dijous, 28 d’octubre del 2010

Demà serà un altre dia

Tapes el flascó i mires el rellotge. Les nou. El poses en posició horitzontal i comptes: un, dos, tres, quatre... Diuen que deu vegades costat per costat és ideal perquè tot plegat quedi ben repartit. Avui, però, en seran només quatre. Obres l'incubador i hi deixes, amb cura, el fràgil ecosistema. Ja està. Aixeques la mà i, sense mirar, portes els dits cap al botó de la llum. L'apretes i el llum de la vitrina s'apaga. Amb la mateixa inconsciència, mous els dits cap al botó del flux. L'apretes i un soroll de motors trenca el silenci de la sala (merda...), indicant que no calia apagar el flux perquè en realitat ha estat apagat durant tota l'estona. És en aquest moment quan entens que el teu amic Xexu tenia raó, i que ja fa estona que és hora d'anar cap a casa. Au, l'últim, que tanqui la porta.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Higher ground

Un sopar al que assisteix molta gent, una quarantena llarga potser. Molts retrobaments amb les seves abraçades i petons. Sense haver assumit les absències, és com un dia de cada dia, però de nit i en un restaurant. Però alguns feia més que no hi eren. Entre tanta, tanta gent, mirades que es creuen i somriures que es dibuixen. Qui pot saber què hi ha rere aquestes mirades i somriures? Ningú, ningú no ho sap. Només aquestes dues persones. Distància i un punt de vergonya. Res estrany a ulls de la resta de convidats. Res estrany, per sort. Però molt d'amagat. Per sort.

I una petita reflexió en acabar. Per què han de ser només aquestes dues persones les que tenen històries per explicar? És possible que només en tinguin elles? No, no pot ser. Seria inversemblant. Hi ha tantes coses que no sabem. Hi ha tants somriures i tantes mirades que ningú sap interpretar... Però és millor quedar-se en la superfície. Ignorància és felicitat. Mentre no es passi de la superfície, tots contents.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Marato

El primer corredor de marato de la historia, va morir. Amb aquests pensaments em trobo a les 7.45 am a la linia de sortida de les Twin Cities Marathon. No les tinc totes. I aixo que soc una persona esportista: de petit feia hoquei patins 2 hores els dilluns, dimecres i divendres. Soc una persona relativament sana, tot i que sempre he tingut molts ai i uis, pero en sa en general.

Les 8. Comencem a correr i passen les fiques quilometriques (en milles, of course). Milla 1, i la Noemi que ens saluda i ens fa fotos. Milla 2, milla 3 sortim del centre del downtown i els edificis ja no ens fan ombra. Surt el solet. Mmm, escalfor. La Noemi ens fa mes fotos.

Les milles passen volant, 4, 5, 6, 7, 8. Veig a la Noemi i li dono el meu jersei. Porto un temps astronomic: d'acabar aixi, faria la cursa en 4 hores. I em trobo fort. Tanta fanfarria per una marato? Tal i com vaig, me la berenare en un tres i no res!

Les milles ja no passen tant de pressa. Veig un senyor amb un cartell que diu "Chuck Norris never run a marathon" i ric. Milles 9... la 10... buff aixo costa... la 11... joder que llarg que s'esta fent aixo... Caminare 1 minut per recuperar i continuo. Miro el rellotge, i el crono s'ha posat a zero... La tecnologia em falla un cop mes. Passo la marca de la 1/2 marato amb un temps de 1 hora 59 minuts. Estic sobre les prediccions mes optimistes, pero aixo costa un ou i part de l'altre. Ric un cop mes quan veig propaganda d'una serie que es diu "men of a certain age" que diu: welcome to the half point, the best is yet to come. Ja et cardaran, penso.

I comenca el declivi. Em comenco a sentir fluix. Em fan mal les cames. Paro per estirar, camino un rato, corro un rato... Pero no em recupero. Que faig, ho deixo? Em ve al cap la image de'n Guardiola i del PERSISTIREM. Jo vull el meu triplet tambe: doctorat, master i marato.

Passo la milla 16 (25 km). Mai he corregut mes de 25 km d'una tirada. Porto mes de tres hores corrent. Entro en territori desconegut.

Milles i mes milles... Fa molt que no veig a la Noemi. Veure-la m'animaria per continuar. I la veig a la milla 17. Em saluda. Que faig, plego? Va un rato mes. Encara que sigui caminant, pero acabare la marato. Camino un rato mes. Arribo a l'estacio d'habituallament, em tiro aigua al clatell a veure si em passa l'emboirament general. Probo de correr una mica mes. Es normal que em facin mal els colzes? I les dents? Potser es d'apretar la mandibula.

Arribem a una zona de pujades. Escusa per caminar. Em passa un doctor de la Mayo, al que jo havia passat a la milla 3. M'enganxo a ell. Som 3 de la Mayo, i portem petos taronjas on diu Mayo Clinic. Es veu que 3 persones fan massa critica, perque sento la gent que ens anima "Go Mayo, Go". Aixi arribem a la milla 21 crec, i hi ha una altra pujada. Ells van forts, jo necesito caminar. I els deixo. Camino un rato mes. Falten 5 milles (~10km). Son les 12, ja hauria d'haver acabat, pero encara em falta una hora mes si fa o no fa. Una hora!!

No puc mes. Literal. Porto gels de glucosa a la butxaca, pero els trobo tant asquerosos, que si me'n prenc un altre vomitare. Comenco a pensar en classes de bioquimica i el deju: el glicogen ja fa temps que l'he acabat, de que m'alimento ara? Accids Grassos, cossos cetonics? Lactic pur i dur?

Milla 22... passa una eternintat... milla 23. Un del public crida XAVI!! Es un company de classe del Master, que es posa a correr amb mi. Em diu: tu nomes busca un cul de noia maco i segueix en pilot automatic... Em deixa i queden 2-3 milles mes. Hi ha un DJ al jardi de casa seva posant musica house a tot drap. Aixo es un senyal, penso. I me'n dono conte que acabare la marato. Costi el que costi, l'acabare.

Corro una mica, camino, corro una mica mes. Milla 24, milla 25. Veig escrit a terra 1.5 miles to the finish line. Por mis pistolas, penso. VEIG el final. I torno a correr una mica mes. La cridoria de la gent es eixordidora. Llegeixo un cartell amb el temps. Diu 4 h 44 minuts 20 segons. Haig d'acabar en menys de 4h 45min. Veig a la Noemi. Saludo, miro al cel, aixeco els bracos i faig l'avionet. He acabat.

Estic desorientat, i vaig caminant endavant. M'emboliquen amb una manta, em donen un jersei, una medalla i una mica de caldo. I me'n comenco a donar conte que he acabat. Somric.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Antenatal appointment

Des de fa temps que teníem aquesta cita programada i l’esperàvem com un gran què. La cita era el dijous 23 de setembre a un complex esportiu que està una mica allunyat de casa. Jo havia de mirar en el google maps on realment quedava i sapiguer quin bus agafar, però com sempre he confiat amb els conductors del lothian, no li vaig dedicar massa atenció. La cita era a les 6pm però amb en GG vam quedar a les 5.15 a l’elephant house però aquesta vegada cap conductor sabia on era aquest lloc. El temps passava i vam agafar el primer bus que va venir amb la bona sort que era aquell el número correcte.

Vam arribar a Aisle leisure centre 3 minuts abans de l’hora i vam entrar corrents a la classe, però érem els segons, encara quedava gent per venir. La teacher, una fisioterapeuta, acabava de tornar de vacances del Canadà i explicava les seves anècdotes. La meva companya, embarassada de 6 mesos i amb una panxa enoooorme, era igual que la rúbia però el color de cabell era negre. Després van venir les altres 3, una de les quals i la que ens va sorpendre més, estava embarassada de 2 mesos (li direm srta. X)

No vam parlar ni de respiracions ni de posicions pel part ni res d’això, només d’exercicis i postures que ens aniria bé fer per tal de no patir en excés problemes d’esquena, o inflamor de les cames i de les mans, o bones postures per dormir. Aquesta la srta.X tenia tots els símptomes possibles que una dona embarassda podia tenir, TOTS. I això, personalment, em va sobtar bastant, pobreta. No sé si ho feia perquè realment es trobava malament o perquè volia captar l’atenció de la parella o de nosaltres mateixes i que al acabar la classe l’aplaudissim per tot el que estava passant.

Això va ser tot, vam tornar a casa, contents i vam sopar una home-made quish d’espàrrecs.