dissabte, 7 d’abril del 2007

Antoniafònics a l'Empordà

Aquest passat divendres, a banda de ser sant, es recordarà també per una nova entrega de la saga "antoniafontmaniaca". Per diverses circumstàncies, una colla de barcelonins ens vam ajuntar per a fer una visiteta a la zona sud de la Costa Brava, concretament a Blanes. Allà hi vam passar el dia, però a s'hora baixa, aprofitant que el nostre grup de culte feia un concert a Sant Feliu de Guíxols, vam dirigir-nos cap aquelles contrades del Baix Empordà, i de pas anotar-nos un punt més en la nostra competitiva però sempre amistosa carrera envers el rècord Guiness d'assitència a aquest tipus d'esdeveniments.
El concert era a quarts de deu de la nit, a la zona esportiva de Vilartigues de la vila guixolenca, és a dir, a un tros de descampat situat a les afores del poble, on l'actuació dels mallorquins estava integrada a dins d'un festival musical. Això va fer que, en efecte, el macro-microclima del paratge fos un poc fred (i xerec, si sabés què carai vol dir!), i bastant polsós. Tot i això, un cop afinats i provats els diversos instruments pertinents, quan van comançar a sonar les notes de Darrera una revista, vam tornar a sentir la màgia un cop més, i els motors es van escalfar de seguida. El concert va proseguir com sembla està sent habitual aquest any 2007, és a dir d'una forma variada, tocant ja des de bon principi temes de tots els àlbums. Podríem dir que en Pau i la seva colla no estaven tan pletòrics com en d'altres ocasions, però el concert va estar a l'alçada en termes generals. Semblava que el fred no els hi acabava d'agradar, i pot ser per aquest motiu que els illencs semblava que tinguessin una mica de pressa per acabar, ja que no van fer ni la ja clàssica pausa amb la versió del tema de Pink Floyd, ni van incloure una performance del "farlopero" amb Patxanga, i el que és més greu, no va sonar Viure sense tu.
Tot i això, el concert tampoc ens va deixar una sensació global de decepció, i hi va haver alguna anècdota curiosa, com ara el l llançament d'un Nou Testament a l'escenari per part d'algú del públic, i a la posterior lectura per en Pau d'una frase del esmentat llibre. A més a més, una nota positiva va ser el retorn de'n Xexu, malauradament leisonat des de fa uns dies, i que, tot i que encara no estava recuperat del tot, va representar amb gran passió Astronauta rimador, òbviament quedant-nos antoniafònics, com sempre. Es va trobar a faltar la presència de la Txaro i en Gerhart, incondicionals d'AF on els hi hagi, però aquest any promet ser tan o més intens que el passat, així que hi hauran moltes més ocasions on tots junts podrem gaudir de bona música amb la millor companyia, me'n mor de ganes!.

3 comentaris:

  1. Quina crònica més fantàstica i acurada, però no et deixis de dir que en Pau es va equivocar a 'Nata' i a 'Tokio m'és igual', hehehe.

    Ja en tenim 9 nano, triple empat en el lideratge. Però ho canviaria per la presència d'aquests dos que no hi van ser. A la propera segur que si.

    Gran post, si senyor.

    ResponElimina
  2. Gràcies pel post i gràcies també per trobar-nos a faltar. PERÒ

    Cagades a Nata i Tokio m'és igual, no toquen 'Interestelar overdrive', absència del farlopero... No sé, tot plegat sembla apuntar que en aquest ambient tan descafeinat s'hi respirava la falta de dos antoniafònics.

    ResponElimina
  3. PD: És la millor crònica de concert que he llegit mai. Un post genial.

    ResponElimina