diumenge, 26 de març del 2017

Community, Season 2

Darrerament s'estan fent sèries amb capítols molt llargs, gairebé pel·lícules, i amb una trama única que cal seguir en l'ordre que toca. Community és tot el contrari. Aquesta esbojarrada sitcom s'entrega en capítols de 20 minuts d'aquells que comencen i s'acaben, i sense gaires històries que es mantinguin al llarg del temps, tot i que té la graciosa peculiaritat que, per estrafolària que sigui la trama d'un capítol, per inversemblant i irreal, els protagonistes no l'obliden, i de tant en tant s'hi fa referència.

A l'episodi de Halloween la cosa s'embolica molt i molt... D'aquí.

Els set integrants del grup d'estudi més heterogeni de la universitat comunitària de Greendale no canvien ni una mica les seves esbojarrades històries en aquesta segona temporada. La primera sí que acabava amb un cliffhanger especial, però que es resol fàcilment en aquesta. Ara la classe que comparteixen és antropologia, que cap d'ells no sap què és, però l'agafen per seguir anant junts. En aquesta temporada augmenten els capítols temàtics, que solen ser els més graciosos. Destaquen l'episodi de Halloween, on es tornen tots zombis, el de nadal en el que són ninos de plastilina en stop motion, i com no, la guerra de paintball final de temporada. 

L'Abed en stop motion. D'aquí.
A banda dels recurrents habituals que ja ens són coneguts, com el degà, en Chang i el professor Duncan interpretat per en John Oliver, en aquesta temporada trobarem de professora d'antropologia una de 'las chicas de oro', la Betty White, la cantant Hillary Duff fent de noia dolenta, o un dels eterns secundaris de Hollywood Stephen Tobolowsky.

Community és una sèrie boja i sense cap realisme, i per això t'ho passes de conya mirant les animalades que fan. No és una sèrie d'adolescents, ja que els protagonistes són de totes les edats, però que tots ells són uns immadurs, això està clar. Una bona alenada d'aire fresc per passar l'estona sense pensar massa, i rient de valent si et fa gràcia l'humor ximple i fàcil. Encara que de vegades els espectacles que munten no tenen res de simple!

Valoració: quines ganes de jugar al paintball...

diumenge, 12 de març del 2017

Downton Abbey, Season 1

Per pressió popular, a casa vam començar a mirar Downton Abbey, una sèrie anglesa ambientada a principis de segle XX. Per ser que l'argument se centra en una família aristocràtica que viu en un palau, pensàvem que ens agafaria urticària, però la participació del servei, que té tant pes com la de la família del comte de Grantham fa que la primera temporada, de només 7 capítols de prop d'una hora, enganxi molt i et diverteixi i et faci arrufar el nas a parts iguals. A més, està perfectament adaptada en el temps on passa l'acció, i anirem coneixent la història d'aquells moments, molt interessant veure com es va introduint, per exemple, la tecnologia en un món tan conservador. L'hem mirat en anglès, i val molt la pena fer-ho, francament.

Bona part dels personatges principals de la sèrie, 
i la caseta al fons. A que fan goig? D'aquí.

Les 3 maries. Bé, la Mary i ses germanes. D'aquí.
El comte de Grantham, Robert Crawley, té tres filles, i per tant, la propietat del casalot Downton Abbey ha de passar a mans d'algú altre, perquè elles no poden heretar. Tret és clar, que la filla gran, la Mary, es casi amb l'hereu, cosa que faria que tot seguís igual. Però el malaurat promès de la Mary mor en l'enfonsament del Titanic, i l'herència cau ara en en Matthew Crawley, un parent llunyà que viu lluny de la vida aristocràtica i que passa per moments econòmics difícils. L'herència li cau del cel, i aquesta primera temporada se centra en com encaixarà el nou hereu a la vida de Downton, i en que l'estirada Mary veu més a en Matthew, que demostra constantment ser una gran persona, com un enemic que com un aliat.

Vol dir que això funcionarà, milady? D'aquí.
Les històries paral·leles dels membres del servei, el majordom Mr. Carson, la governanta Mrs Hughes, en Bates, l'Anna, l'O'Brien... fan molt més amena la sèrie, i posen el contrapunt irònic i hilarant al que passa a les estances nobles. Un humor molt anglès que fa trencar de riure molts cops. Però no són els únics, entre els aristòcrates també hi ha la comtessa vídua Violet Crawley, mare d'en Robert, que és una vella foteta que sempre mira pel bé de la família, i ho fa amb una gràcia que la converteix en un dels millors personatges de la sèrie. L'interpreta la Maggie Smith, també coneguda com a Minerva McGonagall a Harry Potter. No és l'única cara coneguda que trobarem a la sèrie, també hi ha l'Ygritte, una mica rebel, però no tan salvatge, i la Sybil Crawley que surt en un conegut capítol de Black Mirror.

En definitiva, una sèrie de capítols llargs, però pocs per temporada, que pots anar mirant sense parar, perquè sempre hi ha algun problema a resoldre a la gran casa de Downton Abbey. Les lluites pel sufragi universal, la introducció del telèfon, matrimonis de conveniència, el manteniment de la tradició, tot un món molt ben recreat i ambientat, i un humor ben esmolat per convertir-la en una gran sèrie. 

Valoració: la Mary no podria caure per les escales en algun moment...? Ràbia de tia.

diumenge, 5 de març del 2017

Trapped, Season 1

Com, una sèrie policíaca ambientada a Islàndia?? Això s'ha de veure, encara que Islàndia sigui un dels països del món amb menys criminalitat (la gent es mor per altres motius) i no s'ho cregui ningú! I això és el que ens va portar a Trapped, una sèrie que ha causat furor, sembla ser, i que de moment només compta amb una temporada.

Els tres polis de Seyðisfjörðu: Hinrika, Andri i Ásgeir. 
Impressionen, oi? No, no contesteu.

L'acció de la sèrie transcorre a Seyðisfjörðu, encara que se'n guarden prou de dir el nom del poble. Sí que diuen, però, el nom real d'altres indrets de l'illa. Per situar-nos, aquest poblet costaner envoltat de muntanyes (i preciós, hi he estat...), està just a l'altra punta que Reykjavik, a la costa est. Allà en temporada alta hi arriba un ferri que ve de Dinamarca, via Illes Feroe. Doncs just quan arriba el ferri, troben surant a les aigües del port un cos desmembrat, sense extremitats ni cap. Els tres policies del poble, el cap de policia Andri Olafsson, i els seus companys Hinrika i Ásgeir (noms fàcils, com es pot veure), es posen de seguida a investigar, però tenen molt pocs recursos i demanen ajuda a la central de Reykjavik. Problema: s'acosta una tempesta que deixarà el poble totalment incomunicat, així que s'hauran d'espavilar sols. Al mateix temps, ha tornat al poble en Hjörtur, el xicot de la germana de l'ex-dona de l'Andri. La Dagný va morir en un incendi a la fàbrica processadora de peix quan estava amb en Hjörtur, s'hi havien colar per... bé, ja m'enteneu. Des de llavors, la família sempre l'ha culpat, però s'anirà descobrint que tant l'incendi de fa uns anys com el cadàver que ara ha aparegut amaguen històries molt més complicades del que es podria sospitar en un primer moment.

Anem a fer un passeig Hjörtur, que fa molt bon dia.

La sèrie és distreta, però val a dir que la miràvem més per nostàlgia d'Islàndia que per l'argument. Aquests islandesos són lents fent les coses, però tot i això, la trama està prou bé, i els protagonistes, encapçalats per l'Andri, tenen prou carisma. La investigació prescindeix de modernors, tot es fa parlant amb la gent, interrogant, seguint pistes i estirant fins, cosa que està bé. I fins i tot en un repartiment ple de desconeguts per nosaltres, hi trobarem un vell conegut, el ministre de justícia de Dinamarca i candidat laborista Hans Christian Thorsen, que aquí fa de capità del ferri.

Valoració: s'emportaria un bé alt, és prou distreta i la trama té tela, però tampoc n'hi ha per tant. Les imatges, valen la pena. Seyðisfjörðu... ains...