dilluns, 28 de desembre del 2009

2009

Aquest ha estat un any de nous doctors, ha estat un any de nous allotjaments i noves vides. S'ha anat a Japó, a Amsterdam, a Portugal, a Irlanda, a Suïssa... i segur que me'n deixo molts, però sobretot a Edinburgh. S'han fet sorpreses per dos aniversaris, al meu entendre, sonades les dues. S'han estrenat feines i ha canviat algun estatus, de ser considerat no res a ser l'únic a tenir en compte. S'ha venut un Yaris i s'ha renovat un gat. Uns pares s'han separat i a Washington només hi treballa una persona, la mateixa de sempre. No hi ha hagut concerts d'Antònia Font i m'heu ratllat amb Manel. S'han renovat lavabos i no ha estat un hivern massa dur, només 20ºC sota zero. L'amor s'ha imposat i s'ha materialitzat. Ens hem vist poc, però quan ha passat, ha estat intens. Ha estat un any de poc martini, però és que ens fem grans.

I quantes coses em deixo... però el millor és que, encara que me les deixi, les he viscut al vostre costat.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Felicitats Dr. Frodo!

This extra weight is killing me... I can't manage it, Sam. It is such a weight to carry, such a weight...

Segurament no va utilitzar aquestes paraules, però una setmana abans de la obligada escena del patíbul, l'aleshores aspirant a doctor em va transmetre en una postdata com de pesada se li estava fent aquesta recta final. Però tot acaba arribant, i tal i com estava escrit, la tarda del divendres va arribar a l'Aula de Graus, al mateix temps que el matí del divendres ho feia a Rochester (Minesota), on els membres del seu equip entraven impacients a una aula de vídeoconferència per ser també testimonis del gran moment. Càmara giratòria, gran ample de banda i acció! Però allí, en aquell equip de videoconferències, es va quedar tota la sofisticació de l'acte, que va continuar amb una presentació neta, clara i desprovista de sofisticacions i efectes Power Point que desviessin l'atenció del que era realment important: Els resultats de part de la recerca feta al llarg dels últims anys. Un fil argumental i una exposició tan neta i clara com la presentació, que fins i tot van fer canviar de parer a la Txari, que tot haver expressat la seva necessitat de marxar més d'hora, va voler quedar-se a sentir el final de la història.

Ben entomats els cops del tribunal (especialment els d'aquell membre que va suggerir, fins i tot, una esmena a la totalitat del treball), els tres membres van deliberar i el president va llegir l'acta, posant fi a aquella història gestada probablement uns metres més enllà, a l'aula 9 d'aquell mateix edifici:

...O my precious!' And with that, even as his eyes were lifted up to gloat on his prize, he stepped too far, toppled, wavered for a moment on the brink, and then with a shriek he fell. Out of the dephts came his las wail Precious, and he was gone.

There was a roar and a great confusion of noise. Fires leaped up and licked the roof. The throbbing grew to a great tumult, and the Mountain shook.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Nadala

Esperant altres posts que han de venir, són dates assenyalades per posar una nadala. Jo de vosaltres miraria el vídeo, em sembla que us agradarà.


dimecres, 16 de desembre del 2009

Garrepes

De tots és sabut que els catalans tenim fama de garrepes. Avui un company asturià, que no em cau malament, però que confirma el que ja pensava dels asturians, m'ha preguntat que com era que no anava al sopar de nadal de l'empresa, si era gratis, i als catalans ja se sap, les coses gratis...

Lluny d'ofendre'm, que ja hi estic més que acostumat, he decidit contestar-li amb un mínim d'enginy, fent-li una reflexió que vaig fer l'altre dia. El diumenge passat es va fer un any més la Marató de TV3. L'última actualització de marcador que vaig veure pujava a més de 5 milions d'euros, però ara ho he consultat per internet i ja està per sobre dels 6, i les donacions encara es poden fer fins el gener. Si es segueix la línia dels darrers anys, tot i la crisi, s'arribarà prop dels 7 milions. Però recordem que 6 milions d'euros són 1000 milions de les antigues pessetes.

Això passa a Catalunya. És important entendre que són fons recollits per potenciar la investigació de malalties, amb objectius molt clars i visibles, aquests diners van a investigació i tots ho sabem. A més, la feina de difusió que es fa és molt important, la població coneix i respecta molt més les malalties que els altres pateixen.

A les telvisions estatals de vegades fan maratons d'aquest tipus, però no han tingut continuitat. La darrera de que tinc notícia és d'Antena 3, i no en sé les finalitats, però sempre són pels nens i la pobresa. Temes molt genèrics, trobo. Es van obtenir 2.5 milions d'euros, a nivell estatal. Hem de descomptar Catalunya perquè ja posa diners per la seva pròpia marató, tot i que no és descartable que alguns també hi participin.

Qui és el garrepa aquí?

dilluns, 14 de desembre del 2009

Cotxe Net

Avui he anat a rentar el cotxe. Habitualment vaig a un centre d'autorentat, on hi ha aspiradors i mangueres que treuen aigua. He anat cap allà, però... tu saps el fred que feia? Ja, ja sé que hi ha gent que viu a llocs tan freds com Edimburgh o Rochester, Minesota, però és que heu d'entendre que jo no hi estic abasada.

He decidit pagar i que ho féssin per mi. Un complert, per dins i per fora, eren 15€. Ho he trobat car, però he pensat que fa un any i mig que no li faig un rentat decent al cotxe i que ja s'ho mereixia (i a més, quedava amortitzat...). Ja us avanço que n'he sortit molt contenta.

No tenia diners i no cobràven amb targeta. L'amo m'ha dit que igualment me'l rentava "Bé tornaràs, no?". Mentre m'esperava he pensat que aquest senyor havia fet molt bon negoci, perquè quan jo he arribat, no hi havia cap cotxe i els operaris estaven parats. És a dir, que la mà d'obra, que segurament és el més car del servei, ja s'estava perdent. En el pitjor dels casos, el que perdia aquest senyor eren els materials (fungibles), doncs. I en el millor dels casos (que és el que s'ha donat), jo li pagava la mà d'obra, els materials i ell guanyava una clienta. Així és com he vist que aquest senyor sabia el que es feia i m'ha caigut bé.

Per la vostra informació, el cotxe ha quedat impecable. Quan me l'han tornat, fins i tot han encès el CD. Ho he trobat un detall maco. I els operaris han estat super-simpàtics.

dimecres, 2 de desembre del 2009

Bufff, quant de temps sense escriure... No es que no tingui temps, pero em tiro mes al Facebook ultimament. Es molt menys elaborat, i puc posar qualsevol pensament curt (trigo segons, comparat amb molts minuts cada cop que faig un post al blog).

Ara mateix hauria d'estar fent el powerpoint de la tesi, pero es que no em posa. Ja hem arribat a aquell punt que m'es tot ben igual, que s'acabi i punt.

A lo que anavem, la defensa de la meva tesi sera el dia 18 de Desembre a les 5 de la tarda a l'aula de graus. Despres pica pica, i qui vulgui, despres de marxa (penseu-vos que he perdut els meus superpoders per sortir, i fijo que gripo el motor pels volts de la 1 o les 2...).

Farem alguna activitat conjunta aquest Nadal? Si es aixi, digue-m'ho i m'ho planejare per esser-hi.

--xf

PS. Ho se, no ha sigut un post gaire elaborat...

dimecres, 25 de novembre del 2009

Glòria




Tu que m'has vist caure a terra
tu que sempre m'has trobat
en les nits de lluna plena
dormint en el teu sofà

Tu m'ajudes sense pressa
si cal deixes el que tens
m'obres sempre casa teva
perquè no em quedi al carrer

Ens fem vells però no hi ha pressa
entre copes em vas dir
col·locats quasi com sempre
sense un duro però amb estil

No desitjo una altra cosa
el meu món, els meus amics
i la vida no em fa nosa
mentre tingui un ros als dits

Entre mig de vells poemes
de la glòria del passat
he trobat aquesta història
per la nostra amistat
que potser havies oblidat.

diumenge, 22 de novembre del 2009

dijous, 19 de novembre del 2009

Cul calent

Ja se sap que els gats són bèsties molt interessades. Si tenen ganes de jugar, se t'acosten, i si no, no els veus en hores. Però un tema en el que això es nota molt és en la variant estacional. Com nosaltres, noten molt els canvis de temperatura, i així com a l'estiu nosaltres ens traiem roba, ells s'estiren per terra i busquen els corrents d'aire sota les portes. A l'hivern nosaltres ens tapem més, però en el meu cas, com que no sóc massa fredolic, ha de fer força fred perquè engegui els radiadors. És en aquestes èpoques que els gats et busquen més i no hi ha manera de treure-te'ls de sobre. Com que tenen fred, busquen la cosa més calenta que tenen a l'abast per arrambar-se, en aquest cas: jo. Però quan ja tinc les cames adormides o em canso d'apartar-los per poder escriure amb el teclat, me'ls trec de sobre. En Bamboo s'ha buscat la vida i ha trobat la segona cosa més calenta que hi ha per aquí aprop: el router. Normalment s'estira a la safata amb papers que tinc al costat de l'ordinador, però ara s'ha desplaçat una mica més a l'esquerra per rebre l'escalfor de l'aparell. El més curiós és que sovint es queda sobat en la posició que el veieu a la foto, tot i que si s'arrauleix a sobre queda ben posadet i deu estar més còmode. Però deu ser que li interessa tenir el cul ben calent!



dimecres, 11 de novembre del 2009

Reformes inútils

No estic a favor de la reforma de la llei electoral. Està clar que la que tenim no és la millor, però la que podríem tenir la superaria? Jo particularment estic d’acord amb que el vot d’una persona del Montsià tingui més pes específic que el meu, i no estic a favor dels personalismes. Una reforma com la que es proposa ens duria a polítiques perjudicials per a les persones de zones poc poblades (total, pels 4 que m’han de votar...) i a una guerra de persones i no d’idees, una guerra de diners per a vendre la imatge més que mai. Per què en Laporta cau tan bé? Sense treure cap mèrit a la seva feina, de debò és pel seu caràcter, que ens agrada tant? I el seu caràcter, creieu que ens duria a tenir una bona política sanitària, per exemple?

La diferència entre una nova llei i la que tenim, seria significativa? Potser per alguns partits, sí, però per la població? Voleu dir que no estaria més bé que invertíssim aquest temps en pensar en coses més interessants, com per exemple, espavilar-nos per buscar idees per sortir de la crisi i no tornar a caure en l’espiral impossible de creixement constant?

A les tertúlies de la ràdio parlen d'aquestes coses, i cada dia n'estic més fins els nassos... Hauré de tornar al meu curs d'italià... Io mi chiamo...

divendres, 6 de novembre del 2009

Cara de tonto

No es pot dir que la nostra estimada Barcelona sigui una ciutat insegura. Sí, ja se sap que hi ha els típics pispes, que més val vigilar les coses, i que a tot arreu hi ha delinqüents. Però no estaríem parlant d'un Sao Paulo, una Calcuta, o un Shangai, oi? En realitat, no es pot dir que visquem en una terra massa perillosa. Tot i així, en les enquestes de preocupació, sempre té un lloc destacat la inseguretat ciutadana, encara que des que hi ha la crisi, la gent té altres coses en que pensar... El cas és que sempre es demana que es millorin les mesures, que volem viure tranquils i no ens agrada que ningú ens prengui les nostres coses ni ens faci mal. Volem que la nostra seguretat estigui garantida.

De sempre, jo he tingut por als lladres, a la possibilitat que m'atraquin, o de trobar-me la casa buida, o sense cotxe (si en tingués). Però se'm queda una mica cara de tonto quan penso que els lladres més grans i perillosos, els que s'embutxaquen més diners aliens, són precisament aquells a qui demanem que les nostres coses i persones estiguin segures. Els mateixos polítics que demanem que reforcin la seguretat i la dotació policial, són els que ens van robant per sota mà, i fins que algú no aixeca la catifa, queden impunes. Ja us dic: cara de tonto.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

A Saturday night and a grateful beggar

Les nits d’Edinburgh són fredes. Si sortim per la nit amb previsió d’arribar tard, en GG s’encarrega d’encendre la calefacció abans perquè en arribar trobem càlida la casa. Al llit tenim un nòrdic que abriga bastant però si tenim més fred ens tapem amb una altra manta o encenem una mini esterilla elèctrica que tenim (la que utilitzo per les cervicals) i ens dóna escalfor. Som uns privilegiats de poder tenir aquestes coses, coses bàsiques que de vegades passem per alt.
Ahir per la nit vam anar a casa d’uns amics; al sortir feia molt de fred i ,sobretot, aire però vam decidir anar caminant, ens venia de gust caminar malgrat el fred. Sabíem que en arribar a casa un got de llet calentona i amb mel ens esperava, i ens voliem guanyar el plaer. Caminant, vam veure assegut a terra un home gran, d’entre 70 o 80 anys, tapat amb una manta. Al passar de llarg i veure´l vam tenir la necessitat de parar-nos per donar-li algo de diners. Estàvem continuant el nostre camí quan ens vam aturar per retrocedir i anar a parlar amb aquell home. Li vam oferir beguda calenta però se’ns va fer difícil trobar-ne a aquelles hores, així que li vam comprar un entrepà calent. La mirada d’aquell home, d’agraïment, crec que no la podré oblidar. Vam estar una estona parlant amb ell i ell no parava tota l’estona de donar-nos les gràcies. Jo no vaig poder reprimir les llàgrimes al veure els seus ulls. Ens va explicar que per poder menjar calent i dormir sota sostre havia de pagar 10 pounds la nit i que durant el dia demanava diners per a pode4r pagar això. No sabem si això que ens va dir és veritat o mentida, però això ja és un altre tema. El que tinc clar és que si el torno a veure el tornaré a ajudar!

Com a anècdota graciosa del post dir que vam entrar a una disco tipus “Three Sisters” per demanar un cafè amb llet! Us imagineu la cara del cambrer, oi?

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Casualitats?

No és cap novetat que amb els amics del poble tenim unes rutines de cap de setmana força establertes. Des de fa temps que divendres o dissabte al vespre sortim a menjar alguna cosa barata i acabem al mateix bar de sempre. Allà ja ens coneixen i tenim una preocupant confiança amb els cambrers i l'amo. El cas és que un dia d'aquests que més feina hi ha, l'organització dels empleats és sempre fixa, encara que les persones van canviant. Hi ha l'amo, una noia guapa darrere la barra, un cambrer mascle que va per les taules, un DJ i un segurata.

Després d'aquesta informació d'escàs interès, voldria centrar-me en la figura del cambrer mascle. Podria centrar-me en la noia guapa, però això seria un altre post. Tradicionalment, per aquesta feina han triat els paios més rucs del poble, o potser els van a contractar fora. Entendre't amb el cambrer sempre ha estat feina dura, no hi havia manera. El pitjor del cas és que sempre demanem el mateix, però noi, d'on no n'hi ha, no en raja. Per aquest motiu, a molts dels que han anat passant els hem acabat anomenant 'gilipolles' amb un número darrere.

Però mira, el que tenen a l'actualitat és diferent. El paio és més trempat, ens entén millor, xerra amb nosaltres, es recorda d'algunes coses que li diem setmana rere setmana... sens dubte, és el millor que han tingut en aquest lloc. I per això, ahir nit ens vam adonar de que no sabíem com es deia, per primera vegada vam tenir interès en saber el nom de qui ens serveix, perquè el noi s'ho val. I aquí us deixo una recreació de com va anar la conversa (traduint les seves parts al català, tot no es pot tenir).

- Escolta, tu com et dius?

-...mmm Jordi.

- Vaja, t'ho has pensat molt, no menteixis, eh?

- No, no... és que els amics em diuen GG, i he dubtat quin nom dir.


Un-ve-lie-ba-ble!

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Inici

Aquesta noia sembla molt sèria i una mica tímida, però crec que s'ho està passant bé aquests dies, i jo també soc bastant reservat. No la conec, però hi ha alguna cosa d'ella que m'atrau, crec que s'hi pot confiar. Espero que no li molestin les bambes vermelles, fan bastanta pudor...

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Amsterdam

Aprofitant una festa endarrerida que teníem pendent, hem fet una escapada a Amsterdam. Aquests tres dies hem pogut gaudir d'un temps de relax i de turisme en aquesta peculiar ciutat. Només arribar l'olor a tabac em va sorpendre, com també l'enorme parquing de bicicletes que hi ha al costat de l'estació central de tren. Les pots veure per tot arreu, la gent no para d'anar a munt i avall sobre dues rodes, o fins i tot poden transportar la canalla en una espècie de cistella acoplada a la bici.


El primer dia va ser de contacte amb la ciutat, sense guies, sense mapes, simplement deixant-nos portar. I la veritat és que la ciutat en cap moment ens ha defraudat. Per nosaltres, el més sorprenent ha sigut el Red Light District, on conviuen sense molestar-se les prostitutes treballant i els veïns. Durant el dia, els mercats al carrer o els esmorzars en una terrasseta (si fa sol i no plou..) conviuen amb les "noies que busquen clients" amb molta facilitat. Durant la nit, els llums vermells envaeixen els carrers, les cases i els ponts. Passejant entre els carrerons d'aquests barri mai saps quan et trobaràs un maniquí o una noia real al proper aparador, i et pots endur un bon ensurt! Com a curiositat dir que dins d'aquest barri hi ha un sector que sembla estar dominat per xinesos, amb botigues, restaurants... fins i tot els noms dels carrers estan escrits amb holandés i xinés! També ha estat sorprenent per nosaltres l'omnipresència dels Coffee shops, carregats d'aromes i de fum que allà són legals.

És un plaer anar passejant a peu o sobre una barca i descobrir les formes i inclinacions de les anitigues cases dels canals plenes d'història i d'històries.


L'aspecte artístic i cultural de la ciutat tampoc es queda curt. Per tot arreu hi ha diverses galeries d'art i també val la pena deixar-se caure per alguns museus com la casa d'Anne Frank i el Museu Van Gogh.

Tot plegat fa que Amsterdam tingui un encant especial que fa que t'enamoris de la ciutat i que vulguis tornar per descobrir-la més a fons.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Vistes al 2010

Està molt clar que l'absència als escenaris d'Antònia Font ens està afectant molt negativament. Alguns fins i tot heu trobat substituts descafeïnats per omplir un buit massa gran, i és clar, res no toca vores. El que seria més lògic i natural és seguir les evolucions d'en Joan Miquel Oliver, que aprofita el temps d'aturada de la banda per fer gira i presentar el seu nou disc Bombón Mallorquín, molt aclamat per la crítica. Però sembla que magnífiques cançons com Lego o Final Feliç no atreuen igual que els grans clàssics.

Lluny de quedar-se aquí, en JoanMi té molts projectes paral·lel, ja que li agrada tocar moltes tecles. Sortosament, no s'oblida del grup que l'ha portat a la fama, i en múltiples entrevistes que corren a dia d'avui per internet comença a definir allà a l'horitzó el que serà el sisè disc d'AF (d'estudi), previst per finals de 2010. Un any encara ens queda per esperar, però la cosa comença a tenir un altre color, anem respirant i arrencant fulls del calendari, que ja s'acosta. El 2011 tornarà a ser un any antoniafònic. Però espero que durant l'estiu de l'any que ve ja ens vagin fent memòria a base de concerts, a l'espera de nou material, i qui sap si ens aniran avançant alguna coseta. I can't wait. Us deixo aquí una de les múltiples notícies sobre el treball d'en JoanMi, totes diuen el mateix, i el més important està al final.

També us deixo aquí el vídeo de Final Feliç, perquè veieu el que ens espera. Aquest home va de mal en pitjor.



dijous, 1 d’octubre del 2009

Quan agafa fort

Tots sabem que a la feina passem moltes hores. Si tens la sort de tenir uns bons companys (que no tothom la té), es pot generar un bon ambient en el que imperi la concòrdia i el bon humor. Ja no parlo de treballar, sinó de la relació que s'estableix amb els que t'envolten. Quan hi estàs a gust, és normal que es generin moltes bromes privades, i que agafin veritables vicis conjunts per algunes coses. Allà on treballo ens ha agafat fort ja per moltes coses, ja fa deu mesos que hi sóc i hem tingut temporades de tot. Vam viciar-nos a Tolkien, a Spaceman de The Killers, a l'Enjuto Mojamuto, a Cálico Electrónico, a la pel·lícula de Ford Farlaine (no us la recomano), The Big Bang Theory... i segur que me'n deixo moltes.

Darrerament ens ha agafat molt fort per Little Britain. Es tracta d'una sèrie d'aquelles de gags, com vindria a ser Dinamita, o Muchachada Nui, però que parodia, a través d'uns personatges fixos, tota la societat britànica. Es serveix dels estereotips i clixés anglesos, escocesos i gal·lesos per retratar les ridiculeses més sòrdides de les seves gents. La trobo molt recomanable, almenys de veure alguns capítols, ja que és un humor una mica absurd, però fa gràcia, i crec que encara fa més gràcia si has viscut o vius a Gran Bretanya, i no ets d'allà, és clar...

Així que, especialment pels nostres amics edinburghesos d'adopció, és una bona oportunitat de reconèixer entre els personatges de la sèrie, que interpreten només dos actors amb un munt d'extres, un dels seus veïns, el dependent d'una botiga, un company de feina...

dimarts, 22 de setembre del 2009

Els detalls de la vida

Ja fa una estona que has escalfat, però el cor continua accelerat per la contagiosa emoció que s'atrinxera continguda darrere la línia de sortida com un pantà a punt de desbordar. Escoltes les darreres instruccions del tio del megàfon i participes de l'aplaudiment global, resposta a la gratitud de l'organització. Sona el tret de sortida i alguna cosa dins teu et fa prendre consciència de que acaba de començar el gran moment pel qual et vas endur les sabates d'anar a córrer a Edinburgh i pel qual avui has sortit de casa a una hora en que els carrers encara estaven il·luminats pels fanals. Primer objectiu: calma. Gaudeix del paisatge, xerra amb el teu company, mira com està el temps, el que sigui, però has d'aconseguir que no hi hagi cap múscul del teu cos més tens del que li tocaria. I el relax arriba. Ets sens bé, el recorregut és maco i pots fins i tot xerrar mentre corres sense que el teu cos es queixi per la falta d'aire. A partir d'ara, recorda que la clau és aquesta: l'aire.

I mentre d'altres escolten música o intenten abstreure's amb el paisatge, tu deixes que la teva ment vagi recorrent el cos de bracet de l'oxigen en el seu viatge fins arribar al múscul, i visualitzes aquella molècula d'oxigen acceptant electrons i movent la sofisticada maquinària de la fosforil·lació oxidativa. T'has preparat com calia i ara no tens cap dubte de que els teus mitocondris poden abastir al sarcòmer de tantes molècules d'ATP com calguin. I després de perdre't una estona en la contemplació de la cilindrada d'actina i miosina, tornes a baixar la vista i et quedes contemplatiu davant d'aquella molècula d'oxigen que espera dins la mioglobina a que arribi el seu moment. No hi ha lloc al dubte, ni a la por; la màquina està a punt i funciona. Ara tot depèn de que sempre hi hagi una molècula d'oxigen fent cua per entrar, de que la maquinària no et traeixi i acabi acumulant àcid làctic perquè ja no sap on posar els electrons que li sobren. A partir d'aquí, a gaudir del paisatge i de l'ambient, que la bioquímica farà la resta... O no? Joder, tants anys llegint-ho a un web, i encara no has après que més enllà de la bioquímica hi ha alguns "detalls" que no s'han de menysprear, i és que a tota aquesta equació tan perfecta del metabolisme s'hi ha d'afegir la variable més variable de totes: El factor humà. És sense adonar-te'n que la confiança, l'eufòria i el benestar, expressats segurament en forma d'un excés d'adrenalina, et fan creure que per molt que el terreny ja no sigui tan pla, pots continuar enfilant-te al mateix ritme que abans. Però el cor s'accelera, indicant-te en silenci que ja ha d'anar massa ràpid per bombejar l'oxigen al ritme que el múscul exigeix, i és en aquest moment que el cap ha de fer l'esforç de saber llegir el llenguatge de les pulsacions: "Ara estàs molt bé, però si continues a aquest ritme, no arribaràs ni al quilòmetre quinze". I abaixes el ritme, amb un acte d'honestedat que serà premiat tres quarts d'hora més tard, quan passis el cartell dels 21 Km sense símptomes d'excessiu esgotament i vegis la línia d'arribada a poc més de dos-cents metres. Ara sí: t'oblides d'adrenalines, d'aire i de molècules d'ATP i avances eufòric compartint verbalment amb el teu company de cursa l'emoció d'estar a punt d'acabar la teva primera mitja marató!












dissabte, 12 de setembre del 2009

Emma

Avui, 12 de setembre, de matinada, l'Emma ha decidit fer acte de presència. Com que la mare no en deixarà constància escrita, ja ho faig jo, i és que un cop més la Rubia ens dona un alegria, ja té la parelleta! La parelleta de nenes precioses, vull dir! Des d'aquí vull donar la meva enhorabona als pares, i la benvinguda al nou membre de la família. Pel que en sé, tot ha anat molt bé aquests darrers dies, senyal que serà una nena molt bona, ja es porta bé abans de néixer.


Moltes felicitats família, i benvinguda al món, Emma!!


Aix, no ploreu, eh?


dijous, 10 de setembre del 2009

Desmemoriat

Doncs sí amics, hom no es pot fer gran, o en el seu defecte, no pot sentir-se massa a gust, perquè després les coses s'obliden.

Ahir a la nit vaig tenir una animada conversa amb la Txaro i en Gerhart. Normalment, és amb la Txaro amb qui em passo hores i hores al telèfon, i això que no m'agrada (el telèfon!), però mira. Però ahir s'hi va afegir en Gerhart des del telèfon de l'estudi, i va ser molt entretingut parlar a tres bandes.

Acabada la conversa, m'assec a l'ordinador i la Rachel m'obre finestreta del xat. Quina gràcia, fa dies que no parlem. Ens posem una mica al dia, i resulta que en GG és a Madrid a fer una entrevista per una beca, però mentre nosaltres parlem escriu algun sms i ella li explica que parla amb mi.

Quina nit més maca, estenem les nostres xarxes comunicatives, seguim en comunió... ai, quina alegria.

I tot seria molt més maco si no fos que just abans de parlar per telèfon amb la Txaro i el Gerhart havia posat una olla amb aigua i sal a bullir al foc... així que després de dues hores, quan vaig anar a la cuina de casualitat, a beure aigua després de tanta xerrera, em vaig trobar que allò era una sauna i que el foc seguia escalfant una olla buida amb la sal incrustada al fons... Per sort no va passar res. No em vaig atrevir ni a tocar-la. Vaig parar el foc i allà es va quedar...

dimecres, 9 de setembre del 2009

David after the dentist

Si una imatge val més que mil paraules, imagineu-vos un video...



Espero les vostres reaccions.

dissabte, 5 de setembre del 2009

Barcelona-Japan papallona connection

No sé si vam anar més ràpid per les escales, però com a mínim les fonts de Montjuic i la vista de Barcelona ens va entretenir l'estona. Hi havia molta gent i com formiguetes anàvem entrant a l'Estadi. La pista era enorme i ja estava bastant plena. Quina emoció!! Ens havíem perdut els teloners per culpa del retard en el transport, però ens era igual.

Van començar amb una part de Life in Technicolor (mai sé ben bé quan comença i acaba aquesta cançó) i per mi van engegar amb Violet Hill, amb llums liles de fons. Van continuar, potser per matar els clàssics d'entrada, amb Clocks, In my place i després Yellow. A partir d'aquí... ja no me'n recordo. Vull treure de la meva ment que se sentia malament i recordar com van sorprendre amb Viva la vida. Així, com sense avisar de que venia va transmetre bon rotllo a tots els que estavem allà.

Després d'una petita pausa, van fer un entreteniment entranyable amb un parell de cançons i Billy Jean, i des d'allà Chris Martin va organitzar una onada amb les llums de mòbils dels que estaven a la graderia. Se'n va sortir a la tercera, i des de baix es veia preciós.

Altre cop a l'escenari central, del que jo veia ben poca cosa, van continuar amb la brutal Politik. Llàstima que quasi no sentia la guitarra... I el gran moment va arribar amb Lovers in Japan: haikus, cirerers florits, nens fent caligrafia i soldats japonesos acompanyaven la cançó que van saber embolicar amb milions de papallones de paper volant per l'estadi. Va ser preciós i molt íntim: el millor moment del concert.

En una sorpresa semblant a quan Milers d'habitants va sonar al Liceu, van tocar The Scientist i la sortida va ser amb Life in Technicolor.

Tot plegat per guardar a la ment la sensació de ser a la pista, impressionats per l'espectacle de llum i color i emocionats de sentir les cançons que tant ens agraden en directe. No em van decepcionar gens, però llàstima del so.

dimarts, 1 de setembre del 2009

WiFi

Amb aquest títol el Xexu estarà ben content. Però no, no vull pas parlar d'internet ni de routers ara. Del que vull parlar és d'un altre tipus de xarxa, una de molt potent i que no enten de fronteres i distàncies. Té cobertura a tot arreu, sigui a un racó enboirat de les Highlands o a una gran metròpoli, faci un sol trencador o caigui una tempesta del mil. A través d'aquests connexió puc descarregar-me mil sensacions i experiències compartides, i no té un límit d'ample de banda. No cal tecnologia punta o en miniatura per entrar-hi, hi ets i ja està. Puc afirmar amb seguretat que mai faltarà, i som afortunats de poder gaudir-la sempre. Aquesta xarxa sense cables és l'amistat, i no té preu poder establir aquests lligams tant forts. Aquests dies me n'he adonat que hi soc addicte, i no vull cap tractament per a deslliurar-me'n. Gràcies per aquest WiFi tan especial, ens hi veiem molt aviat.

dimarts, 25 d’agost del 2009

El gat que estudia física

Des del primer viatge que vaig fer amb els gats ja per casa, els vaig comprar un abeurador amb dipòsit perquè l'aigua els durés uns quants dies. Ara sempre els la tinc així, i sol durar una setmana. El seu sistema és similar al d'aquelles màquines d'aigua de garrafa de les oficines, per la pressió de l'aire només surt l'aigua que ha de sortir per l'orifici, ja que per dalt està tancat. Sincerament, desconec els principis físics que ho expliquen, perquè la física i jo no som amics, però sembla que tinc un estudiós a la família.

Molts cops he vist en Blog enfilat sobre el dipòsit, i mirant l'aigua. Ha observat que amb el seu pes fa certa pressió sobre la tapa, i surt aigua pel foradet de baix. També ha vist que si treu la pressió pugen bombolletes d'aire. Això el té molt encuriosit i intenta caçar aquestes bombolletes que es mouen per allà dins. Dóna voltes a l'abeurador, dóna copets amb la poteta, s'ho mira, s'ho remira, s'hi torna a enfilar... Vaja, que espero que qualsevol dia d'aquests em presentarà un document escrit amb les conclusions a les que ha arribat. Ara que, si espera que jo li corregeixi, va llest. A hores d'ara, ja en deu saber més que jo.

La imatge, de Míster Guau, on vaig comprar l'andròmina aquesta.

dijous, 20 d’agost del 2009

Els alls repel·leixen els vampirs?

Xexu, et demano disculpes per avançat per haver donat una vida tan curta al teu anterior post, però set comentaris és tota una sobredosi per al nostre humil blog, així que em sento menys culpable de tirar endavant. Ja us vaig dir que estava una mica dropo amb el tema escriure, així que de nou compartiré amb vosaltres una cosa que ha estat escrita per altra gent. Es tracta d'un article científic aparegut al PubMed cap a l'any 94 i que jo he trobat perquè un simpàtic web que es dedica a recollir parides científiques ha publicat recentment.

L'article en qüestió aprofundeix sobre la popular idea de que els alls repel·leixen els vampirs. Partint d'aquesta hipòtesi, els noruecs que firmen la publicació enlluernen amb una exemplar estratègia de falsació experimental, davant la qual Karl Poper s'hagués posat a aplaudir dempeus. Us aconsello encaridament que us llegiu l'abstract; és curtet i l'única dificultat que podeu tenir és saber que leech és sangonera.




Polar

No sé si us hi heu fixat, però:

Estem a punt d'anar cap a Escòcia!!!


Per celebrar-ho, per fi puc dir que sóc una persona normal. Ahir vaig visitar el Decathlon i per fi em vaig comprar un polar d'aquells que té tothom. No us creieu, eh, que em sentia una mica en inferioritat sense ell. Però ara ja el tinc, i el millor del cas és que aquests dies el podré fer servir!! La idea de sortir al carrer amb ell ara mateix em provoca un desmai, però d'aquí a uns dies segur que no em molestarà gens ni mica. Thanks god!

dilluns, 17 d’agost del 2009

Un més per seguir

Avui no estic gaire inspirat, però el meu pare m'ha enviat l'enllaç d'un blog que volia compartir amb vosaltres. L'autora és una biòloga (...) que es dedica a la divulgació científica. A part de ser una de les mantenidores de les llistes de l'Associació Catalana de Comunicació Científica, es dedica a altres activitats freelance, com mantenir aquest blog sobre pifies, exageracions o interpretacions esbiaixades que sovint fa la premsa sobre les notícies de tipus científic. Si teniu més interès en el tema, la noia també té un blog personal, aquest en Català.

divendres, 14 d’agost del 2009

La carretera més alta del món

A les notícies del País, m'encurioseix el següent titular:

China aplica la estrategia anti Dalai Lama a la líder de la disidencia de Xinjiang


Vaig a Xinjiang i veig que allà hi viu una ètnia que es diu uigur i que recentment (el 5 de juliol) ha tingut problemes amb la ètnia han (majoritaria a Xina) en la que potser han mort unes 156 persones.

A Xinjiang trobo també una cosa que em crida l'atenció: La carretera del Karakórum. És la més alta del món i uneix Xina amb Paquistan. Sí, sí, mireu el mapa. Quina zona de fronteres més complicades, eh?! Xinjiang que vol ser independent i la zona de Pakistan és el Caixmir que també està a cavall entre Pakistan i la Índia.

Així, com qui no vol la cosa, a la carretera se la coneix a Xina com "L'autopista de l'amistat", entre Xina i Pakistan, està clar. A veure si cada país s'aplica el cuento i s'amista amb si mateix tal i com s'ha amistat amb el país vehí.

Decubreixo que hi ha una altra "Carretera e l'Amistat" entre Lhasa i Kathmandu. Aquests xinesos són genials...

dimarts, 11 d’agost del 2009

El que val la pena

A peticio de la Roser, publico un esborrany que vaig escriure fa uns mesos, pero que mai vaig publicar.



Vinc d'una barbacoa, que en temporada d'estiu/primavera no seria res extraordinari. La barbacoa l'hem fet a casa d'uns amics: ell es grec i ella es kurda. Es Kurda de l'Irac, pero ha viscut tota la vida a holanda. Crec que a l'Irac no ni ha estat mai, i ara per ara tampoc esta el forn per brioxos.

La barbacoa era en honor d'un noi que es diu Gunnar Swanson. Un soldat america que va estar a l'Irac al 2003, just quan van derrocar a Saddam Hussein. En aquella epoca els soldats americans eren un herois, i feian vida amb el iraquians. Fins i tot els nens els donaven aigua fresca, i jugaven a pilota tots junts. Mes endavant la cosa van canviar i els iraquians mes radicals van convencer als nens de fer putades als soldats. Aquells mateixos nens ara eren enemics perque plantaven mines a les carreteres, disparaven als soldats... quins futur els espera a aquella mainada?

El Gunnar va tornar a USA, tocat com tots els soldats, pero amb la idea que havia de fer alguna cosa. Ho va deixar tot. Tot. Ara es dedica a buscar fons per poder ajudar a aquests nens. Per donar-los alguna cosa a fer, a treure'ls del carrer. Ensenyar esports, musica, anar de colonies. El que sigui, menys la guerra.

Mireu el video, que val la pena. Una noble causa que val la pena. Com diuen aqui A mind is a terrible thing to waste. Hem estat parlant amb el Gunnar, el mes que ve caminara des de Texas fins a Minnesota per fer publica la seva causa. Uns 2,000 km i tot per una causa. Fa falta tenir molt de valor per fer el que fa. Encara queden herois.

dijous, 6 d’agost del 2009

Cheek to cheek

No sé si recordeu l'any que van estrenar El paciente inglés. Jo no, i ho he hagut de buscar. Va ser el 1996 i va tenir 9 òscars! D'això ja no me'n recordava... És una pel·lícula que em va marcar molt, recordo quan la vaig veure per segona vegada (al cinema del meu poble, ara ja desaparegut, congelada pel terrible aire condicionat de la sala) que la vaig assaborir des del principi fins al final. Rient amb les bromes del paciente en qüestió, admirant a la Binoche i sorprenent-me amb en Willem Dafoe, que des d'aquell moment va passar a ser el meu actor secundari preferit.

Em vaig comprar la banda sonora i me la poso ed tant en quant. Ara, com que estic sola al despatx, l'he posat i les escenes em van venint al cap. D'aquesta banda sonora, en vaig treure Cheek to cheek. A la pel·lícula en surten dues versions: la primera (abans de la guerra) cantada per Fred Astaire i la segona (després de la guerra) cantada per l'Ella Fitzgerald. Em va agradar molt aquest recurs per denotar el pas del temps, deixant de banda que m'encanta veure el canvi de ritme i d'intenció d'una època a l'altre. Molt subtil però efectiu. Jo em quedo amb la de l'Ella, per la seva incomparable veu, i vosaltres?




dimecres, 5 d’agost del 2009

El jardí terapèutic

Està plovent a bots i barrals. Entrem al temple, deixant les sabates a fora i el paraigües al seu lloc. Caminem pel terra de fusta i de seguida arribem a la sala principal. És gran i molt lluminosa amb parets de paper i portes correderes. A dins, ens sentim protegits de la pluja. La sentim i la veiem, però no ens toca. Hi ha una parella asseguda al damunt del tatami que admira el jardí. Crec que és el millor lloc des d’on observar-lo i m’assec a prop seu, esperant que marxin per posar-m’hi jo. M’agenollo i col·loco el cul sobre els meus talons. Els peus em fan mal, però sé que d’aquí a una estona m’haurà passat. I em passa el dolor mentre em sento protegida. La parella s’aixeca i marxa. M’aixeco lentament i satisfeta de fer-ho sense ajudar-me amb les mans (doblegant els dits dels peus i recolzant-me sobre ells). Vaig al punt perfecte i m’agenollo de nou. Aquesta vegada els peus ja no em fan tan mal i disfruto de la magnífica vista del jardí, com is es tractés d’un quadre emmarcat per les portes obertes de la sala. Mai hagués imaginat que pogués estar-me tant de temps admirant un jardí. I menys encara que em sentís millor després de fer-ho.

dilluns, 3 d’agost del 2009

Leprechauns

Em va sorprendre a Irlanda que podies trobar per tot arreu imatges d'un tipus de follet original d'allà, els leprechauns. Res a veure amb l'omnipresència de la Guinness, és clar, però déu n'hi do. Els leprechauns són uns follets molt especials, i van que ni pintats pel costumari irlandès. En teoria són sabaters, però no són mai capaços d'acabar mai un parell de sabates, i es diu que això és per culpa a la seva tendència a beure cervesa casolana. Però el que si que fan bé és acumular tresors, ens encanta acumular monedes d'or i amagar-les sota d'arbustos, i també es diu que els amaguen allà on l'arc de sant martí toca el terra. Són molt curiosos, i tots els que vaig veure vesteixen de verd, tot i que sembla que originalment vestien de vermell (van canviar d'operadora mòbil o de colla castellera, no ho sé...). Són individus solitaris i entremaliats, gaudeixen de fer bromes al personal. Els irlandesos, que són molt seus, ho tenen com un dels seus símbols (un cop més, a anys llum de la Guinness...), i els vaig veure en moltes samarretes i altres souvenirs. Em va fer gràcia en especial una samarreta que resava 'Els leprechauns m'han obligat a fer-ho!'. Llàstima que buscava una altra samarreta que al final no vaig trobar. Ara me la compraria.

dilluns, 13 de juliol del 2009

Kebap i gelat

El nom d'aquest post és el que es podria anomenar el nou menú de temporada. I és que amb el meu retorn al poble, després del periple per Barcelona, sembla que s'ha tornat habitual aquesta fórmula entre els amics que tinc per aquí. El que no podia fer fins ara, almenys de manera ràpida, era que em truquessin tot tornant d'alguna activitat i em diguessin 'ja has sopat?' o 't'apuntes a menjar alguna cosa per aquí baix?'. I sí, sí que m'apunto, i tant. I el que tenim per aquí baix és un lloc de kebaps que fa anys que rutlla, i recentment la jijonenca, que està tenint molt d'èxit i dóna molta vida a la plaça. Així que no cal pensar massa: a tocar de casa, menjar algun entrepà amb pa de pita i un fantàstic gelat, qualsevol dia, i sense haver-ho de planejar ni desplaçar-me massa.

Pot semblar una ximpleria, però això em fa sentir més proper als amics, més del que m'havia sentit darrerament. Ara som tots a prop i ens veiem més, per la meva sorpresa, grata sorpresa. I així l'estiu té més pinta d'estiu, tot esperant els viatge, que per alguns de vosaltres començaran molt, molt aviat. Espero la foto esquer.

dimarts, 7 de juliol del 2009

El paisatge favorit de Catalunya

El programa El paisatge favorit de Catalunya de TV3 és un de tants que la cadena catalana ha fet a la seva història, un de tants programes entranyables, inofensius i que si els arreplegues t'enganxes, que sembla que tant agraden als catalans. Ho dic perquè han de tenir èxit per força, no trobo que TV3 esgoti la fórmula. Bé, jo no m'hi he enganxat especialment, però ho he vist algun dia, i com que ara no fan res més, mentre sopava he mirat el primer vídeo que han ofert. Després he tancat la tele i he vingut cap aquí, no m'ha calgut més (bé, he desat el plat i els coberts, és clar).

El primer vídeo d'avui, l'últim programa de fase regular, segons han dit, el presentava el publicista Lluís Bassat. Per qui no sàpiga com va la cosa, un personatge conegut ensenya el seu paisatge preferit i després la gent vota. En Bassat és de Barcelona, i presentava el 'paisatge' Barcelona des dels miradors, el Tibidabo, el de Vallvidriera i alguns dels edificis més alts de la ciutat. A mi personalment se m'ha posat la pell de gallina. M'he emocionat, l'he trobat un reportatge espectacular en el que hi han participat alguns arquitectes i d'altres convidats. M'ha encantat i de seguida he pensat que ho volia compartir amb vosaltres.

No puc penjar el vídeo perquè TV3 no et dóna l'opció, però si que us puc deixar l'enllaç, és aquest. És llarguet, dura més de 12 minuts, però crec que val la pena mirar-lo, espero que us hi animeu.

diumenge, 5 de juliol del 2009

Little things

Estem al sofà,al nostre sofà. El Jordi llegint un llibre que el té eclipsat, jo escoltant cançons d’Antònia Font. Sona "En s’estiu" i me n'adono que no fa falta estar en una platja transparenta per ser feliç, que a vegades les petites coses són les que t’omplen de felicitat i et donen força per continuar. L’alte dia, parlant amb la meva professora d’anglès vam arribar a la conclusió que quan estàs disfrutant d’una cosa i d’un moment (ho anomerarem pic de felicitat) perceps les coses de diferent manera que quan simplement estàs bé; ella m’explicava que en aquest estat veu les coses de color més brillant i jo percebo olors diferents i quan agafo aire per respirar és com si inhalés la millor droga, la del benestar.

Raquel

dimecres, 24 de juny del 2009

Digueu-me clàssic

Deixeu-vos ja de Manel i històries d'aquestes. Necessito amb urgència un concert d'Antònia Font!!

Sant Joan de desempaquetar caixes amb la companyia de l'últim recopil·latori que vaig fer. Quina companyia m'estan fent en Pau i els altres. I ja sabeu, en algunes cançons he hagut de parar i posar-me a cantar i ballar, com ara que sona Astronauta Rimador, ara torno.



Ai, és que no hi ha manera, em poden. A més, aviat vindrà:



i segur que m'emociono... un concert, si us plau!!!

dilluns, 22 de juny del 2009

Se n'ha sortit...

Sóc conscient que és una victòria parcial, que caldrà ser prudents, que la bona notícia no ens treurà l'"ai" del cor. Però no per tot això deixarà de ser una bona notícia.

Fa tot just una setmana, quan es començava a debatre entre la vida i la mort, quan estirat a la gàbia d'una consulta veterinària el vèiem aparentment tranquil, però sabíem que tenia tres potes allà i una aquí, et vaig voler transmetre que "de vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim". No és, ni de bon tros, el millor tema de Manel, però potser aquest regust d'optimisme et transportarà a aquelles bones notícies, tan desitjades com inesperades, i aproparà una mica més els nostres gustos musicals.

diumenge, 21 de juny del 2009

Nostàlgia futura

Avui m'he posat trist empaquetant algunes de les darreres coses que queden al pis. He tingut una sensació estranya, molt difícil de definir, que m'ha causat una tristesa que no em treia de sobre. D'alguna manera, m'emporto tot el que tinc, tot el que hi ha al pis; fins i tot coses que no són meves, o que no ho eren en el seu origen. No es tracta de la nostàlgia que em puguin portar aquestes coses, sinó que, en el període d'hores, tot això anirà a parar a un altre pis, on serà convenientment distribuït. Tot quedarà igual, només que en un escenari diferent. Suposo que això és de les coses que més m'entristeix, el saber que no marxo per gust, que ho faig perquè és una solució, i adonar-me de que no tinc capacitat per construir-me una vida nova, simplement tindré la mateixa, però en un altre lloc.

Abans que em digueu que no són les coses materials el que marquen la vida d'una persona, us diré que en aquest cas, una mica sí. No és la manera com volia marxar, ni el moment, ni el lloc on voldria anar. Ni són, la majoria, les coses que voldria tenir en un futur a casa meva. I ara que tot és imminent m'atreveixo a dir aquestes coses, que a mi em semblen preocupants, però que suposo que són difícils d'entendre. La tristesa ataca quan menys t'ho esperes. M'agradaria saber si això que m'ha passat és una cosa meva o passa a tothom en major o menor mesura.

divendres, 12 de juny del 2009

Anecdotari gatuno

Fa unes setmanes se'm va descosir el botó de dalt de la camisa castellera. Com que a casa no tinc res per cosir, ni hagués sabut fer-ho, vaig decidir guarda-lo per veure si podia enganyar ma mare perquè me'l cosís. Era petit, no sabia on deixar-lo per recordar-me'n. El vaig deixar sobre la tauleta de nit, lloc on el podria veure cada dia.

Però me'n vaig oblidar. I per què? Doncs perquè va desaparèixer. De seguida ni em vaig recordar que l'havia deixat allà, ni tant sols em recordava de la seva existència. Fins que avui al matí, quan em disposava a netejar la sorra dels gats, m'he trobat un botonet blanc i petit ben enterradet en una caqueta. De seguida he lligat caps, no és difícil saber com el botó s'ha transmutat d'un lloc a l'altre. Els gats han après a obrir la porta de l'habitació, però generalment no m'hi trobo massa destrosses. Això sí, el botó era molt temptador per jugar-hi, i sembla ser que també per menjar-se'l. No sé per què, em puc imaginar quin dels dos ha estat... el mateix al que ara li ha donat per menjar paper... aquests gats un dia em donaran un disgust...

Amb aquest post obro una nova categoria i proposo fer una sèrie de posts amb aquesta temàtica. No seguits, eh, però quan els nostres gats en facin alguna, sempre es pot traduir en un post, amb aquest mateix títol. Tant parlar-ne entre nosaltres, també en podem escriure, oi?

Som?

M'agradaria sentir el que no sento, però... ho sento realment? O la vida és un món imaginat? Vivim la utopia d'algú que ens és totalment estrany? Som el Hobbit de Tolkien? Qui sap... Potser només som sense tenir cap motiu concret i vivim per conèixer i morim per saber. Algú sap les respostes a les nostres preguntes amagades? Qui les sap? Àvia, les sap vostè?

diumenge, 7 de juny del 2009

Jo, koala


Tothom tenim les nostres cosetes i preocupacions: fer caixes i preparar una mudança, caracteritzar esterases de papallona, fer estudis clínics, tenir cura de la familia feliç, intentar que l'accent escocès no sembli xinès, esbrinar els racons hematopoiètics dels ratolinets, trobar una bona feina, saber si demà farà un bon dia, enllestir la declaració de la renda, trobar temps per a escriure al blog,... però hi ha uns éssers especials en aquest planeta que sembla no estiguin gens preocupats per tots aquests dilemes i qüestions, només cal que en mireu la seva expressió de calma total, sense més mal de cap que pensar quina serà la següent fulla d'eucaliptus que es menjaran, o en quina branca i posició dormiran les properes 20 hores del dia.

Encara que aquesta particular visió del món pot resultar temptadora de vegades, no m'agradaria ser un koala en aquest sentit. Sóc feliç de sentir la vida amb totes els aspectes que això comporta, ser conscient del meu voltant, buscar respostes i fer preguntes, emocionar-me, preocupar-me per la gent que estimo,..

Serà això l'evolució? Estaré deixant de ser un koala? En qualsevol cas, que difícil és separar sa koala d'es koal!!

dissabte, 6 de juny del 2009

The Scientist

Increïble, però cert. Podeu llegir de nou el nom de l'autor del post tants cops com volgueu, que no ha estat un efecte òptic: En Gerhart (que ha demanat permís a la Txari per aixafar el post anterior) es disposa a escriure sobre una obra de música parida després del s.XIX. Jo encara diria més: escrita després dels Beatles, la Cindy Lauper o la Kylie Minogue!

Bé, el cas és que The Scientist és un d'aquells temes que, després d'un temps gaudint de la seva musicalitat, conviden a fixar-te i indagar en la seva lletra.
Segurament el tema parli d'un enamorat que intenta buscar explicacions racionals a temes tan complexos com l'amor, i que enyora els primers dies de la relació, quan no calia fer-se preguntes per entendre els sentiments. Però per algun motiu (que deu tenir a veure, entre d'altres coses, amb el títol), no puc evitar identificar-lo amb el motor que ens ha empès a molts de nosaltres a fotre el nas en el peruquè de les coses, fins al punt de pringar i sacrificar-nos per alguna cosa que podria tenir a veure amb el coneixement científic.

Aquests dies estic vivint de molt a prop l'experiència d'un company de laboratori que, malgrat la seva passió, malgrat la seva qualitat com a científic, està a un pas d'haver d'abandonar la seva relació amb la ciència. Tindrà defectes (com tothom), però la seva llibertat de pensament ha engendrat idees brillants i el seu inconformisme epistemològic ens ha ajudat a alguns a fugir de la mediocritat científica del "perquè sí, perquè sempre s'ha fet així". Ara, cada porta que se li tanca fa ressonar dins el meu cap això de Ningú va dir que era fàcil... Mai ningú va dir que seria tan dur. No oblidis "resorgir de les cendres" i tornar de nou al principi tants cops com faci falta. Així és la ciència, què t'he dir...?



divendres, 5 de juny del 2009

Tonight we fly

Avui per la ràdio i per casualitat he sentit aquesta cançó. Primer m'ha enamorat la música, i després la lletra. És de "The Divine Comedy", suposo que us sonarà. Espero que a vosaltres també us agradi:

Primer la música:



I després la lletra:

Tonight we fly

Over the houses, the streets and the trees -
Over the dogs down below;
They'll bark at our shadows
As we float by on the breeze.
Tonight we fly
Over the chimney tops, skylights and slates -
Looking into all your lives
And wondering why
Happiness is so hard to find.
Over the doctor, over the soldier,
Over the farmer, over the poacher,
Over the preacher, over the gambler,
Over the teacher, over the writer,
Over the lawyer, over the dancer,
Over the voyeur,
Over the builder and the destroyer,
Over the hills and far away!
Tonight we fly
Over the mountains, the beach and the sea
Over the friends that we've known,
And those that we now know
And those whom we've yet to meet.
And when we die
Oh, will we be that disappointed or sad?
If heaven doesn't exist,
What will we have missed?
This life is the best we've ever had!

dijous, 28 de maig del 2009

Copa, lliga i Champions

Ahir havia begut massa martini quan vaig arribar a casa i no em vaig veure amb cor de fer el post que volia, però encara que una mica tard, no em vull estar de penjar un vídeo aquí. De fet, de tard no ho és gens, ara mateix els carrers de Barcelona són una festa en la que la culerada celebra la millor temporada del Barça de tota la història, i no només això, sinó també la resurrecció d'un equip mort i enterrat que ha fet somniar fins el final a uns aficionats decebuts i desmotivats que han acabat recuperant la fe en una entitat, un equip, uns colors, i un sentiment que teníem oblidat. I el millor del cas és que, per un cop, els somnis s'han fet realitat, i l'equip no ha fallat enlloc. Mai havia vist tanta gent amb samarretes del Barça pels carrers. Aprendrem a ser una bona afició? Aquest seria el millor títol que podria aconseguir aquest Barça màgic.

Ja no m'enrotllo més. Deixo el vídeo del Crackòvia que tots coneixeu, ja que s'ha acabat complint el que ells van anticipar en aquest gag. Gaudiu-lo, val la pena.


dimarts, 26 de maig del 2009

Agafa'm si pots!

Feia més de setanta hores que en Martí i en Joan havien finalitzat l'odissea de vint-i-tres parsecs que separava casa seva del planeta blau. Format essencialment per hidrogen, nitrogen, carboni i oxigen, la Terra era el que més curiositat els despertava dels trenta-dos planetes habitats que tenien sota observació. No és que es tractés d'un planeta sofisticat, o que contingués minerals difícils de trobar, però ja feia temps que sucoses incògnites científiques planaven sobre els patrons de conducta de l'espècie tecnològicament dominant del planeta. Aquell matí de diumenge en Martí i en Joan estaven a punt per presenciar un dels fenòmens antropològics que més els portava de cap. S'havia succeït de forma ininterrompuda durant els darrers trenta anys, i aquell no en va ser una excepció. A mesura que el sol anava banyant el punt 41º23'12''N, 2º10'12''E, desenes (potser centenars!) d'individus s'anaven apropant i congregant, augmentant la densitat en aquell punt. No semblava haver-hi un patró clar de procedència, però no hi havia cap dubte de que tots feien cap al mateix punt. Tal i com havien previst, a les 07:30 hora solar del planeta blau tota aquella munió (51.175 n'havien comptat aquest cop) es van posar a córrer cap a la mateixa direcció i seguint un mateix recorregut. Uns anaven més ràpid, els altres més a poc a poc; molts anaven en subgrups, però també n'hi havia que anaven sols... Del que no hi havia dubte és que tots fugien d'alguna mateixa cosa, o tots perseguien un mateix objecte. Era tan fascinant, com frustrant. Havien arribat a entendre perquè les orenetes aixecaven el vol un dia de tardor per recórrer juntes milers de quilòmetres en direcció sud. Tenien clars els patrons de conducta seguits pels nyus africans que, sense previ avís, es posaven a córrer espaordits cap a un lloc aparentment indeterminat. Però els resultava impossible entendre quin era el motor de conducta que impulsava a aquells milers d'humans a córrer allunyant-se de l'emblemàtic punt 41º23'12''N, 2º10'12''E, per tornar-hi a arribar onze quilòmetre més tard. Novament tornarien cap a casa amb la tant repetida incògnita sobre allò que mou la voluntat humana.

divendres, 22 de maig del 2009

Un Matí diferent

Els de Catalunya ràdio fan vaga pel tema dels temps dedicats als partits polítics (suposo que sabeu de què va), i és per això que avui al matí han aturat mitja hora el Matí de Catalunya ràdio i han posat música. Han començat amb Tots els motors i han continuat Hey Eugene (Pink Martini)...

Vagueros de Catalunya ràdio, si continueu amb aquesta selecció musical, vindré a protestar amb vosaltres a on sigui!!

dijous, 14 de maig del 2009

La porra

A hores d'ara és impossible pensar que encara queda algú que no sàpiga que ahir el Barça va ser campió de la Copa del Rei. Deixant de banda l'estimació que puguem tenir per aquest títol, el menor dels importants, i que ja va sent hora de que se li canvii el nom, s'ha de reconèixer el mèrit d'aquest equip, i s'ha de felicitar els jugadors i a en Guardiola perquè han capgirat la truita després d'una temporada nefasta i institucionalment lamentable.

Però en realitat no és d'això del que vull parlar, això ja ho sap tothom. A la feina tenim el costum de fer porres pels partits importants, i darrerament n'hi ha hagut uns quants (i com a mínim en queda un, el més important!). Jo sóc molt dolent encertant el resultat, com a vident no em guanyaria la vida. Però aquest cop l'he encertada, tu, vaig dir 4 a 1 ja a darrera hora, i era un resultat que ningú més havia posat. Vaig fallar el primer golejador, però això només decideix en cas d'empat. 22 € que m'he dut a la butxaca a primera hora del matí, que dius, no em traurà de pobre, però alegra el dia, i ja tinc per uns quants cafès.

Mira, m'ha fet gràcia compartir-ho amb vosaltres, és el primer cop que encerto un resultat, i probablement serà l'últim, així que ara que he guanyat, potser que em retiri elegantment del món de les porres.

dijous, 30 d’abril del 2009

A gastar!!

Aquest matí he pensat que sortiria a comprar-me un pis, o potser millor abans passar per un concessionari i comprar-me un cotxe que m'agradi. Segurament s'han acabat els problemes econòmics, ja no hem de patir ni estalviar. Si demano al banc que em faci un préstec no em miraran amb cara rara i no hi posaran pegues, segurament em donaran la hipoteca sencera. I què caram, ha arribat l'hora de tornar a comprar al Caprabo, de sortir a comprar roba, i de passar-me per l'FNAC a proveir-me de llibres que trigaré més d'un any a poder llegir.

Tot això és possible perquè la crisi s'ha acabat. Ja no hi ha problemes econòmics i el món està en pau. Per fi. O això deu ser, perquè ja no se'n parla, ja no hi ha expedients de regulació, ni sous congelats, ni acomiaden a ningú. Ara només hi ha grip porcina! Així que als països civilitzats, una bona bufanda, i si veiem un porc de cara, fugim corrents, i llestos.

He pensat aquesta estupidesa de post aquest matí mentre llegia el diari Sport per internet (no el linko de la ràbia que em fot). 3 de les 10 o 12 notícies que destacaven parlaven de la grip porcina. En un diari esportiu!!! És que n'hi ha per llogar-hi cadires. Els mitjans de comunicació fan fàstic. Quina manera de desviar l'atenció.

dijous, 23 d’abril del 2009

diumenge, 19 d’abril del 2009

Estimat president

Avui tenia ganes d'escriure una altra cosa, però acabo de trobar un vídeo en aquest blog, i no puc estar-me de posar-vos-el. És una cançó de la Pink que jo no coneixia, i és una mena de carta oberta al president, en aquest cas, a en Bush, però extensible a tants altres dictadors. Us demano que el mireu, té subtítuls en castellà. Jo m'he quedat de pedra, m'he esborronat tot, i se m'han humitejat els ulls. Potser no n'hi ha per tant i sóc jo que faig muntanyes de grans de sorra, no sé, però tot i així, crec que val la pena que el mireu. La Pink acaba de guanyar molts punts amb mi.


divendres, 10 d’abril del 2009

Víctima

Va, que toca fer més recomanacions musicals. Ja fa dies que vull posar unes cançonetes, i per fi trobo el moment. Avui, un grup al que allò de 'no mata' no es pot aplicar, i tant si mata... no només és que són boníssims, sinó que es diuen The Killers. Jo me'n declaro víctima.

Aquí les perles del nou disc.






I aquí dos dels seus clàssics.






Ei, i encara que no té res a veure, ahir al gimnàs vaig veure aquest vídeo dels Red Hot Chili Peppers i no me'n puc estar de posar-lo, és boníssim, no em podia aguantar el riure tot corrent sobre la cinta. Si sou seguidors de la música dels últims temps, i dels estils que han anat sortint, us encantarà.


dimecres, 8 d’abril del 2009

Nine Million Bicycles

"Nine Million Bicycles"

There are nine million bicycles in Beijing
That's a fact,
It's a thing we can't deny
Like the fact that I will love you till I die.

We are twelve billion light years from the edge,
That's a guess,
No-one can ever say it's true
But I know that I will always be with you.

I'm warmed by the fire of your love everyday
So don't call me a liar,
Just believe everything that I say

There are six BILLION people in the world
More or less
and it makes me feel quite small
But you're the one I love the most of all

[INTERLUDE]
We're high on the wire
With the world in our sight
And I'll never tire,
Of the love that you give me every night

There are nine million bicycles in Beijing
That's a Fact,
it's a thing we can't deny
Like the fact that I will love you till I die

And there are nine million bicycles in Beijing
And you know that I will love you till I die!


On September 30, 2005, an article appeared in The Guardian newspaper in which physicist Simon Singh humorously corrected the song's lyrics. Singh said that with the song Melua "demonstrates a deep ignorance of cosmology and no understanding of the scientific method", and objected to its second verse, where the song's protagonist "[contrasts] such guesswork with her own confidence in her blossoming long-term love":[1]

We are 12 billion light-years from the edge,
That's a guess — no-one can ever say it's true,
But I know that I will always be with you

Singh interpreted the first lyric as a statement that the observable universe was twelve billion years old, which he said was incorrect; according to "the very latest data", the universe was actually 13.7 billion years old. He added, "the next line in the song is unforgivable. To say that the age of the universe is "a guess" is an insult to a century of astronomical progress. The age of the universe is not just "a guess", but rather it is a carefully measured number that is now known to a high degree of accuracy". He wrote replacement lyrics which he believed would, if used, remedy his concerns:[4]

We are 13.7 billion light-years from the edge of the observable universe,
that's a good estimate with well-defined error bars,
Scientists say it's true, but acknowledge that it may be refined,
and with the available information, I predict that I will always be with you

Singh, Simon. "Katie Melua's bad science". The Guardian. September 30, 2005. Retrieved April 9, 2006.