Sóc una bleda

Sóc una bleda, sempre ho he estat, i ploro fàcilment. Avui, sense anar més lluny, m'he posat a plorar escoltant "Hansel i Gretel". Resulta que fa poc vaig descobrir la bretolada que van gravar en Joan Miquel Oliver i l'Albert Pla el 2010, "Concert a París - En directe". Aquests dies l'he estat escoltant. No us en parlaré massa. Us deixo que el descobriu vosaltres mateixos, però abans, repasseu què diu la wikipedia sobre la sala de concerts Olympia de París. El meu primer il·lús comentari va ser "aquest concert devia ser una passada!".

Tornant a la cançó, em recorda a un moment de felicitat molt gran. Fa uns anys vam anar a Argentina, "Hansel i Gretel" era una de les cançons del recopilatori per aquell viatge, concretament la que fèiem servir de despertador. Estàvem a Humahuaca, en una pensió correcte però gens coquetona, de la que fèiem broma dient que devia llogar habitacions per hores. Recordo el cel blau, les mantes que pesaven i la planxa metàl·lica que feia de porta. Al despertar-me amb la cançó, vaig ser feliç, sense cap motiu en particular. Escoltar-la em transporta d'una manera molt intensa a aquell moment i sempre m'arrenca un somriure sincer. Avui sonava mentre sopava amb la meva filla i, de cop, m'he vist a Humahuaca. M'ha passat com una pel·lícula tota la vida des d'aquell moment fins ara i he tingut una sensació de felicitat que m'ha fet saltar les llàgrimes. De seguida he pensat que no podia ser. He pensat que potser plorava de tristesa, perquè abans de ser mare era lliure i podia anar a Argentina i altres llocs del món. No era això, us ho asseguro. És impressionant la de pensaments que et poden venir al cap en menys d'un segon. M'he sentit enamorada del meu company i feliç del que ha passat des d'Humahuaca fins al sopar d'avui, i m'he sentit afortunada de tenir una filla tan sana i tan riallera. "Mama, que plores?"   

Records d'infància. O no.

He anat uns dies a un poble del Maestrat. La meva relació amb aquest poble va començar fa uns 20 anys, quan hi vam anar per primera vegada a visitar uns amics. Fa uns 7 anys, els meus pares van comprar una casa allà. En aquells moments estava molt bé de preu, i el lloc els agradava prou. En total potser hi hauré anat unes 4 o 5 vegades. El fet curiós, és que aquests dies allà m'he sentit com si hi tingués una part de les meves arrels. No sé com expressar la sensació de familiaritat que hi tinc. Fins i tot en algun moment m'han vingut records de moments que no he viscut. Seré una replicant i m'està fallant el software?

Crec que el fet de tenir una filla i que ella comenci a crear els seus records m'influeix. Us ho explicaré. Aquest estiu amb ella he m'han vingut molts records dels meus estius d'infància. Penso, aleshores, en ella d'aquí a uns anys, quan recordi la seva infància. I hi penso tant que acabo integrant com a record el que ella està vivint ara. Entenc que una cosa així deu ser difícil d'entendre si no l'has viscuda, però és el què em passa. 

Parlant amb una amiga de l'adolescència, em va dir que amb els anys els records es fan estranys. Barreja records de la seva vida amb els d'altres persones. Per entendre'ns, no sap si una cosa li va passar a ella o a mi. També li passa que no es reconeix amb els records. I és que, en definitva, ja no som aquell infant de 10 anys ni aquells joves de 20, de manera que es fa difícil pensar que nosaltres haguem viscut segons quines coses.

Sempre m'ha agradat recordar. 

Tenir els records presents és una manera de sentir-me viva.

Dijous i Divendres, Madrid.

Aquest viatge ha estat molt diferent. Des del primer moment, i no em pregunteu perquè, m’he sentit com una espia. Suposo que el tren ja ho té, això. Intercanviar informació és des de fa un temps més fàcil en l’àmbit ferroviari que en l’aeri. Per molts motius, però el principal, que ja no hi ha veritable primera classe en els vols curts. Els seients són massa estrets i si has de moure’t massa, despertes sospites. El control de maletes és un altre punt a tenir en compte. A l’aeroport s’ho prenen molt seriosament, ja no es poden dur microxips amagats a la sola de les sabates ni al cinturó. I si jo fos una espia? Crec que m’agradaria ser agent doble, però seria quelcom massa arriscat i no voldria posar en perill la meva família, així que res. Agent simple. I què o a qui espiaria? Doncs tenint en compte la meva professió, crec que està clar. Històries clíniques. Aniria als hospitals amb l’excusa de recollir dades per un estudi. Quan em deixessin sola amb les històries clíniques, trauria la meva mini-càmera de la pitrera i faria fotos indiscriminadament. Amb quin objectiu? No ho sabria, compliria ordres. M’allotjaria en un hotel, rebria un paquet confidencial, pujaria a l’habitació sense despertar sospites i al tancar la porta l’obriria d’una revolada. Un sobre. Instruccions. Què cal fer? És ben fàcil: memoritzar-les, destruir-les i seguir-les. Sense preguntar, sense contemplacions. Em costaria dur una arma. Màxim una navalleta per defensar-me, però res més. En algun moment la posaria al coll d’algú, sense atraure les mirades de la gent del voltant, i... Merda! M’han descobert! He d’anar a l’Schlecker comprar-me un tiny i unes tisores. No crec que sigui difícil trobar un Motel. Digueu a la meva filla que la seva mare sempre la va estimar molt. Que no em busqui. És perillós.

Dilluns, Alacant. Dimarts, Murcia.

Abans gaudia fent aquests viatges. Ara... Doncs miro d'esforçar-m'hi, però em costa més trobar-hi la gràcia. Aquesta vegada, però, no m'hi he hagut d'esforçar massa. Alacant ha estat feixuc. El que en algun altre hospital hagués estat un plis plas, aquí va ser lent. L'experiència a l'estació d'autobusos va ser molt dolenta i vaig arribar a Múrcia molt cansada. 

Múrcia em va sorprendre. Placetes, arbrets i plantes per totes bandes... Em va fer pensar en Granada, que tothom sap que és la ciutat més bonica del món. A les 9 de la nit vaig sortir a sopar, pensant endrapar qualsevol cosa i ràpid tornar per fer un bany (és un dels grans al·licients de dormir en un hotel, doncs a casa no tinc banyera!) i dormir. Txari, estaves molt equivocada. L'ambient de la Plaza de las Flores em va absorvir. Sempre m'ha costat, això d'anar de tapes sola, però ahir em vaig llençar. Vaig seure a una terrassa, vaig demanar una canya i la resta va venir rodada. "Que puedo comer?" i la cambrera ja em recomanava tot de coses que no havia sentit mai. Entre les dues, i sense pensar-ho massa, vam decidir que volia un entrepanet de caballa amb pimiento i formatge fresc i un "tomate partido". Oh! Que bo! En acabar, vaig demanar-me una altra canya, només pel gust de prendre-me-la allà, veient la vida passar. 

Aquest matí, a l'Hospital he anat més ràpid del què em pensava i he plagat a la una. He callejeat passant per la Catedral, per places, per carrerons, observant la gent i escoltant aquest accent tant magnífic que tenen els murcians. Al dinar he repetit l'estratègia: canyeta i pregunta al cambrer. En aquest cas, no sabia massa bé què demanava, però he gaudit molt. 

Us puc dir que Murcia m'ha agradat molt. Hauré de tornar l'any vinent i intueixo que no em sabrà tan greu llevar-me a les 5 de la matinada i no tornar fins l'andemà a les 10 de la nit.

PD: viatjant per Espanya, em sento una turista privilegiada, perquè tinc aquell punt de facilitat per la logística, però a la vegada una distància cultural prou gran com per gaudir observant els costums.

Encara hi ha possibilitats

Dedico aquest post a la Txaro, és un vídeo curtet que potser, amb una mica de sort, li permetrà emportar-se l'àlbum de Japó a Edinburgh.

El cel i l'infern

En una cafeteria de Göteborg vam trobar una pissarra amb aquest text escrit. Em va fer molta gràcia i de seguida em van venir ganes de compartir-lo amb vosaltres. Per sort, no mencionen ningú de la península, ni tampoc es mencionen a ells. Curiós.

Iceland rules!

Si no ho heu fet ja, s'ha de començar a pensar en les vacances. Em sembla que tots teniu destinacions ja, les podríeu compartir aquí. Per ara, jo us vull deixar un vídeo promocional d'Islàndia que a mi m'ha convençut i m'ha renovat les ganes d'anar-hi, que per altra banda, mai no havia perdut. Sé que a vosaltres tampoc no cal que us convencin de res, però per si no ho veieu clar, mireu el vídeo i després em dieu. Un país tan feliç s'ha de visitar, no? Ara que, no parlen dels suïcidis ni de que nou mesos l'any no es pot ni sortir de casa del fred que fot. Però són simples anècdotes, ja veureu.

Inspired by Iceland Video from Inspired By Iceland on Vimeo.

Glòria

Tu que m'has vist caure a terra
tu que sempre m'has trobat
en les nits de lluna plena
dormint en el teu sofà

Tu m'ajudes sense pressa
si cal deixes el que tens
m'obres sempre casa teva
perquè no em quedi al carrer

Ens fem vells però no hi ha pressa
entre copes em vas dir
col·locats quasi com sempre
sense un duro però amb estil

No desitjo una altra cosa
el meu món, els meus amics
i la vida no em fa nosa
mentre tingui un ros als dits

Entre mig de vells poemes
de la glòria del passat
he trobat aquesta història
per la nostra amistat

que potser havies oblidat.

Inici

Aquesta noia sembla molt sèria i una mica tímida, però crec que s'ho està passant bé aquests dies, i jo també soc bastant reservat. No la conec, però hi ha alguna cosa d'ella que m'atrau, crec que s'hi pot confiar. Espero que no li molestin les bambes vermelles, fan bastanta pudor...

Amsterdam

Aprofitant una festa endarrerida que teníem pendent, hem fet una escapada a Amsterdam. Aquests tres dies hem pogut gaudir d'un temps de relax i de turisme en aquesta peculiar ciutat. Només arribar l'olor a tabac em va sorpendre, com també l'enorme parquing de bicicletes que hi ha al costat de l'estació central de tren. Les pots veure per tot arreu, la gent no para d'anar a munt i avall sobre dues rodes, o fins i tot poden transportar la canalla en una espècie de cistella acoplada a la bici.

El primer dia va ser de contacte amb la ciutat, sense guies, sense mapes, simplement deixant-nos portar. I la veritat és que la ciutat en cap moment ens ha defraudat. Per nosaltres, el més sorprenent ha sigut el Red Light District, on conviuen sense molestar-se les prostitutes treballant i els veïns. Durant el dia, els mercats al carrer o els esmorzars en una terrasseta (si fa sol i no plou..) conviuen amb les "noies que busquen clients" amb molta facilitat. Durant la nit, els llums vermells envaeixen els carrers, les cases i els ponts. Passejant entre els carrerons d'aquests barri mai saps quan et trobaràs un maniquí o una noia real al proper aparador, i et pots endur un bon ensurt! Com a curiositat dir que dins d'aquest barri hi ha un sector que sembla estar dominat per xinesos, amb botigues, restaurants... fins i tot els noms dels carrers estan escrits amb holandés i xinés! També ha estat sorprenent per nosaltres l'omnipresència dels Coffee shops, carregats d'aromes i de fum que allà són legals.

És un plaer anar passejant a peu o sobre una barca i descobrir les formes i inclinacions de les anitigues cases dels canals plenes d'història i d'històries.

L'aspecte artístic i cultural de la ciutat tampoc es queda curt. Per tot arreu hi ha diverses galeries d'art i també val la pena deixar-se caure per alguns museus com la casa d'Anne Frank i el Museu Van Gogh.

Tot plegat fa que Amsterdam tingui un encant especial que fa que t'enamoris de la ciutat i que vulguis tornar per descobrir-la més a fons.