Concert AF a València 9 de juliol 2022

Tot anava molt ràpid, les cançons semblava que anéssin a 1.5x! El públic s'avançava i es notaven a l'ambient les ganes boges de cantar. Jo volia aturar-ho tot!! Potser era jo la que anava lenta? però és que després d'Un minut estroboscòpica van tocar Me sobren paraules, Darrera una revista i Love song. Massa emocions, direu,... però, rebobinem un moment. 

Després de 3 setmanes buscant acompanyant, divendres a les 12 de la nit comprava les entrades i reservava allotjament a València, empesa per en Gerhart i acompanyada d'una (molt) bona amiga que em va despertar la bogeria adolescent. 

Tornant al concert, Armando Rampas em va fer aterrar una mica. Ja érem a Formentera. No hi havia marxa enrere en aquest viatge que no sabia si em portaria al passat, al present o al futur. Van tocar moltes cançons, moltes! De les primeres, vaig gaudir especialment amb Dins d'aquest iglú. Astronauta Rimador em va deixar sense paraules. La (molt) bona amiga em va fer notar que acaba com Rage Against The Machine, això ja ho havíem dit? Vam gaudir-la a tope, recordant que una de les últimes vegades l'havia cantat amb la N a la panxa, 10 dies abans que naixés. I després? Què hi ha després d'Astronauta Rimador? Doncs silenci. Silenci absolut del públic per escoltar en Pau cantant Cartes de Ramiro, en un moment preciós de molta intimitat i gran connexió. Van seguir amb més cançons: Tots es motors, Alegria, Venc amb tu i tanquem. Tanquem? Per descomptat que no! van tornar i van (vam) seguir cantant. Una novetat respecte a concerts anteriors (sí, els de fa quasi 10 anys) va ser que hi havia projeccions en una pantalla gran darrere els músics. El color blau turquesa va acompanyar Batiscafo Katiuscas, per traslladar-nos a aigües insondables, i creieu-me si us dic que vaig notar les balenes i vaig sentir les sirenes, i em van caure llàgrimes d'emoció per la bellesa del moment. Més enllà de la nostàlgia, el que estava passant en aquell moment era màgic. L'oda a Clint Eastwood es va enllaçar -igual que en el disc- amb Icebergs i guèisers, i volia quedar-me allà, davant les plataformes de petroli per sempre, esperant els elefants en estampida i fent plans de futur. Però per sort no ho vaig fer. La traca final va ser Calgary 88, i la final del tot, on el públic va esclatar de debò, va ser Viure sense tu. Perquè la vida és un teatre que se diu felicitat, i de vegades connectes amb la gent, encara que no sigui per primaveres i trinaranjus junts. Va ser una monada, i una experiència escoltar les cançons amb accent valencià. 

No va ser (només) un viatge al passat, van ser dues hores i mitja d'energia molt present i de projecció futura del concert que anirem a l'octubre. Un altre concert per compartir l'imaginari de llimones i maduixes, de papermates i llapissos d'ikea, de papers de vàter, d'iglús, de passadissos de 100 metres, barques, fars, mars, transbordadors, robots, extraterrestres, fuies dets abres, perns de satèl·lit, paraigües i termos espanyats, llunes, centres de gravetat i tantes altres coses, conceptes, entitats que sembla que no lliguin, però que ordenats antòniafònicament creen un univers que fa que fluir per la vida sigui més bonic, fàcil i plaent. 

Gràcis AF, de tot cor, per compartir el vostre món, el vostre art i gaudir amb nosaltres. I gràcis especials també per la (molt) bona amiga, fan o no fan d'AF, ja tens un lloc en aquest univers ;)

Material suplementari:

• Setlist:

Ser o no ser... un planeta

M'ha fet gràcia llegir aquest titular:

Pluto Is a Planet Again, According to Harvard Astronomers

Aquí trobareu la notícia complerta:
http://2paragraphs.com/2014/10/pluto-is-a-planet-again-according-to-harvard-astronomers/

Una corrua de post-its

El dia que es confirma que tornaré a treballar no hi ha com arribar a casa i trobar-me una corrua de post-its amb frases d'Antònia Font que em fan seguir un camí cronològic entre versos i em condueixen cap un escrit preciós de felicitació. Però els post-its i les frases continuen fins a convertir-se en fletxes que m'acaben portant a trobar un tresor que sé del cert que ha costat força reunir.

Tenir tota la discografia sencera de discs originals és el mínim que hauria de fer algú que ha anat a 33 concerts d'un mateix grup, però confesso que no els tenia. Ara sí, molts d'ells encara amb precinte, però els obrirem i gaudirem, és un regal fantàstic, i el muntatge un detall genial. I què dir, el motiu s'ho val, tot i que no calia, no puc deixar d'estar agraït i somriure. Gràcies amor.

Ah, per cert, mireu també què estic llegint. Si sembla que algunes coses no canvien, oi?

Últims minuts antòniafònics

No hi vam ser. No hi vam ser físicament, però sí que hi vam ser de tot cor. Hi vam ser per formar part d'aquest gran món que ha estat Antònia Font. M'he sentit part d'ells, malgrat només haver-hi parlat una vegada i d'aquella manera. M'han deixat entrar al seu món, com a tots vosaltres. L'han compartit sense demanar res a canvi*. M'he fet meves les seves cançons i les duré per sempre amb mi. Per ballar, per fer adormir a la meva filla i com a consell en un dia difícil.

"I per què pleguen?" em va preguntar la meva mare. "Doncs perquè ja ho han fet tot i ara faran altres coses" li vaig contestar jo, sense tampoc tenir-ne massa idea. "Quan un grup així ho deixen córrer, és perquè algun problema tenen", sentencia ella. WTF? No ens entra al cap que les coses, si s'acaben a temps, perduren més? I que els projectes van i vénen i la gràcia de la creativitat és no estancar-se? Li vaig intentar explicar tot això i afegint que algun problema hauran tingut, amb 17 anys de carrera, però que bla bla bla. "Així que fan com en Guardiola, que ara ho he guanyat tot i a partir d'ara només podria decebre al públic?" és el màxim que vaig obtenir.

El seu final em genera el mateix efecte que les seves cançons. Ni tristes, ni alegres, ni animades ni per posar-se a plorar, però una mica de tot a l'hora. Boniques perquè sí i profundes quan les escoltes atentament. Fins aquí.

Us deixo amb un vídeo que m'ha agradat especialment per dos motius. El primer, perquè se sent el públic entregat cantant amb accent mallorquí (que patates que devem sonar nosaltres cantant en mallorquí). El segon, perquè són els últims minuts de l'últim concert de quasi l'últim dia de l'any.

Ah! i un regal per la Rach, perquè van tocar "En s'estiu".

*Bé, només una mica de traça a l'hora de seguir-los concert rere concert, que molta anticipació i molt ben anunciat no ho han tingut mai! 

Edito per afegir el recull de coses interessants que he trobat per la xarxa:

Pau Debon, cantant d'Antònia Font: "Si ho deixem és per qüestió de necessitat de canvi de vida"
30/12/2013 El matí de Catalunya Ràdio
 

Crònica del darrer concert (inclou el setlist).

Va ser una monada!

La voràgine nadalenca d'aquests dies ha fet que la justa crònica del nostre acte antoniafònic final s'endarrerís. Ja que no hem pogut anar als concerts que aquests dies el grup farà a mode de comiat, si és que s'acaben aclarint amb les dates, ja que són curts de gambals fins i tot per això, nosaltres ens vam muntar el nostre propi comiat.

Una trobada d'aquestes característiques no s'havia produït mai. La guarderia muntada a Can GGRach ho va fer tot caòtic a estones, però en cap cas no va enterbolir una gran celebració en la que destacaria dos fets importants, a banda del bon ambient i les nostres ganes d'estar junts. La primera, la decoració que els amfitrions es van currar, amb un munt de detalls escampats que no passaven desapercebuts als antoniafònics experts, un cub de rubik per aquí, un llapis d'IKEA per allà, un cartell de benvinguda fet a mida o les caràtules dels discos penjant de l'arbre de vinil del menjador, entre d'altres. Uns detalls genials, gràcies parella!

El segon fet, el genial joc que es va empescar la nostra mà innocent. Quines cançons triaríem cadascú com les nostres preferides, o les més importants? No era tan fàcil encertar les dels altres, ni tan sols les pròpies, oi Txaro? Un joc molt ben organitzat i amb un premi de molta categoria pel guanyador, un bocí de la nostra història en un CD, paraules antoniafòniques, concerts, discos, lletres de cançons i una compilació creada, sense saber-ho, per tots nosaltres. Al final, triple empat, però això és el de menys. Gràcies Mà Innocent!

I per acabar, unes quantes imatges de la vetllada, no es pot dir una altra cosa, va ser una monada!

Amb aquesta rebuda la nit pintava genial!

 Aquest arbre sí que dóna bons fruits!

Fragment del premi genial, està ple de detalls, no us els perdeu!

On és el pistatxo???

El substitut

Per alguna estranya raó, des que nosaltres tenim consciència musical el panorama català ha comptat amb bones propostes, però hi ha hagut un grup de quatre que han centrat totes les mirades. A l'època de l'institut aquests quatre eren Sau, Sangtraït, Sopa de Cabra i Els Pets. En el moment que Sopa va decidir cantar en espanyol va caure un mite, i l'imaginari català els va desplaçar en favor de Lax'n'Busto. Seguien sent quatre.

Els Pets i Lax continuen actualment, tants anys després, però es mantenen en un segon pla, encara que pels seus fans encara són incontestables. Però a dia d'avui tornàvem a tenir quatre grups cabdals en la música catalana, amb tot un elenc de secundaris. Manel, Antònia Font, Mishima i els Amics de les Arts, mantenint la proporció.

I ara ens trobem amb un problema, Antònia Font deixa de ser del grup selecte dels quatre grans, de manera que queda una bacant que caldria cobrir. Quins grups tenim que puguin completar la tètrada? Jo faig les meves apostes, a veure què hi dieu vosaltres, quin serà l'escollit?

1997-2013

Terrassa, el concert cara B

Nou disc d'Antònia Font és sinònim de nous concerts. Calia veure presentar el 'Vostè és aquí' i això vam fer aquest dissabte a Terrassa, en un escenari molt bonic però en absolut ple. M'atreviria a dir que érem mitja entrada, i tampoc no podríem parlar d'un públic massa entusiasta. Potser és per la manera que té el grup de presentar els nous treballs, com és habitual, tot el disc sencer de principi a fi, amb molt poc discurs, i només la llibertat de fer 'Per jo i tots els ciclistes' en darrer lloc, i amb en Pau muntat en una bicicleta i pedalant.

Pel que fa a l'execució del disc, alguns detalls interessants, més instruments a l'escenari, un fons de bicicletes penjades i una distribució diferent dels músics, amb el teclat i la bateria davant, i en Pau darrere de tot. Destacable el joc de llums, també. Agradable de veure, però segueix sent incomprensible que s'encaparrin a fer les presentacions d'aquesta manera.

Esperàvem amb ganes la segona part del concert, els temes clàssics, l'animació del públic, però va resultar ser una mena de concert de cara B, almenys inicialment. Van començar amb 'Multicinemes', per seguir amb 'Canta' i posteriorment amb 'Tristesa'. Motius de sobres per curtcircuitar-nos, però no per evitar que les cantéssim amb delit, més difícil ens ho havien de posar si volien un silenci absolut! Després ja van venir algunes cançons de més pes, però només amb 'Wa yeah' van aconseguir que el públic reaccionés, i encara només un petit sector.

La gran sorpresa va venir al final. Van anunciar que en acabar estarien fora per signar autògrafs i fer-la petar una estona, i no vam perdre aquesta oportunitat totalment inesperada. Vam aconseguir signatures, però sobretot vam tenir una llarga conversa amb en Joan Miquel Oliver, en Jaume Manresa i una mica també amb en Pau Debon. Les preguntes se succeïen i ells les contestaven amb total naturalitat, crec que no ens va quedar res al pap, aquest cop la timidesa no va poder, i ens vam quedar amb molt bon gust de boca, encara millor que el que ens havia deixat el concert. I ja ho sabeu gent, si no us agrada 'Robot', millor que canvieu de grup! Jaume Manresa dixit.

Vostè és aquí

He esperat uns dies a fer el post, el temps que he trigat a fer un parell de passades al nou àlbum d'Antònia Font, el Vostè és aquí. No cal dir que el disc va venir cap a casa el mateix dia de sortir al mercat, el passat 9 d'octubre. Recordo que quan vam tenir a les mans el Lamparetes, el clam popular era que el grup s'havia fet gran, que allò no era Antònia Font, una mica de decepció, vaja. Abans de res, cal dir que els grups són el que volen ser, no el que nosaltres volem que siguin. Vist amb perspectiva, potser sí que el Lamparetes és el disc més fluix, encara que això va a gustos. Però porta el seu segell, sens dubte. De totes maneres, que ningú no es preocupi, aquella sensació que vam tenir desapareix amb el Vostè és aquí.

El disc de les línies de metro està directament sortit del caparró d'en Joan Miquel Oliver, i com tots sabem, el procés mental d'aquest home és diferent del de la resta de mortals. 40 cançons curtes, algunes de molt curtes i també d'instrumentals. Pensaments fets cançó, sense complicacions, idees senzilles, o no tan senzilles. Exercicis estrafolaris, música pop i algunes melodies que recorden les primeres èpoques.

És un disc estrany, no us enganyaré, però pel fet que tot va ràpid, les cançons passen volant i costarà lligar títols i melodies. Però es farà és clar. Amb només un parell d'escoltades ja tinc clissades algunes cançons que m'han cridat l'atenció i que he trobat bones. No està pensat per tenir èxits que desplacin els clàssics, difícilment trobarem una cançó que ens faci oblidar les nostres preferides, no té aquestes pretensions, però passa bé, és Antònia Font i és balsàmic.

No dic més, escolteu-lo i en parlem. Ara, un concert d'aquest disc pot ser la cosa més tediosa mai escoltada. Potser estaria bé esperar una mica abans d'anar-los a veure. Enyoro aquells concerts.

Sabadell per sorpresa

Si es pensen que es lliuraran de mi tan fàcilment, ho porten clar. D'un temps ençà és molt difícil saber quan toca Antònia Font, no surt publicat ni a la seva web i és molt difícil trobar-ho a la xarxa. És com si volguessin que només hi vagi la gent del lloc, ja que els locals sí que estan pertinentment informats. Darrerament m'assabento dels concerts unes hores abans només. Diumenge va ser així, però el concert era a Sabadell i gratuït. Ara que tinc cotxe, no podia deixar passar l'oportunitat, encara que dilluns treballava, i que ja estava totalment d'estar per casa.

Amb temps de sobres i sense perdre'ns, ens vam plantar al lloc del concert per observar amb sorpresa que començaven amb Clint Eastwood. Això semblava cremar les naus d'inici, però hi ha molta nau per cremar amb Antònia Font. El concert va ser com els d'abans, amb una bona combinació de les cançons del darrer disc i una pila d'èxits de sempre, res de prem el play i deixa sonar el Lamparetes. I quan dic com els d'abans, també vull dir que ells no diuen pràcticament ni ase ni bèstia, només canten i toquen. I van per feina, que hi ha moltes cançons que han de sonar. I també n'hi ha que no han de sonar i sonen, com Robot o Holidays, però és igual. Val la pena per sentir-les acompanyades de Portaavions, Final, Tots els motors i sí, Astronauta rimador als bisos.

En Pau segueix fent veure que toca la guitarra, i els altres segueixen fent veure que no estan allà, si us plau, no ens diguis res que ens morim de vergonya. Però son ells, fan les seves coses i marxen, i tu t'has quedat amb la magnífica sensació que ho has gaudit, que d'alguna manera, t'has tret un pes de sobre.

L'anècdota del concert, petita si voleu, és que davant nostre hi havia una família, pare i mare quarantins i filla adolescent. Vaig trigar a adonar-me'n, pensava que eren tots amics de certa edat. I és que no sabria dir qui dels tres xalava més.  Res de conflictes generacionals aquí.

Per cert, treuen disc molt aviat, estan a punt de preestrenar-lo. Tornaran els concerts avorrits, però tornaran els concerts, i miraré d'anar a algun de la nova gira. No sense estudiar una mica abans, és clar. Ja tinc ganes de tenir el disc a les mans, a veure amb què ens sorprenen aquest cop.

Alpinistes-Samurais

Mira com són les coses, la tecnologia és una trampa. Però també és molt útil, si li fas cas, fet que no sempre passa. Amb ella es pot arribar molt i molt lluny, i permet estar en contacte amb els que més estimes. L'altre dia, vaig fer una cosa que es veu no faig gaire sovint, escoltar els missatges de veu que tinc al mòbil, i vaig parar molta atenció quan unes veus pre-fabricades esmentaven que tenia un missatge del 4 de setembre, d'un número que començava amb el +34 d'Espanya...vaig pensar, qui collons va trucar des d'Espanya a les tantes de la nit? I em trobo escoltant com estaveu cantant "Alpinistes-Samurais" en un concert d'Antònia Font, brutaaal!!! Ei nanos, volia deixar constància aquí que aquest detall ens ha fet molts molta il·lusió, i us ho volíem agraïr, moltes gràcis de part dels tres per aquest detall tan gran, guapos!! Sento haver trigat tant en adonar-me del fet, soc un cas... En fi, només us volia fer una pregunta: com us sentieu xerrant amb es contestador?

Sant Quirze, i ja en van 30

Ja se sap que canviar d'edat i posar un 3 a davant, no es posa igual de bé per tothom. És el que es diu la crisi dels 30, però jo fa temps que vaig deixar enrere tot això, de fet no la vaig passar quan tocava. Ara en tinc una nova oportunitat, i és que ahir a la nit, en diumenge, vaig assistir al meu trentè concert d'Antònia Font.

A banda d'aquesta efemèride, el concert va ser especial per algunes altres coses. El motiu principal pel qual em vaig comprar un cotxe va tenir sentit, el C3 ens va portar al seu primer concert. Bé, els dos C3os ens hi van dur. La N va viure el seu darrer concert prenatal, al proper que vagi esperem que ja sabrà almenys la meitat d'Astronauta Rimador (la seva mare es queixa, però està en una forma envejable, l'hauríeu d'haver vist cantant-la!). A més, era un últim concert in extremis, per acabar l'estiu de l'única manera que el podíem acabar.

En Pau, fent que toca la guitarra

Si analitzem el concert, no el comptaria entre els millors. Era en diumenge, i alguns teníem coses a fer dilluns al matí, com treballar, per exemple. El vam veure des d'una perspectiva diferent, des del costat de la taula de so, per temes logístics, però això no va ser impediment per gaudir-ne. Lamparetes sencer a excepció de Calgary88 que la fan al final (ja no la canten dos cops), ens ho agafem amb resignació. I la selecció d'èxits de després seria millorable, però és que hom, després de 30 concerts, es torna exigent. Ens en va faltar alguna d'important (Viure sense tu!), com ve sent costum, i en sobraven d'altres (Robot, Holiday...). Algunes no podien faltar (Portaavions, Tots els motors...) i em va semblar rància la versió de Final (una cançó que m'encanta), per una gran Darrera una revista. I és que no sé de què em queixo, si al final no vam parar de cantar i ballar. Antònia Font, què vols?

En Joan Roca en el seu paper, però no s'aprecia si està content...

AF a Banyoles, més lamparetes

Banyoles era un marc incomparable per un gran concert. Hi havia dos inconvenients inicials: que era de pagament, i com arribar-hi. Cap dels dos no va suposar cap problema. Un cop allà, pintava molt bé la cosa: a l'aire lliure, al costat de l'Estany, una nit força agradable. Però quan vam entrar, una petita decepció, davant l'escenari, cadires de plàstic. I jo que ja m'imaginava un concert com aquells del principi...

De manera incomprensible, vam poder seure a la segona fila. Després de l'Uao, uao, uao, uao... inicial, vam sentir el Lamparetes sencer, sense canvis, sense variacions, i amb les cançons que ja seria hora que aparquessin per donar lloc a alguns clàssics oblidats. Conclusió: paciència.

Després d'això, en Pau va anunciar que farien una barreja de cançons dels altres discos, amb la seva dicció característica. Aquí la cosa va començar a anar bé, però el públic no estava massa animat. Em preguntava quan es començaria a aixecar la gent, i va ser amb Alegria, aquí el personal va abandonar les cadires i ens vam anar acostant a l'escenari mica en mica. La barreja va ser l'habitual, però era un concert curt i es va trobar a faltar Tots els motors (imperdonable) i alguna més. Segueixen sense tocar res del primer disc. Un únic bis amb Astronauta Rimador i Calgary 88, no hi havia temps per més.

No va ser el millor concert, però és impossible no gaudir-ne, és clar. Faltàveu vosaltres, però vaig mirar de seguir els rituals. Els bons costums no s'han de perdre.

Antònia Font debò debò

Arribats a Llagostera, ens va costar de trobar el pavelló, però ja va anar bé, perquè voltant una estona entre parades del “tiro” i dels “autos de choque” (entre d’altres) una tenia la impressió de posar un peu a l’univers del Lamparetes. Progrés ochentero, què us he de dir.

Van començar com a Poblenou, amb “Me sobren paraules” i no sé si abans van saludar o no... crec que no. La primera variació va ser que no van tocar “Abraham Lincoln” (bé) i la segona que van deixar de fer unes cançons del final, entre elles “El far de Ses Salines”. Ara, res a veure amb el concert de l’Ateneu, i no només perquè el públic estigués més animat d’entrada, sinó perquè se’ls veia molt més sueltos damunt de l’escenari. El teclat va fer unes desvariacions magnífiques que semblava que duien al caos total, però que finalment es reconduïen amb la melodia del final de la cançó (ara no sé quina, potser “Icebergs i guèisers”). Van continuar amb la selecció dels seus greatst hits, però no us puc dir quins exactament. “Portavions”, “Alegria”, “Dins d’aquest iglú”, “A Rússia” i d’altres. Vaig trobar a faltar “Viure sense tu” i “Alpinistes samurais” i vaig trobar especialment bonic que toquéssin “Love song”. L’última cançó va ser “Oh Yeah!” i els bisos van ser “Astronauta Rimador” i “Calgary 88”, una combinació esperpèntica i molt poc recomanable. Després de la canya que li van fotre amb l’astronaua, va costar que els patinadors ens arrenquessin un somriure. A part, com si no tinguessin prou temes com per haver de repetir-ne un.

A nivell personal, al principi em sentia molt vulnerable, ja que hi havia molta gent i feia calor. No vaig poder anar a la primera fila i em sabia greu, però passat aquest moment, vaig pensar que també estava bé veure el concert des de la distància. No era el meu lloc, això està clar, però va ser impressionant veure des del darrera com tothom cantava. Recordava aquells concerts on érem 4 gats (Torroella, Premià, El Prat, ...) i pensava que s’havia trencat aquella intimitat, però potser també era pel fet de que jo no estava a primera fila. No sé, en part em sabia greu i en part estava contenta de veure que tenen èxit i que les coses els van bé.

Espero que aviat en puguem compartir un, de concert d'Antònia Font debò debò.

Ja són aquí!

En algun moment de la llarga espera se'ns va insinuar la por de que el nou disc, o fins i tot el concert, ens descebessin. Però aquesta possibilitat quedava descartada perquè, tal i com va insinuar en Pau Debón, el públic fa el concert. I així va ser. La cosa va començar amb les novetats intrigants d'un escenari decorat amb senzilles lampadetes d'Ikea i l'afició d'en Pau per nous intruments, com un petit xilòfon, una flauta de bec (sí, sí, la de foradets) o fins i tot una guitarra!, que s'afegien als ninotets de goma i al xiulet d'èmbol que sempre tenien el seu moment de glòria en els concerts de fa dos o més anys. La inquietut, però, es va anar apagant a mesura que la gent començava a prendre consciència de que presentar el disc volia dir tocar totes les cançons una darrere l'altra, com si enxufessis el CD, però amb les imperfeccions del directe i les mancances de l'acústica. Talment com si fos un examen oral: "aquest és el treball que hem fet i així us el mostrem". Però el públic teníem ganes d'AF, i vam respondre a aquesta passivitat amb un entusiasme contagiós, encenent la flama extraterrestre dels AF, que ens ho van agrair creixent-se a la segona part del concert. La glucosa va arribar a les cames d'en Pau, i fins i tot en Joan Roca mostrava signes de trempera. Van caure incunables com Bamboo, Portavions, Astronauta rimador, Darrera una revista o Wa yeah!, i no vam perdre cap oportunitat per escenificar la nostra estima equitativa pels demés, la llunania de Paris que va marcar aquell punt d'inflexió en les nostres vides o el somriure de cabells rossos de les llunes d'Antònia Font. Un bon record del que havien estat totes aquestes cançons, i un preludi del que en seran d'altres com Icebergs i geissers o Calgary 88.

Els Canons de Navarone

"Retumben a les fosques, es Canons de Navarone..."

Ostres, com m'agrada aquesta cançó i com m'agrada el raspat de guitarra del principi.

"Despatxa cara a cara, Vito Corleone."

Unes gotes al parabrises. Doncs al final els homes del temps tindran raó i el cap de setmana de Sant Jordi de Quaresma serà passat per aigua. Igualment, que bonic és que plogui. Igual que és bonic que guanyi el Madrid si el Barça ens fa gaudir. Prefereixo que juguin tal com van jugar i que perdin amb un merescut gol del Madrid, que no pas que no facin joc. No m'enfado, no m'entristeixo perquè el nostre equip és molt bo i desferma passions "manque pierda". Pel cap em passa el mail que he escrit avui a les nenes. Els anirà bé quedar? Tant de bo...

"Túnels, coliseus, gasoductes,
gent subordinant es planeta,
homes que se feien preguntes,
contrallums a llevant."

Brutal.

"Aiguamolls a terres lapones,
plànols, tiralínies i lupes,
cuirassats a flaixos de bombes."

I de sobte entenc tot pren sentit i entenc el Lamparetes. Clar! Desafiant l'univers hostil hi ha exploradors, el progrés de la societat, les coses modernes. Hi haurien quedat bé unes Illes Galápagos en tota aquesta equació.

M'animo perquè s'horitzó va ser lila i la mar se feia grossa i petita i comença a fer-se de dia, i recordo el dia que vam veure la pel·lícula, una d'aquelles que tant agraden al meu pare. "Els Canons de Navarnoe". El títol en sí ja és un curtmetratge de tot el que evoca. És un arquetip en sí mateix. M'evoca a una illa perduda en algun lloc del Mar Mediterrani, a una colla d'espies desafiant el temut exèrcit alemany amb la il·lusió sincera de destruir els dolents (i que dolents que són els nazis...). Desafiant l'univers hostil, desafiant les circumstàncies amb valentia. Que bonic... però exisiten de debò, aquests canons?

Me sobren paraules...

Doncs cedint a les peticions fetes, penjo al blog aquesta composició feta amb Wordle (www.wordle.net) que recull les paraules més representatives de les lletres del nou disc d'Antònia Font, Lamparetes. És una frikada, però ahir pel matí, tot escoltant el disc, em vaig preguntar quines serien les paraules més identificatives del Lamparetes, per aprofundir una miqueta més en l'univers AF. Apali, paraules gratis i certes!

Lamparetes

Portem tant temps esperant-lo, però tant... Portem tant temps que no trobo les paraules per explicar l'alegria que he sentit en tenir-lo a les mans, i no només jo, la Txaro i en Gerhart també el tenen i hem creuat una interessantíssima cadena de mails compartint impressions, també amb els edinburghesos, que la música no té fronteres. Lamparetes ja és aquí. El nou disc d'Antònia Font, el disc que portem des del 2006 esperant. Què hi fa que a la primera sentida ens hagi convençut a mitges? Què hi fa que algunes cançons no tinguin ni cap ni peus? Què hi fa que sembli un disc molt més madur i diferent? Doncs no hi fa res, perquè ens l'acabarem aprenent i gaudint. I sobretot, vivint-lo als concerts, que per fi tornen. Ja hi ha dates, ja tenim entrades. No és això com tornar a la normalitat? Doncs sí, tornem al que érem, i que no hem deixat de ser: Antoniafònics. 

Aquesta pluja (aquesta boira)

Tothom té defectes,
jo encara t'enyor
Ningú no és perfecte,
ja no te faré pus cançons.

Jo de vegades són una mica torracollons i rabiosa. M'agrada portar la contrària. Sí, perquè negar-ho... sort en tinc de la gent que m'estima i que no m'ho té en compte. Això ho vaig heretar del meu avi per part de mare, però no és cap excusa.

Jo crec que hi ha coses de nosaltres mateixos que podem canviar, però d'altres... és que costa tant! El millor és admetre-les i deixar-se estimar tal i com s'és. Però això no és fàcil...

Què en penseu? És egoïsta?

Divertimento

Amb un cap de setmana llarg, i massa temps per pensar, m'adono que serà molt difícil viure sense tu. Tants plans i tantes hores i al final no farem aquell viatge a una cala transparenta. Res d'aquest món no m'importa tant com el temps que vam compartir encara que ens destrossàvem mútuament ses vides. Ja no crec que es vere que t'he d'esperar, quin greu no haver compartit ses boires d'Escòcia amb tu. El que passa és que després de convertir-me en el rei de ses capavallades, jo encara t'enyor, ningú no és perfecte. M'agradaria sentir aquelles coses alegres als dematins, quan el meu natural és trist. M'agradaria compartir la posta de sol des d'un penya-segat i una pluja suau de pols estel·lar. I no cal parlar de mil cent cinquanta condons, oi? El meu vidre és entelat, el meu cel insuficient i sento aquella buidor de l'absència. Però al final sa tristesa se destil·la i s'evapora, i encara que jo volia fer un reggae d'aquesta vida, no podré dir adéu des d'allà dalt, hauré de tenir els peus a terra. Li falta una banda sonora en aquesta mirada d'oliva i de gel, ja et canviarà la manera de veure les coses. A mi aquesta mirada sovint m'ha deixat fet una puta braga, com per desaparèixer del tot, aproximadament per no existir. Com també altres coses, per exemple es teu llit de penombra i llençol. Encara que malgrat els mals moments, com dos asteroides que han desviat sa ruta, direm que ha estat fantàstic, i tot es quedarà només en es meu eclipsi total. Si al final, la vida és curta i tot passa com un tir de bala. Però hi ha coses que queden, ja mai podré tornar a escoltar igual Bamboo.