10 anys en el món dels blogs

El post d'aquesta setmana s'avança a dijous, i és que avui fa 10 anys que aquest blog va veure la llum, entrem en els dos dígits d'edat. Recordo molt bé el dia, havíem estat parlant de la possibilitat d'obrir un blog comunitari amb els amics, fins i tot havia servit d'esquer per anunciar un embaràs, el primer (si no m'he descomptat, ja es poden comptar 8 descendents entre els signants d'aquest blog), però ningú es decidia a fer el pas. Fins que un bon dia vam rebre un mail d'invitació de la Txaro, jo estava dins d'un laboratori de bioseguretat 3, i va ser allà, mentre esperava que el meu company m'acabés d'aïllar les cèl·lules mononuclears d'una bossa de sang (allò que fas un dia qualsevol al matí), que vaig obrir el mail i vaig acceptar la invitació. Havia nascut la Comunitat del Fosfat, i amb ella una colleta de gent va caure en el món dels blogs, un món virtual que, a la llarga, ha esdevingut molt important per mi.

En aquells moments no en sabia res, només que aquell format de 'pàgina web' era molt fàcil de fer servir i que ordenava els continguts de forma cronològica, el que m'havia explicat en Gerhart, vaja. Però de seguida hi vaig agafar molta afició, sobretot quan vaig descobrir gent desconeguda amb qui et podies relacionar, que hi havia tot un món a l'altre cantó de la pantalla. Tant em vaig enganxar que el Bona Nit no va trigar a arribar, però aquesta és una altra història.

Durant aquests anys la Comunitat ha anat caient en desús, els seus propis autors, a banda de mi, no es van enganxar als blogs i es van obrir poc a altres cases. També van deixar d'escriure aquí, per les obligacions i per tantes altres coses, els mateixos motius que m'han fet veure desaparèixer molts blogs. Però jo no em rendeixo i l'any passat el vaig reactivar. Encara que només hi escrigui jo, la Comunitat segueix viva, i dir això 10 anys després no és poca cosa. Però el que realment importa és que alguns dels seus autors ens continuem veient, i fent coses junts. Aquest dissabte farem una trobada de les nostres, i no serà per celebrar els 10 anys de blog, però perquè no? Jo crec que és una cosa important per recordar.

Per molts anys de Comunitat, i llarga vida als blogs! I com sempre, moltes gràcies a aquells que hi passeu de tant en tant i hi dieu la vostra, sou més que benvinguts!

Community, Season 1

Actualment s'estilen molt les sèries amb capítols llargs i amb molt poques entregues per temporada, però les anomenades sitcoms queden fora d'aquesta norma. Community és una d'aquestes comèdies de situació amb molts capítols per temporada, que duren uns 20 minuts, i que tenen per objectiu sobretot fer riure i mostrar situacions quotidianes convertides en trames estrafolàries.

Sí, sí, aquest és el professor de castellà...

Community està ambientada en una universitat comunitària americana, Greendale (que no existeix realment), un lloc on hi van fracassats, adults i estudiants que no tenien prou nota per anar a una universitat 'de veritat'. Allà s'hi forma un peculiar grup d'estudi de l'assignatura de castellà, amb uns personatges estereotípics que són els protagonistes de la sèrie. Ells, i uns quants secundaris recurrents completen els 25 capítols de la primera temporada, en els que sempre hi ha una història d'aquells que comença i acaba, i d'altres que continuen durant alguns capítols o que van implícites en la trama. Com a introducció a la primera temporada, és necessari presentar els personatges principals:

Jeff Winger: ex-advocat inhabilitat, guaperes i passota, munta el grup amb la finalitat de treballar-se la Britta, però acaba esdevenint el líder i la referència de tots.

Britta Perry: rossa guapíssima, idealista i atea, i una mica cavallot, és l'altra protagonista i manté una relació especial amb en Jeff que no s'acaba de concretar.

Pierce Hawthorne: interpretat per en Chevy Chase, és l'avi del grup, misogin, racista, homòfob i altament desagradable, però sempre s'ofereix a ajudar a tothom.

Abed Nadir: d'origen àrab, pateix Asperger i té una memòria prodigiosa. Coneix totes les referències frikis i cinèfiles, i és molt aficionat a gravar i fer pel·lícules.

Shirley Bennett: afro-americana de mitjana edat, separada i mare de dos fills, ultra-catòlica i d'idees molt conservadores.

Annie Edison: la més jove i aplicada de tots, molt guapa però acomplexada, una autèntica mosqueta morta, però amb més determinació de la que demostra. 

Troy Barnes: jove negre aficionat als esports i a la dansa, aparentment el ximple del grup, però el complement perfecte per l'Abed, de qui es fa molt amic.

L'Annie està a punt de fer un pas important. L'Abed, en Troy, 

en Jeff, la Britta, en Pierce i la Shirley li donen suport

D'entre els secundaris recurrents, destaquen l'estrafolari degà Pelton, el senyor Chang, professor de castellà, o la professora Michelle Slater, que surt amb en Jeff una temporada.

La sèrie comença fluixa, però enganxa, i a mesura que vas coneixent els personatges t'ho vas passant millor i aprens a riure de les irreverències constants i les animalades de tots els personatges. Destaquen alguns capítols temàtics que s'escapen de la normalitat, com una partida de paintball que es converteix en una autèntica guerra (i una recreació de 'Els jocs de la fam') o la creació d'una xarxa mafiosa a partir dels palets de pollastre de la cantina. El nivell de deliri arriba a ser gran, però tremendament divertit. La participació dels secundaris puja sempre el nivell. També hi ha lloc per les trames més habituals, tensió sexual, festes i amistat a grans dosis. Les referències a la subcultura són sempre presents, i en això l'Abed és el crack, per mi, el personatge més destacable.

Valoració: Una bona troballa de sèrie per passar una bona estona i riure a gust.

Hopper

—Has vist aquest quadre de Hopper?
—Ai sí, no és dels meus preferits, però també m'agrada molt.
—Uf, de veritat?? Jo no puc amb aquest paio, em genera sempre un mal rotllo...
—Mal rotllo? Per què? Però si retrata unes imatges magnífiques, i amb uns colors molt especials. Jo tindria tota la casa plena de reproduccions seves. Reproduccions, perquè no tinc pasta per tenir els originals, és clar!
—Però què dius! Quina angoixa, tu!
—Quina cara que fas, no t'entenc gens ni mica. Però què li trobes de tan dolent?
—Reconeix que no té un quadre que se salvi, sempre inclou algun element que em posa els pèls de punta.
—No trobes que exageres? Cap dels seus quadres no em fa l'efecte que dius, a mi.
—Com que no? Pensa en aquell del cafè americà a mitja nit, el súper famós. No et provoca angoixa només mirar-lo?
—No...
—I aquell altre... el que hi ha com dues noies parlant en un cafè, i són com dues gotes d'aigua?
—Ai tu, no sé. Ja ho diuen que l'art ha de provocar sensacions especials, però això teu em sembla una mica paranoic, eh...
—De veritat que no hi veus res estrany en aquest quadre...?
—Però perquè ho dius?
—Fixa-t'hi bé.
—A veure... ho dius per aquest cel blau tan artificial per ser de nit. Llicència de l'autor, no?
—No és això.
—Perquè estan tots fumant? Que la llei antitabac és de fa només quatre dies, eh!
—Tampoc...
—Perquè cada personatge vesteix com li rota? Uns molt mudats, els altres de qualsevol manera? Una mica de diversitat, no? És un local per a ànimes solitàries.
—Que no, collons!
—Doncs noi, no tinc ni idea de que redimonis vols dir! El que m'està fent mal rotllo ets tu!
—Però és que no veus el maleït pallasso!!?
—Quin pallasso?

Una nova proposta per Relats Conjunts, en la seva edició 100!

Borgen, Season 2

Quan una sèrie t'enganxa contra pronòstic, en pots arribar a gaudir molt. I aquest és el cas de Borgen, aquesta recreació de la política danesa que té molt més suc del que es podria pensar. Tant pels temes polítics que aborden, com per les vides personals dels protagonistes amb una varietat de temes punyents, Borgen és una sèrie molt sòlida i que val la pena mirar.

ATENCIÓ QUE A PARTIR D'AQUÍ HI HA SPOILERS

Birgitte, la nena no està fina... D'aquí.

En aquesta segona temporada, la vida personal de la primera ministra Birgitte Nyborg es complica, ja que la situació a casa és insostenible a causa de la seva absoluta dedicació al país. Se separa del marit, que aviat li trobarà substituta, i la seva filla gran entrarà en una crisi d'ansietat per estar sempre a l'ull de l'huracà. També coneixerem els perquès de la manera de ser del cap de premsa de la primera ministra, el gran Kasper Juul, que quan no es vol casar amb la Daenerys Targarien per manar als Set Regnes, és un gran analista polític amb un passat força trist. Descobrirà també que no estima a la seva actual parella perquè està enamorat de... apostes? És que no cal ni dir-ho.

Per la seva part, els mitjans segueixen fent pressió al govern, especialment l'Ekspres de Michael Laugesen, que ataca amb molta virulència, i els reporters de TV1, sempre a l'aguait de la notícia. La Katrine passa una temporada a l'Ekspres, precisament, després d'haver estat acomiadada per no seguir les normes, però en veure que en Laugesen és un malparit, acaba tornant a TV1 amb la seva amiga (i gran periodista, val a dir, encara que alcohòlica) Hanne Holm. 

Aquest senyor no és aigua clara. Laborista havia de ser! D'aquí.

El govern es va desfent perquè els laboristes demanen cada vegada més als moderats de la Nyborg, i perquè no deixen d'haver problemes interns, i fins i tot de salut, com en el cas del ja ex-ministre d'economia i mentor de la primera ministra Bent Sejrø. Però tot i així, les polítiques que vol tirar endavant la Birgitte acaben prosperant, i amb el bon sabor de boca de la feina ben feta, hi ha sorpresa al 'season finale' que ja fa intuir per on aniran els trets de la tercera temporada.

He de dir que m'ho passo molt bé amb aquesta sèrie i que em resulta molt interessant, especialment la diferent manera que tenen els danesos d'afrontar els problemes. La Birgitte és un bon personatge, i en Kasper també. Però els meus preferits són en Bent Sejrø i la Hanne Holm. En canvi la Katrine em fa rabieta i els laboristes en general també. Veurem com va la tercera temporada!

Valoració: Kasper Juuuuuuuuuuuul!

Temporada 1

La guerra de l'enciam

Hi ha d'haver un apartat en aquest blog per aquelles cançons que no ens podem treure del cap, perquè no sé si s'ha descobert ja per què ens passen aquestes coses, a banda de la teoria de la pel·lícula Inside out. Com que em passo els dies escoltant la mateixa ràdio, i que em posen les cançons en bucle, hi ha moltes tonades que cantussejo sovint, però quan una melodia se't posa al cap noi, no hi ha manera. I mai és la que tu triaries, és clar. Encara que la d'aquesta setmana no és especialment molesta, però sí que em sembla sorprenent, perquè no sé d'on ha sortit. No sé com és que se m'ha instal·lat al cap i no n'ha marxat. Jutgeu vosaltres mateixos, però compte, si us passeu la setmana imitant pagesos i gendarmes, no vull cap responsabilitat!

Deadpool

Quan no t'agrada un gènere i per tant no li sabràs valorar les virtuts, potser és una bona idea consumir aquell producte del gènere que es dedica, precisament, a fer-ne mofa. Una mica per això vaig voler veure Deadpool, una pel·lícula estrenada el 2016, de la Marvel, relacionada amb els X-Men, però que té com a protagonista el menys súper-heroi de tots els seus personatges. A mi, francament, els còmics de súper-herois no m'han atret mai, ni de petit, ni molt menys ara, però alguna cosa em cridava, de Deadpool.

Sí sí, està parlant amb nosaltres. Foto d'aquí.

En Wade Wilson abans era una mena d'escarmentador d'abusananos per encàrrec, però ara està buscant a qui li va destrossar la vida, i de retruc li va conferir una força sobrehumana i la capacitat de regenerar les ferides, per donar-li una bona lliçó, i perquè li arregli les deformacions que li va deixar. Mentrestant, es passeja vestit tot de vermell i armat fins les dents eliminant tothom que té relació amb l'home que busca. La història es mou entre el present i els fragments on en Deadpool, el nom de súper-heroi que ha triat, explica com ha arribat a ser qui és ara. Hi ha una noia, hi ha una organització criminal, hi ha representants dels X-Men que el volen reclutar, i hi ha molta ciència ficció i efectes especials. Però sobretot, hi ha un protagonista bocamoll que no calla ni sota l'aigua, provocador, groller i esbojarrat, que contínuament fa bromes sobre la pròpia pel·lícula o parla amb l'espectador a través de la quarta paret.

Entre el repartiment, a banda del Ryan Reynolds que és el protagonista però que no tinc massa vist, també reconeixerem la Morena Baccarin que és la dona d'en Brody a Homeland, i l'Ed Skrein, més conegut per ser el primer Daario Naharis de Joc de Trons, però allà portava grenyes i aquí va rapat.

No estaríem parlant d'una pel·lícula per reflexionar-hi gaire, però reconec que té certa gràcia si entens les bromes que fa, moltes d'elles frikis, i encara que no estigui immers en l'univers Marvel, alguna cosa capto. El prota és el típic anti-heroi, que a més no vol ser heroi de cap manera, que cau bé perquè és malparlat i tarambana. Per la resta, acció i més acció, violència gratuïta, molt espectacular, però res de nou. Visualment potent, però inversemblant. Imagino que l'argument deu estar bé per un súper-heroi mutant d'aquests, com a pel·li d'aventures i per passar l'estona tampoc està malament.

Valoració: Ella va dir 'no sé, és que no em fa gràcia...'.

Sóc llegenda

Gairebé sempre que miro una pel·lícula a la tele és per casualitat, senzillament la fan i m'hi enganxo. Però aquest cop vaig veure anunciada 'Sóc llegenda', i vaig posar-la expressament per mirar-la. Es tracta d'una pel·lícula del director Francis Lawrence estrenada al 2007 i que està interpretada gairebé de manera íntegra per en Will Smith.

L'acció se situa en un escenari post-apocalíptic després que un equip investigador generés un vector víric capaç de curar el càncer amb una eficiència del 100%, però alguna cosa va sortir malament i la població mundial s'ha extingit. Només un supervivent, en Robert Neville (Will Smith), que és immune al virus, malviu a la deserta ciutat de Nova York (la zona zero) en companyia de la seva gossa Sam. Però en realitat no estan sols, el virus va causar la mort a gairebé tota la població, però a una altra part els va generar símptomes semblants als de la ràbia, i els va provocar una sèrie de canvis físics que els converteixen en uns engendres molt violents i hipersensibles a la llum solar. En Neville, que abans era científic de l'exèrcit, es dedica a buscar una cura per la malaltia que ha assolat tot el món.

Quan estàs ferit i es va fent fosc,
a la 'deserta' ciutat de New York.

Com a pel·lícula d'acció no està malament, és distreta i té efectes especials espectaculars. En Will Smith està molt bé en el seu paper, que no és fàcil, perquè tres quartes parts de la pel·lícula actua sol. Menció especial per la gossa, que també ho fa molt bé, i per l'Alice Braga, una de les poques actrius que hi surten, i que no coneixia. Podríem entrar en com d'inversemblant és la trama i que un virus, per patogen que sigui, converteixi un humà en una mena de zombi foto-fòbic i amb una força sobrehumana, però només es tracta d'una pel·lícula. El que convindria és que tothom ho tingués clar, que el que explica la pel·lícula, o el llibre en el que està inspirada, és una invenció i que ni és ni pot ser real. La base científica de treballar amb vectors virals per curar malalties genètiques hi és, però cal recordar que cap medicament o tractament no s'aplica de manera massiva sense els tests de seguretat pertinents. De manera que la pel·lícula s'ha de mirar com la distòpia de ciència ficció que és, i com a tal, enganxa força i es pot passar una bona estona, encara que el final pot ser decebedor.

Valoració: Ella va dir 'després la gent veu aquestes coses i es creuen que els científics fem això'.