dimarts, 26 de maig del 2009

Agafa'm si pots!

Feia més de setanta hores que en Martí i en Joan havien finalitzat l'odissea de vint-i-tres parsecs que separava casa seva del planeta blau. Format essencialment per hidrogen, nitrogen, carboni i oxigen, la Terra era el que més curiositat els despertava dels trenta-dos planetes habitats que tenien sota observació. No és que es tractés d'un planeta sofisticat, o que contingués minerals difícils de trobar, però ja feia temps que sucoses incògnites científiques planaven sobre els patrons de conducta de l'espècie tecnològicament dominant del planeta. Aquell matí de diumenge en Martí i en Joan estaven a punt per presenciar un dels fenòmens antropològics que més els portava de cap. S'havia succeït de forma ininterrompuda durant els darrers trenta anys, i aquell no en va ser una excepció. A mesura que el sol anava banyant el punt 41º23'12''N, 2º10'12''E, desenes (potser centenars!) d'individus s'anaven apropant i congregant, augmentant la densitat en aquell punt. No semblava haver-hi un patró clar de procedència, però no hi havia cap dubte de que tots feien cap al mateix punt. Tal i com havien previst, a les 07:30 hora solar del planeta blau tota aquella munió (51.175 n'havien comptat aquest cop) es van posar a córrer cap a la mateixa direcció i seguint un mateix recorregut. Uns anaven més ràpid, els altres més a poc a poc; molts anaven en subgrups, però també n'hi havia que anaven sols... Del que no hi havia dubte és que tots fugien d'alguna mateixa cosa, o tots perseguien un mateix objecte. Era tan fascinant, com frustrant. Havien arribat a entendre perquè les orenetes aixecaven el vol un dia de tardor per recórrer juntes milers de quilòmetres en direcció sud. Tenien clars els patrons de conducta seguits pels nyus africans que, sense previ avís, es posaven a córrer espaordits cap a un lloc aparentment indeterminat. Però els resultava impossible entendre quin era el motor de conducta que impulsava a aquells milers d'humans a córrer allunyant-se de l'emblemàtic punt 41º23'12''N, 2º10'12''E, per tornar-hi a arribar onze quilòmetre més tard. Novament tornarien cap a casa amb la tant repetida incògnita sobre allò que mou la voluntat humana.

6 comentaris:

  1. Ei, m'ha molat molt l'aproximació del post, molt Asimooviana!! Que et vagi molt bé a la cursa nano!!

    ResponElimina
  2. Gràcies per haver-ho plasmat. Es GENIAL!!

    ... i els pingüins emperador?? Com saben on s'han de trobar??

    ResponElimina
  3. Només tu podries ser tan friki com per explicar aquest fet d'aquesta manera. Tot un relat de ciència ficció, he de dir que quan l'he començat dubtava de si realment anaves a explicar el que sabia que anaves a explicar, o t'havies decidit per provar la narrativa.

    Ningú no ha vist la referència antoniafònica del Joan i en Martí? Estem fatal, gent.

    ResponElimina
  4. Ei! Estic content que us hagi agradat. De fet, ja sabeu que no comento mai comentaris, però mira, em fa gràcia fer-ho (com un blogaire dels de debò!).

    GG, m'agrada veure que vas fent un cop d'ull des d'allà dalt (has estat el primer en comentar!). La cursa va ser diumenge passat i va anar força bé, malgrat la marabunta de penya. L'any que ve més.

    Txari, sabia que et faria gràcia. Tot aquest tema de l'antropologia introspectiva t'encanta...

    Xexu, he disfrutat molt pensant com explicar-vos lo de la cursa. Veig que el detall antoniafònic no se t'ha passat per alt... Potser si no fumessin tants porros, interpretarien millor les seves observacions.

    Ale, una abraçada!

    ResponElimina
  5. Ei, vaig tard! però m'ha agradat la peculiar explicació de la cursa.
    Petons

    Raquel

    ResponElimina
  6. Ei, i això de comentar els comentaris... Genial!! jje

    ResponElimina