dimecres, 28 de febrer del 2007
Nòmades afortunats
Així doncs, si no ho sabieu tots, ara ja esteu a la "darrera" dels moviments immobiliaris d'un servidor i de na Rachel. De moment encara no sabem res més, nio on ni quan ni quant, però ens han de trucar, així que ja us mantindrem informats de novetats. Per cert Gerard, molt maco el teu post.
Apali, estem connectats!
Fins ara!!
dimarts, 27 de febrer del 2007
Tota ànima necessita inevitablement ajuda
dilluns, 26 de febrer del 2007
And the Oscar goes to...
Els Oscars sempre s'havien caracteritzats per ser injustos amb determinats col·lectius, i això els convertia en una colla de feixistes ultradretans que feia una mica de pena. Però darrerament alguns clixés estan canviant, i no puc amagar la meva sorpresa. En un principi vaig pensar que era gairebé per dissimular, perquè amb el món en que vivim avui és molt més difícil amagar certes coses que fa 20 anys, posem per cas. Però no, sembla que han canviat la mentalitat de veritat (o han après a dissimular millor), i any rere any podem veure actors i actrius negres nominats per guanyar els premis principals, de la mateixa manera que ara han descobert que cineastes de fora dels USA i Regne Unit també fan bones pel·lícules i es poden premiar, no només en l'apartat de millor producció de parla no anglesa.
Avui li han donat l'Oscar al millor actor a en Forest Whitaker, un home que ja fa anys que està fent bons papers, i que probablement se'l mereixia. I és negre. En Will Smith també estava nominat. Això, com deia, ja no és un fet aillat, fa uns anys li van donar també a en Denzel Washington (això si, amb molt de retard ja que se l'hagués merescut abans), a la Halle Berry i fins i tot li van otorgar l'honorífic a en Sidney Poitier (home que probablement se n'hagués merescut algun quan era més jove). I en l'altre apartat, El Laberinto del Fauno ha guanyat tres Oscars, cap d'ells, però, a la millor pel·lícula estrangera. En Guillermo del Toro pot estar content igualment, això no hagués passat fa uns anys. I que dir de l'Almodóvar, que a USA l'adoren, encara que no és sant de la meva devoció... Aquest a part de no ser anglosaxó, té altres coses que fa uns anys no haguessin agradat a l'acadèmia...
Bé, només volia fer un apunt sobre això, ja que crec que és un bon toc d'atenció per una societat tant retrògrada i xenòfoba com l'americana. No sé si és maquillatge o és que realment les coses estan canviant. si tant sols és maquillatge... el meu Oscar per ells en aquest apartat.
divendres, 23 de febrer del 2007
L'ultim que apagui els llums
Resulta que el president de Gambia, el doctor... no calla, no es doctor. Lo que sigui. Resulta que el president de Gambia diu que ha trobat la cura per la Sida: herbes, una poció magica, 2 platans i com no, molta pregaria.
http://news.bbc.co.uk/1/hi/world/africa/6323449.stm
dimecres, 21 de febrer del 2007
Res no ha canviat, però tot és diferent
No sé si serà la mandra, la son o l'edat -mai se sap-, però els meus matins comencen sempre amb un típic sentiment de pessimisme rutinari; amb la sensació de que tot continua igual i de que el dia començarà “malgrat tot” i no “gracies a”.
Aquest mateix matí el Xavier Bosch m'explicava mentre em dutxava que el Tribunal Constitucional continuarà tenint una composició majoritariament conservadora malgrat els governs (sóc conscient que la divisió de poders de Montesquieu no preveu que l'executiu i el judicial tinguin alguna relació, però -joder!- el tribunal actual és herència d'un govern que es va passar aquests principis pel forro). El més matiner que jo presentador de RAC1 continuava anunciant que la descontaminació del riu Ebre a la zona de Flix trigarà més del previst i costarà més diners dels calculats inicialment i, finalment, pronosticava que un nou caos circulatori a RENFE em faria arribar un altre cop tard a la feina.
He sortit de la dutxa i m'he començat a eixugar amb l'estúpida idea (molt pròpia d'aquella hora del matí) que les males notícies, com les gotes d'aigua, es poden assecar i treure-te-les de sobre per començar el dia net i pulit també de mals rotllos. I llavors s'ha produït el miracle: Una Txaro (dic una perquè mentiria si us digués que totes les Txaros del dia són iguals) ha agafat el relleu a El món a RAC1 i ha entrat al bany saludant-me amb un “Ah, per cert...” No era el preludi d'un canvi en les nostres vides, sinó en les d'uns amics propers. Dos membres d'aquesta comunitat s'acabaven de beneficiar del darrer sorteig d'habitatges de protecció oficial de l'Ajuntament de Barcelona.
Sé que no es tracta de l'abolició de les classes socials, ni tansols del compliment de l'article 25 de la Declaració universal dels drets humans, però estic segur que farà la vida més fàcil a dos amics als que desitjo el millor. Enhorabona.
dimarts, 20 de febrer del 2007
De nou em donen carbasses
La veritat és que no es pot posar moltes esperances en aquest retorn. Es podria dir que els membres del grup no són gent fàcil de tractar, i crec que no van acabar massa amics. A més, tenien problemes de drogues i desavinences musicals. Mala història per un grup que s'estava convertint en un fenomen de masses dins de l'escena alternativa. Però bé, per mi seguirà sent una gran notícia, mentre duri! Sempre vaig tenir l'esperança de que tornarien, però no tenia evidències. Ara els meus desitjos s'han acomplert.
dissabte, 17 de febrer del 2007
Qui en sabés tant com Gaia...!
XeXu
De becaris i invasors
Però no hay mal que para bien no venga. La justificada mandra que em fot baixar i tornar a pujar em convida a quedar-me a la plata +5 durant les diverses incubacions que indica religiosament el protocol. Així que aprofito aquests moments que podrien ser perduts per llegir tot tipus de curiositats a la vora de l'agitador. No cal que us digui que la meva cultura general està creixent inversament proporcional a l'èxit dels meus experiments.
Bé, el cas és que avui m'ha caigut a les mans un tal “Proteins and proteomics” i d'entre moltes altres coses inútils que hi he llegit, m'ha despertat especial curiositat l'origen etimològic de la encara més famosa tinció de coomassie. Segons el llibre, aquest colorant -originàriament utilitzat per tenyir jerseis de llana- formava part de tota una colla de tints que els anglesos havien saquejat arreu del món durant l'època colonial. Tant era l'orgull que sentien pel seu fanatisme invasor, que amb aquest colorant van decidir commemorar l'ocupació el 1896 de les terres dominades fins aleshores per la tranquil·la tribu Ashanti (a la panxa oest del continent africà). La capital d'aquesta tribu, Kumasie (o Coomassie... Ves a saber com s'escriu en suahili!) està actualment integrada a l'estat de Ghana. Pel que es veu ser un feixista-colonitzador fastigós estava força de moda, i un nom com aquest revaloritzava el prestigi del colorant.
Però bé, anem a l'aspecte bioquímic de la qüestió. El colorant no seria utilitzat per tenyir proteïnes fins el 1963. Com en tantes altres històries de ciència, darrere el descobriment hi trobem un pringat estudiant de doctorat fent més hores que un rellotge en ves a saber quin laboratori del món. El nostre camarada es deia Robert Webster, i la seva fascinant tesi consistia en trobar un mètode per detectar proteïnes del virus influenza en una electroforesi en tira de cel·lulosa (us recordeu quin conyàs a LabI?!). Bé doncs, el xaval anava provant com un boig tots els colorants que li arribaven de la Commonwealth (el mercat que els britànics van inventar per comercialitzar amb les seves pròpies colònies i obtenir-ne -a més de recursos naturals gratuïts- compradors que tanquessin el cercle viciós del mercat liberal). Per sort per a ell, no va trigar a topar-se de morros amb el ja popular coomassie, del que va quedar fascinat per la seva sensibilitat per les proteïnes. Tan és així que va deixar els altres colorants de banda per jurar lleialtat al màgic blau. Però no tot són flors i violes (Què us he de dir?), i de seguida va adonar-se que tenia una estranya variabilitat en les tincions d'un dia per l'altre. Diu que va ser una nit a ca seva (no vull saber què devia estar fent) quan se li va encendre la llumeta: Calia fixar les proteïnes abans de tenyir-les! Va tornar al lab (con un par) i es va fotre a fixar les proteïnes de la tira de cel·lulosa amb àcid sulfosalicílic (actualment ens agrada més l'acètic... Serà per l'olor?). Aquella descoberta fou publicada -com no podria ser d'altra manera- amb el seu jefe com autor principal (Fazekas de St. Groth et al. 1963) en ves a saber quin journal del III a.PM. (any tres abans de PubMed).
Si algun dia publico una descoberta important (en algun article que no vagi al meu nom, per descomptat), també explicaré que estava el vespre a casa i vaig tenir la sang freda d'anar cap al laboratori a provar la solució que se m'acabava d'acudir mentre feia la pixadeta d'abans d'anar a dormir. I bona nit.
diumenge, 11 de febrer del 2007
Santa Eulàlia gloriosa...
Santa Eulàlia és sempre la primera actuació de la temporada per les colles de Barcelona. Arriba una mica massa d'hora, però a gent malalta de castells com jo ja ens va bé. Portem tots poc assaig però moltes ganes, i com deia, ens serveix d'aperitiu per cites venidores una mica més lluïdes. L'actuació es fa a Plaça Sant Jaume, la nostra plaça, i per això estic emocionat i escric aquestes paraules. Tornar a vestir la camisa vermella de Castellers de Barcelona en plaça pròpia sempre és un alicient, és especial. He de reconèixer que no és la meva plaça predilecta, n'hi ha d'altres a Barcelona mateix amb les que tinc més 'feeling', però Sant Jaume és Sant Jaume.
Avui eren només castells de set, poc pes i escàs risc, però anirem a més, naturalment, si no no tindria sentit posar-s'hi, oi? Aviat vindran els de vuit, i a veure si hi ha sort i tornen els de nou, que la meva esquena s'avorreix ja fa temps, necessito guerra! De moment deixo una perla, plana en l'ambient la possibilitat de fer un cinc de vuit, castell amb el que somnio des que vaig entrar a la colla ara fa tres anys. Tant de bo aquest sigui l'any de recuperar-lo, i els que saben de què parlo, entendran les ganes que tinc de fer-lo. Em tocarà esperar, ja ho sé, però més que he esperat... Aniré creuant els dits, a veure si això fa algun efecte.
XeXu
Papá, cuentame otra vez...
Poques coses es poden dir un cop acabada de mirar, però passades unes hores, puc dir que la película consta de dues parts. La primera, on s'expliquen els motius que van portar a Puig Antich a militar activament contra el franquisme. I la segona, on s'explica l'evolució dels fets després de que el capturéssin. En cadascuna d'elles hi falten detalls, detalls que ens podrien fer entendre què passava durant aquells anys. Hi ha massa personatges i mal presentats, però la llagrimeta arriba i la transmissió del missatge és clara. I dura. El guió és excel·lent. Ingrid Rubio hi sobra.
L'heu vista? Què en penseu?
Aquí us deixo el link de la pel·lícula. Que tingueu una bona setmana!
divendres, 9 de febrer del 2007
Antoniafònics
Per desmarcar-me una mica del tràgic inici que ha tingut aquest blog, tot i que comparteixo totalment les opinions de la Txaro, vull parlar d'una cosa molt més alegre, una cosa que de vegades ens fa oblidar el món pervers en que vivim. Parlo del nostre grup preferit, els mallorquins Antònia Font. No tots els sectaris de la comunitat compartim aquest gust musical, ja ho sé, però una bona part de nosaltres disfrutem amb el grup i ens transportem a altres planetes amb la seva subrealista música. També dir que és el nostre grup favorit és una mica exagerat, però com disfrutem, eh nois? Aneu-vos preparant perquè tornen els concerts, els tres primers dies de març en tenim tres per triar, i continuar amb la nostra petita competició de veure qui va a més concerts. És una competició adulterada, és clar, si no hi anem junts no té la mateixa gràcia, i així no hi ha manera de competir...
Bé, només volia introduir el tema, perquè espero que anem deixant aquí cròniques dels concerts, o simples reflexions sobre el grup o alguna de les seves cançons, que ens han aportat hores i hores de converses, sempre amb un Martini a la mà, és clar. Espero compartir molts més concerts tant grans com el de Torroella (Plutó no és un planeta, per si no quedava clar), o el de Mundo Canibal (tu padre es un pokemon...). A veure si hi ha sort.
XeXu
En quina mena de país vivim?
Avui al matí quasi em cauen les llàgrimes escoltant la ràdio. Tant el passat com el present són un desastre, espero que el futur sigui millor. No, no parlo de la vida personal (en això em considero afortunada!). Parlo del país, del món!
Les juventuts basques tractades com a terroristes, l'estatut aprovat per tot quisqui ara resulta que no val, en Carod cagant-la una vegada darrera s'altra (no té assessors? si en té, que els acomiadi!), l'Aznar diguent que per descomptat no hi havia armes a l'Iraq (3 anys després de jurar-ho i així justificar una guerra contra la qual s'hi oposava el 90% de la població, EL 90%!!. A aquest tio no se'l pot jutjar per mentider?), kelme treu l'esponsorització a un futbolista perquè es pronuncia sobre un cas judicial (o perquè defensa a un assassí que no només és assassí sinó que a més terrorrista, la COPE me confunde...), ...
I davant d'això, què hi podem fer?? Què vam poder fer sortint al carrer i diguent que no volíem anar a Iraq? Hom recordeu? erem un munt!! I ni així.
Reivindico el dret a queixar-me per tot això, a no intentar buscar-li cap explicació perquè en realitat no justificarà el desastre en el que ens hem convertit.
Una paia anunciant pasta com a substituta de la verdura, sabeu que molts pacients amb VIH es prenen Actimel per pujar es defenses?? I estem a la societat de la informació? El tema de l'alimentació és preocupant... i Estats Units... això sí, que és preocupant. Ei, que a NY City es parla de prohibir d'anar amb iPot pel carrer! Sort que el meu reproductor és Philips...
I així podria continuar tot lo dia. Però no ho faré, perquè he de fer feina.
Petonets i a veure si ens animem tots a escriure!!
Txari
Benvinguda
Doncs res. que avui tenia ganes d'escriure és és epr això que m'hi he posat. Crear un blog és més fàcil del que sembla.
Pels foranis... de moment no sou benvinguts (he posat que només els usuaris que nosaltres diguem puguin llegir el blog), però potser més endavant l'obrim al públic, què us semblaria?
N'anirem parlant...
Ah! i toca dir que és una gran aventura començar a escriure les vivències d'unes personetes que un dia es van coneixer estudiant Biologia Cel·lular i que van compartir 5 hores d'examen d'Enzimologia així com vàries setmanes de pràctiques intenses de Laboratori. Espero que tots i totes aprofitem aquest espai per donar a coneixer el que ens alegra, el que ens preocupa, ... el que ens passa pel cap, en definitiva. Sé del cert que alguns escriuran més que els altres. Però això ens és igual, no?
Espero que compartiu la meva il·lusió!