dissabte, 30 de març del 2013

Experiència positiva?

Ahir una amiga que no té nens em comentava que, si fos per les experiències que les amigues li expliquen, no tindria fills. Que potser la meva és la única experiència positiva de la maternitat que coneix. Se'm fa estrany. Els que em coneixeu sabeu que per mi la maternitat ha estat una de les coses més boniques que m'ha passat. Això m'ha portat a pensar perquè pot ser que hi hagi tantes mares que ho visquin com alguna cosa negativa.

Evidentment, aquestes mares potser explicaran males experiències, però després et diran que és molt bonic. Tenir un fill és especialment esgotador els primers mesos i pot arribar a ser-ho molt si la criatura no dorm tota la nit. En aquest sentit, he de dir que jo he tingut molt ajut per part de la meva parella (que treballa a mitja jornada) i de la meva mare, que quan vaig començar a treballar es va oferir per quedar-se la nena fins les 5, de manera que tinc una estona de marge per dinar tranquil·lament, fer 4 coses i descansar abans d'enfrontar-me a la meva segona ocupació: estar amb la petita tota la tarda. Aquesta organització em permet tant anar descansada, cosa que és important de cara al repositori de paciència (vital en aquests casos). Per altra banda, tampoc tinc massa problema si he de menester una tarda per fer de les meves, ja que tinc dues tietes encantades de fer de cangur de tant en quant. Això, us he de dir, va combinat amb una dosi de "delegation plus". Conec moltes noies que no deixarien la seva criatura tan a la lleugera com ho faig jo. Sí, el segon element important per gaudir de la maternitat, després de l'ajut per part dels altres, seria la capacitat de deixar-se ajudar i de confiar en qui t'ajuda. De fet, en el meu imaginari, he substituït el concepte "ajuda" per cria conjunta. Jo crec que, per mi, hagués estat molt diferent criar sense ajut de persones de confiança. 

Dit tot això, també he de dir que la meva vida ha canviat. I molt. Al principi em fotia una mica, perquè seguir amb la meva vida anterior, però poc a poc he anat canviant i no em sembla malament. Així, he anat aprenent que això és enriquidor. La nostra vida és molt llarga per estar sempre fent el mateix. Cada etapa de la vida ens aporta coses diferents i no cal que sempre estiguem fent el mateix o mantenint totes les aficions i relacions fins que ens fem vells. Un bon amic meu, per exemple, ha tingut "aficions" que ha viscut d'una manera molt apassionada, però que ha hagut de deixar per les circumstàncies, i això, superada la tristesa d'haver hagut de renunciar a una cosa que l'omplia, ha derivat en un enriquiment humà molt gran. Doncs ja us dic, que la meva vida ha canviat, i que no sóc capaç de mantenir algunes coses que abans m'omplien. No puc veure els meus amics amb la freqüència que voldria, no puc contestar-los mails de la manera que es mereixen, no puc fer les excursions que voldria ni les escapades que m'agradarien, ni mantenir les meves rutines poc rutinàries, tampoc m'apuntaré a un curs d'escalada (que m'agradaria) o seguiré amb el de trapezi. Però més que centrar-me en el que no puc fer, intento veure el que m'aporta criar una nena. I a l'escriure aquesta frase se m'ha dibuixat un somriure d'orella a orella. I aquesta és la prova de que això m'omple d'una altra manera. És un altre món. És un món del que no tenia ni idea, però en el que intento gaudir com gaudia en el meu món anterior. Alguns dies més i d'altres menys, superant reptes dia rere dia i aprenent a ser mare sense despentinar-me. I pensant que algun dia, d'aquí a un temps, hauré de tornar a la meva vida anterior. I res serà igual. Però jo seguiré aquí. I vosaltres també.

dilluns, 18 de març del 2013

Gallines, bombes i nens. Tres exemples de distanciament


El cap em bull. No pararia d'escriure a tothora. De qualsevol cosa en trec una reflexió. Darrerament he trobat una sèrie de paral·lelismes que voldria compartir. 

La distància separa, despersonalitza i des-sensibilitza. Ho he vist en tres casos diferents. 

Gallines, l'abundància descuida
Tenir 4 gallines que ponguin ous no és el mateix que tenir-ne 40, i és una tasca completament diferent que tenir-ne 400 o 4.000. Hi ha molts elements que influencien, però de totes totes crec que triaria els ous de la granja amb 4 que de la granja amb 400. Com pots tenir connexió amb 400 gallines? Com pots veure si estan bé? No ho veus, no els hi pots parlar, a 400 gallines. Estàs massa lluny d'elles. Estàs distanciada.

Bombes, la llunyania des-sensibilitza
Fa 75 anys dels terribles bombardejos de Barcelona. Ignorant de mi, desconeixia aquest fet. L'aviació italiana, per impressionar al món, va aterrir-lo bombardejant població civil a tort i a dret durant 3 dies seguits. Sense descans. Ho feien pilots italians, drogats de propaganda, des de 5.000 metres d'alçada. Sents la por, des d'allà dalt? Sents la gent com crida? Veus els ulls de qui està a punt de morir? Un cop més, estàs distanciat.

Nens, sistematització de l'educació
Criar infants (m'agrada més que educar) és una tasca preciosa. En alguns moments, però, veig que tenim pressa perquè siguin grans. He sentit vegades "Aquest nen ja hauria de..." i em pregunto "Ja hauria de? Qui ho diu?" o més aviat "Qui ho sap?" Està clar que podem definir una forquilla de temps dins la qual els nens gategen, comencen a caminar, mengen amb coberts, dormen sols, s'espera que donin les gràcies o demanin les coses "si us plau", ... però no cal córrer. Hi ha qui s'entesta a dir-nos que les coses s'han de fer així o aixà i que a tal edat ja han d'escriure, llegir o pintar per dins de la ratlla. Tinc la sensació de que sistematitzen l'educació per facilitar-la a qui l'ha de dir a terme. Aquesta sistematització ens distancia de la veritable necessitat de la criatura que potser és aprendre que l'aigua mulla en comptes d'aprendre a beure del got sense posar la mà a dins.

Crec que podria trobar més exemples, però aquests són els que ara em vénen al cap. No sé. A veure què en penseu.

dimecres, 13 de març del 2013

Felicitat Bruta Nacional

En la societat occidental el model socioeconòmic que impera actualment està basat profundament en un culte al materialisme i al consumisme com a major font de benestar i progrés. Segons aquests principis, se suposa que la majoria de ciutadans d'aquelles comunitats o països amb una economia sòlida i benestant haurien de sentir-se més feliços i plens, i tenir major qualutat de vida. Però, evidentment, sabem que això no és així, que una butxaca més plena i la possessió de béns materials (iPad, cotxe, casa,...) no impliquen directament un major sentiment de satisfacció personal.  Es va crear un paràmetre, el producte interior brut (PIB), que mesurava el nivell econòmic de cada país, intentant correlacionar-ho amb els nivells de felicitats dels seus habitants. Un dels països amb el PIB més alt són els Estats Units d'Amèrica, però s'ha pogut veure que no hi havia una bona correlació, ja que, tot i comptar amb els aventatges d'una economia benestant, una part molt important de la població no se sentia feliç. 

A l'altra cara de la moneda estava el Bhutan, un dels països més pobres del món, amb un PIB baixíssim. Tot i això, aquest petit regne de l'Himàlaia és considerat el país més feliç d'Àsia, i un dels més feliços del món. Des dels anys 1970-1980s el govern ha impulsat una política socioeconòmica no només moguda pel progrés econòmic i material, sinó basada en la idea que és fonamental per a un bon funcionament del país que els ciutadans siguin feliços i tinguin una bona qualitat de vida, tenint en compte les relacions interpersonals i amb el medi ambient. I així es va crear el terme "Felicitat Bruta Nacional" (FBN), que des de llavors ha estat un dels leitmotiv d'aquest petit país asiàtic. Els models econòmics convencionals prevalents a les societats occidentals tenen com a objectiu principal el creixement econòmic, evaluat mitjançant el PIB. En canvi, els principis d'aquesta ideologia es basen en què el veritable objectiu ha de ser tenir un bon equilibri entre el desenvolupament material i l'espiritual. Els pilars bàsics del FBN són la promoció del desenvolupament socioeconòmic sostenible i igualitari, la preservació i promoció dels valors culturals, la conservació del medi ambient i l'establiment d'un bon govern. Un exemple pràctic: si al Bhutan talar boscos per a fer alguna activitat agrícola o urbana fa sentir menys feliços als habitants de la zona, aquest paràmetre de felicitat associada a la connexió amb la natura i l'entorn pesa més que no pas els possibles aventatges de dita activitat, i els boscos en qüestió no es toquen. De fet, en aquest país fins i tot existeix la figura de "Ministre de Felicitat", que vetlla pel benestar i qualitat de vida dels seus habitants. 

Aquest sorprenent fet que he descobert fa poc arran de la lectura d'un llibre m'ha semblat extraordinàriament excepcional i únic, i pot ser un bon exemple a seguir en les nostres societats desgastades per valors massa materialistes i amb poc respecte mutu i per l'entorn. És cert que segurament aquest sistema funciona al Bhutan per la seva particular idiosincràsia lligada sobretot a la cultura, filosofia i religió budista, i també a què és un país molt petit. Crec però, que tot i que la seva aplicació en països occidentals no seria gens fàcil, pot ser un bon punt de partida per a iniciar un canvi de direcció i encaminar-nos cap a un futur millor i un món més sostenible.

A mode de resum i il·lustració audiovisual, adjunto un video que ilustra breument les característiques de la Felicitat Bruta Nacional.

Don't worry, be happy!