb qui em passo hores i hores al telèfon, i això que no m'agrada (el telèfon!), però mira. Però ahir s'hi va afegir en Gerhart des del telèfon de l'estudi, i va ser molt entretingut parlar a tres bandes.

Acabada la conversa, m'assec a l'ordinador i la Rachel m'obre finestreta del xat. Quina gràcia, fa dies que no parlem. Ens posem una mica al dia, i resulta que en GG és a Madrid a fer una entrevista per una beca, però mentre nosaltres parlem escriu algun sms i ella li explica que parla amb mi.

Quina nit més maca, estenem les nostres xarxes comunicatives, seguim en comunió... ai, quina alegria.

I tot seria molt més maco si no fos que just abans de parlar per telèfon amb la Txaro i el Gerhart havia posat una olla amb aigua i sal a bullir al foc... així que després de dues hores, quan vaig anar a la cuina de casualitat, a beure aigua després de tanta xerrera, em vaig trobar que allò era una sauna i que el foc seguia escalfant una olla buida amb la sal incrustada al fons... Per sort no va passar res. No em vaig atrevir ni a tocar-la. Vaig parar el foc i allà es va quedar...

David after the dentist

Si una imatge val més que mil paraules, imagineu-vos un video...



Espero les vostres reaccions.

Barcelona-Japan papallona connection

No sé si vam anar més ràpid per les escales, però com a mínim les fonts de Montjuic i la vista de Barcelona ens va entretenir l'estona. Hi havia molta gent i com formiguetes anàvem entrant a l'Estadi. La pista era enorme i ja estava bastant plena. Quina emoció!! Ens havíem perdut els teloners per culpa del retard en el transport, però ens era igual.

Van començar amb una part de Life in Technicolor (mai sé ben bé quan comença i acaba aquesta cançó) i per mi van engegar amb Violet Hill, amb llums liles de fons. Van continuar, potser per matar els clàssics d'entrada, amb Clocks, In my place i després Yellow. A partir d'aquí... ja no me'n recordo. Vull treure de la meva ment que se sentia malament i recordar com van sorprendre amb Viva la vida. Així, com sense avisar de que venia va transmetre bon rotllo a tots els que estavem allà.

Després d'una petita pausa, van fer un entreteniment entranyable amb un parell de cançons i Billy Jean, i des d'allà Chris Martin va organitzar una onada amb les llums de mòbils dels que estaven a la graderia. Se'n va sortir a la tercera, i des de baix es veia preciós.

Altre cop a l'escenari central, del que jo veia ben poca cosa, van continuar amb la brutal Politik. Llàstima que quasi no sentia la guitarra... I el gran moment va arribar amb Lovers in Japan: haikus, cirerers florits, nens fent caligrafia i soldats japonesos acompanyaven la cançó que van saber embolicar amb milions de papallones de paper volant per l'estadi. Va ser preciós i molt íntim: el millor moment del concert.

En una sorpresa semblant a quan Milers d'habitants va sonar al Liceu, van tocar The Scientist i la sortida va ser amb Life in Technicolor.

Tot plegat per guardar a la ment la sensació de ser a la pista, impressionats per l'espectacle de llum i color i emocionats de sentir les cançons que tant ens agraden en directe. No em van decepcionar gens, però llàstima del so.

WiFi

Amb aquest títol el Xexu estarà ben content. Però no, no vull pas parlar d'internet ni de routers ara. Del que vull parlar és d'un altre tipus de xarxa, una de molt potent i que no enten de fronteres i distàncies. Té cobertura a tot arreu, sigui a un racó enboirat de les Highlands o a una gran metròpoli, faci un sol trencador o caigui una tempesta del mil. A través d'aquests connexió puc descarregar-me mil sensacions i experiències compartides, i no té un límit d'ample de banda. No cal tecnologia punta o en miniatura per entrar-hi, hi ets i ja està. Puc afirmar amb seguretat que mai faltarà, i som afortunats de poder gaudir-la sempre. Aquesta xarxa sense cables és l'amistat, i no té preu poder establir aquests lligams tant forts. Aquests dies me n'he adonat que hi soc addicte, i no vull cap tractament per a deslliurar-me'n. Gràcies per aquest WiFi tan especial, ens hi veiem molt aviat.