Una corrua de post-its

El dia que es confirma que tornaré a treballar no hi ha com arribar a casa i trobar-me una corrua de post-its amb frases d'Antònia Font que em fan seguir un camí cronològic entre versos i em condueixen cap un escrit preciós de felicitació. Però els post-its i les frases continuen fins a convertir-se en fletxes que m'acaben portant a trobar un tresor que sé del cert que ha costat força reunir.

Tenir tota la discografia sencera de discs originals és el mínim que hauria de fer algú que ha anat a 33 concerts d'un mateix grup, però confesso que no els tenia. Ara sí, molts d'ells encara amb precinte, però els obrirem i gaudirem, és un regal fantàstic, i el muntatge un detall genial. I què dir, el motiu s'ho val, tot i que no calia, no puc deixar d'estar agraït i somriure. Gràcies amor.

Ah, per cert, mireu també què estic llegint. Si sembla que algunes coses no canvien, oi?

Sóc una bleda

Sóc una bleda, sempre ho he estat, i ploro fàcilment. Avui, sense anar més lluny, m'he posat a plorar escoltant "Hansel i Gretel". Resulta que fa poc vaig descobrir la bretolada que van gravar en Joan Miquel Oliver i l'Albert Pla el 2010, "Concert a París - En directe". Aquests dies l'he estat escoltant. No us en parlaré massa. Us deixo que el descobriu vosaltres mateixos, però abans, repasseu què diu la wikipedia sobre la sala de concerts Olympia de París. El meu primer il·lús comentari va ser "aquest concert devia ser una passada!".

Tornant a la cançó, em recorda a un moment de felicitat molt gran. Fa uns anys vam anar a Argentina, "Hansel i Gretel" era una de les cançons del recopilatori per aquell viatge, concretament la que fèiem servir de despertador. Estàvem a Humahuaca, en una pensió correcte però gens coquetona, de la que fèiem broma dient que devia llogar habitacions per hores. Recordo el cel blau, les mantes que pesaven i la planxa metàl·lica que feia de porta. Al despertar-me amb la cançó, vaig ser feliç, sense cap motiu en particular. Escoltar-la em transporta d'una manera molt intensa a aquell moment i sempre m'arrenca un somriure sincer. Avui sonava mentre sopava amb la meva filla i, de cop, m'he vist a Humahuaca. M'ha passat com una pel·lícula tota la vida des d'aquell moment fins ara i he tingut una sensació de felicitat que m'ha fet saltar les llàgrimes. De seguida he pensat que no podia ser. He pensat que potser plorava de tristesa, perquè abans de ser mare era lliure i podia anar a Argentina i altres llocs del món. No era això, us ho asseguro. És impressionant la de pensaments que et poden venir al cap en menys d'un segon. M'he sentit enamorada del meu company i feliç del que ha passat des d'Humahuaca fins al sopar d'avui, i m'he sentit afortunada de tenir una filla tan sana i tan riallera. "Mama, que plores?"