America, que has fet?

Fa does dies que estic traumatitzat. El meu pais adoptiu, on visc i treballo, i on potser creixera el meu fill, acaba d'escollir com a "lider del mon lliure" a un llunatic, misogin, mentider, avaricios i incompetent que li dona 10 voltes al que abans liderava la meva llista (Bush fill).

Spoiler - El que ve ara es un relat apocaliptic!

No tinc la resposta del perque, pero temo per les consequencies. I no nomes es el fet que ell es el president, el que pot ser mes important i ha passat desapercebut es que no hi ha ningu que li pari els peus: les 3 cambres de govern (President, Senat i Congres, 4 si comptes el TC) ) tenen majoria republicana. I el Tribunal Constitucional te una vacant i 3 jutges de mes de 75 anys* (Ginsburg, 83, progresista; Kennedy, 80, conservador i Breyer, 78, progresista)

*Veure perque aixo es important mes endavant.

Que ha dit que fara en Trump?

- Politiques anti-immigracio: deportar als immigrants illegals, construir el famos mur amb Mexic, etc.
- Politiques anti-lliure comerc: tarifes, tarifes i mes tarifes.
- Posar jutges al tribunal suprem super-conservadors, que el que facin es eliminar les politiques progressites que s'havien fet els ultims anys (abort, matrimoni homosexual, etc). Penseu que son jutges vitalicis i Trump ja ha dit que seran nomenaments de jutges joves i molt conservadors, cosa que tindra un efecte que pot durar generacions a la politica americana.
- Abaixar els impostos als rics (a ell mateix) i reduir el govern. Aumentar despesa militar, renunciar a les aliances historiques americanes...
- Passar-se el canvi climatic pel forro (ell va dir que era una mentida que va sortir dels Xinesos contra els americans).
- I molt mes.

Que pot fer un govern republica en majoria? 

Els congresistes republicans fa temps que diuen que volen eliminar el llegat Obama. Primer eliminar Obamacare, que tot i ser imperfecte ha donat cobertura medica a 20M de persones que abans no en tenien.
Despres, passar la seva agenda:
- Abaixar els impostos. I menys impostos vol dir menys serveis publics i menys regulacio, menys politiques socials, privatitzacions, etc.
- Desentendre's dels acords del canvi climatic perque no son "business friendly" i son "anticompetitius".
El politics republicans solen ser anti-abortistes, pro-dret a portar armes i pro-neocapitalistes (els serveis els donen companyies privades, no el govern). Aquestes politiques solen augmentar la desigualtat social, o sigui que a la llarga faran molt de malt a la gent que els ha votat (america mig, amb pocs estudis, que necessita proteccio contra un mon globalitzat i tecnologicament avancat).



Llavors un es pregunta: davant aquest panorama, es aqui on jo vull viure i treballar? Es aquest pais el que vull que eduqui al meu fill i li instauri els seus valors?

En Michael Moore es un nadiu de Michigan, un dels estats que ha votat Trump. Crec que esta demostrant ser un estudios de l'America promig i te un video bastant interessant.

Scotland 18 September 2014: To be or not to be...part of the UK?

Falten tan sols unes quantes hores ja, per a què a Escòcia succeeixi un esdeveniment històric, que pot canviar el destí d'aquest petit i peculiar país. Després d'haver viscut durant un cert temps en aquesta ciutat que és Edimburg, i el fet de estar aquí durant aquesta data tan senyalada, em fa sentir un privilegiat per poder ser testimoni en primera persona d'aquest event. 

Nosaltres, pel fet d'haver estat residint-hi establement durant un cert temps tenim el dret a votar en el referèndum. Tot i així no ens vam registrar i no votarem. Perquè creiem que no és just influïr d'una manera tan decisiva en un país que, tot i ser la nostra llar durant un temps i viure-hi experiències significatives, no és el nostre, i el nostre camí futur no és en aquestes terres. Si us he de ser sincer, no ho tinc clar per quina opció em decantaria. Sí, m'atrau la idea d'un nou país que pot materialitzar els seus anhels d'identitat en una nació soberana. També és un factor a favor que la victòria del "Yes" aquí dalt pot donar cert impuls positiu a les nostres aspiracions de consulta a Catalunya. Però cap d'aquests motius em transmeten la força suficient per a un possible vot a favor d'en Salmond i companyia. Per a votar una opció s'ha d'estar convençut fins al moll de l'òs, i aquest no és el meu cas (si que ho seria en el cas català). 

Per tal de convèncer els votants, aquí han fet una campanya intensíssima des de ja fa força temps (i evidentment amplificada aquests darrers dies), per part de totes dues bandes, incloent visites porta a porta, infinitat de cartells, xerrades, debats i mexandatge abundant. Tothom té molt bones raons i passió per la seva causa, però el to que s'ha respirat en tot moment ha estat de respecte (lamentablement diferent de la situació que es viu a Espanya). L'argument principal de la gent que votarà seguir formant part del Regne Unit són raons econòmiques. Tenen por que els diners marxin i això s'enfonsi. També argumenten que moltes de les reivindicacions de campanya del "Yes" ja les gaudeixen ara mateix.  Per altra banda, l'aspecte econòmic, i sobretot social, és una de les claus de la campanya independentista, ja que una Escòcia independent estarien millor administrats els recursos i seria possible mantenir o millorar molts béns socials. 

Tot i això, encara hi ha molta gent que no sap cap a on tirar, amb aproximadament un 10% d'indecisos. Les enquestes donen ara mateix un resultat ajustadíssim, amb un mínim aventatge dels unionistes, però aquests vots que encara no tenen amo poden ser decisius pel resultat final. 

No sé què passarà demà i quin serà el veredicte d'Escòcia a les urnes, però en tot cas el sol fet de podar expressar lliurement per a determinar el futur del seu país, ja és un motiu sufucient per a estar orgullós i satisfet.  En el seu dia van decidir juntar-se amb Anglaterra i formar el Regne Unit, i ara, 300 anys després el camí podria ser justament l'invers (és curiós el paral·lelisme històric uneix temporalment els camins de Catalunya i Escòcia!).

Ara és el torn dels escocesos, però CatalansVote9N2014! Amics, visca la democràcia i visca la llibertat, que s'obrin les urnes!

Insultant

No sé si per alguna via us han arribat referències de la web de l'ABC que es diu "Aula de sexualidad". Hi he entrat per fer-hi una ullada, i quan he arribat a l'article titula ¿Una violación puede ser motivo para abortar?, m'he indignat sobremanera! Necesito desafogar-me i, si no us molesta, ho faré aquí.

Diu: "el embrión no es culpable de lo que le sucedió a su madre, ni de que su padre sea un criminal"

Em pregunto: La custodia serà compartida? Hi haurà pensió del pare sobre la mare? Jo crec que tot "embrió" té dret a ser desitjat. A néixer fruit de l'amor i per ser estimat. Això és un mínim. I no m'estic referint a la concepció en si, que pot ser una "in vitro", el millor polvo de la teva vida o una relliscada.

Diu: "al trauma de la violación se suma el del aborto" i "madre no tiene que criar forzosamente a ese niño. Puede continuar con el embarazo y, llegado el momento, darlo en adopción"

Em pregunto: I el trauma de donar la teva criatura en adopció? Sabeu el que és per una mare passar per un embaràs, un part i que després hagis de donar la teva criatura? Entenc que és una decisió legítima, però ningú t'ha d'obligar ni cap a un costat ni cap a l'altre. Tot plegat ja és prou traumàtic.

Entendria que fessin un article defensant el dret de donar en adopció una criatura i conscienciant perquè no es giri l'esquena a les noies que decideixen fer això, només faltaria! Però sincerament, que facin un article com aquest és insultant. És una situació que cal tractar amb molta delicadesa i sense empènyer a la noia a fer res contra la seva voluntat. 

Anem per mal camí, amb aquesta gent. I paro d'escriure perquè no em vénen més que insults al cap. Hombre ya! 

Apunt interessant de la web: "Respuestas elaboradas por el equipo de profesionales que conforman el Proyecto educación de la afectividad y sexualidad humana, adscrito al Instituto Cultura y Sociedad de la Universidad de Navarra."

I ja per acabar aquesta vomitada, trauré una cosa que fa temps que em grinyola. El mateix diari ABC treu sempre articles sobre que guai que és ondar el pit, portar els nens amb portanadons ergonòmics i no deixar plorar les criatures. Em preocupa que el mateix diari que empeny a una noia violada a ser mare, defensi la criança de proximitat, doncs em fa pensar que el que pretenen és relegar la dona al paper de criadora i tornar al model familiar dels anys 60. He dit! 

Estudiant... O no.

La meva veïna em va dir que el seu fill, de 18 anys, es quedaria sol a casa durant uns dies. Tenen un pati gran, com el meu, i ahir el fill va convidar als amics a fer un sopar. Sentir-los xerrar mentre sopaven em va transportar als meus 18 anys. Era el primer estiu després començar la universitat. Em sentia lliure i era lliure. Treballava, si, però també tenia molta energia per fer altres coses. Algunes les feia perquè veritablement em venien de gust, d'altres perquè se suposava que ho havia de fer. És una sensació estranya, aquesta d'haver de fer coses perquè et pertoca. Coses que suposadament són divertides, vull dir.

Estic marxant una mica del que us volia explicar. La qüestió és que vaig començar a imaginar-me què estaven fent tota aquella canalla, a banda de gaudir de la joventut. Aleshores em vaig adonar de com han canviat les coses. Si algun entre ells està estudiant, serà perquè o bé té una de les poques beques que es donen, o bé perquè els seus pares tenen molts diners. Estudiar ara mateix és molt difícil, i no precisament perquè hagin apujat el llistó, sinó perquè és bastant més car. Són coses que m'enerven perquè d'aquesta manera augmenta la desigualtat en el nostre país.

Les escoles públiques, que durant anys s'ho han currat per treure's de sobre molts clichés, ara estan ferides. El nostre model d'escola en català, inclusiva i laica està ferit. Per això, no vull deixar d'anar a la 1a Marxa per l'Educació Pública.

Felicitat Bruta Nacional

En la societat occidental el model socioeconòmic que impera actualment està basat profundament en un culte al materialisme i al consumisme com a major font de benestar i progrés. Segons aquests principis, se suposa que la majoria de ciutadans d'aquelles comunitats o països amb una economia sòlida i benestant haurien de sentir-se més feliços i plens, i tenir major qualutat de vida. Però, evidentment, sabem que això no és així, que una butxaca més plena i la possessió de béns materials (iPad, cotxe, casa,...) no impliquen directament un major sentiment de satisfacció personal.  Es va crear un paràmetre, el producte interior brut (PIB), que mesurava el nivell econòmic de cada país, intentant correlacionar-ho amb els nivells de felicitats dels seus habitants. Un dels països amb el PIB més alt són els Estats Units d'Amèrica, però s'ha pogut veure que no hi havia una bona correlació, ja que, tot i comptar amb els aventatges d'una economia benestant, una part molt important de la població no se sentia feliç. 

A l'altra cara de la moneda estava el Bhutan, un dels països més pobres del món, amb un PIB baixíssim. Tot i això, aquest petit regne de l'Himàlaia és considerat el país més feliç d'Àsia, i un dels més feliços del món. Des dels anys 1970-1980s el govern ha impulsat una política socioeconòmica no només moguda pel progrés econòmic i material, sinó basada en la idea que és fonamental per a un bon funcionament del país que els ciutadans siguin feliços i tinguin una bona qualitat de vida, tenint en compte les relacions interpersonals i amb el medi ambient. I així es va crear el terme "Felicitat Bruta Nacional" (FBN), que des de llavors ha estat un dels leitmotiv d'aquest petit país asiàtic. Els models econòmics convencionals prevalents a les societats occidentals tenen com a objectiu principal el creixement econòmic, evaluat mitjançant el PIB. En canvi, els principis d'aquesta ideologia es basen en què el veritable objectiu ha de ser tenir un bon equilibri entre el desenvolupament material i l'espiritual. Els pilars bàsics del FBN són la promoció del desenvolupament socioeconòmic sostenible i igualitari, la preservació i promoció dels valors culturals, la conservació del medi ambient i l'establiment d'un bon govern. Un exemple pràctic: si al Bhutan talar boscos per a fer alguna activitat agrícola o urbana fa sentir menys feliços als habitants de la zona, aquest paràmetre de felicitat associada a la connexió amb la natura i l'entorn pesa més que no pas els possibles aventatges de dita activitat, i els boscos en qüestió no es toquen. De fet, en aquest país fins i tot existeix la figura de "Ministre de Felicitat", que vetlla pel benestar i qualitat de vida dels seus habitants. 

Aquest sorprenent fet que he descobert fa poc arran de la lectura d'un llibre m'ha semblat extraordinàriament excepcional i únic, i pot ser un bon exemple a seguir en les nostres societats desgastades per valors massa materialistes i amb poc respecte mutu i per l'entorn. És cert que segurament aquest sistema funciona al Bhutan per la seva particular idiosincràsia lligada sobretot a la cultura, filosofia i religió budista, i també a què és un país molt petit. Crec però, que tot i que la seva aplicació en països occidentals no seria gens fàcil, pot ser un bon punt de partida per a iniciar un canvi de direcció i encaminar-nos cap a un futur millor i un món més sostenible.

A mode de resum i il·lustració audiovisual, adjunto un video que ilustra breument les característiques de la Felicitat Bruta Nacional.

Don't worry, be happy!

A menys somriures, més turisme

Mirar el telenotícies mentre es dina és una activitat familiar i entranyable. Els meus pares m'ho van inculcar de petit i, ara que puc, intento fer coincidir l'hora del dinar amb l'inici del butlletí informatiu. Però en els temps que corren aquesta activitat comporta un risc inesperat i poc menyspreable.

Avui el noticiari català ha mostrat com el conseller de Territori i Sostenibilitat inaugurava (tot i amb un cert retard per la retallada) el desdoblament de la C-31 entre Palamós i Platja d'Aro; uns 23 milions d'euros que facilitaran sens dubte l'accés del turisme a aquestes poblacions. El noticiari ha anat progressant amb normalitat, fins que dues o tres cullerades d'arròs més tard, a la secció de minireportatges de societat, TV3 ha fet extensiva a l'audiència la queixa de l'associació Pallapupas que, degut a les retallades, hauran de renunciar a arrencar un somriure a més de 6.000 nens i nenes que cada any combaten el seu càncer amb llargues i dures sessions de quimioteràpia. I llavors ha succeït l'inevitable: el pols se m'ha accelerat i l'arròs amb verdures recent ingerit ha iniciat un cruel intent de fugida cap a les vies altes de l'essòfag, acompanyant l'evasió d'una desagradable nàusea, detonada per la vergonya i el fàstic de que al meu país hi puguin coexistir dues notícies com aquesta. No es tracta ni tan sols de bromes macabres com ara tancar els quiròfans per la tarda o eliminar el sostre dels temps d'espera per a intervencions quirúrgiques, sinó d'un servei (el de fer somriure) aparentment més innocent i prescindible, que no salva vides ni fa reduir les llistes d'espera de cap hospital, però que millora la qualitat de vida de molts nens i nenes que estan passant per una situació que alguns adults no suportaríem. ¿Algun membre del govern té el valor d'agafar un micròfon i proclamar que li preocupen més les retencions de la C-31 que el benestar dels milers de nens que reben quimioteràpia cada any? Podríem preguntar-li al conseller Boi Ruíz, expresident de la UCH (principal associació d'hospitals privats de Catalunya), per a qui probablement el concepte "sanitat pública" té tan poc sentit com per a un nen amb càncer la paraula "desdoblament".

No votis!

Suposo que ja l'heu vist tots, però trobo que aquest vídeo que han fet a favor de la consulta per la independència de Barcelona està molt i molt bé. No em puc estar de penjar-lo, perquè hi anem pensant. El 10 d'abril tots els barcelonins haurien d'anar a votar, pensin el que pensin. Hem de saber què vol el poble. Si la participació és com fins ara, tot això seguirà sense tenir sentit.

Ah, penjo també el vídeo en el que es va basar aquesta campanya, que també està molt aconseguit. És d'una campanya electoral americana.

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Adverteixo abans de disparar que aquest post és quilomètric. Crec que pot resultar útil a qui senti la inquietud d'aprofundir en el debat ètico-tecnològic de l'energia nuclear, però entec que pot resultar insuportable a aquells que entrin al nostre blog en busca d'un més que legítim entreteniment. Queda dit...

Un cop més, les contradiccions entre l'economia de mercat i el benestar de la població acaben per desencadenar un debat mediàtic que es va inflant d'arguments enllaunats a fi de mantenir el titular i l'atenció dels espectadors, però que en comptes d'enriquir i aclarir les coses, va caient en picat fins que acaba per adquirir una alçada intel·lectual fàcilment superable pel vol d'una gallina.

Perdoneu aquesta arrencada tan arrogant, però últimament em surt escuma per la boca cada cop que sento parlar sobre l'energia nuclear. Si tu portes aquest expert, jo en porto un altre de millor; ara se m'acut això, ara no sé què dir i deixo anar una bajanada, que colarà si hi poso un to de saber el que em dic. Reconec que pot ser un debat complex; cadascú té les seves escales de valors (per això existeixen les polítiques de dretes i les polítiques d'esquerres, per molt que s'entestin en explicar-nos que aquests eixos de coordenades són cosa del passat) i, per tant, no tothom té perquè veure-ho amb la mateixa claredat. Però permeteu-me (si us plau) puntualitzar algunes de les bajanades espontànies que he sentit en certs mitjans de comunicació:

"A Europa no hi ha risc de tsunamis i, per tant, això no podria passar."

EVIDENTMENT que a Europa no hi ha risc de tsunamis!

A les centrals japoneses els tenen per corbata perquè els sistemes de refrigeració del nucli han fallat, situació a la que es pot arribar sense necessitat d'una onada gegantina. Un sabotatge, un atemptat, una guerra, una cadena d'errors... Sóc perfectament conscient de que el risc de que qualsevol d'aquestes coses succeeixi és ínfim, tan ínfim i impensable com que un avió s'estavelli contra les torres bessones. Hi ha molts riscos que s'han d'assumir (si no, no sortiríem mai de casa), però alerta amb què ens l'estem jugant! Personalment, puc viure tranquil sabent que hi ha un "risc ínfim" de que la refineria que Repsol té a Tarragona pateixi un accident. En el pitjor dels casos, les conseqüències serien més o menys locals i a més o menys curt termini (la següent generació ni se'n recordaria). Però el risc sempre és un binomi entre la probabilitat de que una cosa passi i les conseqüències d'aquesta, i els accidents nuclears, per poc probables que puguin ser, no es recorden als resums de l'any que fa TV3, sinó als resums del segle que s'escriuen a les enciclopèdies.

"Sense energia nuclear hauríem de viure en coves."

El que sí que tinc claríssim és que si ens arronséssim amb tanta facilitat davant d'una dificultat tecnològica, sí que estaríem vivint en coves!

Vagi per endavant la meva ferma convicció de que cal reduir el despreocupat consum energètic als països industrialitzats com el nostre. Dit això m'agradaria recordar que fa poc més de deu anys les energies veritablement renovables (geotèrmica, eòlica, solar...) pràcticament ni existien. Avui he consultat un informe de l'agència internacional de l'energia (IAE) on s'hi pot llegir que el desembre del 2010 aquestes fonts d'energia suposaven el 16% del total de l'energia elèctrica produïda a l'Estat Espanyol (molt a prop del 19% provinent de l'energia nuclear). Si en aquests anys hem passat de pràcticament zero al 16%, qui asseguri sense pestanyejar que d'aquí al 2030 (per exemple) no podem sumar-hi l'altre 19%, potser sí que té una mentalitat cavernícola. Això sí, sense voluntat política no arribarem ni al 17%.

Però aquí no s'acaba tot. Resulta que en el mateix informe, s'explica que la quantitat d'electricitat exportada per Espanya l'any 2009 va ser dues vegades superior (2,1 per ser més exactes) a la importada. Ves per on, ara resulta que ens en sobra i tot!

"L'energia nuclear és més barata."

Clar, sobretot perquè els costos d'extracció de l'urani (que són desorbitats no només pel que costen, sinó per l'imacte que generen sobre el territori), els de construcció de la central (que, justament per seguretat, requereix materials caríssims), el tractament de residus i el desmantellament de la central quan aquesta ha acabat la seva activitat (que val el que no està escrit) no es compten a l'hora de fer aquests càlculs perquè (si no ho tinc mal entès) van en gran part a càrrec de l'erari públic.

(Perdoneu que no disposi de dades de primera mà, però si feu un cop d'ull a aquesta entrevista, el físic nuclear de la UB Antoni Lloret assegura (i el sentit comú em diu que pot estar encertat) que en tenir en compte tots aquests factors, resulta ser una de les cares).

"L'energia nuclear és segura."

EVIDENTMENT, si ho pregunteu a enginyers nuclears us diran que és segura. Faltaria més! Però si a principis dels setanta els hi haguessis preguntat als enginyers ucraïnesos o als de Harrisburg també t'haguessin dit que era una tecnologia segura, i si fa només una setmana els hi haguessis preguntat als enginyers japonesos (que és un dels països tecnològicament més desenvolupats del món) t'haguessin respòs que les centrals nipones estan fetes a prova de terratrèmols i tsunamis gegantins.

Sé que això és una qüestió molt personal, però a mi no em cal anar tan lluny per trobar la resposta a aquesta pregunta. Fa quatre dies a casa nostra la central d'Ascó va patir una fuita de partícules radioactives i el Consejo de Seguridad Nuclear va trigar mesos en assabentar-se'n i gestionar-ho (en ple segle XXI, quan Lady Gaga es tira un pet i als dos minuts ho sap tothom!). Això, per mi, no és una tecnologia segura.

"No s'han de fer reflexions en calent."

D'acord. Tinc una mentalitat més aviat científica i sóc un amant de pendre les decisions amb el cap fred. Però en política es pot justificar pràcticament tot si utilitzes el discurs i la campanya mediàtica adequats, i amb el tema nuclear hem patit jústament un refredament mental que han sabut aprofitar molt bé els defernsors d'aquesta tecnologia.

Potser debatre el tema en calent serà la única manera de que no ens acabin colant amb calçador els enganys i les veritats a mitges que ens hem anat empassant durant anys.

Una reflexió

Qui és dèbil amb els forts i fort amb els dèbils no es mereix governar. Un bon governant és aquell que protegeix als desvalguts i defensa a la societat de qui li vol fer mal.

Cansat

Aquest post ha estat escrit sense anim d'ofendre ni als uns ni als altres, tingueu-ho present mentre el llegiu:

Aquesta setmana ha estat difícil, molt difícil. Nomes me n'alegro que s'hagi acabat, que no hi hagi mes futbol, i que la gent ja comenci a no felicitar-me pel carrer per els triomfs de la mal anomenada Roja. Aixo de Roja es una maniobra de màrqueting perquè entri mes be la Seleccion Espanyola.

Un cop mes calmar, he començat a fer reflexions, que van de la mes radical a la mes ingènua. En aquests temps de tanta crispació, potser fa falta que tots (TOTS) reflexionem sobre l'origen dels nostres problemes.

I pensava: tal i com va començar tot, es impossible que acabes be. Si premem 1977-8 com l'inici de l'Espanya moderna, nosaltres ens vam afegir a Espanya com una Comunitat Autònoma. Potser nosaltres li vam donar mes importància a lo de Autònoma i ells a lo de Comunidad.

No puc parlar per els Espanyols, però em fa que els Catalans no hem volgut mai ser Espanyols i prou (com ho seria un de Leon, Caceres o Sevilla). Nosaltres érem els del "si, però…". Igualment, ells no han volgut que nosaltres fóssim espanyols i alguna cosa mes. Nosaltres si haviem de ser Espanyols, ho seriem amb condicions, i ells sobretot volien que fossim diferents Espanyols i prou. No volien que fóssim alguna cosa mes que Espanyols, no volien que fossim diferents.

Com a Català, em sent part d'un matrimoni desigual, masclista dels que crec que no en queden, on l'home diu i la dona calla, i fa. No ens han preguntat allò de "vens aquí lliure, per pròpia voluntat?". En ple segle XXI, si hem de ser un matrimoni que sigui una associació entre dos individus iguals, on l'un cuidi a l'altre i no el maltracti ni física ni psicològicament. I que cap dels dos digui pestes quan l'altre no hi es. Si fos aixi, hauríem fet un pas molt important cap a la normalització de l'Estat. Nosaltres renunciaríem a un Estat Català Independent i ells renunciarien a la homogeneïtzació d'Espanya. Probablement hi sortiríem tots dos guanyat. Potser es una quimera. A mi, em costaria molt (MOLT) renunciar a un Estat propi Català i suposo que a ells els hi costaria molt (MOLT) acceptar una Espanya plurinacional.

Ser català cansa molt. Sempre haver de justificar la teva existència davant d'intransigents. Veig el gol d'Iniesta i no me'n puc alegrar d'enfadat que estic amb lo de l'Estatut (calia dir 12 vegades allò de que "solo hay una Nacion y es la Espanyola") i crec que tinc motius d'alegria. Concretament 6 sobre 11 motius d'alegria (Capdevila, Puyol, Pique, Xavi, Busquets i Cesc*), o 7 sobre 11 (Puyol, Pique, Xavi, Busquets, Iniesta, Pedro i Villa) o la Masia o el nostre estil de jugar i de guanyar.

Alguna idea?


*Com pot ser que sàpiguen dir Schweinsteiger però no Cesc (tornem-hi amb Sex). Tal i com cèlebrement va dir en Carot-Rovira: Yo me llamo Josep Lluis!!

Reformes inútils

No estic a favor de la reforma de la llei electoral. Està clar que la que tenim no és la millor, però la que podríem tenir la superaria? Jo particularment estic d’acord amb que el vot d’una persona del Montsià tingui més pes específic que el meu, i no estic a favor dels personalismes. Una reforma com la que es proposa ens duria a polítiques perjudicials per a les persones de zones poc poblades (total, pels 4 que m’han de votar...) i a una guerra de persones i no d’idees, una guerra de diners per a vendre la imatge més que mai. Per què en Laporta cau tan bé? Sense treure cap mèrit a la seva feina, de debò és pel seu caràcter, que ens agrada tant? I el seu caràcter, creieu que ens duria a tenir una bona política sanitària, per exemple?

La diferència entre una nova llei i la que tenim, seria significativa? Potser per alguns partits, sí, però per la població? Voleu dir que no estaria més bé que invertíssim aquest temps en pensar en coses més interessants, com per exemple, espavilar-nos per buscar idees per sortir de la crisi i no tornar a caure en l’espiral impossible de creixement constant?

A les tertúlies de la ràdio parlen d'aquestes coses, i cada dia n'estic més fins els nassos... Hauré de tornar al meu curs d'italià... Io mi chiamo...

Un Matí diferent

Els de Catalunya ràdio fan vaga pel tema dels temps dedicats als partits polítics (suposo que sabeu de què va), i és per això que avui al matí han aturat mitja hora el Matí de Catalunya ràdio i han posat música. Han començat amb Tots els motors i han continuat Hey Eugene (Pink Martini)...

Vagueros de Catalunya ràdio, si continueu amb aquesta selecció musical, vindré a protestar amb vosaltres a on sigui!!

Estimat president

Avui tenia ganes d'escriure una altra cosa, però acabo de trobar un vídeo en aquest blog, i no puc estar-me de posar-vos-el. És una cançó de la Pink que jo no coneixia, i és una mena de carta oberta al president, en aquest cas, a en Bush, però extensible a tants altres dictadors. Us demano que el mireu, té subtítuls en castellà. Jo m'he quedat de pedra, m'he esborronat tot, i se m'han humitejat els ulls. Potser no n'hi ha per tant i sóc jo que faig muntanyes de grans de sorra, no sé, però tot i així, crec que val la pena que el mireu. La Pink acaba de guanyar molts punts amb mi.

No fotem!

Pensava que la cosa no s'allargaria tant, tenia una certa esperança de que o bé l'honestedat, o bé el pragmatisme fet prudència convidarien a les forces de l'ordre catalanes a mantenir -com a mínim- la boca tancada durant un temps. Però es veu que no, es veu que l'arrogància, l'orgull i el joc de collons s'han imposat sobre els valors que innocentment esperava i han fet que el cos de mossos d'esquadra insisteixi en deixar clara la seva pròpia bondat i demonitzar els estudiants concentrats a la UB o manifestats pels carrers de Barcelona.

No tenia intenció d'escriure aquest post quan van passar els fets perquè pensava que era força evident, però en sentir les declaracions d'autoexculpació del director dels mossos d'esquadra, que inculpava als manifestants de les ferides als periodistes, quan fins i tot el degà del Col·legi de Periodistes ha denunciat públicament els fets, no puc evitar dir la meva.

Durant l'època de govern Aznar vam aprendre que una mentida repetida dues-centes vegades es podia arribar a convertir en una veritat, i sembla que la seva militància no és l'únic col·lectiu que n'ha pres nota. Aquests dies he pogut sentir el director dels mossos d'esquadra declarar que les ferides a la cara d'un fotògraf van ser causades per un martell llençat pels manifestants, quan el propi periodista ho nega rotundament (argumentant que, donat que va rebre a la cara és evident que va veure qui l'estava agredint) i he pogut veure vídeos al web de la Vanguardia corosament retallats i preparats perquè tot sembli més maco, quan les versions completes (no editades) mostren un panorama que fa posar els pèls de punta.

En fi, no us vull fer servir de "sac de les hòsties" per descarregar la meva indignació i la meva ràbia contra una de les coses que més em treu de les caselles en aquest món: L'abús de poder en qualsevol de les seves formes. Només us demano que sigueu prudents a l'hora d'emetre opinions i judicis de valors, i que no us deixeu emmetzinar per les immorals manipulacions que s'estan cometent entorn aquest esdeveniment. És molt fàcil tancar el tema dient que eren quatre ocupes tirant pedres i que alguna cosa s'havia de fer.

Us deixo un parell d'enllaços amb alguns vídeos que he considerat interessants:

-Canal de vilaweb amb mitja dotzena de vídeos (especialment declaracions de diverses parts).
-Blog de Manuel Delgado, professor d'Antropologia de la UB. Intercalats entremig del post hi trobeu enllaços a vídeos no editats que, si bé es fan més llargs de veure, mostren una realitat més completa que els "reculls" d'alguns mitjans de comunicació.

Més clar que l'aigua?

El debat públic sobre la sequera no ha fet més que començar. Si les condicions climàtiques no canvien al llarg dels propers anys (i, segons el “famós” Nature del 1998 (1), no sembla que ho hagin de fer), les discussions sobre la gestió dels recursos hídrics seran recorrents en els propers estius. Però el debat sobre l'aigua és més difícil del que sembla i, donat que alguns interessos són molt contraposats, corre un risc de demagògia bastant elevat.

En primer lloc, el tema té un component científic no gens menyspreable. A ningú no se li acudiria opinar alegrement sobre el retinoblastoma humà sense abans haver-se informat científicament, però recentment hem pogut veure com qualsevol s'atreveix a erigir-se com a expert en hidrologia i ecologia sense haver mostrat el més mínim interès per cap d'aquestes dues matèries.

D'altra banda, les xifres (i especialment les unitats amb que s'expressen) poden resultar perillosament enganyoses. És cert que no cal ser matemàtic per relacionar els 1,5 m3/s que vindrien de l'Ebre si s'elongués el transvasament de Tarragona amb els 332 hm3 de consum anual dels habitants del sistema Ter-Llobregat. Però quan el debat gira entorn d'una dansa de xifres, on s'hi barregen euros, volums i fluxos, podem caure fàcilment en una sensació de vulnerabilitat que ens faci sentir massa petits com per opinar.

Aquest post és el resultat d'un exercici personal d'aglutinació d'arguments tècnics i científics (els polítics o ideològics els he tingut clars des del principi), fet amb una lleialtat quasi malaltissa per la veracitat i identificació de les fonts. El text és bastant llarg (qui tingui poc temps que s'aturi aquí), però crec que és una bona eina per fer-se una opinió pròpia i sòlida sobre el tema, i he pensat que l'havia de compartir amb vosaltres.

_______________________________

Estat del riu Ebre
Sobre la situació actual del riu ebre i, especialment, del seu delta, no crec que hi hagi gaires coses a debatre. Fa set anys, quan el Pla Hidrològic Nacional del PP va assignar la màgica xifra de 100 m3/s al cabal ecològic del riu Ebre, el departament d'Ecologia de la UB va decidir recalcular el valor i va arribar a la conclusió que una xifra sostenible amb els ecosistemes del delta era 400 m3/s (2). Avui en dia el riu baixa a una mitjana anual de 280 m3/s (3), i no és cap casualitat que, en determinades èpoques de l'any, s'estiguin pescant peixos d'aigua salada a l'alçada d'Amposta, ni que uns centenars de metres mar endins hi hagi les restes d'un far que no fa tants anys havia estat construït en plena terra ferma. Tot això, per no parlar de la davallada de captures en la pesca, de la producció de musclos o de la delicada batalla que les platges del llevant valencià (alimentades, en part, pels sediments de l'Ebre) tenen amb el mar.


Demanda i aportacions
Òbviament, per poder fer un balanç final, necessitem saber quan consumeix Barcelona i quan reb Barcelona actualment.

DEMANDA
Sobre el consum a la ciutat de comptal:
-Consens general dels mitjans de coumicació: 105 l/persona al dia.
-Web de l'Ajuntament de Barcelona (4): 122 l/persona al dia.
-Càlcul realitzat a partri d'una nota de premsa de la Generalitat (5): 160 l/persona al dia comptant demanda total dels 5,5 milions d'habitants del sistema Ter-Llobregat.
-Segons el web de la sequera de la generalitat: 200l/persona i dia en condicions de normalitat (6).

Com veieu, el càlcul no és gens fàcil. Es compta Barcelona? Es compta tothom qui beu de les mateixes fonts que Barcelona? Es compten només les llars? Com s'obtenen aquestes dades, comptant el que entra a les canonades, o comptant el que surt dels comptadors?

Personalment, crec que és important considerar:
A. Tots els habitants del sistema Ter-Llobregat. L'aigua no coneix termes municipals i, si bevem de la mateixa font, som (a efectes hidrològics) una mateixa població
B. Tots els usos no industrials, no agrícoles i no de reg de jardins. Ho dic així, perquè no es poden despreciar els usos d'establiments i comerços (de ben segur que gens menyspreable), que no tenen cèdula d'habitabilitat i, per tant, no són una llar, però també consumeixen.

Dit això, crec que el més realista per fer un càlcul del que hauriem de rebre és buscar un terme mig en que els 160l/dia tingui més pes específic (ens situariem en una forquilla d'entre 140 i 150 l/dia per persona, que equivalen, per als 5,5 milions d'usuaris, a un flux total d'entre 8,9 i 9,5 m3/s).

APORTACIONS
L'abastiment ja és un tema més complicat. No he pogut trobar quins volums reb actualment Barcelona, ni d'on venen. Sé que ens arriba una canonada del Ter i que explotem l'aquífer del Besòs, però res més (al web d'Aigües de Barcelona, per descomptat, no hi apareix). Possibles indicadors alternatius:

A. Volum d'aigua que es pretén portar de l'Ebre: 30hm3 en 8 mesos (1,5m3/s). (7)
L'any 81 es va aprovar el transvasament a Tarragona autoritzant un màxim de 4m3/s (uns 120hm3/l'any), però durant el 2007 el Consorci d'Aigües de Tarragona “només” va consumir 81hm3. La diferència entre els 120 i els 81hm3 reajustats pel fet que la captació duraria com a màxim vuit mesos, va donar com a resultat els 30hm3 que, segons el Real Decreto aprovat pel Rei a petició del govern, es podria transvasar. Cal tenir present, doncs, que els criteris a l'hora d'establir la xifra no han estat de demanda, sinó de capacitat captadora.
B. Volum obtingut per la dessaladora del Prat: 60hm3 en un any (1,9m3/s). (8)
Una de les mesures que el govern Català ha aplicat per resoldre el problema a mig termini és l'aprovació de la construcció d'una nova dessaladora al Prat de Llobregat que, sumada a l'actual de Tordera, haruà de mantenir la squera a ratlla a partir del gener de 2009. En principi el transvasament només havia de solventar el problema de demanda fins a la posta en marxa de la nova dessaladora, la qual cosa la converteix en un possible indicador per avaluar les alternatives al transvasament. No obstant, cal tenir present que aquests 1,9m3/s no estan calculats per abastir l'Àrea Metropolitana en un context de mínims (que crec que és al que racionalment hem d'aspirar), sinó en un context de normalitat.

Com veieu les dues dades no disten excessivament, però en qualsevol cas, sembla clar que amb 1,5 m3/s arribariem a finals d'any sense problema.

Alternatives i apunts

A. Vaixells. Al voltant de 0,64 m3/s.
A principis de maig van començar a arribar vaixells provienents de Marsella i Tarragona. Segons els càlculs de la Generalitat (5), al llarg de 63 viatges (uns dos al dia) els vaixells transportaran 1,66 hm3 d'aigua, corresponents als 0,64 m3/s.

B. Dessaladores mòbils. Al voltant de 0,46 m3/s
Aquesta opció va ser utilitzada també de forma temporal durant la sequera que va patir Mallorca l'any 2001 (9). Fa set anys, Mallorca en va llogar cinc, que aportaven una quantitat d'aigua molt limitada. Actualment, segons la Fundació Nova Cultura de l'Aigua (presidida pel catedràtic d'Ecologia Narcís Prat), seria assumible l'aportació de 40000 m3 diaris (0,46 m3/s) d'aigua mitjançant a quest sistema.(10)

C. Depuradora del Prat. 2 m3/s
Que ningú s'espanti amb això de la reutilització de l'aigua. La de l'Ebre conté els pixats de part de Navarra, part d'Aragó i part de les terres de l'ebre. Segons un document elaborat el 8 d'abril per la FNCA (10), del que surt de la depuradora se'n podrien aprofitar uns 2 m3/s. Desconec si s'ha començat a aplicar parcialment aquesta mesura o no.

D. Eficiència. Mínim de 0,13 m3/s
El cas més conegut i escandalós dels molts que hi deuen haver en despilfarro d'aigües és el de la canonada Terr-Llobroegat, de la que en plena sequera es va conèixer que perdia de l'ordre de 11 milions de litres d'aigua al dia (uns 0,13 m3/s) en filtracions (11). La construcció de la nova canonada ja està en marxa, però una acceleració de les obres equivalent a la prevista pel transvasament, aportaria aquests 0,13 m3/s a temps.

E. Darreres plujes.
Sembla ser que al llarg dels darrers dies el cèl ens ha començat a obsequiar amb el que ens ha negat al llarg dels últims mesos. Tot i que els pantans que alimenten el sistema Ter-Llobregat han incrementat el seu nivell considerablement, encara estan per sota del que estaven l'any passat per aquestes dates (242 hm3 front els 392 hm3 del 2007) (12). Resulta molt difícil calcular quin és el nivell de mínims per tal que la situació sigui sostenible (amb certes garanties fins que s'acabi l'any), però la FNCA assegura (sense donar dades que jo hagi pogut veure) que en aquests moments, i tenint en compte les previsions meteorològiques, no estaria justificada la construcció de la canonada (13).

D. Banc d'aigües.
De moment, sembla que els números quadren, però en cas que la canonada s'hagués d'arribar a construir, els experts suggereixen fer-ho sota un context de “banc d'aigües”. Es tracta de comprar aigüa als regants a canvi de que la deixin d'utilitzar. Pel que es veu, a California per cada 100 m3 que “rescaten” dels regants, uns 40 van al riu i uns 60 a Los Angeles. El riu guanya cabal, la gent aigua i els agricultors es veuen compensats per deixar d'utilitzar certa quantitat d'aigua aquell any (14). No obstant, hi ha un aspecte que preocupa als especialistes (i també a mi, que no ho sóc): El control.

Per una banda, control a l'administració. A l'hora de realitzar una obra no hi ha lloc per a la discressió, però un cop construïda, obrir l'aixeta de nou a cop de reial decret sense causar gaire enrenou és molt fàcil i complicat de controlar des de fora. Ningú de nosaltres llegeix el BOE cada dia, ni sabiem res del 3% fins que al Maragall se li va escapar. Per tant, el control polític no és un aspecte gens menyspreable. Novament, la FNCA suggereix que un quilòmetre de canyeria sigui desmuntable, de manera que s'hagi d'aprovar una petita obra en cas d'utilització futura.

Per l'altra, control als regants. Segons Arrojo (15), les comunitats de regants de l'Ebre no disposen d'un sistma eficaç de control dels fluxos, de manera que la única manera de fer-ho amb garanties seria alliberant superfície de regadiu. Ell ha calculat que, per tal que no baixi ni una gota menys pel riu, s'haurien d'alliberar unes 5000 ha de regadiu (14).


Bé, fins aquí les dades que bonament he intentat recollir. Tot i que segurament ja coneixeu el meu posicionament (que també es deixa entreveure en el to del redactat), no us castigaré amb cap valoració personal sobre el tema, que de ben segur seria llarga. Com ja us he introduït, la intenció no era explicar-vos la meva, sinó compartir les eines perquè us fessiu la vostra. Només dir-vos que, malgrat la meva lleialtat a Iniciativa, el diumenge passat estava a Amposta cridant “Baltasar dimissió”.

_______________________________

Les promeses són per complir-les:


(1) Global-scale temperature patterns and climate forcing over the past six centuries (Nature 392, 779-787, April 1998)

(2) Entrevista a Narcís Prat (catedràtic d'Ecologia de la UB) al web de l'ajuntament de Barcelona

(3) Subweb de la Confederación Hidrográfica del Ebro amb dades a temps real i històriques sobre cabals, nivells, etc.

(4) Guia "L'aigua i la ciutat" editada per l'Ajuntament de Barcelona (pdf)

(5) Nota de premsa sobre els vaixells (pdf)

(6) Subweb de l'Agència Catalana de l'Aigua sobre l'estat dels embassaments

(7) Nota de premsa sobre la "captació temporal de l'Ebre" (pdf)

(8) Adjudicació de la dessaladora del Prat a AGBAR

(9) Sequera de Mallorca al 2001

(10) Document de Narcis Prat & Co. de la Fundación Nueva Cultura del Agua d'Abril de 2008 (pdf)

(11) Notícia a Vilaweb sobre les pèrdues en la canonada Ter-Barcelona

(12) Estat dels embassaments que alimenten l'Àrea metropolitana (pdf)

(13) Comunicat de la FNCA del 8 de maig de 2008 demanant una moratòria a les obres del transvasament

(14) Entrevista del Periódico a Pedro Arrojo

(15) Presentació del professor Pedro Arrojo, premi "Goldman" de Medi Ambient 2003

El PSC sense ulleres

Vinc de votar, i primer de tot m'agradaria destacar que el col·legi on he anat era ple, i hi havia un flux important de gent. Això m'alegra. Però el que vull explicar no té res a veure amb les eleccions en si ni amb la democràcia. Traurem una mica de ferro al dia d'avui.

M'he presentat al col·legi, feliç de mi, que no sabia la taula que em tocava, i ni recordava que s'havia de votar al senat també. Quan ja tenia la tria feta, he anat a una de les taules a l'atzar, la que tenia menys gent fent cua. Però no, m'han dit que no sortia allà. Cap problema, provem a la següent. 'No, aquí no surts'. Bé, només me'n queda una, havia de ser l'última, com no. Però després de fer una cua considerable, he rebut la tercera negativa. M'he començat a posar nerviós, si per un error no sortia a les llistes, no volia quedar-me sense votar. Que carai podia fer?

De seguida m'ha vingut a captar un apoderat d'ERC, que m'ha donat un cop de mà i s'ha ofert a trucar a la central (no sé què significa això, quina central?). Però un altre paio de per allà m'ha portat a veure les llistes que hi ha disponibles per la gent, i era allà, així que per força havia de sortir a una de les llistes que tenien a les taules. Tornem-hi. He anat a la primera taula per on havia passat (on ara hi havia una cua considerable), i quan per fi m'ha tocat, ho han tornat a mirar, i allà era. He mirat bé el paio que comprovava els DNIs, i de seguida m'ha vingut un somriure que de poc que no desemboca en rialla. L'home duia el cartellet penjat del PSC, i com no, portava ulleres. M'ha recordat un dels gags de Polònia d'aquesta setmana, sobre el PSC sense ulleres, i he entès moltes coses. Aquí us el linko perquè hi pugueu fer un cop d'ull.

Un minut de passió, si us plau.

Sé que fa temps que no em deixo caure per la comunitat i demano disculpes per anticipat a aquells i aquelles que heu mantingut viu el blog durant els darrers dies i als que jo no he llegit.

Aquest vespre, i quan ja portava dotze hores al laboratori, he fet una pausa per esbargir el cap i m'he topat amb un vídeo que m'ha fet saltar les llàgrimes (i ho podeu llegir amb tota la textualitat de la frase). Potser hi ha influït la solitut del laboratori un divendres a les nou, o potser l'esgotament físic i mental de la setmana, que sempre ens fa estar més tous. Però no em puc negar a mi mateix que la mediocritat política amb que la majoria de partits es venen durant la campanya electoral ha estat clau per fer decantar les meves emocions. Cap de nosaltres hem viscut èpoques com la del vídeo; és innegable que vivim millor i amb més privilegis que la població Xilena a principis dels setanta. Però cap d'aquestes dues evidències no em nega el dret a un racó de nostàlgia per un temps en que la política era de debò, en que hi havia passió, en que les promeses es complien i en que els discursos de campanya tenien una convicció i un nivell intelectual digne de l'epítop sapiens que nosaltres mateixos ens atribuïm.

No us vull desanimar per aquest diumenge. Jo aniré a votar. Però mireu aquests dos minuts de vídeo i digueu-me si no fan pena (o directament fàstic) aquesta campanya electoral i les que hem viscut els darrers posem-hi deu anys.

Salut i revolució, malgrat tot.

Prou, he dit que prou!

M'imagino que tothom ha vist el gag a Polònia d'en Cuní, la Rahola, en Chávez i el rei.

Avui he tingut una necessitat de ridar "Prou, he dit que prou!" mentre escoltava una entrevista a la ministre Chacón. "Però qui s'han pensat que som?". No parlo de cap atac contra Catalunya, parlo d'un atac contra la inteligència. Aquesta senyora no ha contestat cap de les preguntes que li ha fet el presentador, ha tirat pilotes fora i ha actuat com si estigués en plena campanya. En moments om aquests és quan fa falta un "Perdoni, però no m'ha contestat la pregunta que li he fet".

És un cercle viciós, cap dels partits majoritaris no fa res que li pugui repercutir negativament a les urnes. És que això no hauria de ser així! Com m'agradaria que algun polític acceptés que l'ha cagat, que van fer alguna cosa malament, perquè el que ens importa (com a mínim a mi) no és qui l'ha cagat, sinó que admetin que l'han cagat i que ho arreglin. No pots dir aque estas arreglant alguna cosa si abans no admets que s'ha fet malbé...

Rohan a la Costa Brava

Innauguro l'apartat de política d'aquest blog. Arrel de la història del rei Venezuela s'ha fet molt popular en els temes de conversa.

T'he de dir que sí, estimat company, que tothom aquí es pensa que Chávez és un dictador i que té els seus petrodòlars ben amagadets. I quan surt a la conversa que s'han dut a terme projectes com el de portar metges i professors als poblets, es critica diguent que és populista: "així és com es guanya als votants"... t'ho pots creure? És indignant!

Pel que fa al tema del rei, pots imaginar-te que a Catalunya les declaracions de Chávez no han estat del tot mal rebudes (és de bon catalanet criticar a l'Aznar, i més utilitzant aquests adjectius!), però ha obert la veda als mitjans a que es torni a parlar de "lo malo que es Chávez" i de tot el això pot arribar a representar per les empreses catalanes que hi ha a Venezuela.

Arrel d'això hi he estat pensant, i és evident que Chávez ha de tenir molts detractors, perquè el canvi que està promoguent el seu govern no és moc de gall d'inidi. Com ho faríeu per recuperar el control de les empreses del vostre país si aquestes fóssin totes estrangeres?

Imaginem que una de les principals fonts d'ingressos de Catalunya estigués explotada per empreses de Rohan (per posar un país imaginari): Lloret de Mar estaria ple d'hotels d'aquesta gent. Imaginem, a més a més, que fruit d'anteriors governs corruptes, les platges d'aquesta zona fóssin privades. D'aquesta manera, els beneficis del turisme fugirien de Catalunya, deixant els sous dels treballadors (positiu) i la degradació de la Costa Brava (negatiu). En aquest escenari apreix un govern que decideix 1. aturar o limitar la fuga monetaria i 2. protegir la riquesa (en aquest cas, paisatgística). Evidentment, les empreses de Rohan estaríen putejadíssimes, però el país com a tal se'n veuria de ben segur beneficiat. No només les arques locals, sinó les empreses locals que vulguéssin explotar aquest recurs.

La riquesa crea riquesa, però no si es transporta en forma de dòlars lliures d'impostos a altres països.

Torno a formular la pregunta: Com ho faríeu si fóssiu el govern electe?