dijous, 30 de gener del 2014

Sóc una bleda


Sóc una bleda, sempre ho he estat, i ploro fàcilment. Avui, sense anar més lluny, m'he posat a plorar escoltant "Hansel i Gretel". Resulta que fa poc vaig descobrir la bretolada que van gravar en Joan Miquel Oliver i l'Albert Pla el 2010, "Concert a París - En directe". Aquests dies l'he estat escoltant. No us en parlaré massa. Us deixo que el descobriu vosaltres mateixos, però abans, repasseu què diu la wikipedia sobre la sala de concerts Olympia de París. El meu primer il·lús comentari va ser "aquest concert devia ser una passada!".

Tornant a la cançó, em recorda a un moment de felicitat molt gran. Fa uns anys vam anar a Argentina, "Hansel i Gretel" era una de les cançons del recopilatori per aquell viatge, concretament la que fèiem servir de despertador. Estàvem a Humahuaca, en una pensió correcte però gens coquetona, de la que fèiem broma dient que devia llogar habitacions per hores. Recordo el cel blau, les mantes que pesaven i la planxa metàl·lica que feia de porta. Al despertar-me amb la cançó, vaig ser feliç, sense cap motiu en particular. Escoltar-la em transporta d'una manera molt intensa a aquell moment i sempre m'arrenca un somriure sincer. Avui sonava mentre sopava amb la meva filla i, de cop, m'he vist a Humahuaca. M'ha passat com una pel·lícula tota la vida des d'aquell moment fins ara i he tingut una sensació de felicitat que m'ha fet saltar les llàgrimes. De seguida he pensat que no podia ser. He pensat que potser plorava de tristesa, perquè abans de ser mare era lliure i podia anar a Argentina i altres llocs del món. No era això, us ho asseguro. És impressionant la de pensaments que et poden venir al cap en menys d'un segon. M'he sentit enamorada del meu company i feliç del que ha passat des d'Humahuaca fins al sopar d'avui, i m'he sentit afortunada de tenir una filla tan sana i tan riallera. "Mama, que plores?"   



dimarts, 28 de gener del 2014

Mikimoto a Edimburg

Crec que és de justícia que deixem constància aquí de l'Afers Exteriors que TV3 ha dedicat a Escòcia, especialment a Edimburg, per tot el que significa per nosaltres. Gairebé totes les imatges que apareixen al programa les coneixem perfectament, és xulo que te les expliquin des d'una altra perspectiva. El que no entenc és per què el foteta d'en Miquel Calçada no va visitar una parella jove que va marxar a Edimburg a buscar un futur i han tingut un fill allà, hagués estat de molt interès saber com es gestiona aquesta situació en un ambient tan inhòspit! Ell s'ho perd, quan es presenti a president de Catalunya no el votaré!

dimecres, 15 de gener del 2014

La cançó 36

Quan et poses a remenar sempre t'endús sorpreses, ja sigui per casa o per l'ordinador. I remenant remenant he ensopegat amb una cançó que no em va venir al cap quan, ara fa més de dos mesos, se'ns va demanar que diguéssim cançons per fer-li un CD a en GG. I mira que és una cançó que en el seu dia vaig posar clarament a la carpeta mental etiquetada amb el seu nom. Algú recorda el 'Disc de tres cançons'? Al final en va tenir més, és clar, però aquesta era una de les tres originals: Por mi tripa de Pereza.

Ara no em vingueu amb les mans al cap perquè destaqui Pereza, no oblideu que escoltàvem Sr. Trepador! Com que no cal que sigui cap dia especial per homenatjar en GG, encara que sigui una mica tard comparteixo aquí la cançó perquè em segueix agradant i podria estar en el CD del 35.


"Yo curo más
que todo lo que puedas respirar.
Vamos a frenar
confia brother sigue mi compás
tú puedes todo, y más."

"Salir cada noche a matar
hacer un par de rotos,
amanecer charlando
con cara de locos.
Hoy me he quedao pillao al verte
me pareces otro,
pero eres el más grande
eres un terremoto."

Va per tu, brother.