dijous, 14 de juny del 2007

Punt d'inflexió

Ai nens, ahir me'n vaig anar a dormir emprenyat. Resulta que com que estic en últim any de tesi, he de fer un resum de resultats, per veure com es poden incloure totes les dades que he aconseguit en tot aquest temps, reflotar temes que havien quedat en l'oblit i veure què cal reforçar d'ara al final. Per ser sincer, aquest resum em fa moltíssima mandra, però igualment, sóc conscient que l'he de fer.

Encara m'estic mirant la llibreta del 2004 i ahir a la nit mirava la feina que vaig fer en la clonació d'un transportador. Feia gràcia perquè semblava que sortia, i estava seguint una bona evolució. Ja sabia que en algun moment m'havien fet passar aquesta part del meu treball a un altre noi del laboratori perquè ell continués. Però el punt en que ho vaig deixar era interessant, en aquell moment no podia saber el per què d'algunes coses que em sortien. Aquest noi ha basat la seva tesi en aquest transportador, i ha aconseguit un conjunt de dades espectaculars, segurament, el millor treball del grup, si més no, de l'actualitat. Cada cop que fa un seminari ens quedem embadalits de la feina que ha fet, i sempre es comenta que té una flor al cul, perquè a part de ser un crack, que ho és, ha tingut força sort en els experiments.

Ha fet moltíssimes coses, algunes amb el que jo li vaig passar, i altres per altres vies. No vaig poder evitar pensar que aquest xaval està vivint la vida que em pertoca a mi. Acabarà la tesi amb diverses publicacions destacades i serà un gran treball, que tots elogiaran. La meva, en canvi, serà fluixet i de poca monta, sense grans resultats. Em queda el consol de que probablement jo no hagués arribat ni a la meitat de lluny que ell si m'hagués quedat jo aquest projecte, perquè ell és molt bo i té empenta i iniciativa. Però igualment, el meu sentiment d'impotència em va fer tancar les llibretes de cop i anar a dormir. Amb el temps se m'han passat les ganes de continuar amb la tesi, i de seguir en el món de la investigació. I pensar que la història podia haver canviat molt si no hagués perdut aquest transportador i m'hagués quedat amb el dolent...

5 comentaris:

  1. Error Xexu. Sé que és inevitable, però no és aquest el camí.

    Saps (sabeu) que jo faig una tesi de bioquímica i biologia molecular en un grup on no hi ha cap bioquímic ni cap biòleg molecular, per no dir que tot just ara comença a haver recursos en el tema. Sóc perfectament conscient que cadascú veu en el seu cas particular les penúries més penoses i això ens convida a envejar les anunciades penúries dels demés. No obstant, jo he estat a tres laboratòris durant 6 mesos (BQ farmàcia-Cancer), 6 mesos (França) i dues setmanes (BQ farmàcia-Ecoli) respectivament, i crec que puc dir amb un cert fonament que la meva realitat doctoral és especialment precària a nivell de possibilitats i projecció (resultats, publicacions, etc.). Cada cop que he tornat d'un d'aquests laboratoris he d'assumir de nou que les xorrades que tothom fa com a xurros a mi em costaran suor i llàgrimes (encara recordo quan el segon dia al Lab vaig haver de buscar en una tesi com cony es prepara una placa d'LB: què porta l'LB? Quan s'autoclava? Quan tiro l'ampicil·lina? A quina concentració?). No vull que pensis que em vull fer la víctima. Al cap i a la fí, he escollit quedar-me en aquest grup (cosa a la que ningú m'obliga) perquè hi ha altres qüestions (científiques, però també humanes) que tenen el seu pes. Com et deia, no vull que t'ho prenguis com un "jo estic pitjor que tu" (tothom està pitjor que tothom!). El que et vull dir és que jo he fet grans esforços (i ho estic aconseguint) per despullar-me de tot i de tothom i buscar la motivació NOMÉS en el que investigo, només en la resposta als interrogants amb que vaig començar. Com els bioquímics d'abans, saps? Només vull saber què cony fan les carboxilesterases en l'engranatge bioquímic de la recepció feromonal. Tot el demés "me la pela".

    Tampoc et vull enganyar, sóc conscient que a mesura que s'apropi la fi del doctorat miraré cap enrere i potser no tindré la puresa de mantenir aquesta postura, però molt sovint és el que em salva ja en aquests moments (La Roser és testimoni del sentiment de frustració, petitesa, enveja i d'aneguet lleig que he tingut sovint quan ens hem reunit tots i ha sortit el tema doctorat).

    En fi, sé que et servirà de poc en aquests moments (els sentiments són poc modulables per la raó), però hagués estat jo qui se n'hagués anat a dormir amb el cor trencat si no t'hagués suggerit aquest modus doctorandi.

    Ah, i una darrera cosa: Quan acabis la tesi, pots ser capellà, ministre, guardia civil... El que vulguis. Però per sobre de tot: Bioquímic. Amb totes les lletres.

    Ànim!

    ResponElimina
  2. Si és que us ho he dit de vegades i no m'heu fet cas! fer la tesi és un camí que no només fa pujada sinó que està plè de pedres, basses i forats. És per això que jo me'n mantinc al marge, estimats. Us admiro, us admiro molt. Perquè alguns teniu molt clar on us durà aquest camí, però d'altres no, i malgrat aquesta incertesa continueu, malgrat saber que ho podríeu haver fet molt millor.

    TOTHOM PENSA QUE HO PDRIA HAVER FET MOLT MILLOR! I SI... I SI... i si hagués estudiat enginyeria? M'hauria encantat! però no us hagués conegut...

    ResponElimina
  3. Se que un blog es un lloc on un escriu el que li pixa, i més en el nostre. Tu tens en tot el dret d'expressar una opinió i nosaltres tot el dret de dir-te que tens o que no tens raó.

    A veure, punt A. "Someone's garbage is some one's treasure" o algo així. Xexu, totalment d'acord, cada cop que passes un tema a algú altre hi ha el risc que ell triomfi on tu vas fallar. Normalment però, ell fallarà a on tu ja vas fallar.

    Punt B. Tenir mals moments es humà, però també es necessari. Quants putos Westerns m'han sortit totalment blancs o totalment negres... Però quina alegria quan finalment et surten les bandes!!!

    Gerard, jo crec que quan et trobis en una situació així (com es fa LB... i tal) tens un grup d'amics que treballen en camps similars que et poden ajudar. Escriu un correu a 10 o 20 persones i algú ja contestarà. (Així es com ho faig jo).

    Curiosament em trobo en una situació similar a tu, Xexu. Estic preparant el DEA i estic desenterrant llibretes: quantes hores malgastades. Quants projectes prometedors que van quedar a mitjes.

    ResponElimina
  4. Doncs jo em sumo a aquests comentaris sobre la tesi que heu anat fent. CRec que absolutament tothom passa per moments dolents en el decurs del doctorat, i les coses normalment no són gens fàcils de tirar endevant. Mai se sap com podrien haver anat les coses si haguéssim continuat en un tema donat o no, però el que és clar és que un ha de tirar endevant, aprendre dels errors comesos, que poden ser molt abundants, i sobretot mirar de fer tot el possible per a què les coses funcionin. Entenc el teu sentiment, però, com els altres, penso que tothom es queixa de lo seu, i sembla que a tos els altres tot els hi va millor. Això no és realemnt així, o com a mínim, és un tema molt relatiu i subjectiu. En el teu cas Xexu, has de pensar en les bones coses que t'han anat sortint i et sortiran, les colaboraciopns fructíferes amb en Yeral, i un munt de coses que encara falten per fer. I tot això en un entorn de vegades no molt propici als teus interessos, però com a mínim una mica estructurat. En el meu cas, com la Berta també opinarà igual (però a ella li ha quedat i ja ho veureu una tesi molt maca), estic en un lloc on no es promouen projectes clars i ben estructurats, de manera que un s'ha de buscar la vida, i no és gens fàcil. En aquest entorn en el que estic inmers, em costarà moltíssim lligar una història amb cap i peus, que quedi bé coma tesi doctoral, i el temps a mi també se m'acaba. Tot i això, seguiré amb el cap ben alt, i aprofitaré qualsevol oportunitat d'anar millorant la meva feina, i endevant! Així que Xexu, intenta mirar les coses bones del que fas, i de les dolentes treu-ne profit, no et facis mala sang innecessàriament, molts ànims campió!!

    ResponElimina
  5. Ei, m'encanten tots aquests comentaris-posts que heu fet, està molt bé que tothom expresi la seva visió i la seva experiència personal. Però està clar la visió que tenim tots. Si no ens sentíssim menystinguts, desatesos, explotats i amb algun que altre complexe d'inferioritat no seríem PhD. Tot això m'ha quedat clar, tothom es creu estar pitjor que els altres, però de fet, ja he comentat més d'un cop que jo no estic especialment malament comparat amb alguns, així que el que volia dir no té tant a veure amb el típic 'lament constant del doctorand mitjà', sinó amb una anècdota d'un punt concret en el temps que segurament va canviar el rumb de dues tesis. Que em posa de mala llet? Potser si, però no ho explicava per queixar-me de la meva mala situació, encara que ho mencioni. De totes maneres, moltes gràcies a tots pels comentaris i pels ànims.

    ResponElimina