20 km!

Escric això aquí perquè almenys en Gerhart sabrà apreciar l'esforç realitzat. Avui he sortit a córrer com miro de fer tots els caps de setmana, i sempre que puc entre setmana. Sabia el camí que volia agafar (ja em conec tots els pobles de la contrada), però no on arribaria, però he anat fent i em trobava bé. En un moment determinat he decidit l'objectiu, i tot i que ho veia ambiciós, sobretot per la tornada, m'he esforçat en complir-lo. He arribat fins el Parc Científic, moment en que he donat la volta i he fet exactament el mateix camí de tornada. Segons l'Institut Cartogràfic de Catalunya de la porta de casa a la del Parc hi ha només 10 km (jo pensava que serien més), però això vol dir que en fer el camí d'anada i tornada he fet 20 km, i em sembla una xifra prou considerable. He invertit un temps aproximat de dues hores i quinze minuts, no és un gran ritme, però cal pensar que no he fet cap tipus de preparació, a banda de les vegades que surto a córrer. Ni tant sols portava unes tristes monedes per tornar a casa en transport si calia. Però no ha calgut. L'últim tram ha estat difícil, sobretot perquè queia un sol de justícia, i feia molta calor. Però ho he aconseguit, i estic molt content. Segueixo dient que no trobo plaer a córrer, ho faig per esport, no per gust. Però marcar-me objectius i complir-los m'agrada, encara que siguin de sorpresa, com avui. Penso que en puc estar orgullós.

Això sí, ara estic trinxat. Cosa que no m'impedeix marxar cap el concert dels Amics de les Arts... 

Iceland rules!

Si no ho heu fet ja, s'ha de començar a pensar en les vacances. Em sembla que tots teniu destinacions ja, les podríeu compartir aquí. Per ara, jo us vull deixar un vídeo promocional d'Islàndia que a mi m'ha convençut i m'ha renovat les ganes d'anar-hi, que per altra banda, mai no havia perdut. Sé que a vosaltres tampoc no cal que us convencin de res, però per si no ho veieu clar, mireu el vídeo i després em dieu. Un país tan feliç s'ha de visitar, no? Ara que, no parlen dels suïcidis ni de que nou mesos l'any no es pot ni sortir de casa del fred que fot. Però són simples anècdotes, ja veureu.

Inspired by Iceland Video from Inspired By Iceland on Vimeo.

Era mitjanit a Bhopal

Així és com Dominique Lapierre va titular el seu relat particular d'una tragèdia que ara fa vint-i-cinc anys va castigar la població de Bhopal, al centre de l'Índia. La matinada d'aquell 3 de desembre de 1984, la planta de la filial índia de Carbide es va cobrar la seva particular venjança per les retallades en seguretat durant la construcció de la fàbrica, permetent la fuita de més de quaranta tones d'isocianat de metil. Incolor, pràcticament inodor i prou tòxic com perquè a Europa se n'hagués prohibit l'emmagatzematge en quantitats superiors a dos-cents litres, el gas es va escampar per la regió aniquilant de forma silenciosa a qualsevol que gosés respirar. Tres mil persones abans de la sortida del sol i unes altres vint-i-dues mil al llarg dels següents dies. Cap ajut mèdic, cap evacuació i, per descomptat, cap assumpció de responsabilitats per part de l'empresa Carbide. Podríeu multiplicar per sis els morts en l'accident de Txernòbil i encara us quedaríeu curts.

Vint-i-cinc anys més tard d'aquell enèsim retrocés en l'evolució de l'ésser humà, les víctimes supervivents de l'accident han estat ofrenades amb la primera sentència judicial sobre l'accident: Multes de 8.900€ i penes de fins a dos anys de presó; poc menys del que pagaríem per piratejar un parell de discs del Ramoncín. El cas més dramàtic en el repartiment de culpes, però, és el de l'aleshores president de la companyia, que continua desaparegut i que segurament avui no sentirà ni el càstig del remordiment quan els diaris li recordin les conseqüències d'aquella decisió en que acceptava que que la planta fos "tan segura com una fàbrica de xocolatines".

El vent i el temps

Ahir a l’Ofici de viure van fer dues metàfores que em van semblar molt encertades per descriure què és el maneig de les emocions i com tractar l’estat d’ànim d’un mateix.

Us heu d’imaginar que nosaltres som un vaixell de vela i les emocions són el vent. Nosaltres no podem controlar el vent, però sí que podem controlar la vela i aprofitar les emocions per anar cap on volem.

En el cas de l’estat d’ànim, ens hem d’imaginar que tenim vacances i volem anar a la platja, per tant, anem a una zona de costa. Quan estem allà, però, no fa sol. Plou. Plou i no podem anar a la platja. No ens estarem a l’apartament compadint-nos per no poder anar a la platja. Acceptarem que amb el temps que fa (l’estat d’ànim que tenim) no hi podem anar, i buscarem una altra activitat per entretenir-nos i aprofitar els dies de vacances.

En tots dos casos és vital saber veure cap on bufa el vent i quin temps fa. Si no som capaços de veure aquestes coses (i.e. ser conscient de les emocions i de l’estat d’ànim) ens serà més difícil aplicar les metàfores.

Què us sembla, tot plegat?

Com uns senyors

Ahir a la nit era l'aniversari del local al que sempre solem anar els caps de setmana, del qual ja us he parlat. Van regalar samarretes, sortejaven nits d'hotel, hi havia molt bon ambient. Ja són 16 anys, i jo hi anava pràcticament des de l'inici. Però ahir van preparar una altra sorpreseta pels clients també. Si ho volies, podies apuntar-te a fer una volta en limusina, una gran limusina blanca que jo havia vist molts cops pel poble. I nosaltres ens hi vam apuntar, i tant! Com uns senyors vam pujar al trasto aquell que ens va portar a fer un tour pel poble, tot i que no vam estar massa atents de per on passàvem. Va ser una cosa curiosa i que no es té massa oportunitats de fer. Tampoc és que fos res de l'altre món, però caram, et sents important! En tornar a davant del local hi havia gent esperant per la següent volta, i uns quants més que ens van aplaudir i tot. Va ser curiós, si més no, una experiència nova per divendres a la nit, que va generar infinitat de bromes. Potser ens hi podríem acostumar, no?

Els amics de les arts, concert 1

Amb una mica de retard, faig la crònica anunciada del primer concert dels Amics de les Arts de la Comunitat. Un concert que personalment em va arribar en molt mal moment, però que em va servir per passar una bona estona i no pensar en el pobre Bamboo. Recuperàvem les nostres trobades de les quals tenim molts records de tants i tants concerts d'Antònia Font. Aquest cop no ens va caldre anar massa lluny perquè el concert era a Barcelona, a la sala Apolo 2, el divendres 14 de maig. Vam quedar per menjar alguna cosa abans del concert, i deixar passar grups del festival que no ens interessaven massa. La Txaro causava baixa. La grip, o l'al·lèrgia, o ves a saber què la van deixar KO. I mira que la vaig convèncer de venir, ho va intentar, però la raó es va imposar, i al final no hi va poder ser. Esperem arreglar això aviat.

Després d'esperar una estona i prendre posicions, va començar el concert i de seguida vam veure que estaria molt bé. El grup no té encara massa cançons, però les que tenen les feien molt bé, amb algunes modificacions respecte al que es pot sentir als discs. I no només això, van saber captivar el públic amb la seva simpatia i la seva frescor a l'hora de fer comentaris i les introduccions d'algunes cançons. Com que només hem anat a un concert és d'hora per saber quanta improvisació hi havia allà, i quantes bromes preparades i enllaunades. Ja veurem. Però la primera experiència va ser molt positiva. Jo, personalment, vaig riure força amb ells, i vaig gaudir de les cançons.

I de les cançons, doncs que no es pot dir que triessin bé el repertori, és que no hi havia un altre per triar! Es van estalviar les més lentetes del nou disc, que no dubto que també es poden intercalar en altres concerts, però aquest dia calia fotre canya. El concert creixia perquè van guardar-se les millors pel final, i en el bis ens van sorprendre a tots amb una magnífica 'Exercici seixanta' que em vull aprendre des de ja. Així que només puc dir que vaig gaudir d'un bon concert i em van quedar ganes de repetir. Quan anem a veure un concert d'ells només? Aviat, segur que molt aviat. Encara que hi hagi pluges torrencials, eh Rach?

Ràdio ben feta

No poso en dubte la gran capacitat informativa i de debat que tenen els matins de Catalunya Ràdio, ni que us agradés tant El món a Rac1, tot i que suposo que ara ja no. Ja vaig dir que jo optava per una mena de despertadors més desenfadats, segueixo amb El matí i la mare que el va parir de Flaixbac i l'altre dia vaig sentir una cosa que em va fer pensar en explicar-ho aquí. Perquè veieu una mostra del que és ràdio ben feta, hehehe. El presentador, en Carles Pérez, comentava que durant el cap de setmana s'havia enamorat d'una noia que seia al seu costat al cinema. Com que no la va conèixer llavors, i no en sabia res, només el nom perquè li havia sentit a la seva amiga, es va servir de la seva posició i del micròfon de Flaixbac per fer una crida, donant una mica la descripció de la noia, el nom, la pel·lícula que miraven, l'hora, el lloc... vaja, que si la noia l'escoltava, que truqués. Estem parlant del conductor del programa, eh? Amb dos collons. I no és maco això?