dilluns, 30 de desembre del 2013

Últims minuts antòniafònics

No hi vam ser. No hi vam ser físicament, però sí que hi vam ser de tot cor. Hi vam ser per formar part d'aquest gran món que ha estat Antònia Font. M'he sentit part d'ells, malgrat només haver-hi parlat una vegada i d'aquella manera. M'han deixat entrar al seu món, com a tots vosaltres. L'han compartit sense demanar res a canvi*. M'he fet meves les seves cançons i les duré per sempre amb mi. Per ballar, per fer adormir a la meva filla i com a consell en un dia difícil.

"I per què pleguen?" em va preguntar la meva mare. "Doncs perquè ja ho han fet tot i ara faran altres coses" li vaig contestar jo, sense tampoc tenir-ne massa idea. "Quan un grup així ho deixen córrer, és perquè algun problema tenen", sentencia ella. WTF? No ens entra al cap que les coses, si s'acaben a temps, perduren més? I que els projectes van i vénen i la gràcia de la creativitat és no estancar-se? Li vaig intentar explicar tot això i afegint que algun problema hauran tingut, amb 17 anys de carrera, però que bla bla bla. "Així que fan com en Guardiola, que ara ho he guanyat tot i a partir d'ara només podria decebre al públic?" és el màxim que vaig obtenir.

El seu final em genera el mateix efecte que les seves cançons. Ni tristes, ni alegres, ni animades ni per posar-se a plorar, però una mica de tot a l'hora. Boniques perquè sí i profundes quan les escoltes atentament. Fins aquí.

Us deixo amb un vídeo que m'ha agradat especialment per dos motius. El primer, perquè se sent el públic entregat cantant amb accent mallorquí (que patates que devem sonar nosaltres cantant en mallorquí). El segon, perquè són els últims minuts de l'últim concert de quasi l'últim dia de l'any.

Ah! i un regal per la Rach, perquè van tocar "En s'estiu".






*Bé, només una mica de traça a l'hora de seguir-los concert rere concert, que molta anticipació i molt ben anunciat no ho han tingut mai! 

Edito per afegir el recull de coses interessants que he trobat per la xarxa:

Pau Debon, cantant d'Antònia Font: "Si ho deixem és per qüestió de necessitat de canvi de vida"
30/12/2013 El matí de Catalunya Ràdio
 

Crònica del darrer concert (inclou el setlist).

4 comentaris:

  1. Descrius un sentiment, un fet molt important de les nostres vides que ens acompanyarà en el record, i un bon grapat de música que no deixarem d'escoltar. El que ha significat aquest grup per nosaltres no s'explica amb paraules, només amb fets i amb resultats. Però ja intueixes que hi posaré un però. No es pot subestimar mai el que han significat, però em queda una sensació estranya després de la seva desaparició, i després de veure que la seva proximitat amb el públic és nul·la i la importància que li donen probablement inexistent. Em quedo pensant que som com aquell nen al que li diuen que per aconseguir una fita molt gran molt gran ha deprendre unes pastilletes, que allò li donarà la força i l'empenta necessàries, fins i tot súper poders. Amb aquestes pastilles el nen es torna invencible, ho pot tot. Fins que un bon dia, sense que ho sàpiga, li canvien la medicació i li donen sucre, però el nen, confiat, ho segueix podent tot, i aconsegueix igualment tot el que es proposa. No sé si m'entendràs, però em sento així. Ara, els records i la música no ens els prendrà ningú.

    ResponElimina
  2. M'agrada això de les pastilles i el sucre.

    En quant al que comentes dels concerts, tens raó, no tenen una posada en escena interessant. La posada en escena érem nosaltres, però sense l'escenari i ells a dalt, és impossible repetir-ho. No passa res, les seves cançons estan allà i no es mouran. Els concerts no són el més important. Malgrat això, jo sí que gaudia de la música tocada en directe. Hi ha temes, com "Astronauta Rimador", "Holidays" i "Armando Rampas" que sonen infinitament millor en directe. La veu, la guitarra, els silencis, les improvisacions assajades. No regalen res més que música, però és molt bona música i que a mi m'arriba a l'ànima.

    He de dir, també, que l'últim disc m'entusiasma. I sí, he viscut molts moments amb la genialitat que representa "Viure sense tu" que la fan una cançó molt especial, però "Serpentines esquinçades" té molta força. No sé si m'agrada més o no, però en aquests moments, em transmet coses que m'agraden.

    Dit això, i agradant-me la metàfora de les pastilles, t'he de dir que crec que ja fa temps que no prenem pastilles. AF ens va fer entrar en contacte amb un món que ens hem fet tan nostre que ja no ens caldrà un guia per entrar-hi i gaudir-lo plorant.

    Lamento que no hi siguin perquè ja no me faran més cançons, ni en directe ni gravades ni de cap mena. És així, estimat.

    ResponElimina
  3. El video és impressionant. M'he vist a nosaltres però sense en s'estiu. que cabrons!!

    Txaro, estic totalment d'acord amb tu. "Lamento que no hi siguin perquè ja no me faran més cançons, ni en directe ni gravades ni de cap mena. És així, estimat".

    gràcis!

    ResponElimina
  4. Ho han deixat perquè van al seu puto rollo. Ells fan el que volen, i el que han fet ens ha anat agradant.

    Pel que fa al dilema dels concerts, als inicis de la nostra bogeria antoniafònica jo ja vaig dir que, segons com, gaudia més del grup escoltant-lo en la intimitat, que en un concert. Després, però, he pres consciència del que diu la Txaro, que sí que vibren amb freqüències diferents en funció del feedback que obtenen del públic.

    Ale, bona nit!

    ResponElimina