Versió 'perruna' de les festes en absència dels pares

Penseu que sou els amos de la casa? Creieu que ho teniu tot sota control? Bé, els que tenim animals domèstics ja intuïm que no és així, que només som esclaus de les bèsties, però estudis recents aporten les proves definitives que no tenim res a fer. Què fan les nostres mascotes quan no som a casa? Ens esperen pacientment al seu racó a que tornem? La cosa no va ben bé així. Proves gràfiques: un gos que no deixen pujar sobre el llit obeeix quan l'amo està davant, però quan no hi és... 

Veritats incòmodes

Una de les voluntats dels edimburguesos (no de tots, sinó d'uns en particular) en les seves properes vistes és que puguem assistir a un concert dels Amics de les Arts ara que treuen nou disc. Aquest tema no està resolt encara, veurem si ho podem fer coincidir. Però de moment us deixo aquí la cançó avançament del disc 'Ja no ens passa', que potser ja heu sentit, però m'agradaria saber què en penseu. A mi la temàtica m'ha semblat dureta, una d'aquelles veritats incòmodes que no cal que ens diguin, però bé, aquesta cançó faltava per fer. El vídeo, una altra producció amb actors coneguts rotllo 'Aniversari' de Manel. Veureu com la tornada s'us enganxa a la primera.

Santa Creu i Sant Pau

Us deixo unes quantes imatges de la visita que vaig fer a l'antic Hospital de Santa Creu i Sant Pau que recentment ha estat restaurat per obrir al públic els seus pavellons modernistes. Us recomano que hi aneu, encara que a partir del 16 d'aquest mes serà de pagament, però val la pena. Només hi vaig poder estar una estona perquè tancaven, a falta d'imatges millors que valguin aquestes com a mostra.

Viatjar al futur...a cops!

Per Nadal ja us vam comentar la nostra estelar aparició en un curt de ficció d'uns paios que es diuen "Lopetegui Productions". Doncs bé, aquesta gent ja ha penjat el curt en qüestió, una paranoia amb tota regla que es diu "2030: Te parto las piernas", on apareixem un parell de segons. La idea és que es poden fer viatges en el temps a base d'hòsties, com més fort el cop més endevant al futur viatges, ja us feu a la idea, oi? No guanyarem cap Oscar, ni Goya ni Gaudí ni res, però en tot cas ho volem compartir amb tots vosaltres. Apa, bon viatge al futur!

2030 Te Parto Las Piernas from lopeteguiproductions on Vimeo.

Si compteu, 35 és múltiple de 7

Avui al matí m'he posat un "ofici de viure" i he pensat en vosaltres. En totes les converses que vam tenir al voltant d'aquest programa. El que he posat, tractava de l'autoestima i de com d'important és autoestimar-se, però amb aquell equilibri just per no sentir-se superior o actuar de manera egoista. Tema heavy per un dilluns al matí, certament.

Hi ha un senyor que m'agrada molt, es diu Lluís Racionero. És un catxondo i sovint diu coses que sembla que estiguin fora de lloc, però són pures i senzilles. Avui deia que hauríem de canviar de nom cada 7 anys. La justificació era absurda, com moltes justificacios del mundillo: que si les nostres cèl·lules van morint i naixent, al cap de 7 anys ja no som els mateixos. Absurda, però alhora interessant. És cert que no som els mateixos, i el que seria absurd seria intentar anclar-nos amb el què ens agradava fa 7 anys. Seguir amb els mateixos valors, les mateixes premises.

Si compteu, 35 és múltiple de 7. Aneu pensant altres noms abans del 42.

Fugir del passat

Entenc que hi hagi qui vulgui fugir del seu passat. Jo mateixa, sense anar més lluny. Visc en el poble on vaig néixer i em relaciono amb moltes persones que hi viuen i que també hi van néixer. És a dir, persones amb qui vaig anar a l'institut. Això que ara porto amb normalitat, va ser durant un temps  un problema. Quan vaig tornar després d'estudiar fora, no volia trobar-me amb aquestes persones, perquè tenen massa informació de mi: de totes les trapelleries i idioteses que vaig fer durant l'adolescència, dels errors que vaig cometre. En concret, avui pensava en un episodi fosc de la meva vida, un moment en el que no vaig estar gens a l'alçada i vaig actuar malament. Vàries persones en van ser testimoni, i ara me'n trobo alguna pel carrer, amb els nens... i jo els dic "Hola" amb normalitat, però no em tornen la salutació. Aquest és un dels moments en els que encara voldria fugir del meu passat, marxar a un altre lloc i no haver de trobar-me aquestes persones. Els fets vergonyants van passar quan jo tenia 17 anys i penso que aquestes persones segur que no pensen en aquell episodi, però alguna cosa dins meu em diu que sí que ho recorden. I això em crea una incomoditat quan me'ls trobo. Aquesta incomoditat que ara tinc amb 3 persones, abans el tenia amb moltes més. Em costava entendre que tothom té un passat i que tots tenim coses de les que ens avergonyim. Ara ho entenc. Trobar-me amb qui la va fer molt més grossa que jo i xerrar com si res, m'ha ajudat molt :) 

Entenc que hi hagi qui no vulgui acceptar-ho i prefereixi fugir i refugiar-se en l'anonimat d'un altre poble o d'una gran ciutat. I no ho dic com una crítica, que quedi clar que tots som lliures de viure com més ens plagui (sempre i quan mirem de no fer mal als altres).

N-iracles

Avui no em trec una cançó del cap. Hom podria pensar que és d'Antònia Font, o potser dels Amics, ara que trauran nou disc. O qui sap si és una de les que posen un cop rere un altre a Ràdio Flaixbac. Doncs no, la cançó que tinc al cap és aquesta que poso, tot i que a mi m'agrada més la versió que tinc al cap.

Això em fa pensar en un detall que va passar fa uns dies i que em ve de gust compartir. Era un dia força dolent, d'aquells que et sents molt enfonsat i ho veus tot negre, res sembla que et pugui aixecar una mica l'ànim. La Mà Innocent ho intentava, però jo anava avall, avall. Fins i tot jo m'adonava de la negror que desprenia el meu semblant. I davant la meva cara d'aflicció, a la Mà no li va passar pel cap altra cosa que dir-me: 'sembla que vagis a dir: la piiiiiiiiiipaaaaaaa!!'. I llavors et canvia alguna cosa dins. No es va arreglar res, però un d'aquells somriures que no vols que surti, perquè no és el moment, es dibuixava. I el vaig reprimir, perquè no em sentia com per somriure. Però no em va passar per alt. Dies després, ric de pensar en aquell moment, i de com un petit comentari pot canviar les coses.

I ja que hi som, deixeu-me citar uns quants greatest hits dels que fan caure de cul a terra: 'què fasss _______'. 'On t'és el/la ________'. 'No t'enrecordes que vam anar a Edimburg, XeXu??' 'Està tot mooooll!'. I perquè els gestos i les cares no es poden transcriure...