dijous, 30 d’octubre del 2008

Crim i càstig


Després de quasi una hora de frustrats intents, cap a les deu del matí del dia d'avui he aconseguit reunir les forces necessàries per afrontar la condemna que ara fa un parell de nits va recaure sobre mi, després que la meva pròpia fisiologia em traís i em declarés culpable d'una inequívoca indigestió per gula. Veient l'evolució dels esdeveniments, seria just matisar que existeix una elevada probabilitat de que algun virus hagi actuat de catalitzador en aquest lamentable succés, però a hores d'ara és massa tard per intentar esgrimir part de la culpa, cosa que, ben mirat, tampoc canviaria gaire la condemna. Doncs el que dèiem, que finalment he aconseguit trobar la inspiració (diguem-ho així) per treure el peu de sota l'edredó i posar-lo a terra en el que sembla ser el primer dia de fred verdader de la temporada. Les primeres escenes no han diferit gaire de les que es produeixen cada matí entre dues i tres hores abans. Ulls de son, gallumbos i cabells despentinats. Passejant per casa, mirant aquí i allà a l'espera de que algun moble del menjador em resulti més familiar que els altres i em doni alguna pista sobre la meva localització geogràfica. La diferència, però, amb els altres dijous del curs és que avui no tenia absolutament res a fer. En aquest punt qui estigui llegint això pensarà que m'ha tocat la loteria del temps, amb el reintegrament de les vint-i-quatre hores. Però la veritat és aquesta perspectiva, que en circumstàncies fisiològiques pintaria com un autèntic privilegi caigut del cel de forma regalada, sota la pressió d'una petita patologia estomacal esdevé una muntanya de palla amb un cartell a dalt de tot que diu "busca l'agulla si tens collons!". Després de repassar mentalment totes aquelles coses per les que sempre m'agradaria tenir temps, però que justament ara (ves quina cosa!) no em venen gens de gust, m'he decidit pel comodí multimèdia. A primer cop d'ull, sembla que tensar lleugerament les parpelles fins al punt de deixar les pupil·les al descobert i moure el polze de la mà dreta per governar el comandament a distància és el ridícul preu que has de pagar perquè algú prengui les decisions per tu i et mantingui entretingut. I així ha estat durant ben bé mig dia. Però a mesura que anaven passant les hores, la satisfacció d'haver trobat la manera de mantenir-me distret a baix preu ha anat cedint terreny a l'angoixa de sentir com el meu cervell s'anava estovant com ho fa un tall de pit de pollastre quan el marines amb suc de llimona. No m'atreviria a trobar un símil rigorós a la hidròlisi àcida dels enllaços peptídics del col·lagen del pollastre, però el cas és que la capacitat del meu còrtex cerebral per retenir pensaments anava minvant dràsticament, i de més està fer al·lusió a la seva capacitat per generar-los. Fins i tot els gats anaven fent la seva mirant-me de reüll, com si fardessin de que el seu esquelet obeís les ordres del seu cervell, mentre el meu era incapaç d'orquestrar qualsevol moviment més sofisticat que el del dit polze. Una vegada més ha estat algun tipus d'inspiració i no el sentit comú la que ha posat fi a la ingovernable situació, traslladant la meva mirada del mar de píxels a les lletres impreses. Trenta o quaranta pàgines més tard m'atreveixo a dir que estic prou recuperat com per pensar en el que m'ha passat i fotre-us aquesta xapa insuportable amb la que pretenc culminar la meva carambola de crim i càstig. Bona nit.







Cornuts i pagar el beure


El fet de passar les tardes a casa fa que m'assabenti d'algunes coses que d'altra manera ni sabria. Segueixo molt desinformat en alguns temes, però aquests dies als programes de tarda només fan que parlar del Julián Muñoz, l'ex-alcalde de Marbella, que acaba de sortir de la presó sota fiança (ja em perdonareu que no en posi cap foto, per motius evidents). Com segur que sabreu, aquest pajaru es va fer famós per malversar una picosada del fons de Marbella, i per embolicar-se amb la Pantoja (tampoc hi ha foto pels mateixos motius).

Aparentment tot això no té cap mena d'interès, ni hauria de ser objecte de comentari aquí al nostre blog. Però la gràcia del tema és que, com era d'esperar, el lladre aquest, perquè no és altra cosa eu un delinqüent, ha venut l'exclusiva de la seva història a la presó al millor postor, que en aquest cas és Telecinco (que no linko perquè foten una ràbia d'aquí allà). Es parla de xifres al voltant de 300000 o 400000 euros. És a dir, que per una entrevista en sortir de la presó, on explicarà les misèries que ha viscut (evidentment, estava en un règim d'estar per casa) i quatre coses de la folclòrica, es tornarà emportar una bona suma de diners, com si no n'hagués robat prous ja.

En la meva opinió, si el periodisme d'aquest país fos seriós, ningú no hauria de comprar l'exclusiva d'aquest tio, s'hauria de menjar els mocs i les quatre bajanades que pugui dir, perquè segur que no explica res de totes les estafes que va fer quan exercia de polític corrupte (què deu tenir Marbella?). És una vergonya que algú estigui disposat a pagar aquests diners a un delinqüent, que d'acord que els programes del cor els segueix molta gent, però a aquest preu, la vida d'aquest home no interessa a ningú. Només hauria de parlar davant del poble que governava, demanar disculpes, i pagar d'alguna manera tot el que va fer. Ells són els únics que mereixen una explicació. Una explicació que tampoc tindran en l'entrevista que li faran.   

dimecres, 15 d’octubre del 2008

1, 2, 3, pica paret!

Darrerament en totes les trobades tenim un tema recurrent que ens ocupa bona part del temps. I no només en el nostre ambient, ja que en parlo també amb força altra gent. Aquest tema són els gats. En relatiu poc temps els gats han passat a ser part importants de les nostres vides, per alguns perquè n'hem adoptat, i per altres perquè tenen al·lèrgia a aquestes bèsties. Normal que no parem de parlar-ne, i a més, és que ens donen tema, ja que són d'allò més trapelles i graciosos, almenys els meus. Cada dia em sorprenen amb alguna animalada nova, i la veritat és que omplen molt.

Avui us vull presentar un vídeo d'un gatet que ha caigut davant dels meus ulls, i em va fer molta gràcia. No és propi, és un vídeo que ens van passar, però en Blog té algun comportament similar, i això fa que encara em faci més gràcia. Ara, que aquest gat del vídeo, és tot un professional. Mireu-lo i ho veureu, és curtet i no us traurà massa temps, i crec que val la pena.


dijous, 9 d’octubre del 2008

Flueix

Tarda a casa, com la majoria de les anteriors. Em poso a l'ordinador després de veure a la tele programes que millor no anomenar. La catosfera està tranquil·la, poqueta cosa per llegir, però arribo a un dels molts blogs que segueixo, el de la Musa, i enllaça al final una cançoneta que no puc evitar escoltar.



I clickant l'enllaç et porta a una pàgina del goear on sona la cançó, i per la meva sorpresa, sota el reproducció et dona altres opcions del grup. I quan acaba Portaavions en clicko una altra. I després d'aquesta una altra. I a continuació una altra. I cada cop canvien les opcions. I així intentant fer altres coses mentre canto al mateix temps. I m'arribo aquí perquè això és un post. I ho escric i aquí ho deixo. I segueixo escoltant.