"Retumben a les fosques, es Canons de Navarone..."
Ostres, com m'agrada aquesta cançó i com m'agrada el raspat de guitarra del principi.
"Despatxa cara a cara, Vito Corleone."
Unes gotes al parabrises. Doncs al final els homes del temps tindran raó i el cap de setmana de Sant Jordi de Quaresma serà passat per aigua. Igualment, que bonic és que plogui. Igual que és bonic que guanyi el Madrid si el Barça ens fa gaudir. Prefereixo que juguin tal com van jugar i que perdin amb un merescut gol del Madrid, que no pas que no facin joc. No m'enfado, no m'entristeixo perquè el nostre equip és molt bo i desferma passions "manque pierda". Pel cap em passa el mail que he escrit avui a les nenes. Els anirà bé quedar? Tant de bo...
"Túnels, coliseus, gasoductes,
gent subordinant es planeta,
homes que se feien preguntes,
contrallums a llevant."
Brutal.
"Aiguamolls a terres lapones,
plànols, tiralínies i lupes,
cuirassats a flaixos de bombes."
I de sobte entenc tot pren sentit i entenc el Lamparetes. Clar! Desafiant l'univers hostil hi ha exploradors, el progrés de la societat, les coses modernes. Hi haurien quedat bé unes Illes Galápagos en tota aquesta equació.
M'animo perquè s'horitzó va ser lila i la mar se feia grossa i petita i comença a fer-se de dia, i recordo el dia que vam veure la pel·lícula, una d'aquelles que tant agraden al meu pare. "Els Canons de Navarnoe". El títol en sí ja és un curtmetratge de tot el que evoca. És un arquetip en sí mateix. M'evoca a una illa perduda en algun lloc del Mar Mediterrani, a una colla d'espies desafiant el temut exèrcit alemany amb la il·lusió sincera de destruir els dolents (i que dolents que són els nazis...). Desafiant l'univers hostil, desafiant les circumstàncies amb valentia. Que bonic... però exisiten de debò, aquests canons?
Ostres, com m'agrada aquesta cançó i com m'agrada el raspat de guitarra del principi.
"Despatxa cara a cara, Vito Corleone."
Unes gotes al parabrises. Doncs al final els homes del temps tindran raó i el cap de setmana de Sant Jordi de Quaresma serà passat per aigua. Igualment, que bonic és que plogui. Igual que és bonic que guanyi el Madrid si el Barça ens fa gaudir. Prefereixo que juguin tal com van jugar i que perdin amb un merescut gol del Madrid, que no pas que no facin joc. No m'enfado, no m'entristeixo perquè el nostre equip és molt bo i desferma passions "manque pierda". Pel cap em passa el mail que he escrit avui a les nenes. Els anirà bé quedar? Tant de bo...
"Túnels, coliseus, gasoductes,
gent subordinant es planeta,
homes que se feien preguntes,
contrallums a llevant."
Brutal.
"Aiguamolls a terres lapones,
plànols, tiralínies i lupes,
cuirassats a flaixos de bombes."
I de sobte entenc tot pren sentit i entenc el Lamparetes. Clar! Desafiant l'univers hostil hi ha exploradors, el progrés de la societat, les coses modernes. Hi haurien quedat bé unes Illes Galápagos en tota aquesta equació.
M'animo perquè s'horitzó va ser lila i la mar se feia grossa i petita i comença a fer-se de dia, i recordo el dia que vam veure la pel·lícula, una d'aquelles que tant agraden al meu pare. "Els Canons de Navarnoe". El títol en sí ja és un curtmetratge de tot el que evoca. És un arquetip en sí mateix. M'evoca a una illa perduda en algun lloc del Mar Mediterrani, a una colla d'espies desafiant el temut exèrcit alemany amb la il·lusió sincera de destruir els dolents (i que dolents que són els nazis...). Desafiant l'univers hostil, desafiant les circumstàncies amb valentia. Que bonic... però exisiten de debò, aquests canons?