dilluns, 30 d’abril del 2007

Ja tinc Bitllet!!!!

Em plau anunciar-vos que després de molts dubtes, qüestions morals i econòmiques, ja m'he comprat el bitllet d'avió per aquest estiu. Arribo el dia 22 de Juny i marxo el dia 9 de juliol. Tot això per poder fer "el DEA dels collons" (abans era només "el DEA") el 4 de Juliol, dia de la independència americana... Algú de vosaltres interessat en la "generació i maduració de les cel·lules T regulatòries mitjançant B7-H1/PD-1"?

S'accepten propostes per fer sopars, dinars, cafès, inauguracions de pisos...

divendres, 27 d’abril del 2007

Raltegravir

Porto ja dies volent parlar d'un tema, i si no m'espavilo encara passarà de moda. Es tracta de la notícia que ha sortit als diaris recentment (cosa que significa que ja fa molt temps que s'hi treballa) sobre el nou antiretroviral inhibidor de l'integrasa del VIH-1 (virus de la SIDA) que ja està disponible gràcies als esforços conjunts de l'Hospital Clínic de Barcelona i l'Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona (Can Ruti pels amics), amb els doctors Josep Maria Gatell i Bonaventura Clotet al capdavant. També participa l'Hospital Carlos III de madrid, però d'allà no conec a ningú.

Per mi és un orgull que la ciència del país avanci i es faci sentir arreu del món, ja que no deixen de ser becaris com la majoria de nosaltres els que porten els projectes endavant. La notícia (per exemple) diu que aquest treball ha estat publicat a Lancet, una revista científica puntera en el camp de la medicina, i és per això que té ressò mediàtic. Aquí us deixo l'abstract per si hi voleu fer un cop d'ull, encara que des de casa no es pot accedir a l'article sencer.

El nou fàrmac es diu raltegravir (MK-0518) i es útil per pacients en estadis avançats de la malaltia que no responen a les teràpies estandard, i a més, té menys efectes secundaris. Com deia abans, actua a nivell d'inhibir la integrasa del virus. Parem màquines. Sense entrar en detalls, el virus de la SIDA té un cicle vital, per tal de reproduir-se, que es dóna a l'interior de cèl·lules nostres, les cèl·lules que parasita. Aquest cicle, que us detallo aquí baix perquè us feu una idea, es pot intentar parar a nivell de molts punts per tal que no avanci i el virus no pugui augmentar el seu nombre. Els antivirals clàssics intenten inhibir la transcriptasa reversa. El raltegravir, en canvi, ho fa en un punt del cicle més tardà, i pel que diuen, dóna uns grans resultats.

Bona ciència i feta a casa. Això suposa un descobrient prou important i obre una nova via d'investigació ja que fins ara no hi havia inhibidors de la integrasa. Si aquest funciona bé, no a nivell de curar la malaltia, és clar, però si a millorar la qualitat de vida dels pacients, cosa que per ara, és l'únic que es pot fer, en podran sortir més de semblants, qui sap si de millors. La meva feina té relació amb aquests temes, encara que no havia seguit el desenvolupament d'aquest fàrmac. Però sí conec gent dels dos centres catalans que han participat en l'estudi, potser algun d'ells us en podria explicar moltes més coses que jo, però com que no s'animen, jo no he volgut deixar passar l'oportunitat de llançar floretes a la ciència que es fa per aquí, ni que sigui per una vegada, ja que amb la poca atenció que rebem, s'ha de reconèixer el mèrit d'obtenir uns estudis de tant d'interès com aquests.

dimecres, 25 d’abril del 2007

El meu comentari

Sempre he sigut del parer (entoma aquesta!) que quan jutgem el que fan les altres persones ens fixem especialment en allò en el que a nosaltes ens costa més de fer. Posem pel cas que a mi em costa ser puntual, cantar o pintar i recordar les coses. Aleshores, donaré valor a les persones puntuals, que canten o pinten bé i que tenen memòria. Per què? doncs perquè com he dit, a mi són coses que (posem pel cas) em costen de fer. La meva contradicció vé quan, per donar valor a aquestes persones, desvaloro a les impuntuals (com jo), les que no saben cantar ni pintar (com jo) i les que tenen poca memòria (com jo).

De manera que, a banda de sentir-me com una piltrafilla desvalorada per mi mateixa (cosa que no té més transcendència, perquè es tracta d'un "posem pel cas"), és quan penso que estic desvalorant a algú que potser s'assembla a mi, o jo a ell/ella.

divendres, 20 d’abril del 2007

Catalunya Ràdio a Moçambique

Avui al matí, envoltada de l'habitual incivisme a la carretera he sigut testimoni d'una inciativa molt interessant i bonica de Catalunya Ràdio. Duen 2 dies emetent "El matí de Catalunya Ràdio" des de Moçambique. Durant aquests dies han abandonat les aborrides tertúlies sobre l'estatut, el gol de Messi i l'11M per parlar dels problemes que afecten a aquest país (i per extensió a molts països de l'Àfrica).

Brillant. Brillant però alhora descebedor. Han parlat de pobresa, de la SIDA i altres malalties, de l'educació, de diferències de gènere... Sí, sí, ja sabem quins són els problemes que hi ha... També parlàven de solucions i moltes d'elles passaven per educar, educar, educar... És tan important! I no només a Moçambique. Allà sembla senzill veure el què cal ensenyar, el problema és com fer-ho.

Em quedo amb la frase "L'educació pot trencar el cercle viciós de pobresa i malaltia".

I aquí? Aquí l'educació és un dels pilars de la societat. Aquí tenim discrepàncies sobre què cal ensenyar i ja no sabem ni com fer-ho, la marea de la societat moderna se'ns emporta. Sort que hi ha persones que s'ho curren de valent. Un Olé per totes elles, perquè malgrat els impediments puguin continuar motivant i ensenyant. Però alerta, aneu en compte! no deixem en mans d'elles el que ens afecta a tots i totes!

dimarts, 17 d’abril del 2007

Nous horitzons blogosfèrics

Desconec els límits de l'interès per la política mundial de la majoria de vosaltres, i de poc més de la meitat d'aquells que us els conec, no en puc dir que els conegui ni la meitat del que jo voldria... (Ui, crec que m'he passat i ni jo sé massa bé on estic a hores d'ara; començo a pensar que no trobem més difícil el Català perquè no hem intentat utilitzar-lo amb tota la seva amplitut). Bé, tant és. El cas és que he parlat de política amb ben pocs de vosaltres (a excepció, és clar, de la situació del Català a l'Univers) i amb aquells que ho he fet, mai ha estat per tirar cohets. No obstant, avui m'agradaria aportar-vos una mica de reflexió política en forma de blog.


No patiu, no es tracta d'un blog especialment prolífic, ni d'un volcà d'anecdotaris sobre grupúsculs polítics que només coneixen a casa seva. És força senzill, poc pretensiós i té una freqüència d'actualització més aviat tranquil·la. Però sempre he sentit força admiració per la capacitat literària i reflexiva de la persona que el signa, per no parlar de la seva envejable culturilla històrico-política. En resum, si teniu temps i ganes, no deixeu de fer-hi un cop d'ull de tant en tant o passejar ara mateix per antics posts, doncs són autèntiques armes contra el pensament únic que conviden a reflexions carregades d'actualitat i realisme.


Filodòxia

diumenge, 15 d’abril del 2007

Nous aires

Tinc bones notícies que vull compartir amb tots vosaltres. Ja sabeu que des de fa un temps em vaig quedar sol al pis, i que després d'uns mesos de viure sol (sol però content), començava a tenir problemes econòmics. Viure a Barcelona és fantàstic, però no és cap regal si t'has d'espavilar solet. Doncs bé, em plau comunicar-vos que per fi he pogut solventar aquest problema. Les meves exigències respecte la persona que havia d'entrar al pis m'han portat a refusar algunes possibles opcions i ha fet que la recerca es perllongui força més del que esperava, però com sol passar sovint, la solució era davant dels morros i no la veia. Finalment, serem tres al pis, a partir de maig vindrà una parella d'amics, als quals els sembla perfecte compartir habitació, és clar. A alguns de vosaltres, els que els coneixeu, ja us n'he fet cinc cèntims, i la resta de ben segur que els acabareu coneixent. Això em dóna molta tranquil·litat, ja que mai vaig perdre l'esperança de poder seguir vivint amb algú de confiança, i sembla ser que així serà. Sol es viu bé, però no està malament tenir nous aires a la vida d'un.

dissabte, 14 d’abril del 2007

No som prou diferents ja?

Encara amb el regust amarg del video que acapara totes les converses d'aquests dies, voldria canviar de tema una miqueta però sense allunyar-nos del català i les seves peculiaritats. Un nou tema sobre el que podem discutir si voleu, però això si, sense posar-nos les mans al cap. Donant voltes per la blogosfera catalana, que també anomenen catosfera, m'he adonat que hi ha certa controvèrsia en la manera d'anomenar els blogs en català. Sembla ser que el Termcat va decidir en un principi anomenar aquesta mena de planes web 'diaris interactius personals', i pretenien extendre l'us de 'dip' emprant les inicials d'aquest concepte. Penso que de vegades l'afany de ser diferents ens porta bajanades com aquestes. Pràcticament ningú no va acceptar aquesta forma, i això va fer rectificar el Termcat i van proposar 'bloc', per semblança fonètica amb el terme anglès 'blog', i perquè té certes connotacions semàntiques amb el que seria un bloc de notes de tota la vida.

Si us moveu pel món dels blogs, veureu que en l'actualitat s'utilitza indistintament els termes 'bloc' i 'blog' en els dietaris en català, hi ha qui utilitza l'un, d'altres fan servir l'altre i encara hi ha uns tercers que no semblen seguir cap criteri. Jo no puc parlar per la totalitat de gent que escriu aquí, però si per mi, i em posiciono clarament a favor de 'blog'. Potser us estranyi perquè sabeu que m'estimo la meva llengua amb bogeria, però precisament per això, crec que no li fem cap favor pretenent ser diferents a la resta d'Europa. Per què hem de ser nosaltres els 'rarets' quan totes les llengües europees, com a mínim les més importants, han adoptat i s'han fet seu el terme 'blog'? Si hem de ser especials, ho podem ser per moltes coses, serà que el català no té coses diferents al reste de llengües, però anar contra un neologisme d'aquesta manera, vés a saber amb quina finalitat, no crec que serveixi precisament per donar prestigi al català. Si us hi heu fixat, des que he entrat en aquest món sempre he escrit 'blog', l'altra forma no m'agradava massa, però m'he acabat de convèncer llegint un article de Gabriel Bibiloni, lingüista i professor de la UIB que us enllaço aquí per si a algú li ve de gust fer-hi un cop d'ull. Ell en sap molt més que jo, és clar.

dimecres, 11 d’abril del 2007

No ens entendrem mai



Aqui us ofereixo un petit documental, que jo rebatejaria com a "Toca'm els ous" o algo així. Es sobre la situació del Castella a Catalunya. Basicament està en perill d'extinció i completament oprés i représ. L'ultima vegada vaig necessiar Déu i ajuda per fer-me entendre, i total demanava una ensaimada de cabell d'àngel (en una fleca, no pas al CAP).

Interessant també que presenten a Joel Joan, Miquel Calçada, Albert Boadella i molts altres com a l'anticrist...
A veure quants minuts aguanteu. Jo no he pogut passar de 6:29.

De totes maneres crec que es molt interessant veure com ens veuen. No ens entendrem mai, vamos.

dissabte, 7 d’abril del 2007

Antoniafònics a l'Empordà

Aquest passat divendres, a banda de ser sant, es recordarà també per una nova entrega de la saga "antoniafontmaniaca". Per diverses circumstàncies, una colla de barcelonins ens vam ajuntar per a fer una visiteta a la zona sud de la Costa Brava, concretament a Blanes. Allà hi vam passar el dia, però a s'hora baixa, aprofitant que el nostre grup de culte feia un concert a Sant Feliu de Guíxols, vam dirigir-nos cap aquelles contrades del Baix Empordà, i de pas anotar-nos un punt més en la nostra competitiva però sempre amistosa carrera envers el rècord Guiness d'assitència a aquest tipus d'esdeveniments.
El concert era a quarts de deu de la nit, a la zona esportiva de Vilartigues de la vila guixolenca, és a dir, a un tros de descampat situat a les afores del poble, on l'actuació dels mallorquins estava integrada a dins d'un festival musical. Això va fer que, en efecte, el macro-microclima del paratge fos un poc fred (i xerec, si sabés què carai vol dir!), i bastant polsós. Tot i això, un cop afinats i provats els diversos instruments pertinents, quan van comançar a sonar les notes de Darrera una revista, vam tornar a sentir la màgia un cop més, i els motors es van escalfar de seguida. El concert va proseguir com sembla està sent habitual aquest any 2007, és a dir d'una forma variada, tocant ja des de bon principi temes de tots els àlbums. Podríem dir que en Pau i la seva colla no estaven tan pletòrics com en d'altres ocasions, però el concert va estar a l'alçada en termes generals. Semblava que el fred no els hi acabava d'agradar, i pot ser per aquest motiu que els illencs semblava que tinguessin una mica de pressa per acabar, ja que no van fer ni la ja clàssica pausa amb la versió del tema de Pink Floyd, ni van incloure una performance del "farlopero" amb Patxanga, i el que és més greu, no va sonar Viure sense tu.
Tot i això, el concert tampoc ens va deixar una sensació global de decepció, i hi va haver alguna anècdota curiosa, com ara el l llançament d'un Nou Testament a l'escenari per part d'algú del públic, i a la posterior lectura per en Pau d'una frase del esmentat llibre. A més a més, una nota positiva va ser el retorn de'n Xexu, malauradament leisonat des de fa uns dies, i que, tot i que encara no estava recuperat del tot, va representar amb gran passió Astronauta rimador, òbviament quedant-nos antoniafònics, com sempre. Es va trobar a faltar la presència de la Txaro i en Gerhart, incondicionals d'AF on els hi hagi, però aquest any promet ser tan o més intens que el passat, així que hi hauran moltes més ocasions on tots junts podrem gaudir de bona música amb la millor companyia, me'n mor de ganes!.

dimecres, 4 d’abril del 2007

ai... La primavera

El temps està boig, però els éssers vius seguim els nostres camins i conductes com si ho portessim escrit als gens. Des que el darrer 21 de març va arribar astronòmicament la primavera, no crec que ningú pugui anunciar amb gaire orgull que això hagi estat així. Però mentre jo començo a patir d'astènia primaveral per no haver pogut hivernar quan tocava, un fotògraf ha capturat aquesta bonica i primaveral escena protagonitzada per dos mussols. No sé si estareu d'acord amb mi (sóc conscient de la raresa de les meves aficions), però tanqueu un moment els ulls i penseu en el privilegi que ha de ser poder estar al lloc del fotògraf, en plena natura i sent espectador d'una escena tan íntima i tendra com aquesta. I si no us convenç, penseu com ha de ser estar a la pell d'un dels mussolets, amb la única obligació de deixar que el sol et caigui a sobre mentre algú que t'aprecia et dóna mostres d'afecte.


Ale, a somiar!



Fotonatura

dimarts, 3 d’abril del 2007

Aquesta pluja

Tot i que aquí, a Badalona, ja ha amainat una mica, venia per la carretera amb la ràdio apagada, amb ganes de compartir això:

Aquesta pluja que ho banya tot
treu de ses coses s’olor del món.
Aquesta pluja no té un hivern,
només té un dia un poc xerec.
Tothom té defectes, jo encara t’enyor.
Ningú no és perfecte, ja no te faré pus cançons,
i avui som dimecres, també som dijous,
jo sempre com sempre.
Demà pintaré amb ses mans
es meu sol de jugueta
que té un satèl·lit solar
i un solàrium d’estrelles.
Demà pintaré as cel ras
un segon domicili,
semiaquàtic i deshabitat
perquè m’estic transformant en un amfibi.

Llàstima que encara estiguem a dimarts...

dilluns, 2 d’abril del 2007

Un model d'integració

Avui només vull fer una petita i curta reflexió a arrel de la foto que us deixo aquí dalt. Aquesta foto la vaig fer jo mateix al darrer assaig, i tot i que no és molt bona, m'ajuda a mostrar-vos un fet del qual ens podem mostrar orgulloses les colles castellers. Som tot un model d'integració, i no només ètnica, encara que aquesta sigui la més aparent. En una colla castellera tothom hi cap, i la tolerància i el respecte imperen en la majoria d'ocasions. No diré que en les colles tot sigui flors i violes, perquè mentiria, però certes qüestions semblen totalment superades, a diferència del que s'observa a la resta de la societat. Tampoc som úniques, en molts altres col·lectius s'han enderrocat els murs, però hom parla només del que coneix. Vull treure'm el barret davant d'aquells que tenen la ment prou oberta per no veure nacionalitats, tonalitats de pell, gèneres o tendències sexuals i només hi veuen castellers que caminen cap a un objectiu comú, fer gran la seva colla i honorar l'escut que porten al pit.