Avui al matí he estat escoltant un “Ofici de viure” dedicat als fills. Es titulava “No hi ha pares perfectes”, però el títol del podcast era “Matar al pare”. Aquest programa m’ha vingut “al pelo” perquè just fa uns dies pensava que és inevitable que en algun moment del seu creixement els fills “t’odiïn” i que si mai tinc fills he d’estar a punt per aquest moment. Tinc fins i tot la necessitat d’alertar als meus amics i amigues d’això, encara que tinc la certesa que molts ja ho saben. Hem d’estar a punt per patir i plorar, per percebre que el nostre fill/a no ens estima i per veure com creuen que els pares dels seus amics són millors, a rebre la crítica per part seva. I això serà bo, perquè voldrà dir que s’ha desenvolupat el seu sentit crític (innocent, i/però crític). Crec que és important que ens en fem a la idea, i a través d’aquesta consciencia, deixem també espai a la nostra relació amb els nostres pares.
Matar al pare i a la mare és una metàfora budista (segons he entès) que no vol dir res més que fer-los baixar d'aquest pedestal de perfecció i exigència, entendre que són persones, com tu i com jo, que en el seu moment ens han criat com millor han sabut (i d’això no en tingueu cap dubte). Agraïm el que ens han donat (que és el cos) però utilitzem el que és nostre (l’esperit).
Suposo que en els seu moment, si es dóna, no em farà massa gràcia. Ara per ara, temes de separació entre pares i fills no em preocupen massa, no és una cosa que m'afecti.
ResponEliminaQuedo advertit.
ResponEliminaNo estic segur de que sigui una cosa universal (probablement tampoc volies pintar-ho com a tal), però sí que és veritat que s'ha de produïr algun procés de "tallar el cordó umbilical" o "destetar-se". En fi, suposo que els humans anem tard amb tot (caminar, valdre'ns per nosaltres mateixos...), i això no n'és una excepció.
Gràcies per la reflexió.