Una mica despenjat...

Creieu-me si us dic que no passo de vosaltres ni dels vostres posts. M'agrada llegir-vos, pel que dieu, per com ho feu i perquè així em sento una mica més a prop vostre. Però nois, no me n'entero mai. No tinc cap RSS, els blogs que llegeixo els rebo pel twitter i, si el títol m'interessa, hi entro. Total, que avui anava a llegir l'últim de la Txari (vaig veure com l'escrivia) i me n'he adonat que feia molt que no entrava a la comunitat del fosfat. Total, que malgrat estar a la farmàcia, m'ha enganxat en un moment una mica gos, amb la jefa arrossegant els peus i explicant-me coses que no m'interessen, així que he anat llegint i he decidit comentar-los en forma de post retrospectiu. Ja sé que això no es fa, però mira, així us dono la possibilitat de mirar enrere...

L'herència

Gran descobriment, això de que les pelis d'un mateix autor et solen agradar...! ;) Ja saps que el tema dels gustos cinematogràfics és molt complicat, però així d'entrada, et diria que hi trobo a faltar elfs, nans i hòbbits en aquesta selecció (perquè això de "127 hours" no serà aquella de "127 hours at the middle earth"?).

Fora conyes, hi ha coses d'aquestes que ens fan sentir bé, que ens fan salivar mentre ho fem. Els hi passa als nens quan col·leccionen cromos (en àlbums que acabaran a la brossa en pocs anys) i els hi passa als senyors o les senyores (també solen ser senyors) que munten vaixells a dins d'ampolles de vidre i després els col·loquen en algun lloc del menjador a criar pols. Gaudeix, saliva de mirar-te la teva selecció, de comprar-te dos discs durs externs i mirar-te el que tens guardat a l'armari amb aquells ulls de que "tu tesooooro" està ben guardat. I, sobretot, marca't el gustasso de seure un dia al sofà i (re)posar-te una peli que t'agrada i que no perds ni mig minut en trobar perquè la tens més que a mà.

Pel que fa a les aportacions, ja saps que poca cosa hi puc fer, però "Memento" és una d'aquelles que no fa pal mirar més d'una vegada, i pel meu gust, la carpeta "Tarantino" hauria de créixer: Four rooms, Pulp fiction, Kill bill 1, kill bill 2 Inglorious bastards (n'hi ha per fer doble clic, mirar la primera escena i anar-te'n a dormir pensant "què bo és aquest paio!"), etc.

Endavant!

Ser o no ser... Un planeta

El tema de plutó no el tinc clar. Per què no orbita pla, com els demés? Per què la resta de cossos orbitants que tenen mides semblants no són considerats planetes? Mmm... em sembla que hi haurem d'anar per treure'n l'entrallat.

Scotland 18 September 2014: To be or not to be...part of the UK?

Realment, el vostre periple Edimburguès ha coincidit en un moment important per la història d'Escòcia. clar, llegit amb la perspectiva del temps i del resultat, la cosa es veu diferent. M'ha agradat conèixer la teva opinió, que més tard ens vas resumir per whatsapp, si no recordo malament. El que no sabia és que la campanya havia estat tant bèstia. Pensava que l'olla havía bullit menys. Sobre el referèndum escocès, una de les millors anàlisis que vaig sentir és la d'en Bassas, que venia a dir que David Cameron havia sigut prou intel·ligent com per guanyar aquest referèndum (polítiques de la mà estesa, no posar traves a la voluntat de decidir del poble, etc.) i, amb unes altres paraules, venia a dir que Rajoy és prou inútil com perdre el referèndum català en cas que mai s'arribi a fer.

Una corrua de post-its

Hòstia, això és un detallàs! Realment, Xexu, era una assignatura que tenies pendent. No feia per algú com tu (autèntic, un pèl fetitxista, i d'aquells que "si s'ha de fer, es fa") no tenir els originals d'AF (bé, sí, tenies "l'últim disc d'Antònia Font", però un de nou no fa col·lecció). Me n'alegro molt per tu. Una abraçada!

Encara ens passa

Quina envejeta, nanos!! Més enllà del concert, el que de debò m'enveja és la improvització aquesta a l'estil dels vells temps. Que per molts anys ho poguem fer!

Absurditats estiuenques

Interessants reflexions, Txari. De debò. No sé per on començar, perquè es prestarien a un rollaco terrible, però un dels denominadors comuns de tot plegat és el deixar-nos arrossegar per tòpics. Ens marquen una manera de pensar, de llegir el món i tothom cap allà. Mmm... interessant, me'l tornaré a llegir.

A la merda el sistema

Doncs tens tota la raó, Xexu. Encara que ara la teva situació hagi canviat, el sistema està podrit. El benefici individual està per sobre del col·lectiu; la corrupció i l'estafa no només no es condemna, sinó que de vegades és sinònim d'èxit; les coses no es valoren pel que valen, sinó per com està el mercat en aquests moments; la intel·ligència i la responsabilitat no són valors que facin pesar més el teu CV; i les decisions polítiques no es prenen per justícia, sinó per interessada conveniència.

L'herència

Mai he tingut un hobby que m'hagi durat més de dos mesos. I tiro molt llarg. Sempre he gaudit, però, de l'art audiovisual. Jo tenia moltes pel·lícules i sèries guardades, ben etiquetades, amb els subtítols; però el meu disc dur es va esconyar i ho vaig perdre quasi tot. Va ser una pena, però vaig pensar que tampoc n'hi havia per tant. Amb la facilitat que hi ha avui en dia per veure pelis amb streaming, quina necessitat hi ha de guardar-les? 

Doncs de necessitat cap, però hi ha coses en aquesta vida que no les fem per gust. I ara m'estic dedicant a recuperar el què tenia. L'objectiu és clar: aquesta serà l'herència que deixaré. 

Tinc tres grans carpetes: 

- Pelis

- Pelis director*

- Sèries

Vaig adonar-me que, curiosament, les pel·lícules d'un mateix director (aquí hauria de d'afegir "o directora", però desenganyem-nos... No tinc cap directora) solen agradar-me i per això vaig fer aquesta carpeta. Recentment, per exemple, he descobert un tal Linklater. El coneixereu per la magnífica trilogia "Antes del amanecer", "Antes del atardecer" i "Antes del anochecer". Aquest cap de setmana vaig mirar "Boyhood" i vaig reconèixer que era del mateix director. Us les recomano totes i 20 vegades cadascuna, i és per això que s'ha guanyat un lloc a la meva carpeta de directors.

A Pelis hi tinc:

- 127 hours

- Across the universe

- Blue valentine

- Into the wild

- Life of Pi

- Lo imposible

- Reality Bites

- The Best Exotic Marigold Hotel

- Vivir es fácil con los ojos cerrados

A Directors hi tinc:

- Alfred Hitchcock (Yo confieso; me'n falten taaaantes!!)

- Kieslowsky (triolgia Azul, Rojo i Blanco)

- Scorsese (Shutter Island)

- Quentin Tarantino (Django unchained)

- Linklater (La Triolgia i Boyhood)

- Woody Allen (quasi totes)

Sèries la recuperaré en una segona fase, però crec que no hi haurien de faltar:

- Dexter

- Six Feet Under

- Friends

- Lost

- Medium

- Breaking Bad

- Los Soprano (que no he vist, encara)

Tinc clar que em queda molt per fer, però vaig poc a poc.

Si teniu alguna recomanació... endavant. No us garanteixo que entri a la carpeta, doncs és una cosa que depèn 100% del meu gust, però sí que us garanteixo una nota d'agraïment al testament.

Pelis que vull afegir:

- Little Miss Sinshine

- Dancer in the dark

- Singing in the rain

- Dirty Dancing

- Pretty woman

- Mother and Child

- La canción de Carla (i més d'en Ken Loach, com Sweet sixteen)

- El Padrino (la trilogia)

- Requiem for a dream

- El último emperador (potser faig una carpet a Bertolucci, afegint Dreamers, El último tango en París i Belleza robada)

- Slumdog millionaire

- Cinema Paradiso

- La Princesa Prometida

- Oficial y caballero

- El nombre de la Rosa

- Braveheart

- About time

- Love Actually

... i moltes més. 

Ser o no ser... un planeta

M'ha fet gràcia llegir aquest titular:

Pluto Is a Planet Again, According to Harvard Astronomers

Aquí trobareu la notícia complerta:
http://2paragraphs.com/2014/10/pluto-is-a-planet-again-according-to-harvard-astronomers/

Scotland 18 September 2014: To be or not to be...part of the UK?

Falten tan sols unes quantes hores ja, per a què a Escòcia succeeixi un esdeveniment històric, que pot canviar el destí d'aquest petit i peculiar país. Després d'haver viscut durant un cert temps en aquesta ciutat que és Edimburg, i el fet de estar aquí durant aquesta data tan senyalada, em fa sentir un privilegiat per poder ser testimoni en primera persona d'aquest event. 

Nosaltres, pel fet d'haver estat residint-hi establement durant un cert temps tenim el dret a votar en el referèndum. Tot i així no ens vam registrar i no votarem. Perquè creiem que no és just influïr d'una manera tan decisiva en un país que, tot i ser la nostra llar durant un temps i viure-hi experiències significatives, no és el nostre, i el nostre camí futur no és en aquestes terres. Si us he de ser sincer, no ho tinc clar per quina opció em decantaria. Sí, m'atrau la idea d'un nou país que pot materialitzar els seus anhels d'identitat en una nació soberana. També és un factor a favor que la victòria del "Yes" aquí dalt pot donar cert impuls positiu a les nostres aspiracions de consulta a Catalunya. Però cap d'aquests motius em transmeten la força suficient per a un possible vot a favor d'en Salmond i companyia. Per a votar una opció s'ha d'estar convençut fins al moll de l'òs, i aquest no és el meu cas (si que ho seria en el cas català). 

Per tal de convèncer els votants, aquí han fet una campanya intensíssima des de ja fa força temps (i evidentment amplificada aquests darrers dies), per part de totes dues bandes, incloent visites porta a porta, infinitat de cartells, xerrades, debats i mexandatge abundant. Tothom té molt bones raons i passió per la seva causa, però el to que s'ha respirat en tot moment ha estat de respecte (lamentablement diferent de la situació que es viu a Espanya). L'argument principal de la gent que votarà seguir formant part del Regne Unit són raons econòmiques. Tenen por que els diners marxin i això s'enfonsi. També argumenten que moltes de les reivindicacions de campanya del "Yes" ja les gaudeixen ara mateix.  Per altra banda, l'aspecte econòmic, i sobretot social, és una de les claus de la campanya independentista, ja que una Escòcia independent estarien millor administrats els recursos i seria possible mantenir o millorar molts béns socials. 

Tot i això, encara hi ha molta gent que no sap cap a on tirar, amb aproximadament un 10% d'indecisos. Les enquestes donen ara mateix un resultat ajustadíssim, amb un mínim aventatge dels unionistes, però aquests vots que encara no tenen amo poden ser decisius pel resultat final. 

No sé què passarà demà i quin serà el veredicte d'Escòcia a les urnes, però en tot cas el sol fet de podar expressar lliurement per a determinar el futur del seu país, ja és un motiu sufucient per a estar orgullós i satisfet.  En el seu dia van decidir juntar-se amb Anglaterra i formar el Regne Unit, i ara, 300 anys després el camí podria ser justament l'invers (és curiós el paral·lelisme històric uneix temporalment els camins de Catalunya i Escòcia!).

Ara és el torn dels escocesos, però CatalansVote9N2014! Amics, visca la democràcia i visca la llibertat, que s'obrin les urnes!

Una corrua de post-its

El dia que es confirma que tornaré a treballar no hi ha com arribar a casa i trobar-me una corrua de post-its amb frases d'Antònia Font que em fan seguir un camí cronològic entre versos i em condueixen cap un escrit preciós de felicitació. Però els post-its i les frases continuen fins a convertir-se en fletxes que m'acaben portant a trobar un tresor que sé del cert que ha costat força reunir.

Tenir tota la discografia sencera de discs originals és el mínim que hauria de fer algú que ha anat a 33 concerts d'un mateix grup, però confesso que no els tenia. Ara sí, molts d'ells encara amb precinte, però els obrirem i gaudirem, és un regal fantàstic, i el muntatge un detall genial. I què dir, el motiu s'ho val, tot i que no calia, no puc deixar d'estar agraït i somriure. Gràcies amor.

Ah, per cert, mireu també què estic llegint. Si sembla que algunes coses no canvien, oi?

Encara ens passa

Doncs sí, encara ens passa que un bon dia ens llevem i diguem: mira tu, un concert gratuït dels Amics de les Arts aquesta nit! Ui, però tinc assaig, i així de sobte... Ah, que és a les dotze? I no cal pensar-s'hi massa més. Deixa'm fer un parell de trucades.

Encara ens passa també que tornem d'Edimburg després de tres setmanes de no veure dona i fill i rebem una proposta de concert aquella mateixa nit, amb convocatòria ni dues hores després de posar un peu a Catalunya. I ves per on, encara ens passa que diguem que sí.

Potser ja no ens passa tot, no ens passa que treballant el dia següent a les 7h o estant a més de 200 km puguem anar al concert. Però encara ens passa que en tinguem ganes.

I així va ser, no tots, però si alguns ens vam desplaçar a Palau Solità i Plegamans per veure els Amics de les Arts finalment en un concert de la gira del 'Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure', com als vells temps, sense previsió, només perquè hi ha un concert, i hi podem anar.

Els concerts dels amics ja no són com els d'abans, ja no supleixen la poca discografia amb divertits diàlegs entre ells, molts preparats, i alguns d'espontanis. Ara tenen temes bons per donar i per vendre i parlen poc, sense oblidar l'essència. Fan participar el públic activament i deixen anar algunes bromes que també arrenquen rialles. Bé per ells en aquest sentit, l'espectacle més d'humor que musical no podia durar sempre.

I què dir de les cançons? La selecció la vaig trobar molt encertada, han sabut resumir bé la seva carrera, i penso que ara que no els veig tan sovint, deuen seguir fent variacions, fent tots els concerts una miqueta diferents, que és un toc de qualitat. Inevitable trobar a faltar algun tema, però tampoc en sobrava cap. A més, saben què agrada al públic, perquè acabar amb 'A mercè d'un so' és saber que acabaràs allà dalt de tot. Ah, l'Eduard Costa es va equivocar cantant '4,3,3', però els altres li van seguir el rotllo, va fer gràcia. Molt bon 'setlist' i bona sintonia amb el públic, que sabia majoritàriament totes les cançons, tot i que se sentia una xerrameca molesta de fons.

Ja no són els amics d'abans, són -i han de ser conscients que són- un dels grans grups de l'escena catalana, però marxes del concert igual de content i satisfet que abans. Se'ls treballen, i això s'agraeix. Radars alerta per detectar algun altre concert possible. Quan hi tornem?

Ah, les fotos són fetes amb el mòbil, per això són tan lamentables.

Absurditats estiuenques

- Necessitar vacances, desitjar vacances (o cap de setmana) com si fossin els únics dies de l'any que valen la pena... de debò? Qui realment pensi això, si us plau, que intenti canviar la seva vida, perquè les vacances són només una petita part de la nostra existència. Això està al mateix nivell que la meva companya de feina que només parla del divendres. "Vinga, que ja falten pocs dies pel divendres" (Dilluns i dimarts), "Va que ja estem al mig de la setmana" (Dimecres), "Va, que demà ja és divendres" (Dijous). Me l'estimo molt, però em desalenta. Sovint em pregunto si serà dolent que gaudeixi d'un dia de feina. Potser m'ho he de fer mirar.

- L'impacte econòmic de les coses. Escolto la notícia de que fan l'Aquelarre de Cervera. Penso en el foc, la màgia de tot plegat, l'emoció del poble, els nens que per primer any podran anar al correfoc sols... La notícia acaba amb "L'impacte econòmic per Cervera serà de XXX mil euros". Igual amb el festival de torn o el fet que un creuer pari a determinat port. Em fa pensar en aquell que comptava les calories de les coses. Se'ns atrofien els sentits i ja no podem fer res més que comptar.

- La ràdio d'estiu m'agrada més que la de la resta de l'any, i se suposa que és de menys qualitat. Hi ha menys notícies, menys pressa, més calma. Més seccions per entretenir... No podria ser així tot l'any? Perquè ens entestem a viure amb una cotilla posada durant tot l'any i treure'ns-la només dos mesos?

Bé, de moment només això. Suposo que és que dec "necessitar vacances" i com que "l'impacte econòmic" de la meva feina no és prou gran, només em puc permetre entretenir-me amb la ràdio. I una s'acaba avesant a tot. Fins i tot a la ràdio d'estiu.