Ja fa dies que ting ganes de fer un post sobre el color verd, que és el meu color preferit. En primer lloc he de dir que ell no ha estat sempre el primer de la llista, de molt petita alternava entre el negre i el lila. També havíen tingut moments de protagonisme el taronja, el groc i el vermell. El blau, mai. Però el verd sempre ha estat allà, és un color que pot acompanyar tant un moment de suma tristesa, com un moment d'extrema alegria. Fixeu-vos que té una gama extraordinària! Des del verd militar: trist, sec, brut, però a la vegada sofert i que combina amb tot. Fins al verd llimona: alegre, despert, brillant! Passant pel turquesa que -pels que no ho sapigueu- és verd i no blau.
I ara més que mai, el paisatge s'enverda i fa reviure. A la primavera (la candidata més ferma a ser la meva estació de l'any preferida, encara m'ho he de pensar) el verd de les fulles noves dóna un toc d'inestimable satisfacció de l'ànima al veure el paisatge. I no em refereixo a un verd teletubbie, no! Em refereixo a tota una combinació de verds que fa de fons a les flors més boniques. Oh! les flors són les veritables protagonistes, sí, però què seria un camp de roselles sense el verd de fons?
Be green, my friend!
I ara més que mai, el paisatge s'enverda i fa reviure. A la primavera (la candidata més ferma a ser la meva estació de l'any preferida, encara m'ho he de pensar) el verd de les fulles noves dóna un toc d'inestimable satisfacció de l'ànima al veure el paisatge. I no em refereixo a un verd teletubbie, no! Em refereixo a tota una combinació de verds que fa de fons a les flors més boniques. Oh! les flors són les veritables protagonistes, sí, però què seria un camp de roselles sense el verd de fons?
Be green, my friend!
Que maco el post, si senyor, m'ha agradat. El que no m'agrada tant és el color, ja que al verd sempre li he tingut una miqueta de tírria. Jo era de blau, però d'un temps ençà, el vermell és el que mana (petonet a l'escut imaginari del pit). I el negre, és clar, sempre negre, no ens el deixem...
ResponElimina