dilluns, 30 de desembre del 2013

Últims minuts antòniafònics

No hi vam ser. No hi vam ser físicament, però sí que hi vam ser de tot cor. Hi vam ser per formar part d'aquest gran món que ha estat Antònia Font. M'he sentit part d'ells, malgrat només haver-hi parlat una vegada i d'aquella manera. M'han deixat entrar al seu món, com a tots vosaltres. L'han compartit sense demanar res a canvi*. M'he fet meves les seves cançons i les duré per sempre amb mi. Per ballar, per fer adormir a la meva filla i com a consell en un dia difícil.

"I per què pleguen?" em va preguntar la meva mare. "Doncs perquè ja ho han fet tot i ara faran altres coses" li vaig contestar jo, sense tampoc tenir-ne massa idea. "Quan un grup així ho deixen córrer, és perquè algun problema tenen", sentencia ella. WTF? No ens entra al cap que les coses, si s'acaben a temps, perduren més? I que els projectes van i vénen i la gràcia de la creativitat és no estancar-se? Li vaig intentar explicar tot això i afegint que algun problema hauran tingut, amb 17 anys de carrera, però que bla bla bla. "Així que fan com en Guardiola, que ara ho he guanyat tot i a partir d'ara només podria decebre al públic?" és el màxim que vaig obtenir.

El seu final em genera el mateix efecte que les seves cançons. Ni tristes, ni alegres, ni animades ni per posar-se a plorar, però una mica de tot a l'hora. Boniques perquè sí i profundes quan les escoltes atentament. Fins aquí.

Us deixo amb un vídeo que m'ha agradat especialment per dos motius. El primer, perquè se sent el públic entregat cantant amb accent mallorquí (que patates que devem sonar nosaltres cantant en mallorquí). El segon, perquè són els últims minuts de l'últim concert de quasi l'últim dia de l'any.

Ah! i un regal per la Rach, perquè van tocar "En s'estiu".






*Bé, només una mica de traça a l'hora de seguir-los concert rere concert, que molta anticipació i molt ben anunciat no ho han tingut mai! 

Edito per afegir el recull de coses interessants que he trobat per la xarxa:

Pau Debon, cantant d'Antònia Font: "Si ho deixem és per qüestió de necessitat de canvi de vida"
30/12/2013 El matí de Catalunya Ràdio
 

Crònica del darrer concert (inclou el setlist).

dijous, 26 de desembre del 2013

Va ser una monada!

La voràgine nadalenca d'aquests dies ha fet que la justa crònica del nostre acte antoniafònic final s'endarrerís. Ja que no hem pogut anar als concerts que aquests dies el grup farà a mode de comiat, si és que s'acaben aclarint amb les dates, ja que són curts de gambals fins i tot per això, nosaltres ens vam muntar el nostre propi comiat.

Una trobada d'aquestes característiques no s'havia produït mai. La guarderia muntada a Can GGRach ho va fer tot caòtic a estones, però en cap cas no va enterbolir una gran celebració en la que destacaria dos fets importants, a banda del bon ambient i les nostres ganes d'estar junts. La primera, la decoració que els amfitrions es van currar, amb un munt de detalls escampats que no passaven desapercebuts als antoniafònics experts, un cub de rubik per aquí, un llapis d'IKEA per allà, un cartell de benvinguda fet a mida o les caràtules dels discos penjant de l'arbre de vinil del menjador, entre d'altres. Uns detalls genials, gràcies parella!

El segon fet, el genial joc que es va empescar la nostra mà innocent. Quines cançons triaríem cadascú com les nostres preferides, o les més importants? No era tan fàcil encertar les dels altres, ni tan sols les pròpies, oi Txaro? Un joc molt ben organitzat i amb un premi de molta categoria pel guanyador, un bocí de la nostra història en un CD, paraules antoniafòniques, concerts, discos, lletres de cançons i una compilació creada, sense saber-ho, per tots nosaltres. Al final, triple empat, però això és el de menys. Gràcies Mà Innocent!

I per acabar, unes quantes imatges de la vetllada, no es pot dir una altra cosa, va ser una monada!

Amb aquesta rebuda la nit pintava genial!

 Aquest arbre sí que dóna bons fruits!

Fragment del premi genial, està ple de detalls, no us els perdeu!

On és el pistatxo???

dimecres, 18 de desembre del 2013

Apadrina!


Aquestes dues ampolles de Martini no tenen on passar les festes nadalenques, no es pot permetre que no tinguin una llar on les tractin convenientment. Si tens cor, apadrina-les, no les deixis soles. Pensa que elles mai no ho farien.

dimarts, 10 de desembre del 2013

El substitut

Per alguna estranya raó, des que nosaltres tenim consciència musical el panorama català ha comptat amb bones propostes, però hi ha hagut un grup de quatre que han centrat totes les mirades. A l'època de l'institut aquests quatre eren Sau, Sangtraït, Sopa de Cabra i Els Pets. En el moment que Sopa va decidir cantar en espanyol va caure un mite, i l'imaginari català els va desplaçar en favor de Lax'n'Busto. Seguien sent quatre.

Els Pets i Lax continuen actualment, tants anys després, però es mantenen en un segon pla, encara que pels seus fans encara són incontestables. Però a dia d'avui tornàvem a tenir quatre grups cabdals en la música catalana, amb tot un elenc de secundaris. Manel, Antònia Font, Mishima i els Amics de les Arts, mantenint la proporció.

I ara ens trobem amb un problema, Antònia Font deixa de ser del grup selecte dels quatre grans, de manera que queda una bacant que caldria cobrir. Quins grups tenim que puguin completar la tètrada? Jo faig les meves apostes, a veure què hi dieu vosaltres, quin serà l'escollit?



dimarts, 3 de desembre del 2013

Objectiu 35

Un altre any s'acosta a la fi i estic content perquè tenim plans i ganes de veure'ns. Per més que la vida ens hagi canviat, ens empesquem maneres de trobar-nos, diferents potser, però no menys valuoses, potser justament les hauríem de valorar més. I així seguirem espero. El que Antònia Font va unir, no ho separarem nosaltres, oi?

El meu pensament d'avui va per aquest blog, però. Un blog que aviat farà 7 anys d'existència i que forma part de nosaltres, un punt de reunió obert a qui vulgui participar-hi, però molt nostre. Tenim un ritme de publicació baix, però sempre és un plaer passar per aquí a veure què dieu. Darrerament m'ha vingut de gust dir algunes cosetes aquí, i no perquè em sobri la inspiració d'escriure, però cadascú s'imagina aquest lloc per algunes coses, encara que hagi donat lloc a tants altres projectes. Aquest any hem publicat més que l'anterior, entenc que això vol dir que la Comunitat no es mor poc a poc. I he pensat que estaria bé recuperar els números almenys de 2011. Què us sembla? Després d'aquest post, en quedaran només 4 per fer els mateixos que aquell any, i 5 si ens volem superar. En tenim prou amb publicar un post més cadascú! Us hi animeu?

dijous, 28 de novembre del 2013

dimecres, 20 de novembre del 2013

7th

Aquest cop no agafarem l'autobús 100 perquè ens porti a Waverley Station, però ens hi deixarà un tren que vindrà de Glasgow (Glasga). Començaran les nostres pujades i baixades per Leith Street, sovint sota la pluja, quan no sota la neu! Uns nachos a The Elephant House, en un petit desviament per George IV Bridge mentre ens passegem per la Royal Mile. Ves que no baixem al Grassmarket i fem una pinta al The Last Drop. Abans ens farem fotos amb el Greyfriars Bobby, és clar. El que no perdono és fer un Sunday Roast o un All Day Breakfast a l'Standing Order, allà la pinta d'Strongbow és obligatòria. Potser una excursioneta a l'Arthur's Seat, o el més assequible Calton Hill. O tornar a Cramond Island, evitant que ens enganxi la marea! Però pels nens potser millor caminar per Inverleith Park o els Meadows. Un Tesco o un Sainsbury? A Princess Street Gardens ens espera un vi calent per escalfar-nos una mica, i també un pretzel, que hi haurà gana. Potser pujar al monument a Walter Scott per gaudir de les meravelloses vistes. El Three Sisters ens queda lluny, però segur que entrarem al John Lewis a tafanejar les novetats. Tot plegat ben abrigats. Set a la meva setena vegada a Edimburg.

dimecres, 6 de novembre del 2013

The Desolation

Avui us vull posar la mel als llavis perquè, passada la castanyada, ja sembla que hi hagi pressa per celebrar Nadal. I tot i que ja sabeu que a mi aquestes festes ni fu ni fa, tret de l'aniversari de la Txaro, no tot és dolent, és clar. Nadal, o el desembre, ens porta una cosa bona que us mostro en aquest vídeo de baix, més que res perquè ho tingueu present. Aneu pensant una data...


diumenge, 27 d’octubre del 2013

Festa d'aniversari diferent

27 d'Octubre a Edinburgh. Avui hem viscut la nostra primera festa d'aniversari en un "chiquiparc". 24 nens, amb les respectives families. Una bogeria, tota una experiència. Tot i que en la festa hi havia moltíssima gent d'Espanya, incloent una familia de Mallorca (escric aquest post escoltant AF, i parlant amb sa mare ens recordava aquesta manera de parlar tan peculiar i familiar), l'estil ha estat marcadament anglosaxó, com pertoca en aquestes latituds. El lloc en qüestió és a dintre del complexe esportiu Commonwealth Pool, on com indica el nom hi pots practicar tot tipus d'arts natatòries. També inclou un soft-play, una estructura on la canalla pot internar-se i escalar, jugar en una piscina de boles, baixar per tobogans, etc. 
La festa es basava en dues parts: primer 1 hora d'esbarjo i activitats en el soft-play, i després 1 hora més de festa en una sala. Aquí, tots els nenes poden gaudir d'una party-bag, amb una mica de berenar i moltes moltes chuches. Els regals als nens que fan anys no es poden donar aquí, s'han d'haver donat abans, amb la corresponent targeteta de felicitació. Aquesta targeta ha d'indicar clarament la font del regal, ja que aquí està mal vist obrir els regals durant aquests esdeveniments, els regals s'obren sempre a casa, en la intimitat. A la festa hi han hagut certes activitats típiques de les festes d'aniversari d'aquí. Per exemple, els nens seuen tots al terra en rotllana, i es passen un parell o tres de regals embolicats mentre sona la música, i quan es para l'han d'obrir. Però el tema és que el que troben és més paper de regal, per tal de continuar amb més rondes de música. Així fins que finalment es troben una regalet petit. Com que no tots els nens poden aconseguir un regalet, després han fet una mena de pinyata, que ha estat com una marabunta de nens intentar pillar tot el que es podia. I per últim, el pastís. Han bufat les espelmes, però no es reparteix el pastís en plats. El que fan és per unes bossetes per a cada nen i nena, i a dintre hi posen una porció de pastís, a més de més chuches i alguna tonterieta més. Aquí és el costum, però nosaltres ho hem trobat si més no curiós. I un cop s'ha complert l'hora, a recollir i tothom cap a fora. Tot sota control, el mateix local s'encarrega de recollir tot el tsunami de deixalles i restes de menjar formats. 
Però ha estat bé, hem pogut xerrar una mica amb els pares i mares dels companys de classe de l'E, i ell jugar amb els seus "colegues". Una mica de caos, però sempre des del punt de vista escocès. No sé com hauria anat una festa així a Barcelona...
Com a anècdota, el nen mallorquí de 4 anys li ha preguntat a la seva mare que en quin idioma parlava una nena, la qual parlava en castellà...(ell va venir aquí quan tenia 1 any i les seves llengües són el català i l'anglès).

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Serà Taxi?


Quantes vegades ens hem preguntat mútuament (o fins i tot a nosaltres mateixos) quin era el nostre àlbum preferit d'Antònia Font? Estic segur que ens hem respost moltes vegades, però no posaria la mà al foc per defensar que la resposta hagi estat sempre la mateixa. Avui, després d'uns dies de desafecció a les cames, m'he tornat a calçar les vambes per sortir a córrer. Portava el reproductor de música, per allò d'ajudar-me a desconnectar de cabòries i converses imaginàries i, com si es tractés d'un regal de la providència, el shuffle de l'iPod ha volgut concatenar Portavions, Milers d'habitants, Darrera una revista i Extraterrestres, una darrera l'altra! Quanta felicitat (i provinent, majoritàriament, de Taxi). Es pot demanar alguna cosa més? Mmm... Doncs si, Batiskafo, Wa yea!, Icebergs, A Rússia, Alpinistes-Samurais, Viure sense tu... Suposo que molts quilòmetres hauria de fer perquè l'atzar me les acabi mostrant totes.

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Record feliç

Quina hora és?
Són les cinc.
Jaaaaa??
No, falten cinc minuts.
Aaaaaah!

Fa un temps em van demanar que pensés en un record feliç i que mirés de traslladar-me a ell. El primer que em va venir al cap són aquells dies.

dimarts, 27 d’agost del 2013

Aneto, cara B

En aquest post l'excursionista de pa sucat amb oli vol compartir unes quantes imatges més de l'ascensió a l'Aneto del passat cap de setmana. Espero que us agradin.

Estany de la Renclusa, un passeig de tarda tot esperant el sopar.


Per sobre la cresta de les Maladetes, avions súper-sònics.


Camí de l'Aneto, amb l'objectiu de fons.


El temut Pas de Mahoma. No és difícil, però no et pots despistar.


La creu del cim, el sostre dels Pirineus a 3404m.


Aneto i Pico de Coronas, ja de tornada. M'encanten les ombres dels núvols.

dijous, 22 d’agost del 2013

Estudiant... O no.

La meva veïna em va dir que el seu fill, de 18 anys, es quedaria sol a casa durant uns dies. Tenen un pati gran, com el meu, i ahir el fill va convidar als amics a fer un sopar. Sentir-los xerrar mentre sopaven em va transportar als meus 18 anys. Era el primer estiu després començar la universitat. Em sentia lliure i era lliure. Treballava, si, però també tenia molta energia per fer altres coses. Algunes les feia perquè veritablement em venien de gust, d'altres perquè se suposava que ho havia de fer. És una sensació estranya, aquesta d'haver de fer coses perquè et pertoca. Coses que suposadament són divertides, vull dir.

Estic marxant una mica del que us volia explicar. La qüestió és que vaig començar a imaginar-me què estaven fent tota aquella canalla, a banda de gaudir de la joventut. Aleshores em vaig adonar de com han canviat les coses. Si algun entre ells està estudiant, serà perquè o bé té una de les poques beques que es donen, o bé perquè els seus pares tenen molts diners. Estudiar ara mateix és molt difícil, i no precisament perquè hagin apujat el llistó, sinó perquè és bastant més car. Són coses que m'enerven perquè d'aquesta manera augmenta la desigualtat en el nostre país.

Les escoles públiques, que durant anys s'ho han currat per treure's de sobre molts clichés, ara estan ferides. El nostre model d'escola en català, inclusiva i laica està ferit. Per això, no vull deixar d'anar a la 1a Marxa per l'Educació Pública.



dilluns, 19 d’agost del 2013

Records d'infància. O no.

He anat uns dies a un poble del Maestrat. La meva relació amb aquest poble va començar fa uns 20 anys, quan hi vam anar per primera vegada a visitar uns amics. Fa uns 7 anys, els meus pares van comprar una casa allà. En aquells moments estava molt bé de preu, i el lloc els agradava prou. En total potser hi hauré anat unes 4 o 5 vegades. El fet curiós, és que aquests dies allà m'he sentit com si hi tingués una part de les meves arrels. No sé com expressar la sensació de familiaritat que hi tinc. Fins i tot en algun moment m'han vingut records de moments que no he viscut. Seré una replicant i m'està fallant el software?

Crec que el fet de tenir una filla i que ella comenci a crear els seus records m'influeix. Us ho explicaré. Aquest estiu amb ella he m'han vingut molts records dels meus estius d'infància. Penso, aleshores, en ella d'aquí a uns anys, quan recordi la seva infància. I hi penso tant que acabo integrant com a record el que ella està vivint ara. Entenc que una cosa així deu ser difícil d'entendre si no l'has viscuda, però és el què em passa. 

Parlant amb una amiga de l'adolescència, em va dir que amb els anys els records es fan estranys. Barreja records de la seva vida amb els d'altres persones. Per entendre'ns, no sap si una cosa li va passar a ella o a mi. També li passa que no es reconeix amb els records. I és que, en definitva, ja no som aquell infant de 10 anys ni aquells joves de 20, de manera que es fa difícil pensar que nosaltres haguem viscut segons quines coses.

Sempre m'ha agradat recordar. 

Tenir els records presents és una manera de sentir-me viva.


diumenge, 14 de juliol del 2013

Oda a les Crocs

A una amiga meva li ha crescut el peu. Tenia un 39, el meu número.

- A tu t'aniran bé
- Si - Li vaig contestar amb una mica de por. Ho percebia com una invasió extraterrestre. 

No m'han agradat mai, aquestes sabates de mentirijilla. Sabia, però, que no trigarien a envair-me, perquè al meu voltant s'han extès com la mala herba. Si famílies senceres han estat colonitzades, perquè no m'havia de passar a mi?

Doncs incrèdula de mi, us he de dir que em van de conya! No sé de quina mena de material estan fetes, però són magnífiques. Pots caminar còmodament, passar per un riu, sucar els peus, i seguir caminant. S'assequen de seguida i després no rellisquen massa. Pots posar-te-les i treure fàcilment, i això per fer escalada esportiva és molt important.

Avui les prendré per anar a la platja. Sí, em fa una mica de vergonya sumar-me a la moda, però és que quan una cosa va bé. Va bé. 

dissabte, 29 de juny del 2013

En pau amb el passat

Amb un November Rain i dos Don't Cry en tenia prou per sentir-se en pau amb el seu passat adolescent. No obstant, si això no era suficient, sabia que podia recórrer a la banda sonora de Braveheart per fer net del tot.

Amb el permís de Jpmerch a qui he descobert a través d'en Xexu.

divendres, 21 de juny del 2013

Dijous i Divendres, Madrid.




Aquest viatge ha estat molt diferent. Des del primer moment, i no em pregunteu perquè, m’he sentit com una espia. Suposo que el tren ja ho té, això. Intercanviar informació és des de fa un temps més fàcil en l’àmbit ferroviari que en l’aeri. Per molts motius, però el principal, que ja no hi ha veritable primera classe en els vols curts. Els seients són massa estrets i si has de moure’t massa, despertes sospites. El control de maletes és un altre punt a tenir en compte. A l’aeroport s’ho prenen molt seriosament, ja no es poden dur microxips amagats a la sola de les sabates ni al cinturó. I si jo fos una espia? Crec que m’agradaria ser agent doble, però seria quelcom massa arriscat i no voldria posar en perill la meva família, així que res. Agent simple. I què o a qui espiaria? Doncs tenint en compte la meva professió, crec que està clar. Històries clíniques. Aniria als hospitals amb l’excusa de recollir dades per un estudi. Quan em deixessin sola amb les històries clíniques, trauria la meva mini-càmera de la pitrera i faria fotos indiscriminadament. Amb quin objectiu? No ho sabria, compliria ordres. M’allotjaria en un hotel, rebria un paquet confidencial, pujaria a l’habitació sense despertar sospites i al tancar la porta l’obriria d’una revolada. Un sobre. Instruccions. Què cal fer? És ben fàcil: memoritzar-les, destruir-les i seguir-les. Sense preguntar, sense contemplacions. Em costaria dur una arma. Màxim una navalleta per defensar-me, però res més. En algun moment la posaria al coll d’algú, sense atraure les mirades de la gent del voltant, i... Merda! M’han descobert! He d’anar a l’Schlecker comprar-me un tiny i unes tisores. No crec que sigui difícil trobar un Motel. Digueu a la meva filla que la seva mare sempre la va estimar molt. Que no em busqui. És perillós.

dimarts, 11 de juny del 2013

Dilluns, Alacant. Dimarts, Murcia.

Abans gaudia fent aquests viatges. Ara... Doncs miro d'esforçar-m'hi, però em costa més trobar-hi la gràcia. Aquesta vegada, però, no m'hi he hagut d'esforçar massa. Alacant ha estat feixuc. El que en algun altre hospital hagués estat un plis plas, aquí va ser lent. L'experiència a l'estació d'autobusos va ser molt dolenta i vaig arribar a Múrcia molt cansada. 

Múrcia em va sorprendre. Placetes, arbrets i plantes per totes bandes... Em va fer pensar en Granada, que tothom sap que és la ciutat més bonica del món. A les 9 de la nit vaig sortir a sopar, pensant endrapar qualsevol cosa i ràpid tornar per fer un bany (és un dels grans al·licients de dormir en un hotel, doncs a casa no tinc banyera!) i dormir. Txari, estaves molt equivocada. L'ambient de la Plaza de las Flores em va absorvir. Sempre m'ha costat, això d'anar de tapes sola, però ahir em vaig llençar. Vaig seure a una terrassa, vaig demanar una canya i la resta va venir rodada. "Que puedo comer?" i la cambrera ja em recomanava tot de coses que no havia sentit mai. Entre les dues, i sense pensar-ho massa, vam decidir que volia un entrepanet de caballa amb pimiento i formatge fresc i un "tomate partido". Oh! Que bo! En acabar, vaig demanar-me una altra canya, només pel gust de prendre-me-la allà, veient la vida passar. 

Aquest matí, a l'Hospital he anat més ràpid del què em pensava i he plagat a la una. He callejeat passant per la Catedral, per places, per carrerons, observant la gent i escoltant aquest accent tant magnífic que tenen els murcians. Al dinar he repetit l'estratègia: canyeta i pregunta al cambrer. En aquest cas, no sabia massa bé què demanava, però he gaudit molt. 

Us puc dir que Murcia m'ha agradat molt. Hauré de tornar l'any vinent i intueixo que no em sabrà tan greu llevar-me a les 5 de la matinada i no tornar fins l'andemà a les 10 de la nit.

PD: viatjant per Espanya, em sento una turista privilegiada, perquè tinc aquell punt de facilitat per la logística, però a la vegada una distància cultural prou gran com per gaudir observant els costums.

dijous, 23 de maig del 2013

Up all night to get lucky

We're up all night to the sun
we're up all night to get some
we're up all night for good fun
we're up all night to get lucky


I escoltant aquesta genial cançó dels Daft Punk que han tornat aquest 2013, i a la que m'he enganxat sense remei, em venen pensaments d'una nit en que vam quedar a la Catedral, d'un sopar amb moltíssima gent, d'un Panam's fins les tantes, d'alguns que van anar a la platja després, d'un cafè amb llet a l'Estudiantil (algú encara prenia cervesa), d'un autobús cap a la Zona Universitària i d'una classe de Genètica Molecular a primera hora. We're up all night to the sun.

Una nit que va canviar la vida a alguns, i que va deixar algunes actuacions memorables que marcarien la concepció que ens quedaria d'uns altres. Una nit per recordar, tot i que molt probablement alguns no en recordin massa cosa. Una nit a la que crec que li devem força. We're up all night to get lucky.

dimecres, 15 de maig del 2013

¡Que se jodan!

Fa temps vaig escriure això, en motiu de l'exclamació de l'Andrea Fabra al congrés ("¡que se jodan!"). M'agradaria immortalitzar-ho al nostre blog.

Com era allò? Se'ns pixen a la boca i diuen que plou?

Ja no queda honestedat ni responsabilitat. Però, què podem esperar? Els missatges publicitaris ens minen. "Compro més barat i així tinc el doble de coses", i així tinc, tinc, "has de tenir" i tinc més. "Fuera lo viejo y venga lo nuevo". I sóc més espavilat que la resta perquè pago menys en l'assegurança el cotxe i em beneficio d'un ajut encara que no em faci falta. I ajudo als meus i la resta "¡que se jodan!". I tiro la pilota endavant. I no som responsables dels nostres actes perquè, total, "tothom fa el mateix" i "és legal". Vergonya!

Es veia a venir i "els de dalt" no han fet res per prevenir-ho, han estat uns irresponsables. I nosaltres també, per deixar-nos enganyar. El problema és que a nosaltres ens toca pagar. I "els de dalt" segueixen fent el que convé als seus amiguets, tornant favors i procurant que no els toquin el seu sou vitalici. Vergonya!

Hi ha altres maneres de sortir d'aquest pou. Alliberant la càrrega només aconseguirem caure més a poc a poc, però caurem igualment.

dijous, 25 d’abril del 2013

Vull estar amb tu

Estic segur que ja la coneixeu, però cada cop que l'escolto m'agrada més i no he pogut evitar compartir-la aquí. Els Catarres demostren que allò de la Jennifer no era broma, sembla que han vingut per quedar-se. A més, com amb l'anterior disc, ofereixen el disc a la seva pàgina web per descarregar-se'l gratuïtament, cosa gens comú. Escolteu aquesta 'Vull estar amb tu' que té un rotllo molt guapo, més d'un riurà per sota el nas! Pot ser que la cançó de l'estiu d'aquest any sigui en català? Aquesta té pinta, ideal per un dia plujós com avui.


dissabte, 30 de març del 2013

Experiència positiva?

Ahir una amiga que no té nens em comentava que, si fos per les experiències que les amigues li expliquen, no tindria fills. Que potser la meva és la única experiència positiva de la maternitat que coneix. Se'm fa estrany. Els que em coneixeu sabeu que per mi la maternitat ha estat una de les coses més boniques que m'ha passat. Això m'ha portat a pensar perquè pot ser que hi hagi tantes mares que ho visquin com alguna cosa negativa.

Evidentment, aquestes mares potser explicaran males experiències, però després et diran que és molt bonic. Tenir un fill és especialment esgotador els primers mesos i pot arribar a ser-ho molt si la criatura no dorm tota la nit. En aquest sentit, he de dir que jo he tingut molt ajut per part de la meva parella (que treballa a mitja jornada) i de la meva mare, que quan vaig començar a treballar es va oferir per quedar-se la nena fins les 5, de manera que tinc una estona de marge per dinar tranquil·lament, fer 4 coses i descansar abans d'enfrontar-me a la meva segona ocupació: estar amb la petita tota la tarda. Aquesta organització em permet tant anar descansada, cosa que és important de cara al repositori de paciència (vital en aquests casos). Per altra banda, tampoc tinc massa problema si he de menester una tarda per fer de les meves, ja que tinc dues tietes encantades de fer de cangur de tant en quant. Això, us he de dir, va combinat amb una dosi de "delegation plus". Conec moltes noies que no deixarien la seva criatura tan a la lleugera com ho faig jo. Sí, el segon element important per gaudir de la maternitat, després de l'ajut per part dels altres, seria la capacitat de deixar-se ajudar i de confiar en qui t'ajuda. De fet, en el meu imaginari, he substituït el concepte "ajuda" per cria conjunta. Jo crec que, per mi, hagués estat molt diferent criar sense ajut de persones de confiança. 

Dit tot això, també he de dir que la meva vida ha canviat. I molt. Al principi em fotia una mica, perquè seguir amb la meva vida anterior, però poc a poc he anat canviant i no em sembla malament. Així, he anat aprenent que això és enriquidor. La nostra vida és molt llarga per estar sempre fent el mateix. Cada etapa de la vida ens aporta coses diferents i no cal que sempre estiguem fent el mateix o mantenint totes les aficions i relacions fins que ens fem vells. Un bon amic meu, per exemple, ha tingut "aficions" que ha viscut d'una manera molt apassionada, però que ha hagut de deixar per les circumstàncies, i això, superada la tristesa d'haver hagut de renunciar a una cosa que l'omplia, ha derivat en un enriquiment humà molt gran. Doncs ja us dic, que la meva vida ha canviat, i que no sóc capaç de mantenir algunes coses que abans m'omplien. No puc veure els meus amics amb la freqüència que voldria, no puc contestar-los mails de la manera que es mereixen, no puc fer les excursions que voldria ni les escapades que m'agradarien, ni mantenir les meves rutines poc rutinàries, tampoc m'apuntaré a un curs d'escalada (que m'agradaria) o seguiré amb el de trapezi. Però més que centrar-me en el que no puc fer, intento veure el que m'aporta criar una nena. I a l'escriure aquesta frase se m'ha dibuixat un somriure d'orella a orella. I aquesta és la prova de que això m'omple d'una altra manera. És un altre món. És un món del que no tenia ni idea, però en el que intento gaudir com gaudia en el meu món anterior. Alguns dies més i d'altres menys, superant reptes dia rere dia i aprenent a ser mare sense despentinar-me. I pensant que algun dia, d'aquí a un temps, hauré de tornar a la meva vida anterior. I res serà igual. Però jo seguiré aquí. I vosaltres també.

dilluns, 18 de març del 2013

Gallines, bombes i nens. Tres exemples de distanciament


El cap em bull. No pararia d'escriure a tothora. De qualsevol cosa en trec una reflexió. Darrerament he trobat una sèrie de paral·lelismes que voldria compartir. 

La distància separa, despersonalitza i des-sensibilitza. Ho he vist en tres casos diferents. 

Gallines, l'abundància descuida
Tenir 4 gallines que ponguin ous no és el mateix que tenir-ne 40, i és una tasca completament diferent que tenir-ne 400 o 4.000. Hi ha molts elements que influencien, però de totes totes crec que triaria els ous de la granja amb 4 que de la granja amb 400. Com pots tenir connexió amb 400 gallines? Com pots veure si estan bé? No ho veus, no els hi pots parlar, a 400 gallines. Estàs massa lluny d'elles. Estàs distanciada.

Bombes, la llunyania des-sensibilitza
Fa 75 anys dels terribles bombardejos de Barcelona. Ignorant de mi, desconeixia aquest fet. L'aviació italiana, per impressionar al món, va aterrir-lo bombardejant població civil a tort i a dret durant 3 dies seguits. Sense descans. Ho feien pilots italians, drogats de propaganda, des de 5.000 metres d'alçada. Sents la por, des d'allà dalt? Sents la gent com crida? Veus els ulls de qui està a punt de morir? Un cop més, estàs distanciat.

Nens, sistematització de l'educació
Criar infants (m'agrada més que educar) és una tasca preciosa. En alguns moments, però, veig que tenim pressa perquè siguin grans. He sentit vegades "Aquest nen ja hauria de..." i em pregunto "Ja hauria de? Qui ho diu?" o més aviat "Qui ho sap?" Està clar que podem definir una forquilla de temps dins la qual els nens gategen, comencen a caminar, mengen amb coberts, dormen sols, s'espera que donin les gràcies o demanin les coses "si us plau", ... però no cal córrer. Hi ha qui s'entesta a dir-nos que les coses s'han de fer així o aixà i que a tal edat ja han d'escriure, llegir o pintar per dins de la ratlla. Tinc la sensació de que sistematitzen l'educació per facilitar-la a qui l'ha de dir a terme. Aquesta sistematització ens distancia de la veritable necessitat de la criatura que potser és aprendre que l'aigua mulla en comptes d'aprendre a beure del got sense posar la mà a dins.

Crec que podria trobar més exemples, però aquests són els que ara em vénen al cap. No sé. A veure què en penseu.

dimecres, 13 de març del 2013

Felicitat Bruta Nacional

En la societat occidental el model socioeconòmic que impera actualment està basat profundament en un culte al materialisme i al consumisme com a major font de benestar i progrés. Segons aquests principis, se suposa que la majoria de ciutadans d'aquelles comunitats o països amb una economia sòlida i benestant haurien de sentir-se més feliços i plens, i tenir major qualutat de vida. Però, evidentment, sabem que això no és així, que una butxaca més plena i la possessió de béns materials (iPad, cotxe, casa,...) no impliquen directament un major sentiment de satisfacció personal.  Es va crear un paràmetre, el producte interior brut (PIB), que mesurava el nivell econòmic de cada país, intentant correlacionar-ho amb els nivells de felicitats dels seus habitants. Un dels països amb el PIB més alt són els Estats Units d'Amèrica, però s'ha pogut veure que no hi havia una bona correlació, ja que, tot i comptar amb els aventatges d'una economia benestant, una part molt important de la població no se sentia feliç. 

A l'altra cara de la moneda estava el Bhutan, un dels països més pobres del món, amb un PIB baixíssim. Tot i això, aquest petit regne de l'Himàlaia és considerat el país més feliç d'Àsia, i un dels més feliços del món. Des dels anys 1970-1980s el govern ha impulsat una política socioeconòmica no només moguda pel progrés econòmic i material, sinó basada en la idea que és fonamental per a un bon funcionament del país que els ciutadans siguin feliços i tinguin una bona qualitat de vida, tenint en compte les relacions interpersonals i amb el medi ambient. I així es va crear el terme "Felicitat Bruta Nacional" (FBN), que des de llavors ha estat un dels leitmotiv d'aquest petit país asiàtic. Els models econòmics convencionals prevalents a les societats occidentals tenen com a objectiu principal el creixement econòmic, evaluat mitjançant el PIB. En canvi, els principis d'aquesta ideologia es basen en què el veritable objectiu ha de ser tenir un bon equilibri entre el desenvolupament material i l'espiritual. Els pilars bàsics del FBN són la promoció del desenvolupament socioeconòmic sostenible i igualitari, la preservació i promoció dels valors culturals, la conservació del medi ambient i l'establiment d'un bon govern. Un exemple pràctic: si al Bhutan talar boscos per a fer alguna activitat agrícola o urbana fa sentir menys feliços als habitants de la zona, aquest paràmetre de felicitat associada a la connexió amb la natura i l'entorn pesa més que no pas els possibles aventatges de dita activitat, i els boscos en qüestió no es toquen. De fet, en aquest país fins i tot existeix la figura de "Ministre de Felicitat", que vetlla pel benestar i qualitat de vida dels seus habitants. 

Aquest sorprenent fet que he descobert fa poc arran de la lectura d'un llibre m'ha semblat extraordinàriament excepcional i únic, i pot ser un bon exemple a seguir en les nostres societats desgastades per valors massa materialistes i amb poc respecte mutu i per l'entorn. És cert que segurament aquest sistema funciona al Bhutan per la seva particular idiosincràsia lligada sobretot a la cultura, filosofia i religió budista, i també a què és un país molt petit. Crec però, que tot i que la seva aplicació en països occidentals no seria gens fàcil, pot ser un bon punt de partida per a iniciar un canvi de direcció i encaminar-nos cap a un futur millor i un món més sostenible.

A mode de resum i il·lustració audiovisual, adjunto un video que ilustra breument les característiques de la Felicitat Bruta Nacional.

Don't worry, be happy!




diumenge, 24 de febrer del 2013

Terrassa, el concert cara B

Nou disc d'Antònia Font és sinònim de nous concerts. Calia veure presentar el 'Vostè és aquí' i això vam fer aquest dissabte a Terrassa, en un escenari molt bonic però en absolut ple. M'atreviria a dir que érem mitja entrada, i tampoc no podríem parlar d'un públic massa entusiasta. Potser és per la manera que té el grup de presentar els nous treballs, com és habitual, tot el disc sencer de principi a fi, amb molt poc discurs, i només la llibertat de fer 'Per jo i tots els ciclistes' en darrer lloc, i amb en Pau muntat en una bicicleta i pedalant.


Pel que fa a l'execució del disc, alguns detalls interessants, més instruments a l'escenari, un fons de bicicletes penjades i una distribució diferent dels músics, amb el teclat i la bateria davant, i en Pau darrere de tot. Destacable el joc de llums, també. Agradable de veure, però segueix sent incomprensible que s'encaparrin a fer les presentacions d'aquesta manera.


Esperàvem amb ganes la segona part del concert, els temes clàssics, l'animació del públic, però va resultar ser una mena de concert de cara B, almenys inicialment. Van començar amb 'Multicinemes', per seguir amb 'Canta' i posteriorment amb 'Tristesa'. Motius de sobres per curtcircuitar-nos, però no per evitar que les cantéssim amb delit, més difícil ens ho havien de posar si volien un silenci absolut! Després ja van venir algunes cançons de més pes, però només amb 'Wa yeah' van aconseguir que el públic reaccionés, i encara només un petit sector.


La gran sorpresa va venir al final. Van anunciar que en acabar estarien fora per signar autògrafs i fer-la petar una estona, i no vam perdre aquesta oportunitat totalment inesperada. Vam aconseguir signatures, però sobretot vam tenir una llarga conversa amb en Joan Miquel Oliver, en Jaume Manresa i una mica també amb en Pau Debon. Les preguntes se succeïen i ells les contestaven amb total naturalitat, crec que no ens va quedar res al pap, aquest cop la timidesa no va poder, i ens vam quedar amb molt bon gust de boca, encara millor que el que ens havia deixat el concert. I ja ho sabeu gent, si no us agrada 'Robot', millor que canvieu de grup! Jaume Manresa dixit.

diumenge, 17 de febrer del 2013

Res no ha canviat?


Doncs jo no ho tinc tant clar. 

Aquest dissabte vaig anar a la manifestació pel dret a un habitatge digne. Estic molt d'acord amb les demandes de la PAH i em cau molt bé aquesta plataforma perquè ha nascut de la gent i per la gent. En tornant, una senyora va parlar-me de la manifestació que hi va haver per l'amnistia (acabo de consultar-ho i va ser el febrer de l'any 1976) i em deia que era una pena, que res no havia canviat. En el moment no li vaig qüestionar. Feia fred i tampoc tenia clar què dir-li. Però avui, arrel d'una altra conversa he sabut què és el que no em quadrava. 

Avui parlava amb una amiga dels meus pares que té dos fills més o menys de la meva edat. M'explicava que es llevava a les 7, anava fins a Barcelona, deixava els nens a "la guarde" i no els recollia fins la tarda. La meva sogra també m'explicava que deixava al nen de 8 a 8... i alguna vegada l'havien trucada perquè ningú anava a recollir el nen (aquesta escena sempre m'ha trencat el cor... el nen esperant pacientment que el recullin. Això és un tema per un altre post!). 

Sigui com sigui, he associat les dues converses i he pensat que no és veritat. Les coses han canviat. En quant a la maternitat, ara tenim 4 mesos de permís remunerat. Dret a una reducció de jornada (que en el cas dels funcionaris és remunerada el primer any). Dret a una excedència d'un any. Aquestes dues coses fins que la criatura té 7 o 8 anys (ara no ho sé segur). Els autònoms no s'han de costejar el part (com va haver de fer la meva mare). Les guarderies no són pàrkings de nens, són escoles bressol. I tantes tantes altres coses que són diferents.

Així que no. No estem en el mateix punt que l'any 1976. No tinc més temps per escriure. Entenc que amb moltes coses hem anat endavant i amb altres hem anat enrrere i que no es pot reduir tot a la comparació que he fet (de fet, crec que el permís per maternitat és curt i que els autònoms... ai els autònoms!) però hi ha coses que han anat a millor i no ens les podem deixar perdre.

Perdoneu si el text no està massa bé, però com ja he dit, no tinc massa temps per repentinar-lo. Senzillament volia compartir aquesta idea. A veure què en penseu la resta.

dilluns, 4 de febrer del 2013

Lactància perllongada

Dono el pit a la petita des de que va néixer. Fins els 5 mesos i mig no va prendre res més i la veritat és que en el seu moment em despertava un cert orgull. Era una sensació molt i molt especial. A banda del vincle que em conferia amb ella, estava vivint en primera persona aquest fenomen de la natura: una mare fent créixer a la seva cria. És tendre, natural i poc freqüent. 

Si ara tingués un altre fill, segurament no donaria tanta importància a la puresa de la criança. És a dir, li donaria el pit, però no tindria tanta recança per donar-li llet artificial en algun moment puntual. Ja ho he fet, m'ha agradat i sincerament no considero que sigui necessari repetir-ho.

Em sembla que ja us he dit en algun moment que la maternitat m'ha sorprès molt gratament. M'encanta tot el procés i no m'ho esperava, ja que el meu instint maternal sempre ha estat en números negatius. La lactància també m'ha sorprès. Quan va néixer, vaig tirar endavant amb la lactància materna perquè era el que considerava més natural. És cert que tenia en ment que la cosa s'allargués, però sense massa pretensions. 

Quan vam fer un any de pit, vaig tenir temptacions de deixar-ho. Per prejudici, us he de dir. La nena és gran, ja té dents, ha de desacpostumar-se... Tonteries que m'omplien el cap. I em va arribar a les mans aquest vídeo de l'Hospital de Canarias, defensant enèrgicament que cal normalitzar socialment la imatge d'un nen de 2-3 anys mamant.

Mesos més tard, quan estic dubtant de si deixar-ho o no (per altres motius que no cal exposar), m'arriba de manera inesperada un article defensant les virtuts de la lactància. Aquesta vegada, incidint en el fet que no es dediquen prou recursos a millorar-la. "Los estilos de vida suponen un 43% de impacto y solo dedicamos a ellos el 1’2% de los recursos destinados a sanidad".

És curiós que els dos únics moments en els que he dubtat, m'arribin el que jo interpreto com "senyals". És casualitat? És conspiració?

Bon dilluns a tothom!!

dissabte, 2 de febrer del 2013

Llet amb glaçons

Malgrat les polítiques posades en marxa a casa perquè sempre hi hagi llet a la nevera, avui no n'hi ha. I a mi m'agrada freda, de manera que ara me l'estic prenent amb glaçons. Què us sembla?

Estic celebrant que acabo d'acabar la segona temporada de The Killing. M'ha agradat mirar-la, però el guió i com es desenvolupa l'acció no està a l'alçada dels personatges i de la producció. He estat completament enganxada i això m'ha tingut al marge de la meva vida durant les passades dues setmanes. Sí, nois. Havia d'acabar-la. Havia de saber qui era l'assassí de la Rosie Larson. No us diré qui és, però sí que us diré que la cosa al final és bastant complicada. D'acord, té el seu mèrit allargar dues temporades el que CSI fa en un capítol, però desenganyem-nos: és forçat. 

Això de les sèries és un gran invent. M'agraden molt i crec que ara se'n fan de molt bones. Són pel·lícules eternes. Després de pensar-hi molt, crec que una de les coses que més m'agraden de les sèries és que pots conèixer a fons els personatges. Entren al menjador de casa i passen a formar part de la família. M'encarinyo d'ells i tinc ganes de saber com els va. Ara estic pensant en personatges que m'hagin agradat, i tots els que em vénen al cap són els de Lost. Crec que Lost va ser la gran sèrie dels personatges: passat, present, futur, futur alternatiu, vida somniada... els vam arribar a conèixer molt. 6 Feet Under és un altre gran dels personatges. En aquest cas, però, no els coneixíem tant per les seves experiències, sinó per les seves emocions. Mad Men és en aquest sentit una decepció. Ei, que a mi m'encanta la sèrie, però no tinc la sensació de conèixer a fons cap dels personatges.  

Hi ha sèries en les que els personatges en si no tenen tanta importància. A Dexter, per exemple, els coneixem a tots de seguida i amaguen pocs secrets, però tot i així... m'agrada compartir una estona amb ells i els seus problemes.

Vosaltres què en penseu? Quines sèries us agraden?

dimarts, 29 de gener del 2013

HAPPINESSISNOWHERE

Què heu llegit en aquesta cadena de lletres del títol d'aquest post?

Aquesta frase il·lustra com la nostra percepció pot afectar la manera en què veiem realment les coses que ens passen.  L'altre dia hi vaig ensopegar, em va agradar i la vam estar comentant amb la Raquel.

Molts cops ni ens adonem i la felicitat està allà mateix, al costat. Només fa falta canviar el prisme de visió que tenim de les coses, intentar veure el costat bo de la vida. També és cert que l'estat d'ànim que tinguem en un moment donat és una molt forta influència sobre com veiem les diverses situacions.

Evidentment, es pot anar més enllà i començar unes reflexions filosòfiques sobre la naturalasa del món en què vivim i de com el veiem. Jo opino que de mons i realitats n'hi ha infinits, tants com visions diferents tenim i estats emocionals, i això és maco i enriquidor, sempre que sapiguem entendre i empatitzar amb aquestes percepcions diferents de la nostra pròpia.

dissabte, 26 de gener del 2013

Força, equilibri, valor i seny

Potser els castells (i la cultura tradicional en general) estan més lligats a la manera de ser d'un poble del que sospitàvem. No és cap gran gesta castellera, però trobo que està ben trobat.


 

divendres, 18 de gener del 2013

Blaumut, concert 1

El títol del post és doblement encertat. Ahir vam veure per primer cop els Blaumut en concert, un nou grup català que apunta maneres, pel meu gust molt més que molts dels que posen per la ràdio habitualment. El segon motiu d'encert és que, sense saber-ho nosaltres, era també el primer concert que feia el grup en un escenari gran i davant d'un públic nombrós.

Violí, violoncel, guitarra acústica, bateria, amb participació esporàdica d'altres instruments, també més electrònics, el resultat final és força agradable de sentir i també de veure. Música pop amb instruments clàssics. Una veu melosa, unes lletres que diuen molt però que amaguen més encara gràcies a metàfores impossibles. Així definiria el grup. I enganxós, perquè enganxa.


Pel que fa a l'execució del concert, doncs queda clar que els falta rodatge dalt dels escenaris, però això només s'aconsegueix a base de fer 'bolos'. Xerraires, però no tenen altre remei, ja que només compten amb les 12 cançons que té el disc. Divertits, però sense arribar al nivell dels Amics en els seus temps. Si se'ls ha de buscar comparació amb algun grup dels actuals, suposo que la trobaríem en els Amics de les Arts precisament, encara que la música tingui poc a veure.

A destacar que el públic era més aviat adult, de trenta cap amunt. Entre els més joves que hi havia segur que es comptaven dos jugadors del planter del Barça que ja juguen al primer equip, en Muniesa i en Sergi Roberto, els vaig tenir a un parell de metres molta estona abans d'entrar, però no em vaig atrevir a dir-los res!

Continuo amb la meva secció 'no només d'Antònia Font viu l'home', però de moment AF continua sent massa AF.

dimecres, 9 de gener del 2013

Els bacteris

Segurament tots els lectors d'aquest bloc tenim una alguna idea de fins a quin punt els bacteris i nosaltres som indissociables. Un dels membres fins i tot es va atrevir a dir que els humans no som altra cosa que un mitjà de transport de bacteris. Personalment encara no he respòs a les eternes preguntes de la humanitat "qui som?", "d'on venim?", "cap a on anem?", però em faria certa il·lusió no arribar a la mateixa conclusió que el blocaire del que us parlo.

Sigui com sigui, us deixo amb un parell de vídeos que parlen d'aquesta relació entre els bacteris i la resta d'éssers vius del planeta i que he trobat molt interessants:




 Un pèl més llarg, però no menys interessant:

dimecres, 2 de gener del 2013

Feliç 2013

Podria posar el pretext de la nova situació familiar, de la paternitat i del canvi que tot això suposa en la manera de viure, però amb la mà al cor, he de dir que ja abans d'entrar en aquesta etapa vaig començar a aixecar el peu de l'accelerador a l'hora de celebrar les entrades del nou any. Aquesta dinàmica no s'ha interromput i aquest any, com a culminació del procés de desostentació d'aquesta festa obligada, he entrat al 2013 mitjançant un format de celebració que frega la intimitat més exclusiva: una taula amb només cinc persones, un menú senzill i una conversa relaxada, que les criatures dormen. Però, a risc de que algú que no em conegui pugui jutjar-me una mica ranci, he de dir que és això el que em fa feliç. L'endemà, esmorzant amb les mateixes persones, hi anava pensant i prenia encara més consciència de com em va agradar aquesta forma de començar l'any. Erem pocs, però no en vaig trobar a faltar gaires més; el menú era senzill, però quan me'l van proposar se'm va il·luminar la cara de felicitat; la conversa era tranquil·la, però no vaig enyorar la cridòria, i ni tan sols vam destapar una ampolla de cava, però cadascú va poder beure allò que sincerament li venia de gust i, qui va voler, fins i tot es va poder guarnir amb un "cotillón". Algú que ho hagués vist des de fora, hagués pogut pensar que no arribava ni a celebració, però per mi va ser una jornada d'autèntica felicitat, d'aquella que t'il·lusiona quan s'apropa i que et deixa un regust dolç quan te'n vas a dormir. Gràcies i bon any!