America, que has fet?

Fa does dies que estic traumatitzat. El meu pais adoptiu, on visc i treballo, i on potser creixera el meu fill, acaba d'escollir com a "lider del mon lliure" a un llunatic, misogin, mentider, avaricios i incompetent que li dona 10 voltes al que abans liderava la meva llista (Bush fill).

Spoiler - El que ve ara es un relat apocaliptic!

No tinc la resposta del perque, pero temo per les consequencies. I no nomes es el fet que ell es el president, el que pot ser mes important i ha passat desapercebut es que no hi ha ningu que li pari els peus: les 3 cambres de govern (President, Senat i Congres, 4 si comptes el TC) ) tenen majoria republicana. I el Tribunal Constitucional te una vacant i 3 jutges de mes de 75 anys* (Ginsburg, 83, progresista; Kennedy, 80, conservador i Breyer, 78, progresista)

*Veure perque aixo es important mes endavant.

Que ha dit que fara en Trump?

- Politiques anti-immigracio: deportar als immigrants illegals, construir el famos mur amb Mexic, etc.
- Politiques anti-lliure comerc: tarifes, tarifes i mes tarifes.
- Posar jutges al tribunal suprem super-conservadors, que el que facin es eliminar les politiques progressites que s'havien fet els ultims anys (abort, matrimoni homosexual, etc). Penseu que son jutges vitalicis i Trump ja ha dit que seran nomenaments de jutges joves i molt conservadors, cosa que tindra un efecte que pot durar generacions a la politica americana.
- Abaixar els impostos als rics (a ell mateix) i reduir el govern. Aumentar despesa militar, renunciar a les aliances historiques americanes...
- Passar-se el canvi climatic pel forro (ell va dir que era una mentida que va sortir dels Xinesos contra els americans).
- I molt mes.

Que pot fer un govern republica en majoria? 

Els congresistes republicans fa temps que diuen que volen eliminar el llegat Obama. Primer eliminar Obamacare, que tot i ser imperfecte ha donat cobertura medica a 20M de persones que abans no en tenien.
Despres, passar la seva agenda:
- Abaixar els impostos. I menys impostos vol dir menys serveis publics i menys regulacio, menys politiques socials, privatitzacions, etc.
- Desentendre's dels acords del canvi climatic perque no son "business friendly" i son "anticompetitius".
El politics republicans solen ser anti-abortistes, pro-dret a portar armes i pro-neocapitalistes (els serveis els donen companyies privades, no el govern). Aquestes politiques solen augmentar la desigualtat social, o sigui que a la llarga faran molt de malt a la gent que els ha votat (america mig, amb pocs estudis, que necessita proteccio contra un mon globalitzat i tecnologicament avancat).



Llavors un es pregunta: davant aquest panorama, es aqui on jo vull viure i treballar? Es aquest pais el que vull que eduqui al meu fill i li instauri els seus valors?

En Michael Moore es un nadiu de Michigan, un dels estats que ha votat Trump. Crec que esta demostrant ser un estudios de l'America promig i te un video bastant interessant.

Aliments per a nadons?

Avui potser crearé polèmica...

Una mare que hagi donat el pit sap que per tirar endavant sovint cal informació i recolzament, i que aquestes dues coses no es troben fàcilment. Per desgràcia, si a la mare li falta sort o recursos per sortir-se'n, acaba abandonant. Perquè quedi molt clar, desenvolupo la frase: Si tenim sort, algun dels professionals sanitaris que ens atenen tindran formació en lactància i ens ajudaran. Si no la tenim, potser tenim recursos per anar contra les indicacions dels què ens atenen i buscarem una segona opinió. Sí, és habitual que les mares que volen alletar hagin de lluitar per aconseguir-ho. Es troba a faltar la figura de la consultora de lactància als centres de salut i consciència de que no és una cosa que surt sola. No es tracta només de voler, sinó de també de tenir recolzament. És per això que les dones que més donen el pit a Catalunya (també a Espanya, a Europa, als EUA...) són dones amb estudis i de nivell social mitjà-alt. 

Per altra banda, destacar que la majoria de mares que han donat el pit que jo conec, quasi no han comprat ni llet artificial ni potitos. Algunes ni tant sols cereals en pols. Els potitos, per la seva composició i manufactura, són equivalents al fast-food dels adults i els fem servir per un dia d'emergència. Els cereals en pols no són estrictament necessaris, però de fer-ne servir, haurem d'anar en compte amb el què comprem, doncs no tots són aptes per infants pel seu alt contingut en sucres.

I perquè us explico tot això? Doncs perquè ahir vaig veure que es tornava a fer el famós tió solidari de Catalunya Ràdio, que recull llet de continuació i aliments per a nadons. A les imatges es veia llet en pols, potitos i cereals en pols. I ara ve la polèmica. 

Aquests productes que es recullen van a famílies necessitades, en aquest cas, a mares que no han tingut ni la sort ni els recursos per sortir-se'n. Aquestes famílies, si ja de per sí tenen manca de recursos, amb la falta d'informació i recolzament encara en tenen més! Hem de ser molt conscients de qui els ha fet dependents d'aquests productes i què estem promovent recollint-los i donant-los. Potser seria més útil invertir esforços en donar suport a les mares i explicar al món que no, que no necessitem "aliments per a nadons" doncs poden menjar el mateix que mengem nosaltres, triturat o no, i amb certes precaucions.

Amb això no estic dient res més que el què dic: que cal explicar més i millor, que fa falta formació pels professionals, més implicació de la societat a entendre que no es tracta d'una simple moda. Algunes trien no donar el pit i és respectable com qualsevol altre decisió a la vida. Però d'altres no trien no donar el pit, sinó que s'hi veuen arrossegades.

Queda molt camí per fer i les retallades en sanitat no ajuden. El Departament emplena de cartells de mares donant el pit els Hospitals i centres de salut, però no proporciona la formació ni la consciència per ajudar a les mares. No sóc pessimista, ben al contrari, però sí que veig que hi ha coses que no es fan de la millor manera per afavorir una re-normalització de la lactància i de la mal-anomenada lactància perllongada.

Ciutat Morta

Aquest dissabte 17 de gener, a les 22:25h de la nit TV3 projectarà finalment el documental Ciutat Morta, la malaurada història de la Patricia Heras per boca de testimonis presencials i amics de la víctima. Una història d'abús policial, corrupció i implicacions polítiques que mostren un sistema podrit i còmplice en tots els seus estaments. A Brooklyn? Doncs no, a la nostra estimada Barcelona. Justament la setmana  passada el vaig poder veure i val la pena. Després de molta reticència, es podrà veure per TV3, tot i que en un horari no massa bo. Ja sigui allà o pel vostre compte, us recomano que el veieu. Una prova més que hi ha massa coses que no sabem. Us deixo el teaser de la pel·lícula per veure si capta el vostre interès.

CIUTAT MORTA — Teaser 2013 from metromuster on Vimeo.

Paternitat

No us sabria dir que és exactament el que n'espero. Sé que hi tinc moltes esperances posades. En mi i en ell.

Avui només vius en el meu imaginari, en varies imatges poc clares. No et conec però t'espero amb candeletes. Encara no he somiat en tu, però hi penso molt sovint. Abans no ho feia, però ara miro criatures encuriosit, amb ull de científic. I li pregunto coses a la gent mes propera, perquè ara ho vull saber.3

Com seràs? Ens agradaran les mateixes coses? Ens entendrem? Tindràs el caràcter del pare o de la mare? T'interessarà la ciència com a mi de petit?

Nomes ta mare sap quant espantat estic, quant gran se'm fa aquest nou capítol. Tinc por d'equivocar-me a cada forquilla del camí, però el repte alhora em porta a voler treure el millor de mi mateix. Aviat ens veiem.

Scotland 18 September 2014: To be or not to be...part of the UK?

Falten tan sols unes quantes hores ja, per a què a Escòcia succeeixi un esdeveniment històric, que pot canviar el destí d'aquest petit i peculiar país. Després d'haver viscut durant un cert temps en aquesta ciutat que és Edimburg, i el fet de estar aquí durant aquesta data tan senyalada, em fa sentir un privilegiat per poder ser testimoni en primera persona d'aquest event. 

Nosaltres, pel fet d'haver estat residint-hi establement durant un cert temps tenim el dret a votar en el referèndum. Tot i així no ens vam registrar i no votarem. Perquè creiem que no és just influïr d'una manera tan decisiva en un país que, tot i ser la nostra llar durant un temps i viure-hi experiències significatives, no és el nostre, i el nostre camí futur no és en aquestes terres. Si us he de ser sincer, no ho tinc clar per quina opció em decantaria. Sí, m'atrau la idea d'un nou país que pot materialitzar els seus anhels d'identitat en una nació soberana. També és un factor a favor que la victòria del "Yes" aquí dalt pot donar cert impuls positiu a les nostres aspiracions de consulta a Catalunya. Però cap d'aquests motius em transmeten la força suficient per a un possible vot a favor d'en Salmond i companyia. Per a votar una opció s'ha d'estar convençut fins al moll de l'òs, i aquest no és el meu cas (si que ho seria en el cas català). 

Per tal de convèncer els votants, aquí han fet una campanya intensíssima des de ja fa força temps (i evidentment amplificada aquests darrers dies), per part de totes dues bandes, incloent visites porta a porta, infinitat de cartells, xerrades, debats i mexandatge abundant. Tothom té molt bones raons i passió per la seva causa, però el to que s'ha respirat en tot moment ha estat de respecte (lamentablement diferent de la situació que es viu a Espanya). L'argument principal de la gent que votarà seguir formant part del Regne Unit són raons econòmiques. Tenen por que els diners marxin i això s'enfonsi. També argumenten que moltes de les reivindicacions de campanya del "Yes" ja les gaudeixen ara mateix.  Per altra banda, l'aspecte econòmic, i sobretot social, és una de les claus de la campanya independentista, ja que una Escòcia independent estarien millor administrats els recursos i seria possible mantenir o millorar molts béns socials. 

Tot i això, encara hi ha molta gent que no sap cap a on tirar, amb aproximadament un 10% d'indecisos. Les enquestes donen ara mateix un resultat ajustadíssim, amb un mínim aventatge dels unionistes, però aquests vots que encara no tenen amo poden ser decisius pel resultat final. 

No sé què passarà demà i quin serà el veredicte d'Escòcia a les urnes, però en tot cas el sol fet de podar expressar lliurement per a determinar el futur del seu país, ja és un motiu sufucient per a estar orgullós i satisfet.  En el seu dia van decidir juntar-se amb Anglaterra i formar el Regne Unit, i ara, 300 anys després el camí podria ser justament l'invers (és curiós el paral·lelisme històric uneix temporalment els camins de Catalunya i Escòcia!).

Ara és el torn dels escocesos, però CatalansVote9N2014! Amics, visca la democràcia i visca la llibertat, que s'obrin les urnes!

Insultant

No sé si per alguna via us han arribat referències de la web de l'ABC que es diu "Aula de sexualidad". Hi he entrat per fer-hi una ullada, i quan he arribat a l'article titula ¿Una violación puede ser motivo para abortar?, m'he indignat sobremanera! Necesito desafogar-me i, si no us molesta, ho faré aquí.

Diu: "el embrión no es culpable de lo que le sucedió a su madre, ni de que su padre sea un criminal"

Em pregunto: La custodia serà compartida? Hi haurà pensió del pare sobre la mare? Jo crec que tot "embrió" té dret a ser desitjat. A néixer fruit de l'amor i per ser estimat. Això és un mínim. I no m'estic referint a la concepció en si, que pot ser una "in vitro", el millor polvo de la teva vida o una relliscada.

Diu: "al trauma de la violación se suma el del aborto" i "madre no tiene que criar forzosamente a ese niño. Puede continuar con el embarazo y, llegado el momento, darlo en adopción"

Em pregunto: I el trauma de donar la teva criatura en adopció? Sabeu el que és per una mare passar per un embaràs, un part i que després hagis de donar la teva criatura? Entenc que és una decisió legítima, però ningú t'ha d'obligar ni cap a un costat ni cap a l'altre. Tot plegat ja és prou traumàtic.

Entendria que fessin un article defensant el dret de donar en adopció una criatura i conscienciant perquè no es giri l'esquena a les noies que decideixen fer això, només faltaria! Però sincerament, que facin un article com aquest és insultant. És una situació que cal tractar amb molta delicadesa i sense empènyer a la noia a fer res contra la seva voluntat. 

Anem per mal camí, amb aquesta gent. I paro d'escriure perquè no em vénen més que insults al cap. Hombre ya! 

Apunt interessant de la web: "Respuestas elaboradas por el equipo de profesionales que conforman el Proyecto educación de la afectividad y sexualidad humana, adscrito al Instituto Cultura y Sociedad de la Universidad de Navarra."

I ja per acabar aquesta vomitada, trauré una cosa que fa temps que em grinyola. El mateix diari ABC treu sempre articles sobre que guai que és ondar el pit, portar els nens amb portanadons ergonòmics i no deixar plorar les criatures. Em preocupa que el mateix diari que empeny a una noia violada a ser mare, defensi la criança de proximitat, doncs em fa pensar que el que pretenen és relegar la dona al paper de criadora i tornar al model familiar dels anys 60. He dit! 

Últims minuts antòniafònics

No hi vam ser. No hi vam ser físicament, però sí que hi vam ser de tot cor. Hi vam ser per formar part d'aquest gran món que ha estat Antònia Font. M'he sentit part d'ells, malgrat només haver-hi parlat una vegada i d'aquella manera. M'han deixat entrar al seu món, com a tots vosaltres. L'han compartit sense demanar res a canvi*. M'he fet meves les seves cançons i les duré per sempre amb mi. Per ballar, per fer adormir a la meva filla i com a consell en un dia difícil.

"I per què pleguen?" em va preguntar la meva mare. "Doncs perquè ja ho han fet tot i ara faran altres coses" li vaig contestar jo, sense tampoc tenir-ne massa idea. "Quan un grup així ho deixen córrer, és perquè algun problema tenen", sentencia ella. WTF? No ens entra al cap que les coses, si s'acaben a temps, perduren més? I que els projectes van i vénen i la gràcia de la creativitat és no estancar-se? Li vaig intentar explicar tot això i afegint que algun problema hauran tingut, amb 17 anys de carrera, però que bla bla bla. "Així que fan com en Guardiola, que ara ho he guanyat tot i a partir d'ara només podria decebre al públic?" és el màxim que vaig obtenir.

El seu final em genera el mateix efecte que les seves cançons. Ni tristes, ni alegres, ni animades ni per posar-se a plorar, però una mica de tot a l'hora. Boniques perquè sí i profundes quan les escoltes atentament. Fins aquí.

Us deixo amb un vídeo que m'ha agradat especialment per dos motius. El primer, perquè se sent el públic entregat cantant amb accent mallorquí (que patates que devem sonar nosaltres cantant en mallorquí). El segon, perquè són els últims minuts de l'últim concert de quasi l'últim dia de l'any.

Ah! i un regal per la Rach, perquè van tocar "En s'estiu".

*Bé, només una mica de traça a l'hora de seguir-los concert rere concert, que molta anticipació i molt ben anunciat no ho han tingut mai! 

Edito per afegir el recull de coses interessants que he trobat per la xarxa:

Pau Debon, cantant d'Antònia Font: "Si ho deixem és per qüestió de necessitat de canvi de vida"
30/12/2013 El matí de Catalunya Ràdio
 

Crònica del darrer concert (inclou el setlist).

Estudiant... O no.

La meva veïna em va dir que el seu fill, de 18 anys, es quedaria sol a casa durant uns dies. Tenen un pati gran, com el meu, i ahir el fill va convidar als amics a fer un sopar. Sentir-los xerrar mentre sopaven em va transportar als meus 18 anys. Era el primer estiu després començar la universitat. Em sentia lliure i era lliure. Treballava, si, però també tenia molta energia per fer altres coses. Algunes les feia perquè veritablement em venien de gust, d'altres perquè se suposava que ho havia de fer. És una sensació estranya, aquesta d'haver de fer coses perquè et pertoca. Coses que suposadament són divertides, vull dir.

Estic marxant una mica del que us volia explicar. La qüestió és que vaig començar a imaginar-me què estaven fent tota aquella canalla, a banda de gaudir de la joventut. Aleshores em vaig adonar de com han canviat les coses. Si algun entre ells està estudiant, serà perquè o bé té una de les poques beques que es donen, o bé perquè els seus pares tenen molts diners. Estudiar ara mateix és molt difícil, i no precisament perquè hagin apujat el llistó, sinó perquè és bastant més car. Són coses que m'enerven perquè d'aquesta manera augmenta la desigualtat en el nostre país.

Les escoles públiques, que durant anys s'ho han currat per treure's de sobre molts clichés, ara estan ferides. El nostre model d'escola en català, inclusiva i laica està ferit. Per això, no vull deixar d'anar a la 1a Marxa per l'Educació Pública.

Oda a les Crocs

A una amiga meva li ha crescut el peu. Tenia un 39, el meu número.

- A tu t'aniran bé

- Si - Li vaig contestar amb una mica de por. Ho percebia com una invasió extraterrestre. 

No m'han agradat mai, aquestes sabates de mentirijilla. Sabia, però, que no trigarien a envair-me, perquè al meu voltant s'han extès com la mala herba. Si famílies senceres han estat colonitzades, perquè no m'havia de passar a mi?

Doncs incrèdula de mi, us he de dir que em van de conya! No sé de quina mena de material estan fetes, però són magnífiques. Pots caminar còmodament, passar per un riu, sucar els peus, i seguir caminant. S'assequen de seguida i després no rellisquen massa. Pots posar-te-les i treure fàcilment, i això per fer escalada esportiva és molt important.

Avui les prendré per anar a la platja. Sí, em fa una mica de vergonya sumar-me a la moda, però és que quan una cosa va bé. Va bé. 

Per saber-ne més: http://en.wikipedia.org/wiki/Crocs

Felicitat Bruta Nacional

En la societat occidental el model socioeconòmic que impera actualment està basat profundament en un culte al materialisme i al consumisme com a major font de benestar i progrés. Segons aquests principis, se suposa que la majoria de ciutadans d'aquelles comunitats o països amb una economia sòlida i benestant haurien de sentir-se més feliços i plens, i tenir major qualutat de vida. Però, evidentment, sabem que això no és així, que una butxaca més plena i la possessió de béns materials (iPad, cotxe, casa,...) no impliquen directament un major sentiment de satisfacció personal.  Es va crear un paràmetre, el producte interior brut (PIB), que mesurava el nivell econòmic de cada país, intentant correlacionar-ho amb els nivells de felicitats dels seus habitants. Un dels països amb el PIB més alt són els Estats Units d'Amèrica, però s'ha pogut veure que no hi havia una bona correlació, ja que, tot i comptar amb els aventatges d'una economia benestant, una part molt important de la població no se sentia feliç. 

A l'altra cara de la moneda estava el Bhutan, un dels països més pobres del món, amb un PIB baixíssim. Tot i això, aquest petit regne de l'Himàlaia és considerat el país més feliç d'Àsia, i un dels més feliços del món. Des dels anys 1970-1980s el govern ha impulsat una política socioeconòmica no només moguda pel progrés econòmic i material, sinó basada en la idea que és fonamental per a un bon funcionament del país que els ciutadans siguin feliços i tinguin una bona qualitat de vida, tenint en compte les relacions interpersonals i amb el medi ambient. I així es va crear el terme "Felicitat Bruta Nacional" (FBN), que des de llavors ha estat un dels leitmotiv d'aquest petit país asiàtic. Els models econòmics convencionals prevalents a les societats occidentals tenen com a objectiu principal el creixement econòmic, evaluat mitjançant el PIB. En canvi, els principis d'aquesta ideologia es basen en què el veritable objectiu ha de ser tenir un bon equilibri entre el desenvolupament material i l'espiritual. Els pilars bàsics del FBN són la promoció del desenvolupament socioeconòmic sostenible i igualitari, la preservació i promoció dels valors culturals, la conservació del medi ambient i l'establiment d'un bon govern. Un exemple pràctic: si al Bhutan talar boscos per a fer alguna activitat agrícola o urbana fa sentir menys feliços als habitants de la zona, aquest paràmetre de felicitat associada a la connexió amb la natura i l'entorn pesa més que no pas els possibles aventatges de dita activitat, i els boscos en qüestió no es toquen. De fet, en aquest país fins i tot existeix la figura de "Ministre de Felicitat", que vetlla pel benestar i qualitat de vida dels seus habitants. 

Aquest sorprenent fet que he descobert fa poc arran de la lectura d'un llibre m'ha semblat extraordinàriament excepcional i únic, i pot ser un bon exemple a seguir en les nostres societats desgastades per valors massa materialistes i amb poc respecte mutu i per l'entorn. És cert que segurament aquest sistema funciona al Bhutan per la seva particular idiosincràsia lligada sobretot a la cultura, filosofia i religió budista, i també a què és un país molt petit. Crec però, que tot i que la seva aplicació en països occidentals no seria gens fàcil, pot ser un bon punt de partida per a iniciar un canvi de direcció i encaminar-nos cap a un futur millor i un món més sostenible.

A mode de resum i il·lustració audiovisual, adjunto un video que ilustra breument les característiques de la Felicitat Bruta Nacional.

Don't worry, be happy!

Botigues tancades, edificis a mig construir

Botigues tancades, edificis a mig construir, ... i la ciutat queda morta. "No et pots imaginar el que havia estat" explicarem als nostres fills. Per una banda, m'alegra saber que ens anem posant al lloc on ens pertoca, però el canvi m'entristeix. La meva baixa per maternitat em permet passejar pel poble i observar, i darreramet no paro de veure això: botigues tancades, edificis a mig construir... Avui precisament he vist un cartell de "Liquidació per tancament" en una joieria. Potser fa només 20 anys que existeix (i dic "només" per contraposició a negocis que fa més de 50 anys que estan en doina), però 20 anys són molts. Jo hi havia comprat alguna cosa, allà. "Potser no prou!" em diu una veueta a dins del cap. Què hi puc fer? Mai he estat ni de rellotges ni de joies.

Els Marcel

Algú ho havia de fer.

No votis!

Suposo que ja l'heu vist tots, però trobo que aquest vídeo que han fet a favor de la consulta per la independència de Barcelona està molt i molt bé. No em puc estar de penjar-lo, perquè hi anem pensant. El 10 d'abril tots els barcelonins haurien d'anar a votar, pensin el que pensin. Hem de saber què vol el poble. Si la participació és com fins ara, tot això seguirà sense tenir sentit.

Ah, penjo també el vídeo en el que es va basar aquesta campanya, que també està molt aconseguit. És d'una campanya electoral americana.

5 rellotges i cap a l'hora

8:07, ja he deixat el cotxe al taller i tinc temps més que de sobres per arribar fins l'estació (a 3 minuts) i agafar el tren de les 8:19. Entro a l'estació. Txari, no et deixis intimidar, encara que al rellotge de la pantalla siguin les 8:20 i el de paret marqui les 8:21, el tren encara no ha sortit. El meu marca les 8:13, encara tinc 6 minuts per esbrinar de quina via surt i demanar un horari. La via la sé perquè la senyora el davant de la cua ho pregunta (veig que no sóc l'unica que tinc dubtes...). És la 6. D'horaris no en tenen: "Encara no m'han arribat els nous". Vaja.

Vaig cap a la via 6, fent un esforç per no mirar el rellotge de fora perquè sé que marcarà les 8 i vit-i-pico i em farà patir pensant que el tren ja ha sortit... Són i quart (ho sé perquè el meu és el que va bé). Camino per l'andana 6 per anar al principi del tren. "Tinc temps" em repeteixo dins del meu cap. Puc arribar fins al primer comboi i després vaig per dins fins al davant de tot. "Pi, pi, pi, pi" senyal de que es tanquen les portes. Pujo. Sóc al segon comboi i dins del tren constato (per si no n'estava prou segura) que encara són i 17 i el tren no ha de sortir. Era una falsa alarma. Camino per dins del tren i decideixo arriscar-me a sortir per entrar al primer comboi. Agafo aire, surto ràpid i vaig fins a la darrera porta del primer comboi. Entro. Ja hi sóc. El rellotge de dins marca i 16. Somric. Ho volen fer expressament i no poden. Des de que he entrat a l'estació i fins que m'he assegut al tren, m'he topat amb 5 rellotges, tots 5 marcant hores diferents i cap a l'hora.

El tren acaba sortint a i 25 perquè el Catalunya Exprés (perdó, "el Mitja distància") de les 8:16 ha passat tard.

Cansat

Aquest post ha estat escrit sense anim d'ofendre ni als uns ni als altres, tingueu-ho present mentre el llegiu:

Aquesta setmana ha estat difícil, molt difícil. Nomes me n'alegro que s'hagi acabat, que no hi hagi mes futbol, i que la gent ja comenci a no felicitar-me pel carrer per els triomfs de la mal anomenada Roja. Aixo de Roja es una maniobra de màrqueting perquè entri mes be la Seleccion Espanyola.

Un cop mes calmar, he començat a fer reflexions, que van de la mes radical a la mes ingènua. En aquests temps de tanta crispació, potser fa falta que tots (TOTS) reflexionem sobre l'origen dels nostres problemes.

I pensava: tal i com va començar tot, es impossible que acabes be. Si premem 1977-8 com l'inici de l'Espanya moderna, nosaltres ens vam afegir a Espanya com una Comunitat Autònoma. Potser nosaltres li vam donar mes importància a lo de Autònoma i ells a lo de Comunidad.

No puc parlar per els Espanyols, però em fa que els Catalans no hem volgut mai ser Espanyols i prou (com ho seria un de Leon, Caceres o Sevilla). Nosaltres érem els del "si, però…". Igualment, ells no han volgut que nosaltres fóssim espanyols i alguna cosa mes. Nosaltres si haviem de ser Espanyols, ho seriem amb condicions, i ells sobretot volien que fossim diferents Espanyols i prou. No volien que fóssim alguna cosa mes que Espanyols, no volien que fossim diferents.

Com a Català, em sent part d'un matrimoni desigual, masclista dels que crec que no en queden, on l'home diu i la dona calla, i fa. No ens han preguntat allò de "vens aquí lliure, per pròpia voluntat?". En ple segle XXI, si hem de ser un matrimoni que sigui una associació entre dos individus iguals, on l'un cuidi a l'altre i no el maltracti ni física ni psicològicament. I que cap dels dos digui pestes quan l'altre no hi es. Si fos aixi, hauríem fet un pas molt important cap a la normalització de l'Estat. Nosaltres renunciaríem a un Estat Català Independent i ells renunciarien a la homogeneïtzació d'Espanya. Probablement hi sortiríem tots dos guanyat. Potser es una quimera. A mi, em costaria molt (MOLT) renunciar a un Estat propi Català i suposo que a ells els hi costaria molt (MOLT) acceptar una Espanya plurinacional.

Ser català cansa molt. Sempre haver de justificar la teva existència davant d'intransigents. Veig el gol d'Iniesta i no me'n puc alegrar d'enfadat que estic amb lo de l'Estatut (calia dir 12 vegades allò de que "solo hay una Nacion y es la Espanyola") i crec que tinc motius d'alegria. Concretament 6 sobre 11 motius d'alegria (Capdevila, Puyol, Pique, Xavi, Busquets i Cesc*), o 7 sobre 11 (Puyol, Pique, Xavi, Busquets, Iniesta, Pedro i Villa) o la Masia o el nostre estil de jugar i de guanyar.

Alguna idea?


*Com pot ser que sàpiguen dir Schweinsteiger però no Cesc (tornem-hi amb Sex). Tal i com cèlebrement va dir en Carot-Rovira: Yo me llamo Josep Lluis!!

De funàmbuls i tallats de cabells

Pots estar anys anant a la mateixa perruqueria, però quan de debò coneixes a la teva perruquera és quan et fas un canvi d’estil. Mentre em tallava quasi un pam de melena que ella mateixa ha anat modelant al llarg de dos anys*, em parlava i m’explicava mil coses. Estava nerviosa... – em quedarà bé? – i potser per això em parlava. Per tranquil·litzar-me. De totes maneres, us diré que el nerviosisme que es passa quan et tallen els cabells és relatiu. És com un funàmbul caminant amb una xarxa de protecció, perquè saps que si no t’agrada sempre pots tornar a deixar-te’l créixer. L’únic desastre que mai he fet va ser als 13 anys, quan vaig decidir tallar-me el serrell. Mai, repeteixo, MAI ho feu amb els cabells molls!!

*Xexu: em sap greu...

Bioquímic honoris causa

Avui he llegit una entrevista a en Joanmi a l'Avui i m'ha agradat molt. La copio perquè crec que ens donarà molt tema. Aquest tio és un CRAC i es mereix ser bioquímic! Creieu que podríem entabanar a la UB perquè li donessin un títol honoris causa?

Arbre que mira fanal. Fanal que mira façana. Façana que mira rellotge. Rellotge que mira campana. Campana que mira Bibiana. Bibiana que mira Joan Miquel. Joan Miquel que despista mirada. A les cançons del Joanmi les coses es miren. Però en una entrevista, ell desvia contínuament la mirada. Amb prou feines em mira, però en canvi diu que ha xerrat més avui que en els últims dos anys de la seva vida.

UN MÓN HORRIBLE. Curiós, és tímid, però li agrada disfressar-se. De Blancaneu, d'astronauta, de submarinista, de karateka. És algun tipus de teràpia de xoc això? És un mecanisme de defensa, una tàctica per superar la timidesa. M'ha costat, però estic aprenent a viure en societat sense que això m'afecti. Difícil? Sí, perquè a mi em fa por tot. A mi em fa por el món: és un món horrible i vivim en una guerra ininterrompuda. Tothom està molt desesperat. Jo també.

WA YEAH! Les lletres de les teves cançons estan plenes de marcianets, asteroides, maquinetes, piruletes i robots. Fas música per a nens adults? Crec que no. Jo faig música per a tots els públics, música fàcil d'entendre, jo vaig a lo fàcil. I fer música fàcil és molt difícil? Sí. És molt més complicat fer una cosa senzilla que una cosa complexa. Per cert, corre el rumor que Antònia Font se separa, veritat? No, mentida. El sentit de l'humor és la teva gran arma? L'humor és un mecanisme mental obligat: a mi el sentit de l'humor em fa gràcia.

MISTERIS I AMORS. El Joan Miquel fa el que vol, i sempre li surt bé. I escriu llibres però no en llegeix. El misteri de l'amor és el títol de la seva primera novel·la. Has resolt l'enigma? Sí. Els humans ens hem de reproduir, però com que per desgràcia els éssers humans tenim intel·ligència, en lloc de relacionar-nos sexulament de forma pràctica com els lleons i les flors, ens hem hagut d'inventar això de l'amor -que és una complicació extraordinària i pura farsa-. T'has enamorat molt, tu? No. Jo tinc una parella, amb ella he complert la meva etapa reproductiva i ja no tinc cap necessitat d'escampar la meva genètica pel món.

SEXE I SEDUCCIÓ. Has estimat més o t'han estimat més? He estimat poquet. Sóc un individu solitari. Estimar va en detriment de la meva feina: com més sol estic, millor em va tot. Hi ha una cosa que em fa molt feliç: i és que la feina em vagi bé. I perquè em surti bé, necessito estar molt temps sol. I com es compgina això amb la família? Tenint una família que ho entengui. Amb què et quedes, amb el sexe o la seducció? El sexe és una activitat biològica, la seducció una activitat social, per tant em quedo amb el sexe. La seducció no té cap interès.

ESTRELLES I ROCK. El Joan Miquel és més antiheroi que sex symbol i pateix més que disfruta damunt l'escenari. Ets l'antítesi de l'estrella de rock? No hi ha res mes patètic que una estrella de rock, aquest xou de jupa de cuir i pose damunt l'escencari és deplorable. Posats a estripar, caga't amb alguna altra cosa: el futbol és una merda absoluta, representa tot el contrari del que per a mi significa la civilització. El trobo primitiu, una cosa horrorosa.

MÉS O MENYS: Què ets més, inconformista o irònic? Sóc molt inconformista i massa irònic. La ironia és impertinent, no m'agrada. Ho estic intentant deixar. Desconcertant o dispers? La meva dispersió a vegades es concentra: no pienses que estoy triste si no me ves sonreir, es simplemente despiste. Caradura o narcisita? Sóc totalment bipolar: hi ha dies que em penso que sóc el millor artista del món i dies que em veig com un absolut desastre. L'autocrítica és una cosa que s'ha de cultivar. I una mala crítica, et pot ensorrar? Fa que sí amb el cap, per un moment em mira i automàticament torna a posar la mirada a l'infint.

Renovació del DNI 2 i intent de passaport

Ja tinc el DNI amb l'adreça que pertoca. BIEEEEN!!! Veient el que em va comentar la Berta, vaig pensar que estaria bé insistir perquè em renovessin el passaport, malgrat faltar 5 mesos perquè caduqui. ERROR! Se m'han tirat a la jugular. "Ya le dije" (m'ha atès el mateix senyor, molt amable) "que la renovación tiene que hacerse dentro de los tres meses antes de la fecha de caducidad y que para hacerlo antes necesitamos un certificado de la agencia de viajes". Ens hem enfrascat en el certificat aquest, en que un bitllet electrònic valia, que ho havien de tenir per si venia una inspecció, que si aquest senyor per anar al notari també s'ha de demanar festa i fins i tot ha aparegut la frase "es que el ordenador no nos deja hacerlo" (com odio aquesta excusa!!). "És igual" li he acabat dient "si he de tornar a venir un altre cop, ja m'és igual, però no crec que això sigui facilitar la vida als altres".

Em sembla, però, que jo sóc molt punky, perquè sempre m'ha costat fer aquests tràmits. Crec que no m'organitzo massa bé.

Gràcies pels vostres consells!!

Renovació del DNI

Avui m'he anat a fer el DNI de nou, perquè me l'havien robat. M'han atès molt bé, d'això no em puc queixar, però ha estat tot molt surrealista i us ho vull explicar. Primer, no he pogut canviar l'adreça perquè no poden fer un duplicat per robatori i canviar l'adreça alhora (?), per a fer aquesta gestió hi hauré de tornar el dimecres vinent. Segon, el DNI que m'han fet caduca l'agost d'aquest any (?), perquè és un duplicat i agafa tota la informació del DNI anterior.

Vosaltres creieu que és normal?

Per altra banda, he volgut aprofitar per renovar-me el passaport (ja que caduca a l'agost i segurament el necessitaré): "Si te lo renuevo ahora, seguirá caducando en agosto. Tienes que venir tres meses antes de que caduque para que te lo pueda hacer con la fecha nueva". Chapeau. Li he comentat que la majoria de paisos demanen el passaport amb un mínim de 6 mesos de vigència, que si m'ho podia... "Si tienes que viajar, vienes con el billete de avión y te lo hacemos, no hay ningún problema". Ja, i no m'ho podria fer ara, que sé que hauré de viatjar, però que encara no tinc el bitllet d'avió? Doncs no, has de tornar al maig.

O sigui, que he de tornar el dimecres i un dia del maig. He de tornar a Granollers, deixar el cotxe en un pàrking (€€) i arribar més tard a treballar. I això, tenint el DNI més super-sònic d'Europa!

Ostres, per a mi fer aquestes coses sempre ha estat molt traumàtic... una de les coses bones d'haver fet 30 anys és que ara la renovació serà cada 10 anys!

Flashpacking

Avui faré una cosa que poc habitualment hem fet i és penjar un trosset d'un altre blog, és el de l'Álvaro i en Miguel, uns amics d'unes amigues que estan de viatge durant un any. M'ha agradat:

"Un flashpacker o bakcpacker 2.0 es un joven viajero de más de treinta años al que le gusta hacer viajes largos y de forma independiente, huyendo de agencias y tours organizados. Dispone de algo más de poder adquisitivo, así que se puede permitir pequeños lujos como una buena cena de vez en cuando o realizar actividades que quedan fuera del alcance del bolsillo del bakcpacker como submarinismo, rafting o kite surfing. Además le encanta la tecnología, viaja con un montón de aparatos eléctricos, cables, cargadores, adaptadores…. y cuando va a un hostal lo primero que pregunta es por el wi-fi. Resumiendo: es un backpacker más viejo y con algo más de pasta."

Més coses sobre Backpaking aquí (Back/Flash/Gap-packing).

Trobareu el post complert aquí.