dimecres, 5 d’agost del 2009

El jardí terapèutic

Està plovent a bots i barrals. Entrem al temple, deixant les sabates a fora i el paraigües al seu lloc. Caminem pel terra de fusta i de seguida arribem a la sala principal. És gran i molt lluminosa amb parets de paper i portes correderes. A dins, ens sentim protegits de la pluja. La sentim i la veiem, però no ens toca. Hi ha una parella asseguda al damunt del tatami que admira el jardí. Crec que és el millor lloc des d’on observar-lo i m’assec a prop seu, esperant que marxin per posar-m’hi jo. M’agenollo i col·loco el cul sobre els meus talons. Els peus em fan mal, però sé que d’aquí a una estona m’haurà passat. I em passa el dolor mentre em sento protegida. La parella s’aixeca i marxa. M’aixeco lentament i satisfeta de fer-ho sense ajudar-me amb les mans (doblegant els dits dels peus i recolzant-me sobre ells). Vaig al punt perfecte i m’agenollo de nou. Aquesta vegada els peus ja no em fan tan mal i disfruto de la magnífica vista del jardí, com is es tractés d’un quadre emmarcat per les portes obertes de la sala. Mai hagués imaginat que pogués estar-me tant de temps admirant un jardí. I menys encara que em sentís millor després de fer-ho.

5 comentaris:

  1. És un altre món, n'estic segur. És tan lluny de la nostra terra... i no dic en distància. Comparat amb l'aspecte cultural, la distància és una minúcia. M'ha semblat preciós el relat d'aquell moment, que aporta pau en si mateix, així que imagino com et va fer sentir a tu.

    ResponElimina
  2. Sembla que llegint aquest text del jardí terapeutic a mi també m´has pogut transmetre aquesta calma! Ja no m'imagino el que et va poder transmetre a tu si ho vas viure en directe!
    molt maco, txaro!
    raquel

    ResponElimina
  3. Ei, quines vivències... I quina bona idea això d'imaginar-s'ho com un quadre que està viu i que el pots percebre a més de veure'l. No vull insinuar que currar-se un jardí així sigui una trivialitat, però de vegades necessitem tan poc per ser feliços...

    ResponElimina
  4. Gràcies pels vostres comentaris, la veritat és que va ser un moment molt màgic.

    Sabeu on hi ha algun temple així, a Catalunya??

    ResponElimina
  5. Ah! m'he permès una llicència... aquell dia no dúiem paraigües: anàvem amb impermeables.

    ResponElimina