Tothom té defectes, jo encara t'enyor Ningú no és perfecte, ja no te faré pus cançons.
Jo de vegades són una mica torracollons i rabiosa. M'agrada portar la contrària. Sí, perquè negar-ho... sort en tinc de la gent que m'estima i que no m'ho té en compte. Això ho vaig heretar del meu avi per part de mare, però no és cap excusa.
Jo crec que hi ha coses de nosaltres mateixos que podem canviar, però d'altres... és que costa tant! El millor és admetre-les i deixar-se estimar tal i com s'és. Però això no és fàcil...
Que sí, que ja sabem que els d'Estrella Damm són uns cracks fent anuncis, que sempre ens saben tocar la fibra amb els seus anuncis, o fer-nos l'estiu més amè amb la seva cançoneta enganxosa i les seves imatges balears. Però també podem riure una mica, oi, que no sempre ens hem d'estar tirant floretes, que les coses van com van... mireu, mireu què m'han enviat l'Elur i l'Assumpta. Una versió del ja famós anunci del 'Què tenim?' una mica peculiar. As-pac-ta-cu-lar!!
I m'ha passat per segona vegada que una arracada ha tornat a mi de la manera més insospitada!!
La primera va ser amb unes arracades que em vaig comprar a Edimbrà. Un dia em vaig adonar que n'havia perdut una i al cap de mig any va aparèixer a la taula de l'aula on fem Tai Txi. Mentre feia els moviments, la vaig veure i al final de la classe m'hi vaig acostar... Era ella! M'havia caigut i la professora l'havia deixat allà. Mig any, s'havia esperat la pobra (arracada).
La segona que va tornar a mi, ho va fer ahir, mentre buscava un pen-drive al bolso (que per cert, no vaig trobar...). Què hi feia al fons de tot del bolso? Com havia arribat allà, era un misteri, però ella estava amb una actitud pacient: algun dia em trobarà, devia pensar. Només feia una setmana que l'havia trobat a faltar, de manera que el retrobament amb la seva parella no va ser tan emotiu, però tot i això jo la vaig agafar amb cara d'incredulitat.
I així és com es recupera una arracada. Recordo haver-ne perdut una en un mirador del Montseny, una nit d'estiu. I també recordo haver-ne perdut una a Berlin i una altra a l'aeroport de Santander (crec). Les parelles s'esperen al joier, per si mai re-apareixen. Fa molt temps i és molt difícil que em tornin a trobar, però jo estic aquí, esperant fer de mitjancera pel seu retrobament.
Intentava pensar com comencar aquest post, i m'ha vingut al cap la canco de Sopa de Cabra "Camins". Poseu la canco i deixeu-la fer...
El post va de camins. Dels camins que un tria, i dels que abandona. De les decisions que un pren, en fred i en calent, per avançar a la seva carrera professional i personal.
Que fer quan acabes el doctorat? Tant de temps darrera una meta, i un cop aconseguida, que?
Fa temps que corro darrere una idea: conjuntar el que se de ciència i el que se de negocis en una mateixa feina. No hi ha massa oportunitats, ni aquí ni enlloc. I n'he trobada una. La Mayo te un departament que comercialitza la ciència que s'inventa aquí. I buscaven algú amb un doctorat al que no li fes por un canvi de carrera. I aquí entro jo.
Abandono el camí acadèmic, però no el de la ciència. Escullo el camí de ronda de la ciència. Aquell que porta a llocs desconeguts, però igualment excitants. Es un camí diferent. Com deia aquell, ni millor ni pitjor. Un cami que passa per universitats i per empreses biotecnologiques, per fons d'inversions i per creacio de noves empreses. Pero un cami que a curt plac passa per Estats Units.
Sento molt que no ens vam veure per Nadal. Tot i que llavors no hi havia res decidit, era una idea que ja m'havia contaminat i que creixia sense aturador.
Va sortir espontàniament en una cadena de mails, però aquest és un bon lloc per resumir les nostres apostes sobre el dia de naixement del fill del GG i la Rach, que per mantenir el seu anonimat anomenarem amb el nom en clau de Martina. Així, si algú més s'hi anima, també pot apostar. El premi vam dir que era el disc dels Amics de les Arts, no? Crec recordar que en Gerhart es va comprometre a comprar-lo. De moment, això és el que s'ha dit:
XeXu: 12/2
Txaro: 18/2
Gerhart: 17/2
GG: 11/2
Rach: 9/2 i 20/2 (dret autoassignat a dues dates per ser la mami)
Avui és diumenge i per això estem preparant un Sunday Roast Beef per a dinar. La preparació va començar ahir al vespre, on vam posar a marinar la carn overnight a la nevera. Avui hem posat el troç de carn al forn a 180 graus celsius. Passat una hora, hem afegit patates, pastanagues, ceba i pèsols, i una mica més de líquid de marinar. Ara, mentres es va coent poc a poc el rostit, ja que ja tenim internet a can McDonald, aprofitem per fer aquest post i felicitar el nou any i la nova dècada a tothom, que ve carregat de novetats i noves il·lusions. Esperem que la crisi no faci molt de mal i que la salut i la felicitat domini en les nostres vides. Bon 2011 amics!
